ENTREVISTA AMB VALÉRIE DONZELLI
El tema de Declaración de guerra és dramàtic; no obstant això, la pel·lícula no és un drama ni una comèdia. Només entren ganes de dir que és una pel·lícula viva.
Sí, també em costa classificar la pel·lícula. No em sembla una comèdia dramàtica, ni tampoc un drama o un melodrama. Amb la distància que dóna el temps, Jérémie Elkaïm i jo pensem que només és una pel·lícula física, intensa, viva. Al principi volia fer una pel·lícula d’acció, un western o un film bèl·lic, tal com indica el títol. Era la idea d’un gest, com si obrírem una porta i miràrem el que ocorre darrere: la trobada de dos joves que viuen una aventura de veritat, no de cartó pedra. Com si Roméo i Juliette s’hagueren conegut per a sotmetre’s junts a esta prova.
La noció de destí impregna la pel·lícula, però no es tracta d’un destí que s’accepta sense més, sinó d’un destí que es realitza.
Sí. Per a mi, la vida és una successió de proves que hem de superar, més o menys dures, més o menys tristes o alegres. Anem ascendint per la muntanya a poc a poc. El que no mata, ens fa més forts. Adam és fruit de l’amor entre Roméo i Juliette. Per què ha de caure malalt? Quan Roméo li ho pregunta a Juliette, ella contesta: “Perquè som capaços de superar-ho”. A partir d’eixe moment, la prova cobra una dimensió mística, ja no es tracta de mala sort o d’injustícia.
Declaración de guerra és la història d’un xiquet malalt i, més encara, la història d’una parella que s’enfronta a eixa prova.
Volia contar una història d’amor que passa pel filtre d’esta prova. Roméo i Juliette són dos enamorats despreocupats, gens preparats per a la guerra, com tota la generació a què pertanyem, però que se sorprendran davant la seua capacitat de lluita i de convertir-se en herois al seu pesar. Dur a terme eixa guerra és una forma d’heroisme. Davant d’asta prova, es converteixen en parella, en adults responsables. També volia contar com ens superen els nostres propis fills. Adam té un tumor cerebral, una cosa per la qual que no han passat els seus pares. Se senten perduts, només poden estar amb ell. El mateix ocorre amb els pares de Roméo i Juliette, totalment superats pel que la jove parella. És un engranatge, una mecànica d’ajust. Els fills no són extensions dels pares, sinó individus amb una vida pròpia.
La prova de la malaltia reforçarà el vincle entre Roméo i Juliette, però també el destruirà. Ja ho diu la narradora de la pel·lícula: “Estaven destruïts, però eren sòlids”.
La relació amorosa funciona a base de despreocupació i amb el convenciment que res pot destruir l’amor. Però Roméo i Juliette cauen en una rutina i l’hospital els fa replegar-se sobre si mateixos. Perquè sobrevisca el xiquet, alguna cosa ha de morir, la parella. Alhora , la prova construeix i enforteix el vincle que els uneix; es complementen a la perfecció, són realment un home i una dona, el yin i el yang. Volia mostrar una parella actual, contemporània. M’agradava que ell netejara la casa i s’ocupara d’Adam, mentre ella treballa. És una parella en plena edificació, tenen un ideal, però es veuen obligats a treballar per a menjar. Desitjava estar connectada a la meua generació, parlar del que conec, del que visc. La pel·lícula és autobiogràfica en el sentit que Jérémie i jo vam tindre un fill que va emmalaltir greument, però no relata la nostra història.
Com es passa de l’emoció íntima i visceral d’un drama viscut a una pel·lícula amb què tothom pot identificar-se?
Per a mi, el cinema és això. Partisc del meu melic i faig un zoom cap arrere per a contar una cosa més universal: la relació amb l’educació, el fet de ser pares i d’enfrontar-se al pitjor que puga passar, tindre un fill que es debat entre la vida i la mort. O siga, contar la relació amb la vida. Jérémie va saber descriure meravellosament com vam aconseguir fer una pel·lícula a partir d’una història molt personal. Declaración de guerra utilitza una vivència trista per a convertir-la en quelcom positiu. La pel·lícula va estar gestant-se molt de temps en el meu interior fins que vaig entendre que havia arribat el moment de fer-la.
Els seus personatges mai s’autocompadeixen.
No tenen temps, tenen massa coses a fer. Roméo i Juliette són una màquina de guerra de doble cap. Tenen clar quin és l’objectiu i això els dóna forces, sobretot perquè el càncer és una malaltia molt particular, una malaltia viva, una espècie d’alienígena fabricat per nosaltres mateixos, en tractar-se d’una cèl·lula que es torna boja sense que sapiguem per què. Davant d’una prova tan terrible, tots els personatges trauen el millor de si mateixos. Fins i tot la mare de Juliette, un personatge prou tòxic, trau la seua grandesa. Volia fer una pel·lícula idealista i esperançadora.
Roméo, Juliette, Adam, noms amb ressonància universal, noms mítics.
Al principi no sabíem com anomenar els dos enamorats, però volia que els seus noms els identificaren com a parella. “Què tal Roméo i Juliette?”, em va proposar Jérémie. “D’acord”, li vaig contestar, “però caldrà interpretar-los amb totes les conseqüències”. Per això es coneixen en una festa, se sorprenen en descobrir els seus noms, es pregunten si els espera un destí tràgic… Per a Adam buscava un nom universal. Adam és el primer home, té un so molt dolç, sona bé. Era important, ja que es repeteix molt en la pel·lícula.
Encara que la pel·lícula no se centre en la malaltia d’Adam, l’hospital està molt present.
Estava encabotada a fer una pel·lícula molt ancorada en la realitat. No volia rodar en un plató, sinó en un hospital de veritat; no volia figurants, sinó personal sanitari de veritat. Ens vam posar en contacte amb els hospitals per a explicar-los el que volíem amb molta antelació.
Com va convéncer el personal sanitari perquè recolzara el projecte?
En primer lloc, es recordaven de nosaltres. Vam passar molt de temps amb ells i, a més, el nostre fill es va curar, també es recordaven d’això. Ens vam posar en contacte amb ells, els vaig donar el guió, els vaig explicar el que volia fer. En general no hem retocat cap decorat, excepte el pis en obres i l’apartament de Roméo i Juliette del principi. M’agrada la idea de treballar amb coses reals, adaptar-me al que hi ha.
Més concretament, com va ser rodar en un hospital?
La preparació prèvia va ser molt minuciosa. Vam buscar els llocs amb més llum a l’Institut Gustave Roussy. Sabíem per endavant on rodaríem i encara que va haver-hi imprevistos, no va ser res de l’altre món. En l’hospital Necker, no obstant això, el pla de rodatge es feia el mateix dia, en funció de les urgències. Volíem ser discrets, per això vam rodar amb una càmera fotogràfica.
Una càmera fotogràfica?
Sí, quasi tota la pel·lícula està rodada amb una Cànon i amb llum natural. Una càmera fotogràfica que filma, no hi pot haver res millor. Ningú sospita que s'hi està rodant una pel·lícula. Vam planificar la posada en escena per a aconseguir el millor rendiment de la càmera. Al principi vaig pensar a rodar càmera en mà, però vam acabar treballant quasi sempre amb un trípode. Els únics plans rodats en 35 mm són els del final perquè són a càmera lenta i volia que isqueren bé, cosa molt més difícil amb una càmera fotogràfica.
El so també deixa clara el seu desig d’ancorar la pel·lícula en la realitat.
Sí, és so directe, i en les mescles vam tindre molt atenció de no “netejar-lo” massa per a conservar el costat minimalista de la pel·lícula, les seues asprors. A excepció d’alguns moments musicals en estèreo, el so és mono per a quedar-nos centrats en la història.
