puntxa per a 7Masacritica En la casa
Després de viure en l’exili, Juan, un xiquet de dotze anys, torna amb la seua família al seu país, on encara ocupa el poder el règim militar que els va obligar a fugir. Encara que és testimoni de la militància dels seus pares, intenta portar una vida normal, en la que el col·legi, les festes, les acampades, les bromes i les rialles amb sa mare també tenen el seu lloc.
ENTREVISTA AMB FRANÇOIS OZON
-Després de veure En la casa no puc imaginar la pel·lícula en un altre lloc que no siga França. François Ozon s’ha apoderat de l’obra d’un autor tan important i personal com és Juan Mayorga.
-Ja ho he repetit moltes vegades, quan vaig llegir l’obra de teatre de Juan, immediatament vaig pensar en un col·legi privat anglés. A França, no hi ha col·legis amb alumnes uniformats, i vaig pensar rodar a Anglaterra, però rodar la pel·lícula en anglés comportava dificultats, i tenint en compte eixes dificultats vaig pensar a situar-la a França, en un institut pilot. A França, cada any, la legislació educativa canvia, i vaig pensar que tocava reinventar l’uniforme, que és un debat recurrent a França.
-En les paraules "A França cada any la legislació educativa canvia", hi ha un to de crítica. Tenies interés a parlar del sistema educatiu?
-Sí, feia temps que volia fer una pel·lícula sobre l’educació, perquè els meus pares eren professors. Ma mare de literatura i mon pare de biologia. Sabia de la pressió a què estan sotmesos.
-I eixe interés es reflectia en El chico de la última fila, de Juan Mayorga.
-El que realment em va atraure de l’obra de Juan és que permetia que l’espectador estiguera en el cor del procés creatiu, que fóra literalment part del procés creador; per tant, era una obra que tocava temes molt seriosos, profunds. Fins i tot podria dir-se que difícils, però ho afrontava d’una forma molt lúdica.
-L’escriptura del guió ha sigut premiada a Sant Sebastià. Ha sigut difícil adaptar l’obra de teatre al llenguatge del cinema, i més fins a aconseguir que siga una obra tan personal?
-A França diuen que és la pel·lícula més personal que he fet, i té una certa ironia, ja que està basada en l’obra de Juan. Això significa, com has dit abans, que m’he apropiat de l’obra. En l’obra hi havia moltes teories sobre l’acte creatiu que m’eren pròximes i m’interessaven.
-Tècnicament és difícil adaptar una obra de teatre que tracta de la creació literària al cinema?
-No, el primer va ser establir decorats, perquè l’obra és un diàleg continu en què tots els personatges i totes les situacions estan presents. Per exemple, quan Claude intenta besar Esther, la mare de Rapha, i ix Germain, el professor, del rebost. Això està d’alguna forma en l’obra teatral. La primera cosa que vaig haver de fer és situar l’acció en un temps i un espai. A l’hora d’adaptar no cal tindre por de trair, el treball consisteix a triar la part que t’agrada i desfer-te d’altres coses. En l’obra desenrotlla moltes teories sobre l’acte creatiu, i jo només em vaig quedar amb la part que m’atreia, i crec que he sabut respectar l’esperit de l’obra de Juan.
-Va afegir dificultat el que l’obra tinga un caràcter tan literari?
-No, una cosa que m’interessava era veure de quina forma arribaria el que Claude escrivia a l’espectador. La primera entrega del seu relat Germain la llig en veu alta a la seua dona, amb la promesa que continuarà i així alerta l’espectador que eixa narració no ha acabat. A poc a poc, s’anirà substituint per la veu en off i després pels diàlegs. En un principi, quan escrivia el guió vaig pensar a introduir una acció més pròxima al thriller, però el que realment troba a faltar Claude és la quotidianitat d’una família. Això és el que per a ell és fascinant: el fet de tindre una mare que s’embruta i llegisca revistes de decoració i un pare que jugue amb ell al bàsquet.
-Sé, pel mateix Juan Mayorga, que està molt satisfet amb l’adaptació.
-Sí, i el més sorprenent és que em continua parlant -torna el somriure a la seua cara-! Vaig llegir la seua obra i des del principi m'hi vaig interessar. En principi em van dir que els drets estaven comprats, vaig pensar “com els drets els haja comprat Almodóvar em quede sense fer la pel·lícula”, però al final sembla que el director espanyol no va trobar el finançament i vaig comprar els drets. Em vaig posar en contacte amb Juan i em va donar total llibertat per a adaptar la seua obra. No va voler llegir el guió. Em va dir “No, és teu ara i fes tu el que vullgues”, i la primera vegada que Juan va veure la pel·lícula va ser a Sant Sebastià.
-Encara respectant l’essència en el guió hi ha algun canvi significatiu.
-En l’obra, a Claude se li donen molt bé les matemàtiques i a Rapha la filosofia. He de reconéixer que en la pel·lícula el personatge de Rapha no és brillant.
-Hi ha tres personatges claus en la pel·lícula: Germain, el professor, la seua dona, Jeanne, que és la lectora, i un poc el 'pepito grillo' de la consciència del professor, i Claude, l’escriptor amb talent però sense experiència. Els altres formen quasi part de la narració literària. Com és Germain, el professor?
-Molta gent en veure la pel·lícula diu que Germain està amargat i a mi no m’ho sembla en absolut. És un home molt lúcid, i sí, ha escrit una novel·la que no ha funcionat, potser perquè la lucidesa no està sempre unida al talent de saber transmetre, però no està amargat per això. La vertadera vocació de Germain és ser professor i transmetre el seu saber i el seu coneixement, i és molt feliç fent eixe treball. Només està disgustat en el moment en què els alumnes no li responen, i eixa és la queixa que transmet a Jeanne, la seua dona, però quan troba Claude es limita a exercir la seua docència i posa al servei del xic tota la seua lucidesa.
-I com és Jeanne la seua dona?
-El personatge de Jeanne té un toc còmic, i sí, és la primera lectora. M’agradava que fóra una galerista que exposara obres transgressores molt atrevides, amb nines inflables, que tingueren cara de dictador i que després s’escandalitzara quan Claude diu que una olor li va cridar l’atenció, l’inconfusible olor de dona de classe mitjana, quan es refereix a la mare de Rapha.
-A Claude se'l presenta com eixit del no-res, sense cap referent familiar, algú sorgit del no-res per a seduir i provocar amb la seua escriptura al professor Germain.
-No vaig voler avançar res sobre l’entorn familiar del xic, només se sap que sa mare està absent, encara que no ha mort, i que son pare pateix una minusvalidesa... Només en els plans finals veiem que pertany a una classe social humil, per això s’entén la seua carència afectiva i la busca d’una família acomodada i perfecta.
-Germain i Claude estableixen una relació d’igualtat, hi ha alguna cosa d’això en la vertadera funció de l’educació?
-A mi m'ha passat amb certs professors; sobretot, quan ja sabien que volia ser cineasta, així més que una mera relació de subordinació va haver-hi un intercanvi. Ho sé també pels meus pares que hi ha alumnes favorits. I la pel·lícula acaba amb els dos asseguts en un banc. El professor té la lucidesa que Claude no té encara per l’edat i ell compta amb la creativitat. Els dos s’han trobat i els dos es necessiten per a seguir avant.
Luis Muñoz Díez ( HYPERLINK "http://cultura.travelarte.com/cine/2728-en-la-casa-2012-de-francois-ozon-entrevista-con-el-director"http://cultura.travelarte.com/cine/2728-en-la-casa-2012-de-francois-ozon-entrevista-con-el-director)
EN LAS TRIPAS DE LA FABULACIÓN
Al final de Funny Games (Michael Haneke, 1997), los sádicos sociópatas mantienen un breve debate sobre los poderes de la fabulación. Tras haber asesinado fríamente a una familia, Paul y Peter concluyen que la ficción es tan real como la realidad misma. Vivida con intensidad, toda fabulación se adhiere a nuestro trayecto como un suceso más de nuestras vidas. La ficción es experiencia. Algo similar ocurre con Germain, el profesor de literatura que protagoniza En la casa, cuando lee la redacción de uno de sus alumnos de 16 años. Cree detectar en los textos autobiográficos que escribe Claude a un genio precoz de la literatura, aunque lo que en verdad encuentra es un agujero por el que emprender la fuga de su aburrida existencia, el modo de vencer su propia falta de talento jugando a ser el demiurgo de un universo que le arrebatará algo más que la cordura.
Hay un profundo aroma chabroliano en la última película de François Ozon, posiblemente la mejor de su sofisticada filmografía -Bajo la arena (2000), 8 mujeres (2002), Swimming Pool (2003), etc.-, que fue premiada con la Concha de Oro y el premio al Mejor Guión en San Sebastián. O quizá deberíamos evocar las fragancias de Buñuel frente al endiablado juego metanarrativo que propone En la casa, dado que la semilla de malicia y desdén hacia la burguesía que recorre la película procede en verdad de la mente de Juan Mayorga y su pieza teatral El chico de la última fila. En su adaptación al contexto francés, la aritmética emocional del mecanismo sigue funcionando con extraordinaria precisión, engrasado con el humor de unas situaciones y unos diálogos que Ernst Lubitsch y Woody Allen aplaudirían. La mascarada de Mayorga y Ozon se propone reflexionar sobre las perversiones del proceso creativo, articulando una superposición de realidades (y mentiras) que navega por la comedia melodramática y el desafío intelectual.
“Todo drama necesita un conflicto”, le dice a su alumno Germain, completamente adicto al retrato en entregas de la familia pequeño-burguesa que escribe Claude cada semana. Cuando la esposa de Germain también se rinde a las promesas del relato de Claude, la proyección fabuladora toma caminos tan imprevisibles como destructivos. En verdad no importa si lo que relata el enigmático y manipulador Claude (que tanto recuerda al protagonista de El bello Sergio de Chabrol) se disputa solo en su mente, la de un joven escritor, huérfano y de procedencia humilde, que proyecta sus fantasías a partir del “olor de una mujer de clase media”. Pues su fascinación con Esther, la madre de su compañero de clase, vehicula finalmente la fascinación del espectador ante el inteligente cuento de vouyersimo suburbano que construye la película.
El ejercicio literario-teatral de Mayorga transmuta en un ejercicio cinematográfico, que además no teme poner sus costuras al descubierto. Si bien el juego metaficcional no trasciende más allá de la encantadora impostura -En la casa quedaría muy lejos de las conquistas holladas en los retorcidos, monumentales universos fabuladores de Charlie Kaufman o Arnauld Desplechin-, Ozon gestiona con eficacia las expectativas del relato en alianza con el timing narrativo. El humor negro se derrama con inteligencia, y el entramado apenas tambalea por más rizos que rice, incluido su excesivo desenlace. Las grandes virtudes de En la casa, un modelo de comedia que aún cree en la matemática del guión, pasan por poner sus tripas al descubierto sin por ello dejar de seducir, iluminar y entretener en igual medida. La ficción como experiencia.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 9/11/2012)
LA FITXA
Dans la maison. França, 2012. 105 minuts
Direcció i Guió: François Ozon; adaptació lliure de l'obra de teatre “El chico de la última fila”, de Juan Mayorga. Fotografia: Jérôme Alméras. Música: Philippe Rombi. Productors: Eric Altmeyer i Nicolas Altmeyer.
Intèrprets: Germain (Fabrice Luchini), Ernst Umhauer (Claude), Kristin Scott-Thomas (Jeanne), Emmanuelle Seigner (Esther), Bastien Ughetto (Rapha fill) Denis Ménochet (Rapha pare).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
INFANCIA CLANDESTINA / Argentina, 2011
Benjamín Ávila
Després de viure en l’exili, Juan, un xiquet de dotze anys, torna amb la seua família al seu país, on encara ocupa el poder el règim militar que els va obligar a fugir. Encara que és testimoni de la militància dels seus pares, intenta portar una vida normal, en la que el col·legi, les festes, les acampades, les bromes i les rialles amb sa mare també tenen el seu lloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario