ENTREVISTA A SEAN DURKIN
P: Quin va ser l’origen del projecte?
DURKIN: Havia produït Afterschool i estava buscant un projecte per a realitzar el meu
debut en la direcció, i sempre he sentit fascinació pel món de les sectes.
Volia fer alguna obra basada en els personatges, contemporània i naturalista.
Jo crec que sempre que han aparegut sectes en el cinema s’han representat d’una
forma molt exagerada i amenaçadora, quasi com una caricatura. Llavors, vaig
començar a investigar intentant trobar una idea que poguérem desenrotllar amb
un pressupost limitat. Vaig llegir un passatge que em va cridar molt l’atenció,
i em vaig dir, ‘Bo, ací està, esta és la història que jo vull contar’. I la
història tractava sobre una xica que havia abandonat un d’aquests grups quan
els seus membres van optar per la violència. Es va escapar i el líder va
aconseguir trobar-la. Però, en comptes d’amenaçar-la, li va tornar el seu
diners i li va desitjar sort. Per tant, era una complicada i retorçuda manera
de deixar anar algú. I jo em vaig preguntar com serien per a ella les tres
setmanes següents, com algú podria tornar a ser una persona normal i inserir-se
en la societat després d’això.
P: Com va trobar el to adequat per a la pel·lícula?
DURKIN: Realment no ho sé, sincerament. Supose que
simplement és el meu gust personal. Jo sabia el que no volia: no volia una
pel·lícula excessiva, jactanciosa o dogmàtica. Quan veus un documental sobre
una secta i et fiques de ple en el tema, des d’un punt de vista objectiu, és
fascinant. Un pensa, "Caram,
eixa gent està fotuda!"
[Rialles], no obstant això, amb esta pel·lícula no podries arribar a pensar
això. Has de tindre tanta confiança com té Martha. Hi ha certs senyals
d’alarma, i, en un moment donat de la seua vida, una persona hi pot veure (o
no). La gent que suporta una relació d’abús no la veu com a tal. Llavors, tot
açò em va permetre fer que Martha lliscara per eixa senda, en eixe sentit. La
imatge més icònica de la bogeria d'un membre d’una secta és la de la xica de la
banda de Manson asseguda en la vorera, davant del jutjat, soltant
incoherències. Jo no volia arribar fins a eixe punt perquè llavors seria fàcil
desdenyar-la i simplement dir, "Eixa
tia està boja". Volia crear
una línia argumental més fina i tractar cada personatge com si fóra una persona
real.
P: El que resulta molt impressionant és l'enfocament
minimalista que li dóna al film, el subtil matís psicològic del personatge de
Martha. No és una pel·lícula de por, però posseeix elements de terror
silenciós, de por de baixa intensitat.
DURKIN: M’agraden les pel·lícules de por, però deteste les
pel·lícules de por roïnes. El resplandor i La semilla del diablo són les meues dues pel·lícules favorites de tots els
temps. Una altra pel·lícula que em va influir molt també va ser Tres
mujeres, d'Altman, per la forma
en què tracta els personatges femenins, que són molt complicats però
alhora simplistes. Eixa
pel·lícula és tota una experiència. Entres en eixe estrany univers i les sents
parlotejar tot el temps. És una cosa divertida i misteriosa que t’introdueix en
eixe món. Realment no segueixes completament l’argument; hi ha una història,
però no és d’això del que es tracta.
P: Com va ser el seu procés d’investigació per a
crear el marc ideològic de la secta de Patrick?
DURKIN: He assistit a col·legis religiosos la major part de
la meua vida, i des de molt jove vaig decidir conscientment no participar
d’això. Vaig viure a Anglaterra fins que vaig complir 12 anys. Vaig anar a un
estricte i exclusiu col·legi masculí on ens reuníem per a resar durant mitja
hora cada matí, i recorde que pensava, "Aquest no sóc jo, jo no faré açò". Segons em vaig anar fent major, els principis del
budisme semblaven ajustar-se més a la meua manera de viure. No sóc budista per
a res, ni tan sols m’hi acoste! [Rialles]. No obstant això, algunes de les
coses que diu Patrick provenen d’eixe dogma; Patrick ho manipula per a
adaptar-ho al que li interessa a ell : Viure el moment present és el més
important: oblidar-se del temps, oblidar-se de qualsevol desig o aspiració. Tot
el que has de fer és estar amb els altres, centrar-te en la terra, disfrutar
cada dia pel que realment és, menjar i estar tots junts... Una amiga meua va
estar en una secta que era un grup d’inspiració budista, de manera que em va
corroborar eixe aspecte. El següent que em vaig preguntar va ser, com
aconseguiria fer açò realitat?" Vam pujar fins a les muntanyes Catskills i
des del cotxe véiem que hi havia moltes granges abandonades. I vaig pensar que
seria molt fàcil per a esta gent vindre fins ací i fer-se amb una casa.
Comences amb tres o quatre persones, i abans que te n'adones hi ha vint
persones vivint en la granja. A partir d’ací, el que necessites és aïllar eixes
persones, per tant, decideixes que eixa granja subsisteix de manera
autosuficient. I així es constitueix la gènesi d’una secta.
P: L’estratègia visual que ha adoptat en el film, de
quina manera reflecteix o amplifica l’experiència que un espectador té en
observar el turment i les seqüeles que pateix Martha?
DURKIN: Bo, no volíem veure-ho sempre des de la seua
perspectiva. El resultat havia de tindre un equilibri per tal de crear un ritme
i una orientació de la càmera que s’adaptaren al to del film i afegiren suspens
i de submergir el públic en eixa experiència. La primera cosa que vam voler fer
va ser combinar alguns moviments de càmera en mà, i per a això vam recórrer a
la utilització de zooms lents; agranats de càmera, zooms i visionat. També es
van intercalar plans estàtics per a crear un ritme molt concret. Però, a banda
de tot açò, volíem que fóra una cosa absolutament relaxada i deixar que els
actors feren el seu treball. Érem prou flexibles quant a la planificació i les
marques. Jo escric escenes molt específiques, però una vegada exposades al
plató, ja no torne a mirar el guió. Recorrem l’espai i intentem buscar el que
resulte més natural. És un metode molt participatiu, reescrivíem escenes segons
hi arribàvem i ens asseguràvem que tot el món se sentira còmode amb el que
havia de dir. No m’aferre al que he escrit. I crec que l’estil visual s’ajusta
a això, a ser concrets i a crear una atmosfera, però sempre que no supose un
obstacle. Volíem que la pel·lícula tinguera vida i que tinguera una textura
realment creïble. Preferíem una aparença deteriorada més que impol·luta, alguna
cosa que sintonitzara amb el paisatge que rodeja la granja.
P: Gran part de l'hipnòtic i confús estat mental de
Martha es transmet a través del muntatge, dels subtils moviments entre present
i passat, que també revelen la seua història als espectadors.
DURKIN: Sí, jo no volia separar el passat del present a
nivell visual. La meua idea era que mai se sabera què passaria a continuació.
Martha intenta trobar algun sentit al que li ha succeït a la granja i també
saber com comportar-se al llac; per a ella tot ocorre al mateix temps, per
tant, tot s’emmarca en el present.
P: El disseny de so té una textura sinistra que
afavoreix enormement l’atmosfera de terror. Com va decidir quina era la millor
manera d’utilitzar eixe element?
DURKIN: El so és molt important per a mi a l’hora de crear
una atmosfera. Habitualment pense en el so mentre escric. En primer lloc, es
tractava de ser naturalista i, després, de trobar el mode de fer perquè tots
els elements contribuïren a crear tensió. Odie el tipus d’entrades musicals
estrepitoses que reclamen tota l’atenció. Ací tot està basat en un escenari ric
i natural per si mateix. A banda d’això, poden agregar-se molts canvis de to on
ignores si hi ha banda sonora, sons o soroll de sala i crear així una atmosfera
més intensa. Vam trobar eixe to i s’ajustava perfectament en incorporar-lo a la
pel·lícula.
P: Quines van ser les escenes més dures de rodar,
per raons logístiques o d’un altre tipus?
DURKIN: Una seqüència realment difícil de rodar va ser
l’escena on Marcy es gita amb Ted i Lucy mentre ambdós estan fent l’amor. Atés
que era un succés tan incongruent, realment no hi havia forma de saber com
havia de ser la possible reacció. No sabíem molt bé per on orientar la
interpretació. Em sent molt satisfet del resultat final, i crec que vam prendre
la decisió més correcta, però en aquell moment -encara em continue preguntant
si la reacció resulta sincera- va ser realment complicat.
“NO EXISTE LO CORRECTO”
Dolorosas
casualidades de la distribución española, Martha Marcy May Marlene
(MMMM), de Sean Durkin, coincide con un título con el que guarda bastantes
similitudes: Take Shelter. Ambas tienen un protagonista
confundido y que confunde al espectador (¿Lo que ve es cierto o imaginaciones
suyas?), ambas reflexionan sobre el poder de la religión o el agarre vital en
que se convierten las creencias en la devastación actual, y las dos están
dirigidas con realizadores con brío.
En
el caso de MMMM -el título se refiere a los cuatro nombres de la chica
protagonista, recien huida de una secta-, Sean Durkin ha llamado la atención lo
suficiente como para recibir premios (uno en Sundance) y candidaturas por todos
Estados Unidos como realizador debutante. “En realidad, yo no pensaba hacer
un filme así, pero leí algo sobre los cultos, me interesó cada vez más y me
decidió un reportaje con fotos de gente huida de las sectas que comparaban con
retratos de antes de entrar en esos cultos. Las transformaciones eran brutales”. La película juega con las dos caras, con cómo
quedan esos excreyentes marcados de por vida en su inconsciente. “¿Puede que
sea parte de su locura? Bueno, en el filme hay decisiones artísticas que creo
no aclaran mucho la situación sobre lo que vemos”.
Al
salir de la secta (con un aroma amish y marcada por el esclavismo sexual y
emocional), Martha va a vivir con su hermana y su cuñado, y la familia no
resulta mejor refugio que la comuna de la secta. “Por supuesto, porque no
existe lo correcto y lo bueno en la vida. Me gustó poner ese personaje en medio
de esos enfrentamientos, que sientas el atractivo sentimental de las sectas”. ¿Tal vez en Estados Unidos hay más campo abonado
para ellas? “Nunca había pensado en ello. No quise meterme mucho en
disquisiciones sociales o filosóficas. Sí hay más sectas, pero me inspiré mucho
en una inglesa”.
Otro
de las grandes aciertos de MMMM es su actriz principal, Elizabeth
Olsen (Luces rojas), la hermana pequeña de las gemelas
Mary-Kate y Ashley. “Pues llegó del proceso de casting. Buscábamos una cara
fresca nueva, que nadie conociera y así apareció ella. Nunca pensé en si la
marca Olsen mancharía el filme”. En
su ayuda, rodaron primero toda la historia de la secta y posteriormente su
vuelta a la familia. “Nunca pensé en su posterior repercusión. Sabía que
filmaba algo especial, aunque jamás jamás soñé con esto. Solo pensaba en hacer
mi trabajo lo mejor posible. Por eso tampoco me preocupé en si molestaría a
alguien”.
Gregorio Belinchón (EL PAÍS,
26 d'abril de 2012)
LA
FITXA
EUA,
2011. 102 minuts.
Director
i Guió: Sean Durkin. Fotografia: Jody Lee Lipes. Música: Saunder Jurriaans
Danny Bensi. Productors: Josh Mond, Antonio Campos, Chris Maybach,
Patrick Cunningham.
Danny Bensi. Productors: Josh Mond, Antonio Campos, Chris Maybach,
Patrick Cunningham.
Intèrprets: Elizabeth Olsen (Martha), Sarah Paulson (Lucy), Hugh
Dancy (Ted), John Hawkes (Patrick).
PRÒXIMA
PEL·LÍCULA
LAS
NIEVES DEL KILIMANJARO / França,
2012
Robert
Guédiguian
Malgrat
el fet d'haver perdut el seu treball, Michel viu feliç amb Marie-Claire des de
fa trenta anys. Els seus fills i els seus néts els omplin d’alegria. Tenen
amics molt pròxims. Estan orgullosos de les seues activitats sindicals i
polítiques. Però les seus vides es veuran afectades quan pateixen un robatori.
No hay comentarios:
Publicar un comentario