No sembla plantejar-se si hi ha massa música, massa sentiments…
Seguisc la meua intuïció. Fer cine és una diversió, juguem a fabricar alguna cosa. És difícil, fins i tot angoixós, però no greu. M’ho passe bé i faig el que m’abelleix. Com que sóc actriu abans que realitzadora potser sent el costat lúdic amb més força.
Explica això les aparicions màgiques durant el sopar de la nit de Nadal?
M’agraden eixes coses, com donar un colp i que aparega un arbre de Nadal. Potser rode una pel·lícula on hi haja una vareta màgica. “El cinema és més alegre que la vida”, deia no recorde qui.
Com aconsegueix dosificar els diferents salts d’humor, els diversos tons?
Va ser un muntatge complicadíssim. Ens trobàvem davant d’un material gens fàcil de domar. Va ser qüestió d’instint i de dosificació subtil, una mica com fer una filigrana. Bastava amb una escena o fins i tot un pla per a desequilibrar-ho tot. La pel·lícula tenia força, però l’equilibri era summament fràgil. L’essencial va ser integrar escenes divertides sense que el relat perdera tensió. Pauline Gaillard és una muntadora molt intel·ligent, sensible, amb la qual tinc una gran complicitat.
La pel·lícula es basa en el suspens de situacions viscudes dia a dia, però de fet, com que tot el film és un flashback, des del principi de la història sabem que Adam eixirà avant.
Aprofitar-se del suspens de la curació d’Adam hauria sigut segrestar l’espectador. Volia que se sabera que eixia avant. Bastava amb no saber el que passa abans. Torne a dir-ho, sobretot es tracta de la història de la parella.
Per què va decidir interpretar la seua pròpia història amb Jérémie Elkaïm?
No m’abellia gens encarnar Juliette, era un paper molt pròxim i molt emocional. Temia ser mala actriu i impúdica alhora. No em preocupava en absolut que Jérémie interpretara Roméo, encara que també fora un personatge pròxim a ell. Primer, perquè anava a dirigir-lo jo, i segon, perquè és un gran actor. Però a qui posar davant d’ell? Era complicat. En un moment donat, fins i tot vaig decidir que ell tampoc treballaria en la pel·lícula. Com seguia sense trobar ningú, vaig acabar per interpretar Juliette, era el més senzill.
I la resta del repartiment?
El personal de l’hospital està compost per una mescla d’actors i de metges i infermeres reals, com la Dra. Kalifa, interpretada per una metgessa autèntica. Li vaig demanar al professor Sainte-Rose que s’interpretara a si mateix, però em va dir que era un pèssim actor. Això sí, ens va deixar la seua bata, el seu despatx i a la seua secretària. Per als papers secundaris volia actors bons, però que no foren molt coneguts.
LA FITXA
La guerre est déclarée. França, 2011. 100 minuts
Direcció: Valérie Donzelli. Guió: Valérie Donzelli i Jérémie Elkaïm. Fotografia: Sébastien Buchmann. Productor: Edouard Weil.
Intèrprets: Valérie Donzelli (Juliette), Jérémie Elkaïm (Roméo), César Dessix, Gabriel Elkaïm (Adam), Brigitte Sy (Claudia), Elina Lowensohn (Alex), Michèle Moretti (Geneviève), Philippe Laudenbach (Philippe), Bastien Bouillon (Nikos).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
Martha Marcy, May, Marlene / EUA, 2011
Sean Durkin
Turmentada per dolorosos records i dominada per una creixent ansietat, Martha abandona una secta i se’n va a viure amb la seua germana i el marit d’aquesta. Intenta adaptar-se a l’estil de vida de la classe mitjana-alta, però assetjada per constants malsons, no li resulta gens fàcil. Mentre assumeix la seua soledat, la paranoia
clivella la seua existència.
clivella la seua existència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario