Mostra de Curtmetratges - Sessió 4

31 Gener 


















MOSTRA DE CURTMETRATGES D'ANIMACIÓ
SESSIÓ 4
Lettres de femmes 
França, 2013. 11 minuts
Director: Augusto Zanovello
Sinopsi: Al front de la Primera Guerra Mundial, l'infermer Simon tracta amb cartes d'amor les ferides dels soldats. Les paraules de les estimades tenen el poder de guarir les lesions d'aquests combatents de paper.





Duku Spacemarines
França, 2012. 4 minuts
Directors: Nicolas Liautaud, Alice Suret-Canale, Hugo Paquin, Nicolas Dubois
Sinopsi: Divertit recorregut pels clixés del cinema d'acció de Hollywood, que barreja estils d'animació mentre ens porta des del cau d'un hacker xinés infiltrat en el sistema capitalista nord-americà fins a la fi del món.






































Hollow Land
Dinamarca, 2013. 14 minuts
Directors: Uri Kranot, Michelle Kranot
Sinopsi: Berta i Solomon arriben a una terra que promet ser un respir en la seua llarga cerca. Però potser no siga la seua terra utòpica, sinó un altre lloc de pas en el seu etern viatge a la recerca d'una llar.








































Tram
França, 2012. 8 minuts
Directora: Michaela Pavlatova
Sinopsi: Les pulsions i fantasmes d'una conductora de tramvia transformen la realitat en un deliri surrealista i fàl·lic.





















El ruido del mundo
Espanya, 2013. 13 minuts
Director: Coke Riobóo
Sinopsi: Héctor, un compositor, pateix un estrany mal en la seua oïda: és capaç d'escoltar tots els sorolls del món simultàniament. A través de la música intentarà trobar un remei per a la seua malaltia.


















Man On the Chair
Corea del Sud, 2014. 7 minuts
Director: Dahee Jeong
Sinopsi: L'home de la cadira està turmentat i constantment es qüestiona la seua pròpia existència. "No seré un dibuix traçat per una altra persona?"



























Clouds
Índia, 2013. 5 minuts
Directors: Nikita Deshpande, Stéphanie Birat
Sinopsi: Explica'm, d'on vénen els núvols? Esta innocent pregunta ens descobreix la història d'un cranc perdut en un món ple de personatges estranys.










Boles
Eslovènia, 2013. 12 minuts
Directora: Špela Čadež
Sinopsi: Filip viu en un barri pobre i somnia amb la glòria literària i una existència luxosa en una part més pròspera de la ciutat. Un dia, algú crida a la seua porta. La seua veïna Tereza, una prostituta major que Filip i a la qual aquest intenta evitar per tots els mitjans, li demana que li redacte una carta per al seu nuvi.











Babioles: Self Service
França, 2012. 2 minuts
Director: Mathieu Auvray
Sinopsi: Els Babioles s'endinsen en un supermercat a la recerca d'afecte i atenció. En arribar a la cinta transportadora comença la diversió.















PRÒXIMA PEL·LÍCULA

CUANDO LAS GOTAS SE HACEN LLUVIA / Espanya, 2015 / 80 minuts
José Gayá – Colectivo Miradas

La pel·lícula s'estructura en tres actes i presenta el procés de transformació sociopolítica de l'estat espanyol des de la fi de la dictadura franquista. El film, rodat a la Marina Alta, el barri de Gamonal, Vallecas, Sabadell i Andalusia, explora l'impacte que la crisi i les polítiques d'austeritat tenen sobre sis personatges senzills i diversos de la societat espanyola actual. Un documental sobre les respostes ciutadanes a la crisi del capitalisme i les polítiques de retallades .






Viaje a Sils Maria


























          VIAJE A SILS MARIA



ENTREVISTA A OLIVIER ASSAYAS
L'autor d'Irma Vep i Las horas del verano confronta en Viaje a Sils Maria a una estrella del cinema europeu, Juliette Binoche, amb una altra del cinema nord-americà, Kristen Stewart. Dues generacions d'actrius ben diferents que posen en escena una reflexió sobre l'estat del cinema contemporani i, sobretot, sobre els efectes que el pas del temps exerceix en el seu ofici. Una bella obra de plena maduresa de la mà d'un dels cineastes francesos més essencials dels últims anys.
-Quines van ser les raons profundes per a fer esta pel·lícula en aquest punt de la seua carrera, ja que en aparença es tracta d'una obra de maduresa?
-El motiu pel qual vaig escriure la història té un nom: Juliette Binoche. Volia treballar amb ella, era una cosa que ja havíem parlat fa temps, i vaig escriure el guió per a ella. La pel·lícula està inspirada per Binoche però també en la nostra relació, perquè ens coneixem des de fa temps. Tots dos ens vam conèixer en una pel·lícula de mitjan els anys vuitanta, La cita (Rendez-vous, 1985), que va dirigir André Techiné. Va ser la pel·lícula que, bàsicament, la va fer famosa. Ella tenia 19 anys llavors, i jo era el coguionista, així que esta pel·lícula va ser el principi de les nostres carreres. Teníem aquest passat en comú i través de les nostres converses ens vam adonar que volíem abordar esta situació, reflexionar sobre el pas del temps i si serem capaços de mirar cap arrere i seguir mirant cap avant alhora. És una cosa que ens preocupa. Encara que no sabíem exactament què fer amb açò, esta circumstància va ser sens dubte catalitzadora. Així que li vam donar forma a tot açò.
-És un tema que de fet ja ha tractat en altres films, com a Las horas del verano i Después de mayo.
-Sí, i ací ho aborde des d'una altra perspectiva. És una pel·lícula que superficialment tracta sobre la interpretació i la posada en escena, però que en el fons ens parla fonamentalment sobre els estralls del temps, que és una cosa molt més universal. No és una pel·lícula sobre com envellim, sinó sobre el fet d'acceptar que el temps passa i com eixa erosió que exerceix el temps en les nostres vides pot veure's d'una manera destructiva però també creativa. Crec que esta pel·lícula ha sigut tant per a Juliette com para mi nostra forma de bregar amb el pas dels anys.
-Per tant, la pel·lícula no l'hauria fet sense Juliette Binoche, però fins a quin punt considera imprescindible també la participació de Kristen Stewart?
-És diferent. Vaig escriure la pel·lícula per a Juliette, així que està estructurada al voltant d'ella. No la vaig escriure pensant en Kristen. La coneixia, per descomptat, i era una de les poques opcions que tenia per a eixe paper. Va acabar fent una cosa sorprenent amb el seu personatge. Crec que esta pel·lícula és un punt d'inflexió en la seua carrera, lliura la seua ànima i la seua energia a la pel·lícula. I a més, si vols confrontar el pas del temps, tens necessàriament que mostrar la joventut, i crec que Kristen va entendre tot açò i a més estava extremadament contenta d'actuar al costat de Juliette, perquè l'admira des de fa temps. Quan vaig imaginar per primera vegada la pel·lícula, Kristen era un element més, però ara quan mire la pel·lícula acabada, m'adone que seria una film completament diferent sense el que ella aporta. Va portar alguna cosa molt poderosa i essencial a la pel·lícula.
-Perquè en essència Viaje a Sils Maria confronta l'star system de la cinefília amb l'star system de Hollywood i mostra, a més, que poden conviure perfectament.
-Absolutament. Crec que una no pot viure sense l'altra encara que en aparença ambdues formes de l'star system entren en conflicte o siguen contradictòries. Existeix la noció que hi ha una oposició entre el cinema d'art ambiciós i el cinema d'indústria, però hem de fer pel·lícules que siguen alhora de perfil alt i de perfil baix, que negocien amb tots dos universos, que tracten temes profunds i que alhora continguen l'espurna del present perquè, si no, no podran connectar amb els espectadors contemporanis.
-Però no sent que actualment el cinema d'autor i el cinema comercial es distancien cada vegada més l'un de l'altre?
-En certa manera, sí s'estan distanciant. Les pel·lícules artístiques estan girant cada vegada més cap a l'abstracció, són cada vegada més radicals, o com vulgues dir-ho, d'alguna manera tendeixen a ingressar en el territori de les arts visuals i es preocupen menys per connectar amb l'audiència mainstream, que d'altra banda és cada vegada més depenent de blockbusters de Hollywood o de pel·lícules de gènere. Es pensa que si fas pel·lícules d'autor tens molt poques possibilitats de trobar un públic ampli, però jo pense el contrari. Crec que quan fas pel·lícules creativament ambicioses, també has de pensar en el gran públic. Has de cercar assumptes i temes que siguen prou universals com per a captar l'atenció de qualsevol espectador. Per descomptat, avui, quan eres un director europeu, pots entrar en competició amb grans produccions de milions de dòlars. Crec fermament en açò.
-Diria que Viaje a Sils Maria és també a la seua manera una pel·lícula-assaig sobre el cinema contemporani, com ho eren Irma Vep i Demonlover?
-Crec que quan vaig fer eixes dues pel·lícules en certa manera eren més intel·lectuals. Era molt conscient dels temes que estava tractant. No eren exactament assajos, per descomptat, però hi havia idees abstractes en funcionament. Crec que ací no estic realment analitzant res, estic més aviat representant el que ocorre en el cinema contemporani. Té més a veure amb la representació i la descripció. La importància dels telèfons mòbils, de Google, d'eixes suposades contradiccions entre la celebritat de Hollywood i el prestigi actoral. Sobretot quan la pel·lícula tracta sobre una actriu famosa, amb Juliette pràcticament interpretant-se a si mateixa en el paper de Marie, una actriu que treballa en pel·lícules d'autor, en prestigioses obres de teatre i que també fa les seues temptatives a Hollywood. Hauria sigut fals no bregar amb la seua preocupació sobre la imatge que internet genera d'ella, és una cosa que preocupa a tots els actors. Avui dia, no li pots donar l'esquena a eixa realitat.
-En la pel·lícula posa en escena una discussió molt interessant entre Maria i Valentina (Stewart) sobre la rellevància o la banalitat artística del cinema de superherois. En quin costat de la discussió es posiciona?
-En els dos, per descomptat. Un dels privilegis de ser l'autor de la pel·lícula és que puc bolcar les meues pròpies esquizofrènies, estar d'acord amb tots els personatges i articular així les meues pròpies contradiccions. Estic d'acord simultàniament amb ambdues. És la mateixa resposta que quan vaig fer Las horas del verano, que em preguntaven amb quin dels tres fills m'identificava. I, per descomptat, jo em reconeixia en els tres. Sóc de la mateixa generació de Maria i procedisc del mateix lloc, però també sóc un cineasta que aprecia molt la cultura pop i que la gaudisc com a espectador. No crec que mai faça una pel·lícula de superherois però, per descomptat, admire els escriptors i els artistes de còmics. A voltes llig còmics de X-Men perquè em fascina la complexitat i l'ambició de la seua narrativa.
-Una cosa molt admirable del seu cinema és com aconsegueix equilibrar el vessant intel·lectual amb l'aspecte emocional, instintiu de les pel·lícules. Si considere que aquest treball és de maduresa, és perquè en Viaje a Sils Maria eixe equilibri és molt orgànic. És una cosa en què treballa conscientment?
-La qüestió és que no m'agrada molt intelectualitzar el meu treball, però sí m'agrada discutir amb les meues pel·lícules, sobretot quan les he acabat, perquè d'eixa discussió solc extraure conclusions profitoses per als meus pròxims projectes. Així que en certa manera sí que és alguna cosa en què treballe conscientment. La veritat és que em vaig adonant gradualment de quina classe de pel·lícula he fet i de les seues profundes implicacions quan ja està acabada, però durant el rodatge, per exemple, quan estic immers en l'acte de creació, ja no confie en les idees abstractes com feia abans, crec en la matèria, en allò físic, en l'instint, en el que és obvi. I per açò necessite connectar amb els actors, amb les actrius en aquest cas, perquè ells són molt instintius i físics. En aquest sentit, crec que el meu procés de creació està cada vegada més prop d'ells.
-Pot explicar-nos quina serà la seua pròxima pel·lícula?
-La veritat és que no puc revelar-ne gran cosa. Es tracta d'una producció nord-americana que rodaré la pròxima tardor amb Kristen Stewart, i que rodaré una altra vegada en anglès, i que és una espècie de pel·lícula de fantasmes. Es titula Personal Shopper. No puc dir-ne més.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL 12/06/2015)



LAS ACTRICES EN EL ESPEJO... DE ASSAYAS
Todas las películas tienen una edad, aunque no siempre coincide con la de su director o su protagonista. Nadie lo diría, pero el cineasta Olivier Assayas (París, 1955) cumplió en enero sesenta años, mientras que Juliette Binoche (París, 1964) acaba de cruzar los cincuenta. Podríamos decir que Viaje a Sils Maria comparte la edad media de ambos, la edad que Victor Hugo definió como “la juventud de la madurez”, cuando el desencanto todavía no es capaz de aniquilar la pasión y la sabiduría empieza a expresarse con escepticismo. Una edad en la que todavía se es joven pero con mucho esfuerzo. 
El decimoquinto largometraje de Assayas respira tanta verdad como belleza, pues a su modo nos recuerda la certeza rohmeriana de que “toda ficción es un documental”, entendido como el registro notarial de un tiempo y unos cuerpos en el momento de su rodaje. Más incluso si Juliette Binoche se interpreta a sí misma o al menos a una actriz veterana y de gran prestigio.
La actriz que interpreta Binoche en Viaje a Sils Maria se llama Maria Enders, y el filme nos la retrata en un momento complicado de su vida, enfrentada al incómodo reflejo de sí misma en su deslumbrante juventud, cuando accede a tomar parte en el revival de una obra de teatro con ecos a Fassbinder que lanzó su carrera veinte años atrás. Su rostro es la máscara de la vulnerabilidad y el desconcierto, de la intranquila madurez. Conserva su blanca belleza, pero delata signos de una decadencia incipiente. 
Hay algo en todo caso tan extrañamente perverso como revelador en que la Binoche se mida en la pantalla, plano tras plano, con la mayor celebridad del cine adolescente, la archifamosa Kristen Stewart -la Bella de Crepúsculo-, que da vida a Valentine, la ayudante personal de Maria Enders. Verlas compartir plano es como confrontar el pasado del cine europeo con el futuro del cine norteamericano, o mejor, el estrellato de la cinefilia con el estrellato de Hollywood. Viaje a Sils Maria propone así un fascinante juego de espejos, entre explítico y alegórico, en el que crepitan tanto las vidas de sus actrices en estado de gracia como de unos personajes atrapados en los laberintos del tiempo y la creación.
El excrítico de Cahiers du cinéma, que se ha labrado una carrera a lo largo de los años de trascendencia vital para el cine europeo, vuelve a mostrar en Viaje a Sils Maria por qué es una referencia de la posmodernidad intelectual y la cinefilia del siglo XXI. Como hiciera en las imprescindibles Irma Vep (1996) y Demonlover (2002), propone una lúcida reflexión sobre las mutaciones que se están produciendo en el arte del cine, al tiempo que rescata el lirismo de una mirada interesada en los estragos del tiempo, como hizo en Las horas del verano (2008) y Después de mayo (2012). Pocos como Assayas son capaces de apelar en sus películas a la emoción y al intelecto con semejante equilibro, pocos encuentran el término justo entre el instinto y la razón.
A la intervención de Stewart en la película, en un papel que no le procurará fans pero sí el prestigio actoral que necesita para reafirmar su talento -aquel del que dio visibles señales en la maravillosa Adventureland (2009, Greg Mottola), cuyo aspecto de algún modo recupera aquí vistiendo camisetas de Neil Young, luciendo tatuajes y dando rienda suelta a su personalidad antiglamourosa-, se suma la seductora intervención de Chloë Grace Moretz. En otro perverso juego de espejos, la jovencísima actriz parece encarnar a su compañera de reparto, una actriz de las nuevas generaciones, rostro de supreproducciones de fantasía pop y figura híbrida entre el profesionalismo y la prensa sensacionalista. Nos coloca Assayas por tanto frente a un acerado estudio de personajes femeninos que es al mismo tiempo una suerte de película-ensayo sobre el estado de la cuestión del cine contemporáneo.
En un momento del filme, Maria/Juliette y Valentina/Kristen discuten sobre la relevancia cultural de las películas de superhéroes, mostrando así tanto la brecha generacional que se abre entre ellas como sus respectivos conceptos respecto al cine contemporáneo y el arte popular. 
La película acaba conquistando un espacio poético que pertenece a obras como la mítica Eva al desnudo, clásico de Joseph L. Mankiewicz a cuyas huellas regresa Assayas desde una conciencia rabiosamente contemporánea. 
 Carlos Reviriego (EL CULTURAL 12/06/2015)

LA FITXA
Clouds of Sils Maria. França, Suïssa, Alemanya, 2014. 124 minuts
Direcció i Guió: Olivier Assayas 
Fotografia: Yorick Le Saux
Productor: Charles Gilliver
Intèrprets: Juliette Binoche (Maria Enders)
      Kristen Stewart (Valentine)
      Chloë Grace Moretz (JoAnn Ellis)
      Angela Winkler (Rosa Melchior)
      Johnny Flynn (Christopher)
      Lars Eidinger (Klaus)
      Brady Corbet (Piers). 

PRÒXIMA SESSIÓ

La pròxima setmana es projectarà la quarta i última sessió de curts d'animació del cicle que hem programat al llarg d'estos mesos. 


Pasolini

 10 Gener 
ENTREVISTA A ABEL FERRARA
L'entrevista podia haver acabat bruscament només començar. És llegendària la pulsió visceral d'Abel Ferrara (Nova York, 1951), quasi tan llegendària com algunes de les seues pel·lícules, poblades d'intuïcions i arravataments. És capaç d'alçar-se de la cadira a la primera pregunta o de respondre amb una pluja d'insults si la pregunta no és del seu grat. Aquest periodista ha escoltat històries a les quals costa donar crèdit: no és solament una qüestió de formes o d'educació, és pura anarquia. El cas és que esta entrevista, mantinguda per Skype, travessa el seu punt més crític i delicat en el primer minut:
-Hola tio... Quan vas veure la pel·lícula?
-Fa un parell de dies, en la versió doblada a l'italià.
-Què cony? De debò?
-Sí, és la còpia que m'ha facilitat la distribuïdora. De fet, em va semblar molt estrany, perquè crec que la versió original salta de l'anglès a l'italià, i tractant-se de Pasolini i la seua exactitud lingüística...
-Fotuts! Per què han fet açò? Quina estupidesa! Hauries d'haver vist l'original!
-...
-Llavors, propose que mantinguem aquesta conversa més endavant, quan l'hages vist com cal veure-la...
Cabellera canosa esvalotada, mirada perduda i veu aspra amb accent del Bronx -les expressions ‘dude' (tio) i ‘you know' (ja saps) poblen el seu discurs de falques-, Ferrara i el seu caràcter extremadament fugisser encaixen més amb el perfil d'una estrella de rock que amb la d'un cineasta. És quasi miraculós que haja contestat la trucada, així que seria un error deixar-lo escapar. Sota la promesa que aquest periodista no escriurà de Pasolini sense veure la versió original, finalment accedeix a continuar amb l'entrevista. Però abans ocorre una cosa estranya. “Solament espera un minut, tio”, diu. Llavors, a l'altre costat de la pantalla, Ferrara comença a escriure com un maníac, sense pauses, amb una cigarreta penjant dels llavis. Resulta estrany compartir aquest parèntesi de silenci, a penes trencat pels colps al teclat: ell en la seua casa de Roma, l'entrevistador en un hotel de Pamplona, i encara així es mastega en l'aire (el silenci) alguna cosa semblat a la intimitat. Ens preguntem què nassos estarà escrivint que és tan urgent: un enfurismat mail a la distribuïdora? Alça un parell de vegades la vista cap a la pantalla i repeteix: “Solament un minut”. El temps s'eternitza. Finalment, es reclina en la cadira: “*Ok. Dispara”.
-Seria interessant que comentara què aspectes del pensament pasolinià creu que segueixen avui especialment vigents.
-Sens dubte els problemes derivats del consumisme. El món material és una religió, hi ha una obsessió malaltissa per la propietat privada. El seu pensament marxista menyspreava açò. Crec que en el seu món, completament fora de control després de la II Guerra Mundial, ja va veure venir tot el que estem vivint ara. El consumisme és el pitjor mal de tots, més enllà de feixismes i conjuntures històriques. Estic segur que Estats Units no tenia molta estima per Pasolini i les seues idees, però també crec que el meu país no és l'únic responsable d'un món que desitja coses que bàsicament no necessita. Les persones estan disposades a matar per un rellotge, un cotxe... És terrible.
-I què fa que les seues pel·lícules, quaranta anys després de la seua mort, continuen sent rellevants?
-No van deixar de ser-ho mai. M'agraden de les pel·lícules de Pasolini la seua passió i la seua llibertat. Eixos són els seus motors i per açò són eternes. Veus el que va rodar el 1965, fa mig segle, i sembla que es va fer ahir, és d'una modernitat extraordinària. És Dante rellevant? És Baudelaire rellevant? És Goya rellevant? Clar, la gent no ho consumeix com si fóra l'últim disc de la mocosa Miley Cyrus, però sempre estarà aquí.
-Recorda quan va descobrir el seu cinema?
-Va ser una experiència molt poderosa que m'ha acompanyat fins ara. Jo tenia 19 anys quan vaig veure El Decameron. L'he tornat a veure 40 anys després i segueix tenint el mateix impacte, solament que esta vegada he entès per què. Crec que Pasolini descobria quina pel·lícula estava fent mentre la feia. Està caminant sobre el filferro sense una xarxa baix, però no li importa.
Des de la seua fragmentació caleidoscòpica i el seu pols oníric i subjectiu, Pasolini també és una pel·lícula que camina sobre el filferro. El film coexisteix en un limb solcat de llicències poètiques, en una zona intermèdia que probablement expulse els espectadors profans en Pasolini i deixe amb ganes de major profunditat i fidelitat als coneixedors. Si ben la seua bellesa i la seua voluntat per engrandir la memòria de l'autor de Teorema són irrefutables. Crònica de l'últim dia en la vida del geni italià, brutalment assassinat el 2 de novembre de 1975, el film navega entre paisatges íntims, temps morts, diversos flashbacks, la seua popular i profètica última entrevista per a la qual va suggerir el títol (“Tots estem en perill”), així com representacions de les obres en les quals estava treballant en eixe moment: la novel·la Petroli i la posada en escena de Porno - *Teo - *Kolossal, pel·lícula que òbviament no va arribar a fer però que, en un pervers joc d'espills, Ferrara es permet recrear a la manera pasoliniana: una multitudinària orgia de gais i lesbianes.
-Ha canviat en alguna cosa la seua noció de Pasolini, l'home i l'artista, durant el procés?
-Ha fet que la meua admiració siga més profunda i més sòlida. La seua compassió, el seu amor per la vida i per la creació, per entrar en contacte amb la gent...
-En el film Head and Hands: My Black Angel, vostè parla extensament sobre la pel·lícula quan estava treballant en el guió. I diu el següent: “L'assassinat va ser bàsicament la millor pel·lícula de Pasolini: ell va escollir el repartiment, va concebre la posada en escena i la va dirigir. Se suposa que és alguna cosa que havia d'ocórrer...”
-Sona indignant, però en termes cinematogràfics és un concepte molt interessant, i és el que més maldecaps m'ha donat per a trobar l'estructura del film. El seu terrible assassinat és necessàriament l'escena cap a la qual avança la pel·lícula. Quan el van colpejar amb la barra ell cridava “Mamà, m'estan matant!”. Va ser una cosa operística i monstruosa. En fi, vivia la seua vida al límit. Feia cruising [sexe casual] nocturn en la part més porca de la ciutat, què esperava? Estic segur que pensava que era indestructible... però sempre hi ha algú més dur que tu. Açò no ho va tenir en compte.
-Però en l'últim pla, on mostra la seua agenda, ve en gran manera a tirar per terra la teoria que havia planejat la seua mort...
-La veritat és que el misteri sempre hi romandrà. El que mostre és de fet la seua vertadera agenda. I a través d'ella comprovem que tenia un munt de compromisos els dies següents. Per descomptat no té l'aspecte de ser l'agenda d'un home que tenia pensat morir. Però qui sap? Aquest paio estava en la plenitud de la seua vida, com García Lorca quan el van assassinar. Acabava d'acabar una gran pel·lícula, tenia dos bons guions, estava escrivint una bella novel·la... Res indica que volguera desaparèixer. Eixa és la tragèdia de la pel·lícula. Tot el que va deixar per fer.
La imatge del cineasta-trapecista sembla pertinent. No solament per a parlar de Pasolini sinó també de Ferrara. L'autor nascut al Bronx comparteix un esperit llibertari i una activitat prolífica amb l'intel·lectual nascut a Bolonya. Amb la subversió com a lema, Pasolini va fer 24 pel·lícules en 14 anys, mentre Ferrara, des que va agafar una càmera en la seua adolescència i va rodar cinema porno -9 Lives of a Wet Pussy (1976)-, ha transgredit tot tipus de gèneres i formats al llarg de quatre dècades: la serie B ancorada en el gore -Ángel de venganza (1981)-, capítols per a sèries de televisió -Corrupción en Miami (1985)-, pel·lícules de culte -El rey de Nueva York (1990), The Addiction (1993), Go Go Tales (2007)- o documentals -Chelsea on the Rocks (2008)-, si bé la immortalitat de la seua obra sempre s'associa a dos films: Teniente corrupto (1992) i El funeral (1996).
-És curiós com molts dels seus films, sobretot els últims, funcionen contra el temps, avancen cap a un final anticipat: Nuestra Navidad, 4.44, Welcome to New York, ara Pasolini... Per què li interessa aquesta estructura?
-I Go Go Tales transcorre en temps real. Sí, la veritat és que els desenllaços a l'estil d'Alfred Hitchcock no són el meu... Entenc el que vol dir. Per descomptat Welcome to New York i Pasolini sí que tenien un final anticipat. M'agrada açò que les meues pel·lícules siguen com una carrera contrarellotge, m'agrada negociar amb el temps. Tots anem a morir, ja sap. I a hores d'ara de la meua vida és un tema que em preocupa especialment.
-En no ser italià de naixement, ha rebut moltes crítiques a Itàlia per haver fet una pel·lícula sobre una de les seues icones culturals?
-Sí, clar... Però com pots posseir un home així? És un creador universal. Ens pertany a tots. Vam rodar a Itàlia amb un equip tècnic italià. I l'equip creatiu érem tres paios italians (guionista, editor i fotògraf), Willem [Dafoe] i jo... La tradició en la qual va treballar Pasolini és la tradició en la qual nosaltres treballem. La veritat és que no havia de cercar conscientment un “estil Pasolini” per a la pel·lícula, perquè d'alguna manera anava a contagiar-se'n de forma orgànica. El fet que jo no haja nascut a Itàlia no anava a detenir-me. Vull dir, tots hem llegit Dostoievsky encara que no siguem russos, no?
-Ha comptat amb l'autorització dels hereus en tot cas. Com s'hi van implicar?
-Així és. Han sigut molt generosos. Hem fet la pel·lícula com un tribut a Pasolini, hem rodat als espais que va habitar, amb el cotxe que va conduir, amb la roba que va vestir, que se cenyia al cos de Willem Dafoe com si fora seua... Estàvem cercant el seu fantasma.
-Quant hi ha d'autoretrat en el seu retrat de Pasolini?
-He pogut trobar-lo solament a través de la meua experiència. Per a mi, el procés de personalitzar les pel·lícules és absolutament necessari. He de trobar què pensa i què desitja Strauss-Kahn per a fer Welcome to New York. I amb Pasolini també. Quan vius un estil de vida com el que van viure ells dos, o acabes mort o a la presó. Pasolini ho va dir en una entrevista, ell sabia que estava en perill i que acabaria a l'infern. Jo també ho sé.
-En una de les seues cartes, Pasolini diu que l'art narratiu ja va morir. I el cinema narratiu?
-Crec que ha de seguir reinventant-se i que cal continuar redefinint eixos termes... Què és el cinema narratiu? És més, què dimonis és el cinema? Com s'explica una història? No és un assumpte fàcil d'abordar, i al final estem obligats a trobar el nostre propi camí com a cineastes. Però, en termes generals, crec que sí, que el cinema estrictament narratiu manca avui de sentit.
-El cinema ha passat per diverses transformacions els últims anys. Creu que el cinema del segle XXI és molt diferent del cinema del segle passat?
-En essència, no ha canviat res des que érem micos que pintaven a les cavernes. El procés és el mateix: expressar-te amb el teu cor, amb l'ànima, i dirigir-te a altres éssers humans. I a més has de fer-ho per les raons correctes. El hardware ha canviat, clar, siga amb 35 mm o siga amb un iPhone, o si la pel·lícula es crea al complet digitalment, o si acabarem ficant-nos el cinema per vena algun dia... què més dóna? Eixa no és la vertadera qüestió. La veritat i l'important és la teua experiència, les teues emocions, que vols compartir alguna cosa. Pel bé de la humanitat. Per açò seguisc fent pel·lícules.
-Té pensat seguir treballant a Europa?
-No ho sé, la meua xicota i jo som a punt de tenir un bebè, viu a Roma, m'agrada la seua energia, el respecte a l'art, la vibració europea... La veritat és que és igual de fotut trobar finançament en qualsevol part, però ací a Europa almenys tinc la possibilitat de cercar-la en diversos països. No és fàcil per a ningú invertir diners en cinema, i especialment en les meues pel·lícules... Però eixa és la creu amb la qual he de carregar fins al cim de la muntanya.
Hores després de penjar, Ferrara escriu un missatge des del seu compte de Skype. En minúscules i sense comes, diu així: “solament per deixar-ne constància ens encanta el doblatge italià en el qual hem treballat però realment haurien d'haver-te mostrat l'original per favor digues-los açò de la meua part”.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL 6/03/2015)

"Todos estamos en peligro". Fueron las premonitorias palabras de Pasolini en una entrevista a La Stampa sólo unas horas antes de ser asesinado. Abel Ferrara reconstruye sus últimos pasos en un filme protagonizado por Willem Dafoe que ha sorprendido en Venecia por su sobriedad. Unas declaraciones previas malentendidas y el habitual talante provocador de Ferrara hacían esperar un enfoque más en la línea del asesinato político, con el que tanto se ha especulado desde que Pasolini apareció muerto, su cuerpo molido a palos, en la playa romana de Ostia, un 2 de noviembre de 1975. Pero Ferrara le quita retórica al asunto y se circunscribe a la historia conocida.
Antes de llegar a ese extremo, el relato de Ferrara desvela algunas claves del pensamiento del también poeta e intelectual italiano: su reivindicación del derecho y el placer de la provocación, su aversión hacia la hipocresía burguesa, su denuncia del hedonismo consumista. Y también de su rutina: los viajes, la convivencia con su adorada madre y sus amigos, sus paseos nocturnos por los barrios marginales en busca de muchachos que saciaran su apetito sexual. Y lo hace combinando el recuento de esas últimas horas de vida con la recreación onírica de lo que rondaba en su cabeza y en su máquina de escribir: la novela inconclusa Petróleo y un proyecto para su siguiente película.
Nada en Pasolini resultaba cómodo. Ferrara recordaba este jueves en Venecia que su testamento cinematográfico, la controvertida Saló o los 120 días de Sodoma, no llegó a ser distribuida en Italia y los negativos fueron quemados. "Este país intentó destruirle", ha asegurado. "Lo llevaron más de 30 veces a los tribunales -la más sonada, por pedofilia-, pero nada le detuvo. El siempre siguió sus ideas, como un caballo de carreras, nadie podía apartarle de eso". 
(ELCULTURAL.es 04/09/2014)
LA FITXA
França, Bèlgica i Itàlia, 2014. 87 minuts
Direcció: Abel Ferrara 
Guió: Maurizio Braucci; basat en un argumento d'Abel Ferrara i Nicola Tranquillino
Fotografía: Stefano Falivene
Producció: Fabio Massimo Cacciatori i Thierry Lounas
Intèrprets: Willem Defoe, Ninetto Davoli, Riccardo Scamarcio, Valerio Mastandrea, Adriana Asti, Maria de Medeiros 

AVÍS: LA SETMANA PRÒXIMA NO HI HAURÀ SESSIÓ DEL CINECLUB

PRÒXIMA PEL·LÍCULA (24 DE GENER)
VIAJE A SILS MARIA / França, 2014 / 124 minuts
Olivier Assayas

Als divuit anys, Maria Enders (Juliette Binoche) va tenir èxit al teatre interpretant Sigrid, una xica ambiciosa i encantadora que provoca el suïcidi d'una dona madura, Helena. Vint anys més tard, li ofereixen interpretar novament la peça, però esta vegada encarnant Helena. Un retrat afilat però ple de compassió de la problemàtica psique de les actrius.

Los insólitos peces gato

 3 Gener 
ENTREVISTA A CLAUDIA SAINTE-LUCE
Farrucini: El título de la película, Los insólitos peces gato, se ve literalmente en muchos momentos de la película en una pegatina que hay en un acuario. ¿Qué significa y por qué decides introducirlo así?
Claudia Sainte-Luce: La pegatina fue un accidente… quería decorar la pecera del personaje de Armando y ojeando una revista mientras estábamos esperando reemplazar la cámara, vi eso, era el titular de un artículo, lo recorté rápido. Leí que eran una especie de peces que viven en Nueva Orleans, creo recordar, que siempre se mueven juntos. Dije: “¡Ay! ¡Mira qué chistoso!”. No pensé nada más allá. Cuando veía la película una y otra vez, que se llamaba Encuentro en un principio, dije: “No, este título no me gusta… ¡Claro, es que tiene que tener este!”. Ellos son como este tipo de peces que se mueven juntos a todos lados y que lo que les hace únicos es esta unión, por eso le cambié el título.
F: Ellos se mueven juntos, pero tú -si no tú, sí el personaje que se inspira en ti-, se mueve sola. Cuando conociste a Marta, ¿estabas realmente atravesando semejante momento de soledad? 
CSL: Pues yo creo que siempre atravieso esos momentos de soledad, creo que como seres humanos nacemos con ese hueco y cada quién lo llena de distintas maneras. En aquel momento no sabía bien cómo llenarlo y el conocer a una persona que veía de esa manera la vida… la veía así gracias a la muerte, a esa incertidumbre de no saber si pasas de mañana; pues me dio un aliento, fue como decir: “¿Por qué me siento yo así si hay gente que está viviendo cosas peores?”. Cobró sentido mi existencia gracias a que ella volteó a verme. Yo creo que la existencia empieza a cobrar sentido cuando alguien voltea a verte a los ojos, si alguien no voltea a verte a los ojos no estás seguro de si estás aquí y ahora, pero cuando el otro se ancla a tus ojos ya uno dice: “¡Ah! ¡Sí! Estoy aquí. A alguien le importo”. En ese sentido Marta me ayudó bastante y creo que si me animé a hacerlo fue porque todo empezó por un accidente…
F: Pero pasaron siete años desde que Marta falleció hasta que escribiste el guión…
CSL: Sí, yo me dediqué entre tanto a hacer segundo asistente de dirección, no escribía, hasta que conocí a mi maestra de guión y me dijo: “Mira, ¿por qué no escribes esta historia?”. Creo que en la vida siempre necesitas a alguien que confíe en ti, que te de ese empujón para avanzar, y en este caso fue ella.
F: ¿El haber vivido esta historia entonces está directamente relacionado con que hayas querido hacer tu propio cine o aunque no la hubieses vivido lo habrías intentado con otra historia diferente?
CSL: Pues no, porque como estaba haciendo segundo asistente de dirección, luego empecé a estudiar actuación, me gustó mucho, estuve un tiempo en teatro, y luego por este accidente que me hizo conocer a mi maestra de guión… Ella escribió una película que dirige y me dijo: “Oye, ayúdame con el casting”. Empecé a ayudarla y en un día de trabajo le cuento esta historia, me invita a su taller de guión, empiezo a escribirla y ya… Pero mi finalidad no era la de “algún día haré una película”.
F: ¿Cómo recuerdas tu primer encuentro con aquella familia?
CSL: El primero, primero, primero… pues hay mucha ficción, no los conocí de la manera que muestro en la película, fue distinto. Pero el primero que recuerdo fue una comida en casa de Marta, ella acababa de salir del hospital, estaba muy débil. La manera de conocerles fue que conocí a Alejandra trabajando, trabajábamos juntas de meseras, y ella me invitó a su casa, Marta hizo hot dogs, nos sentamos a la mesa y duramos como unas cinco horas platicando. Luego llegaron Mariana y Armando de un alberca, llegaron en traje de baño, empapados… Esa imagen es la que tengo de cuando les conocí.
F: ¿Por qué decidiste cambiar el primer encuentro y trasladarlo a un hospital?
CSL: Había también algo de eso… pero la realidad ya existió, no hay por qué copiarla tal cuál. Uno hace ficción justo para resumir, acotar, potenciar la realidad; y dramáticamente hay cosas que no funcionan, que son laxas, uno tiene que ir al grano. Esa es la gracia de la ficción.
F: ¿Cómo se tomaron los hijos de Marta que escribieras este guión?
CSL: Primero lo escribí para mí. Después cuando ya quise hacerlo y aplicar para un fondo les leí la historia y bueno, a todos les gustó, me dijeron: “¡Sí, hazla por favor!”. Y así fue, empecé a filmarla.
F: Una de las actrices es la hija de Marta, Wendy Guillén… ¿se había puesto delante de una cámara antes?
CSL: Ella estudió teatro, pero no es algo a lo que se dedicara formalmente en aquel momento. Yo tenía mucho miedo de pedirle que hiciera el personaje porque era como hacerla revivir la pérdida de su madre, pero cuando se lo propuse me dijo: “Sí, claro que lo hago, porque puedo verlo desde otro punto de vista, así que me va a ayudar”. Pero fue ella la que me ayudó a mí, y creo que es un elemento lindo que hace que los demás confluyan. Ayudó con su sola presencia.
F: El personaje de esta madre supone físicamente es una transformación tremenda, ¿Cómo lo trabajaste con la actriz Lisa Owen?
CSL: Tardé como unos dos meses en encontrar a la actriz porque ninguna estaba dispuesta a dar eso por el personaje, ni física ni emocionalmente, ni darme el tiempo que necesitaba de ensayos. Yo les pedí dos meses de ensayo, en México eso no es tan normal, se ensaya una semana, dos… Esto eran dos meses que no podía pagar, solo pagaba el tiempo de rodaje, entonces era difícil encontrar eso, hasta que encontré a Alicia. Ella desde el primer momento me dijo: “Mira, me diste una semana para preparar el casting y solo he podido bajar dos quilos, pero te prometo que voy a bajar los que haga falta”. Cuando ya ves esa disposición, ya hay algo que empieza a emanar. Lo segundo es que le hablaba mucho de Marta y lo tercero es que ella hablaba mucho con Wendy, eso también le ayudó mucho mucho a crear el personaje porque, por más que yo le pudiera decir, Wendy es una de sus hijas, entonces fue muy lindo.
F: Dado que es una historia personal, ¿te planteaste interpretarte a ti misma o algún papel en la película?
CSL: Sí, pero ya estoy muy vieja para eso (risas). Ya no me veo como me veía a esa edad. Ahora en mi segunda película, la que acabo de filmar sí actúo…
F: He leído que el rodaje fue complicado… ¿En qué sentido?
CSL: Pues en tener a seis actores juntos, que te piden cosas a la vez, en ese. A los seis los debes atender en el momento, resolver sus dudas, hacer que los seis estén con el mismo ritmo, que no salga nadie fuera de tono. Son edades distintas, cada quien amanece de distinto humor, en ese sentido fue complicado.
F: ¿Y cómo asumir que esto que haces con tanto amor para los demás, esto llamado cine, no te da para comer? 
CSL: Pues yo porque soy una mujer mantenida de mi marido. Si mi marido no me ayudara no podría dedicarme a esto, tendría pues que o hacer de mesera o dirigir algún comercial o algo de tele. A mí hacer cine no me sale rentable, es horrible porque no te cae dinero, te dan un fondo, sí, pero ese dinero lo tienes que usar para pagar a la gente, y antes de ponerme un sueldo prefiero pagar una locación, o pagar a un actor, o pagar un sueldo más de un colaborador, porque tampoco es un gran presupuesto el que te dan. Es bastante difícil. 


CLAUDIA SAINTE-LUCE: "EXISTIMOS GRACIAS A LA MIRADA DE LOS OTROS"
Estamos acostumbrados a leer libros con un claro componente autobiográfico pero nos resulta más extraño ver una película basada de forma directa en la experiencia de un cineasta. Los insólitos peces gato (el título, como explica la directora, es puramente casual) nos cuenta la historia de una joven mexicana huérfana y perdida en el mundo cuya vida cambia completamente cuando conoce en el hospital a una mujer madura enferma de sida y comienza a intimar con su familia. La directora de la película, Claudia Sainte-Luce (Veracruz, México; 1982), una treintañera de mirada intensa que parece desafiar al periodista con cada respuesta, explica las claves de un filme sobre la identidad y cómo salir de la "muerte en vida".

- Ha explicado que la película es muy autobiográfica, ¿hasta qué punto es fiel a los hechos?
- La figura central, esa mujer enferma de sida, está inspirada en una persona real que murió en 2006. Y yo me siento identificada con esa joven para la que conocerla hace que su existencia cobre sentido. Lo más revelador es la generosidad de esa persona que a pesar de tener sida se hace cargo de otra persona. Es un encuentro de dos soledades, que cuando se encuentran equivalen a una compañía. De todos modos, una vez empiezas a escribir dejas de ser fiel. En realidad, todas las películas son autobiográficas. 
- Es la historia de un despertar, esa joven totalmente deprimida que resurge a la vida...
- A veces, la enfermedad puede ser muy tensa, triste, y cuando aparece ella viene a relajar esos lazos. Es un proceso mutuo, se necesitan mutuamente, ella está sola pero ellos necesitan que alguien le dé un vuelco a esa situación. Comenzamos a existir cuando alguien nos mira, gracias a la mirada del otro, cuando la protagonista se siente "mirada" empieza a existir. Son dos necesidades que coinciden.
- Hay un retrato de la intimidad de una familia, de sus dinámicas...
- Está inspirada en esa familia real y recrear esa intimidad surge de mucho trabajo en los ensayos. Me gusta trabajar y trabajar con los actores hasta que sucede esa conexión que uno percibe como real. 
- Al final es un filme que trata sobre la generosidad...
- Entre otras cosas, sí. Estás solo cuando no tienes con quien compartir. Es cuando compartes que tu universo se abre. Si yo no te estuviera mirando en este momento quizá no serías consciente de existir. Todos estamos metidos en nuestras reflexiones, nuestros pensamientos, es fácil caer en el ensimismamiento. Cuando los demás nos ven, salimos de nosotros mismos. Sabes que estás aquí porque eres visto. Un guardia dirigiendo el tráfico puede desaparecer facilmente, si alguien le da los buenos días, todo cambia. Vivir mejor es compartirse a uno mismo, todos tenemos ese vacío porque existe esa conciencia de que a pesar de tu familia o tu pareja, solo nos tenemos a nosotros mismos. 
- ¿Cómo se dirige a actores cuando están inspirados en personas reales?
- Tienen que buscar su propia verdad.
- Es un filme optimista a pesar de su final dramático.
- No entro a valorar eso. Cada cual que vea lo que quiera. Depende de cada quien. Hay gente que me dice que es una película muy triste y muy dura. Todos ponemos nuestra experiencia cuando vemos un filme, no tiene sentido que el director sea quien dé las conclusiones. El que escribe el libro lo escribe para hacerlo, es quien lo lee que le da sentido. Un filme surge de un sentimiento en el momento pero la obra tiene vida propia. No piensas en la lectura, eso es anticiparse, no me interesa el cine que busca una reacción. Yo solo quería ser honesta. 
Juan Sardá (EL CULTURAL / 12/06/2015)


LA FITXA
Mèxic, 2013. 95 minuts
Direcció i Guió: Claudia Sainte-Luce
Fotografia: Agnès Godard
Música: Madame Recamier, Lino Nava 
Intèrprets: Ximena Ayala (Claudia), Lisa Owen (Marta), Sonia Franco (Alejandra), Wendy Guillén (Wendy), Andrea Baeza (Mariana), Alejandro Ramírez (Armando).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

PASOLINI / Itàlia, 2014 / 86 minuts
Abel Ferrara

La nit del 2 de novembre de 1975, el cineasta, escriptor i polifacètic artista i intel·lectual italià Pier Paolo Pasolini va ser assassinat a Roma. A l'alba, el seu cadàver va ser trobat en una platja d'Ostia, als afores de la ciutat. Era el símbol de l'art revolucionari que lluita contra el poder. Els seus escrits eren escandalosos; les seues pel·lícules, perseguides pels censors. Era tan estimat com odiat. Abel Ferrara compon un agre, pausat i profund retrat dels últims dies del poeta.