Antes del anochecer

18 Mayo

ENTREVISTA A RICHARD LINKLATER

-Per què van decidir continuar explorant la relació entre Jesse i Céline?

-Perquè des que vam crear eixos personatges fa divuit anys han viscut una vida paral·lela amb nosaltres. I no sols amb nosaltres. En els últims anys, en cada entrevista que Ethan o Julie o jo hem donat, l’última pregunta sempre era: "Tornarem a veure Jesse i Céline junts?".

-Diria que és la més fosca de les tres pel·lícules?

-És possible perquè, per primera vegada, hi veiem Jesse i Céline discutir amb violència. Però es barallen perquè segueixen desitjant-se. Crec que, fins a un cert punt, una relació llarga sense baralles és deshonesta. I al final això resulta més tòxic i verinós que discutir. Sí, és una pel·lícula distinta. La primera parlava d’un amor a primera vista, i la segona de reviure eixe amor. Ambdós són conceptes molt romàntics. Ara hem aprofundit en el misteriós mode que l’amor té de redefinir-se.

-En quin sentit?

-Quan s’apaga la calor de l’atracció que solem identificar amb l’amor i la connexió vertaders, la vida d’una parella es converteix en una negociació contínua. La majoria de les vegades, els dos cònjuges acaben sentint que han fet massa concessions i no són feliços. Eixes parelles estan mortes. De fet, quan veig persones que tenen relacions llargues i així i tot saludables i vibrants, pense que han de posseir algun tipus de fórmula secreta. Encara sort que el món modern ens ha portat la possibilitat de divorciar-nos. No estem fets per a les relacions duradores.

-No es tractarà més aviat que resulta difícil trobar la persona adequada?

-Depén del que s’entenga per adequada. Esta noció de l’amor basada en l’atracció és una cosa recent. Al llarg de la història, els matrimonis eren pactes entre famílies, entre altres coses perquè es donava per fet que l’amor no es pot deixar en mans de dos mocosos. Fixa’t si no en Romeu i Julieta. En el segle XVII, Spinoza deia que estimar una cosa inestable és condemnar-se a la infelicitat, i no hi ha res tan inestable com la teua parella.

-Quant ha aprés de l’amor fent estes pel·lícules?

-He aprés molta teoria. He llegit llibres. Però continue sent incapaç d’aplicar eixos coneixements a la meua vida, em tem.

-Què opina del mode en què Jesse i Céline han calat en la vida de tants espectadors?

-En realitat, potser esta siga la trilogia menys taquillera de la història. La majoria de gent veu les pel·lícules en DVD. Millor dit, la majoria no les veu. En la majoria de llocs on vaig no n'han sentit parlar. També és cert que en molts llocs dels Estats Units no saben res de res. No arriben a veure una pel·lícula a l’any de mitjana.

-Bona part de les seues pel·lícules mediten sobre el pas del temps. Per què?

-Entre totes les nostres relacions, ja siga amb amics o amb familiars o amb amants, les més duradores són les que mantenim amb els nostres jos previs. Constantment ens preguntem: he canviat molt? Sóc més feliç que abans, o menys? Eixes preguntes m’obsessionen. Solem creure que canviem dia a dia, perquè llegim llibres i veiem pel·lícules i acumulem experiències. Ens sentim insultats quan algú a qui no hem vist en 20 anys ens diu: "Oh!, no has canviat gens", perquè creiem ser més savis i profunds. Però no, som els mateixos.

-És cert que la història de Jesse i Céline està basada en una experiència personal?

-Sí, fa molts anys vaig conéixer una dona a Filadèlfia, encara que òbviament no va ser una relació tan intensa com la dels meus personatges. Sempre vaig pensar que, algun dia, en alguna estrena d’alguna de les pel·lícules, ella apareixeria. Però no ho va fer. Al final, em vaig assabentar que va morir en un accident de moto abans que jo començara a rodar Antes del amanecer.

-Hi haurà una quarta pel·lícula?

-Si dins de cinc o sis anys se'ns acut una bona idea, tal vegada. Així ha succeït en el passat. Necessitem fer-nos més vells i comprovar què passa en les nostres vides per a obtindre inspiració. Potser d’ací a nou anys tornem a parlar de Jesse i Céline, potser no. Veurem.

Nando Salvà ( HYPERLINK "http://www.elperiodicoextremadura.com/"http://www.elperiodicoextremadura.com 30/06/2013)

ITINERARIS DE LINKLATER PER LES EDATS DE L'AMOR

Es pot fer una pel·lícula cruel i romàntica alhora. Es pot apel·lar a les edats de l’amor com a perfecta mesura del temps. Encara hui, els llegats fílmics i sentimentals de Rossellini, Rohmer o Bergman ofereixen obres mestres genuïnes. Tot això és Antes del anochecer, la tercera de les parts amb què Richard Linklater ha seguit les passes, de nou en nou anys i en tres països europeus, de Jesse (Ethan Hawke) i Céline (Julie Delpy), conformant una trilogia capital del cinema nord-americà. El sentiment romàntic de les dues primeres entregues dóna pas ara a l’amor que es disputa en la convivència i que ha de negociar amb el passat.

Els destins de Jesse i Celine es van veure entrellaçats per una discussió conjugal. Va ser al vagó d’un tren camí de Viena, fa díhuit anys, en Antes del amanecer (1995). Céline canviava de seient per a fugir de la fúria d’un matrimoni alemany manifestament fastiguejat de si mateix. “Havies sentit que a mesura que les parelles envelleixen perden la seua habilitat per a escoltar-se?”, li preguntava a Jesse a manera de presentació. “La naturalesa té la seua forma de permetre que les parelles cresquen juntes sense que arriben a matar-se”, elucubrava Jesse. Era la primera de les moltes converses que, com una marca d’estil en el cine sempre loquaç de Linklater, no sols establiria la senda dramàtica i les convulsions romàntiques de la seua “trilogia de l’amor a través del temps” (o del temps a través de l’amor), sinó que d’alguna manera definia els espais intermedis d’una relació tan propensa a l’idealisme com al cinisme.

Eixa relació a través del temps ha anat cisellant-se en perfecta complicitat amb l’espectador (potser amb especial significació per als que comparteixen generació amb els amants), qui a mesura que també complia anys ha pogut recórrer les distintes edats de l’amor (els vint, els trenta, els quaranta) mitjançant les anades i tornades, les trobades i desencontres, d’aquella estudiant francesa i aquell aspirant a escriptor nord-americà. Antes del amanecer finalitzava amb els espais buits (i encantats) que, en el seu periple de vint-i-quatre hores pels carrers i travessies, bars i cafés, parcs i places de Viena, havien sigut testimonis de l’agitació romàntica. Nou anys més tard, Antes del atardecer arrancava amb els espais també desocupats que Jesse i Céline (per als quals el temps no havia passat debades) omplirien en els següents huitanta minuts. Linklater atorgava així una qualitat quasi espiritual als racons vienesos i parisencs que, a manera de frontissa, encastaven ambdues pel·lícules. Com en els dibuixos de Seraut que la parella contemplava en un carrer de Viena, les seues figures es dissolien en l’entorn, apel·lant a la fugacitat de l’existència.

Antes del atardecer sumava a la maduresa creativa del cineasta l’experiència dels intèrprets en la pell dels seus personatges (la van escriure els tres, com també ara han escrit Antes del anochecer), que els habitaven amb una convicció sense fissures. “En la primera pel·lícula vaig aprendre a oblidar-me de les poses pròpies de l’actor jove, a estar present per a la càmera, a no actuar”, explicava Hawke. I en eixa forma  “d’estar present”, ambdós actors s’han apropiat per complet dels seus personatges, lluny de ser autobiogràfics. Narrada pràcticament en temps real, Linklater entregava amb Antes del atardecer una emotiva obra mestra. Esculpia l’essència d’un concepte que travessa la seua filmografia sencera: filmar el curs inexorable del temps, amb els seus plaers i amargures, “despertar la vida” per a revelar les seues demolicions. Ho va fer en un rodatge de a penes dues setmanes, planificat a partir d’escenes llargues i sense a penes talls (el clímax en el cotxe superava els set minuts), que fluïen loquaços i arrossegaven un creixent cabal de tensions emocionals, revelaven  misteris en l’hora màgica del crepuscle parisenc, i proposaven un desenllaç tan emotiu com inacabat. Què camí podien prendre les seues vides després de tal cruïlla? La resposta, altres nou anys després.

Ja s’han complit. [I ací el lector sensat que no haja vist Antes del anochecer dejará de llegir]. Jesse i Céline estan junts, de vacances en un escenari idíl·lic del sud del Peloponés, tenen dues filles bessones i les seues carreres professionals són reeixides. Les aparences dicten que han culminat el revers lluminós d’un somni impossible, quan la vida t’ha donat una segona oportunitat i no l’has deixat escapar. Però la coda “van viure feliços i van menjar perdius” amb què podia jugar el final semiobert d'Antes del atardecer pertany al territori de les quimeres. L’enamorament romàntic de les dues primeres entregues dóna pas ara a una classe d’amor més difícil, el que es disputa en la convivència i ha de negociar amb el que va quedar arrere (especialment Jesse), i improvisa una nova vida presa per una altra classe d’il·lusions i retrets. Escoltem Linklater filosofar: “La noció que l’amor està basat en l’atracció és bastant recent en la història. Lligar el romanticisme adolescent a l’amor etern és quasi un suïcidi. Fins i tot Spinoza ho recomanava. Deia que amar romànticament era perseguir la infelicitat”.

La distància amb què els joves van ser testimonis en la primera part de l’enfrontament conjugal es torna ara, en Antes del anochecer, en una proximitat inquietant. Ells també han arribat als quaranta, i encara que per descomptat no han perdut la seua habilitat per a escoltar-se, tampoc són immunes als combats verbals i els brots d’amargor. Sentim la seua fragilitat, a vegades la seua desesperació. Ho sentim inclús en eixos jocs interpretatius amb què que, divertits, Jesse i Céline sempre s’han dit allò que no poden dir-se directament (les “falses” crides de telèfon al café vienés, un dolç vals en l’apartament parisenc), que ara es tinyen d’un cert sarcasme. “Si hi ha alguna cosa esperançadora en la pel·lícula -sosté Linklater-, és que hi ha dues persones que encara ho estan intentant. Encara es comuniquen, fan riure mútuament quan poden, i els veiem junts en el ring. Tenim dues persones que es preocupen per mantindre la seua relació activa, fins i tot quan és dur fer-ho”.

Una forma de perseverança fonamentada en una cosa molt més profunda que l’afecte i el respecte, però que ara mostra els seus clavills i revela les seues inseguretats. El protagonisme de la parella ja no és complet en Antes de la medianoche, la seua presència totalitzadora cedeix espai, amb resultats molt estimulants, a altres personatges, però només per a amplificar els significats i les raons del seu propi trajecte sentimental. Linklater filma així una distesa sobretaula de diverses parelles -on queda reflectit que el romanticisme no és permanent ni l’amor immutable- amb la lleugeresa i fluïdesa de Rohmer a la platja, i després tanca la parella en una habitació d’hotel per a dialogar amb les escenes de matrimoni de Bergman. Els viatges per Europa de la trilogia han buscat les seues llavors precisament en les conquistes de la modernitat del cinema europeu, en permanent diàleg amb les empremtes del melodrama nord-americà (especialment amb el Tú y yo de McCarey) i, en esta tercera entrega, la presència de Rossellini, amb cites explícites a Viaggio in Italia (Te querré siempre, 1954), marca el clima d’una relació amenaçada per les ruïnes, com la de Kiarostami en Copia certificada. Quan els amants s’entrellacen en la intimitat més nua de quantes han protagonitzat fins ara, es desencadena la crisi inevitable. I llavors sí, ressorgeix amb tota la seua evidència eixa necessitat de “conquistar el temps” amb què Jesse recitava el poeta Auden, fa díhuit anys. Quan tot estava per fer i tot podia dir-se.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL 28/06/2013)

LA FITXA

Before Midnight. EUA, 2013. 108 minuts

Director: Richard Linklater. Guió: Richard Linklater, Julie Delpy i Ethan Hawke.  Fotografia: Christos Voudouris. Música: Graham Reynolds. Producció: Richard Linklater, Sara Woodhatch i Christos V. Konstantakopoulos.

Intèrprets: Ethan Hawke (Jesse), Julie Delpy (Céline).

Stories We Tell

11 Mayo

Sarah Polley no es prodiga gaire darrere les càmeres; esta és, de fet, la tercera vegada. Però la paciència és una virtut els fruits de la qual, en aquest cas, es tradueixen en alegries inexplicablement inadvertides per part del públic: Lejos de ella encara va poder veure’s en cines, però la no menyspreable Take This Waltz segueix pendent d’estrena, mentre que la que ara ens ocupa, Stories We Tell, arriba directa al mercat domèstic sense passar per la gran pantalla. I això malgrat el fet que que podria aparéixer en les llistes d'"el millor de l’any" que tant agrada fer als mitjans especialitzats. Perquè més que una pel·lícula, més que un documental a seques, com ja ocorreguera amb el (també ignorat) Mapa de León Siminiani, estem davant d’una xicoteta revolució cinematogràfica, una nova demostració que el talent encara existeix en el cine i de fet, de vegades destaca més que qualsevol altre element associat a la creació d’una pel·lícula. La màgia, ací, ix del més absolut no-res: a mitjan camí entre el documental, la dramatització i l’amateur, la Polley es limita a recercar entre els secrets de la seua pròpia família i obri una caixa de trons en l’epicentre de la qual està la pròpia cineasta. Un argument distint però una òrbita semblant, aquesta, a la d’altres documentals com l'esmentat de Siminiani, com el Catfish de fa uns anys, o fins i tot com el més revoltós Searching for Sugar Man.

Tenen relació, en el sentit que totes elles parteixen d’excuses (un se’n va de viatge, un altre vol conéixer la seua cibernovia, un altre vol saber més d’un cantant) per a portar el gènere del documental a nous terrenys, explorar els seus límits i tractar de trencar-los. De la mateixa manera, Stories We Tell és tan mínima en la seua premissa que, sobre el paper, interessa menys que totes elles. A base d’entrevistes als diversos membres de la seua família i amics de la mateixa, la guionista i directora parla de sa mare, la també actriu Diane Polley, a qui ella a  penes va arribar a conéixer abans de que un càncer acabara amb la seua vida. Com a narrador empra son pare, un escriptor que va apartar la seua carrera com a tal per a dedicar-se per complet a buscar el millor futur per a la seua família, però que recentment havia realitzat una mena de memòries que són emprades com a material de partida. Tot això molt canònic: entrevistes, declaracions i veu en off al servei d’una trama que bé podria valdre, únicament, per a un vídeo familiar de nul·la distribució. I per a posar més llenya al foc, Polley recorre a imatges gravades el seu dia en Súper 8, i reconstrueix escenes del passat emprant tècniques semblants amb actors dobles, quan no disposa de les originals. Una de les primeres violacions d’una pel·lícula que tarda ben poc a anar adquirint cos mitjançant fogonades d'interès que ben prompte compensen la poca rellevància del seu punt de partida. 

Perquè de seguida es descobreixen les vertaderes intencions de la seua responsable: alhora que l’argument va adoptant les formes d’un thriller dramàtic (es van sabent importants secrets en relació, sobretot, a la mateixa Sarah Polley a qui fa un moment col·locàvem en el centre de l’huracà), el film va multiplicant els seus punts de vista, oferint visions distorsionades en funció del membre de la família que les done, i per tant suposant un retrat molt complex tant de la mare com, indirectament, del pare i la resta d’afectats. Emprén així un estimulant discurs sobre les perspectives i les afeccions de l'element sentimental sobre la narració d’una història, que casa a la perfecció amb la diversió metalingüística que s’instaura des del principi; per no parlar de la meravellosa prosa que es gasta Michael Polley, el profund respecte que senten uns cap a als altres, i un fet innegable: resulta impossible no sentir gran simpatia cap a la cinta per l’explosió de vívida sinceritat, per l’afecte que es tenen tots, i que tarda ben poc a sobrepassar els límits de la pantalla.

De manera que el que apuntava a revoltim de draps bruts sense importància per a l’espectador, tarda poc a descobrir-se com un deliciós exercici (meta)cinematogràfic, summament controlat per una directora perfectament coneixedora del que es porta entre mans. Sense que a penes ho semble, Stories We Tell es va desprenent de l’etiqueta de mer documental (com si això fora negatiu, compte!) per a coquetejar amb diversos gèneres, ressaltar múltiples lectures, i exposar un discurs francament estimulant. Esperança en estat pur, cine estimulant per als sentits... i per a què negar-ho, protagonitzat per una sèrie de personatges d’allò més entranyable. I tot açò, sense passar per la gran pantalla... 

Carlos Giacomelli  ( HYPERLINK "http://www.lacasadeloshorrores.com/2014/01/dvd-critica-de-stories-we-tell.html"http://www.lacasadeloshorrores.com/2014/01/dvd-critica-de-stories-we-tell.html)

Stories We Tell posseeix un misteriós encant que exerceix una mena d’efecte hipnòtic en qui la contempla, i l'obliga a mantindre la mirada fixa en la pantalla fins i tot, de vegades, sense entendre el que es veu. Aquest encant no es troba en un punt concret del film, sinó que més aviat sembla estar per tot arreu: en els personatges, en el muntatge, en les imatges d’arxiu, en la melancòlica veu en off de Michael Polley… i especialment en la pròpia història. Recorde haver escrit alguna cosa semblant referint-me al notable treball de François Ozon En la casa, només que en aquella ocasió vaig voler parlar d’un estil de narrativa abstracta i de significat incert mentre que en l’article present em remet a un tipus d’història amb significat específic però suggeridora de múltiples reflexions i de moralitat ambigua. Vaja, pur cinema.

La primera cosa que enamora de la pel·lícula que ens ocupa és la fluïdesa i agilitat amb què es desenrotlla en introduir-nos cap al xicotet univers que és la història familiar de Sara Polley. Indubtablement es tracta d’una història immensament interessant, però així i tot, la mestria amb què s’exposen els fets és de tan alt nivell que probablement seguiríem abstrets si el que se’ns contara fora un conflicte de convivència entre els obtusos personatges de qualsevol programa teleporqueria semblant a El gran hermano. Sobra dir que no és el cas. Ens trobem davant d’una bella aventura existencialista en què anem coneixent els personatges de forma conscientment desordenada i en la qual, sense adonar-nos-en, encaixem pas a pas un les peces d'un complex trencaclosques meticulosament estructurat.

Com acabe de suggerir, el que segueix a la fascinació provocada per aquest excel·lent ús de la narrativa visual és un forta impressió davant la profunditat que desprén la història que se’ns exposa. I és que, al contrari del que puga aparençar, no es tracta d’una telenovel·la sobre embolics familiars ni tampoc d’un festival morbós sobre desgràcies alienes, sinó de la reconstrucció d’un conjunt de coincidències, imprevistos i fins i tot conflictes personals que secretament formen part de la nostra raó de ser. Una reconstrucció que, com es veu al llarg del metratge, no sols dóna resposta a multitud de preguntes sobre la nostra existència personal, sinó que a més ens ofereix l’oportunitat de conéixer la vertadera personalitat de diversos subjectes de la intimitat dels quals formem part sense saber-ho.

I a mesura que situem cada personatge en el lloc a què pertany i comencem a concebre la vertadera forma del relat, aquest misteriós encant a què m'he referit més amunt va adquirint una forma sòlida. En una situació en què el més normal seria posicionar-se en favor d’una actitud o d'una altra, aprenem a comprendre i fins i tot a estimar cada personatge, empatitzem amb tots els punts de vista i compartim cada posició. Així és com els protagonistes i la seua història es fan amb tot l’encant del relat i distrauen la nostra atenció dels aspectes més tècnics per a empényer-nos cap a una profunda i bella meditació quasi metafísica. El més curiós és que, a més de despertar interès per cada punt de vista que descobrim, aquest conjunt de perspectives ens dóna una espècie de punt de vista global radicalment unànime i portador de la verdadera tesi. Ja s que, sona una mica confús. Vegeu la pel·lícula i comprendreu a què em referisc.

La cirera del pastís ens la dóna la bella reflexió metalingüística que acompanya el relat, ja interessant per si mateix. Perquè després del visionat de la història comprenem que el veritable significat de l’experiència es troba en la reconstrucció de l’aventura, en el camí recorregut per la directora durant la llarga trajectòria que és tota l’exposició dels fets. I és que com diu el pare de Sarah (mereixen una menció especial les seues brillants lectures en veu alta del seu llibre, açò és, el relat que presenciem contat amb les seues pròpies paraules), no percebem la forma d’una història quan ens hi trobem enmig, sinó que la vivim com un abstracte remolí de fets confusos. La història es construeix quan ens la contem a nosaltres mateixos… o als altres.

Martí Sala ( HYPERLINK "http://www.cinemaldito.com/stories-we-tell-sarah-polley/"http://www.cinemaldito.com/stories-we-tell-sarah-polley/)

“Nuestra mente es porosa para el olvido, yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz”. Así se cierra El Aleph, el hermoso cuento que Borges escribió allá por 1949. Porosa memoria, memoria permeable y confundida: ¿Hasta qué punto lo que recordamos es verdadero? ¿Ocurrió realmente, fue un sueño? ¿O es que alguien me lo contó?

La polifacética Sarah Polley gira en Stories We Tell alrededor de todas estas cuestiones. Recuerda a la reciente Los ilusos (Jonás Trueba, 2013), pues las dos resultan ser películas, como el propio Jonás llegó a denominar la suya, de “entretiempo”. Son ficciones documentadas o documentales ficcionales, poco importa. Son películas que “se están haciendo”, es más el proceso que el resultado. La ficción se construye partiendo de realidades, o mejor, de recuerdos. Historias que se van pensado, armando y re-construyendo, todo al mismo tiempo y sin pretensión más allá que el placer por el hacer, por el ir descubriendo. En el caso de Stories We Tell, Sarah Polley se reúne con miembros de su familia en busca de una inquietante verdad. Su madre, que murió cuando ella tenía apenas once años, dejó una vida cargada de misterios e historias por contar. Contar, narrar, rememorar historias, de eso trata todo esto. Sarah Polley plantea la misma cuestión a cada una de las personas de las que se sirve: “Cuéntame la historia de mamá tal y como la recuerdes”. Es a partir de entonces donde comienza la ficción, ya que cada personaje contará su relato desde perspectivas dispares correspondientes a la experiencia del mundo de cada uno. También ella se despoja de tretas y artimañas sirviéndose únicamente del lenguaje cinematográfico como salvador de recuerdos, como herramienta fundamental para estructurar, expresar y hacer presente algo que ya no está, que ya pasó. De tal manera que, paralelamente a lo que se cuenta, Polley recrea a través de la nostalgia de una cámara Super-8, las imágenes y escenarios narrados, haciendo de lo incierto de cada historia un retrato hiperrealista de lo que pudo haber sido, de lo imaginado. Si Jonás Trueba hace una película sobre cómo hacer una película, Sarah Polley la construye donde no existe. Convierte a su madre en cine. De nuevo, la memoria porosa de Borges y los recuerdos edificando historias.

Entonces, ¿dónde acaba la realidad y empieza la ficción? ¿Dónde reside la verdad indiscutible? Si el cine es el arte que más se aproxima a la vida, ¿dónde establecer las fronteras? ¿Hasta dónde estoy recordando y no inventando? Pienso en los efectos del cine en la memoria, en cómo implanta innumerables falsedades, y otra vez aparece el clásico personaje de Cervantes, el cual murió desesperado cuando, de vuelta al mundo de la cordura, entendió que nunca fue un gran hidalgo galán, y que la vida que había vivido era un lastre de mentiras que jamás pertenecieron al mundo real.

Como los recuerdos que uno puede repetir una y otra vez con todo lujo de detalles y al mismo tiempo no tener la certeza de cuándo, ni cómo, ni por qué ocurrieron, si es que lo hicieron alguna vez. Por eso Sarah Polley representa a su madre como una autentica diva, como la actriz espectacular que revolucionó Canadá. Verdad o mentira, documental o ficción, qué importa.“El cine es contar mentiras para llegar a una gran verdad” dijo alguna vez Abbas Kiarostami. El cine, al final, como la vida y como el recuerdo más vívido o fugaz, es sólo otra historia por contar. 

Sofía Machain ( HYPERLINK "http://cinedivergente.com/criticas/documentales/stories-we-tell"http://cinedivergente.com/criticas/documentales/stories-we-tell)

LA FITXA

Canadà, 2012. 108 minuts

Direcció i Guió: Sarah Polley. Fotografia: Iris Ng. Música: Jonathan Goldsmith. Productors: Silva Basmajian, Sonia Hosko, Anita Lee.

Intervencions: Michael Polley, Harry Gulkin, Susy Buchan, John Buchan, Mark Polley, Joanna Polley, Cathy Gulkin, Anne Tait.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

ANTES DEL ANOCHECER  /  EUA, 2013

Richard Linklater

El 1995 el director va rodar Antes del amanecer, que relatava la trobada en un tren de dos joves (Celine i Jesse) interpretats per Ethan Hawke i Julie Delpy. El 2004 reprenia i continuava esta història, protagonitzada pels mateixos actors, en Antes del atardecer. Altres nou anys més tard, ens ofereix la tercera part de la trilogia: Celine i Jesse són parella, tenen dues filles i, durant unes vacances a Grècia, fan balanç de les seues vides i de la seua relació.