Canino





26 Decembre

LA FAMILIA COMO INFIERNO

Esta pequeña joya del desconcierto y la alienación social, Canino es una rara avis dentro de la, particularmente ignota y reconocidamente invisible -Theo Angelopoulos al margen-, cinematografía griega. Su director, Yorgos Lanthimos, con 36 años y dos películas precedentes desconocidas, tampoco abandera ningún movimiento cinematográfico. De hecho, si a Canino le negamos su condición metonímica, más que griega, parece austríaca, pues sus referentes directos pasarían por la agorafobia existencialista de Ulrich Seidl y por la gélida implosión ultraviolenta que habita en el cine de Michael Haneke. Un grito seco (y ahogado) sobre la capacidad del ser humano para el mal, incluso con su propia progenie, únicamente soportable por las cargas de profundidad de humor necrótico que salpican el relato y por la frialdad de la composición esquemática en la puesta en escena.

Estamos en el terreno de la ficción, ergo la metáfora es un principio insalvable. La familia retratada en Canino no es, entonces, más que un retrato de un régimen autocrático -al fin y al cabo, autocracia, viene del griego: autos, “uno mismo”, y khratos, “gobierno”-y totalitarista donde la voluntad de uno doblega la libertad de los otros. Un símil de carácter sociopolítico donde el padre ejerce de tirano opresor y el resto de su familia de víctimas inconscientes. Pero la maldad no posee fines meramente sadomasoquistas. Lanthimos se apropia de las teorías del acto discursivo promulgadas por Michel Foucault y utiliza el lenguaje verbal como uno de los principales focos de alienación y tortura a los sufridos hijos que viven prisioneros en su casa, ignorantes de todo lo que acontece en el mundo exterior. De ahí que la familia protagonista de la película sea un modelo disfuncional ajeno a todo y a todos, viviendo en una eterna infancia, cuyas reglas están marcadas por terroríficos concursos de resistencia física, que van desde ver quién aguanta más sin respirar a comprobar quién soporta durante más tiempo el contacto con el agua hirviendo.

La duda razonable ha de salir a flote en algún momento. ¿Es Canino una boutade plagada de imágenes llamativas en su agresividad o realmente existe un corpus ontológico que sirva para definir los peligros del autoritarismo más irrefrenable? ¿Nos habla la película de los aspectos más sórdidos de la condición humana, o bien la metáfora se desintegra en aras a enarbolar un relato tan impactante como desconcertante y, sí, entretenido? ¿El distanciamiento con que se afrontan los hechos sitúa al espectador como si fuera un entomólogo fiel al método científico (Kubrick), o más bien un médico forense que disfruta diseccionando las partes corruptas de un cuerpo inerte (Haneke)? Es algo innegable: Lanthimos juega al desconcierto, a la sorpresa en forma de puñetazo al rostro del espectador, y, las cosas como son, el resultado es ciertamente notable, incluso atractivo. Ya no sólo porque la película no tiene altibajos rítmicos, sino porque en su amalgama de obscenidades -psicóticas, sexuales, violencia física- siempre denotamos la presencia de un demiurgo tramposo y juguetón que no deja de recordarnos que por encima de la barbarie prevalece el mayor de los absurdos.

Alejandro G. CALVO (EL CULTURAL, 14 de maig de 2010)

EL CASTELL DE LA PURESA

Jean Jacques Rousseau defensava en el seu excels tractat Emilio, o de la educación, que l’individu pot conservar la seua bondat natural malgrat la seua participació en una societat eminentment corrupta. Tal vegada l’afirmació sostinguda per l’il·lustrat resulte massa ingènua en ple segle XXI. Almenys això és el que sembla pensar El pare que, amb la complicitat de la seua esposa, ha mantingut tancats els seus tres fills durant tota la seua vida. Mai arribarem a conéixer la vertadera raó de la reclusió. Tan sols en una ocasió quan castigue brutalment, per haver infringit greument les normes, que contundentement condemnen qualsevol contacte amb l’exterior, la jove Christina, la qual durant un cert temps ha sigut amant del fill, El pare a penes farà referència en una frase a una abstracta abjecció de la societat contemporània. Però no ens equivoquem. Tan sols és una frase. Són l’abstracció i el desconeixement els que construeixen i impulsen una captivitat que potser no tinga una vertadera raó de ser i de la qual els propis presoners no tenen constància. Les justificacions no existeixen o almenys no tenen importància. No són d’orde moral o religiós. Ni tan sols ens semblen una ruptura desesperada com la que abraçava la família d'El séptimo continente (Michael Haneke, 1989) i que estava abocada al suïcidi com a única via de fuga. La família que protagonitza el film de Giorgos Lanthimos es mou a partir de la imprecisió, d’allò que s’ha desconegut, i és en aquest punt on troba els seus elements més interessants. L’espectador a penes té uns pocs apunts per a tractar de contextualitzar i/o comprendre els protagonistes. Per aquest motiu, és una llàstima que el realitzador no vaja encara més lluny, portant la narració fins a un paroxisme absurd, que situe indefectiblement l’espectador en eixa mateixa terra de ningú en què habiten els personatges.

Al contrari que cineastes com Haneke o Fassbinder, Lanthimos evita amb la utilització d’un particular i estrafolari humor, pròxim al surrealisme, que la seua mirada llisque totalment fins la desesperança. Per això malgrat l’eminent tristesa i el pessimisme que cobreixen el relat, el divertit patetisme que sorgeix de diferents situacions (recordem, per exemple, el moment en què El pare, es disposa a pescar uns peixos a la seua piscina, equipat amb material de submarinisme) li dóna una suggestiva complexitat i sobretot perspectiva. El realitzador maneja notablement el tempo i l’atmosfera, en alternar a la perfecció seqüències més crues amb altres molt més emotives o fins i tot ingènues. Per damunt de tot, sorgeix de cada pla una singular poesia, que sembla alimentar-se del patetisme, i que conclou en situacions tan belles com la caiguda de l’avió en el jardí.

Kaspar Hauser va créixer en captivitat, totalment aïllat, durant setze anys. Tornat a la societat, infinitat de pedagogs van intentar ensenyar-li a parlar, a llegir. Van tractar de fer d’ell, en definitiva, un individu social. L’enigma que rodeja la seua mort no deixa de ser una mena de tràgica constatació de la impossibilitat del xic per adaptar-se al seu nou jo. El final obert de Canino sembla discórrer en paral·lel a la tràgica desaparició del xic del segle XIX.

Malgrat el fet d'haver viscut tancats durant tota la seua vida, al contrari que Kaspar Hauser, els tres jóves grecs han sigut educats. Si bé, aquesta formació parteix del propi aïllament i de l’espai que suposa el seu món. El vocabulari pot subvertir-se, els conceptes morals i/o ètics són alterats (l’incest, sense anar més lluny, no resulta en absolut anòmal). Aquests joves són per moments indefensos xiquets o viscerals subjectes carregats d’incomprensible agressivitat.

La pel·lícula de Lanthimos, formalment molt bella, és, en conclusió, un dels títols més transgressors, i fins i tot oberts, dels últims temps. Saludada amb èmfasi en els passats festivals de Cannes i Sitges, Canino ens descobreix en el seu director a un dels noms propis per a tindre en compte en el nou cinema europeu, i ens recorda que el cine grec és viu i que va molt més enllà de les majestuoses propostes d’Angelopoulos. Ja només falta que els distribuïdors se n’assabenten.

Ramón Alfonso (http://www.miradas.net/2010/06/actualidad/criticas/canino.html)

UNA FEROTGE MOSSEGADA

El que el filòleg jueu Victor Klemperer va segellar davall les sigles LTI (Lingua Tertii Imperii) per a designar les estratègies de manipulació del Tercer Reich sobre els usos del llenguatge pot servir-nos per a entendre l’al·legoria que Canino fa sobre l’exercici del poder en els totalitarismes, ja siga en la seua versió micro (el patriarcat feroç que ha criat els seus fills en un univers envasat al buit, privat de tot contacte amb l’exterior) o macro (aqueix fora de camp en què les relacions humanes s’han convertit en un eufemisme, alguna cosa que ja no té a veure amb la vida tal com la coneixem).

La busca de nous significats per a paraules tan quotidianes com «autopista», «mar», «carrabina», «zombi» o «telèfon» o la relectura, ridícula alhora que terrorífica, del Fly Me To The Moon de Frank Sinatra, introdueixen la idea més subversiva d’aquesta desconcertant pel·lícula grega, tan deutora del món de Buñuel com del de Pasolini: el llenguatge crea i pensa per nosaltres. El rigor formal de la proposta de Lanthimos juga a la descentralització de cossos i causes i efectes per a efectuar una radiografia dels protocols de la institució familiar i els corrents de poder que s’hi estableixen. Canino és premeditadament excèntrica, i mossega on més dol.

Sergi Sánchez (La Razón, 14 Maig 2010)



LA FITXA

Kynodontas. Grècia, 2009. 94 minuts

Direcció: Yorgos Lanthimos. Guió: Yorgos Lanthimos i Efthimis Filippou. Fotografia: Thimios Bakatakis. Producción Yorgos Tsourgiannis.

Intèrprets: Christos Stergioglou (pare), Michele Valley (mare), Aggeliki Papoulia (filla major), Mary Tsoni (filla petita), Christos Passalis (fill), Anna Kalaitzidou (Christina).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

FANTÁSTICO SR. FOX / EUA, 2009

Wes Anderson

Un astut rabosot anomenat Fox sembla portar una vida idíl·lica amb la seua esposa i amb el seu fill Ash. Però, a les nits, el senyor Fox es dedica a robar gallines, ànecs i titots a les granges veïnes. Els grangers decideixen acabar amb la situació i caçar a Mr. Fox. Pel·lícula d’animació basada en el famós llibre per a xiquets de Roald Dahl.


Nacidas para sufrir




19 Decembre


Marifranç, de Pedreguer, a la qual molt conegueu té un paper important en la pel.li i com vam quedar està parlant amb el director i potser que vinga a Dénia per a la projecció



Notes del director

NACIDAS PARA SUFRIR és una comèdia romàntica, però amb una particularitat molt important: que els seus protagonistes no ho saben. Tal vegada per això en el resultat final predomina això de “comèdia” sobre això de “romàntica”. Però romàntica també ho és, que conste.

El que passa és que en les comèdies romàntiques sol ocórrer que xica troba xic (o al revés), xica perd xic (o al revés) i, finalment, xica recupera xic (o al revés). Ací no és exactament així. Ací es tracta més aviat d’ama troba esclava, ama perd esclava i, finalment, ama recupera esclava (o al revés). I això d’ama i esclava tampoc és que siga així d’explícit.

Per descomptat, i com passava amb l’assumpte de la “comèdia romàntica”, elles tampoc ho saben. En realitat, les dues protagonistes d’aquesta història, la vella Flora i la seua criada Purita, no són més que dues pobres dones que s’han passat tota la vida treballant i sacrificant-se pels altres.

NACIDAS PARA SUFRIR és també una història que vol recuperar la tradició de l’humor negre i costumista de les comèdies en blanc i negre de l’Espanya dels anys seixanta, aquelles meravelloses pel·lícules de Berlanga, Ferreri, Forqué… (quasi totes amb guions d’Azcona, per descomptat), però traslladant eixa forma de mirar la realitat a l’època actual, a l’any 2009.

La protagonista és una anciana, una dona de poble, igual que ho era Pepe Isbert en algunes d’aquelles. Com ell, la seua forta personalitat i la desimboltura i la cabuderia que donen els anys li faran enfrontar-se a familiars i veïns (i fins i tot a l’Església) per a aconseguir els seus propòsits, que no són més que assegurar-se algú que la cuide en els seus últims anys de vida sense portar-la a una residència.

Però, al contrari que aquelles històries, (tal vegada perquè ací es tracta de dones?), NACIDAS PARA SUFRIR té en el fons eixa estructura de comèdia romàntica de què parlava abans, encara que siga molt molt en el fons.

L’objectiu de la protagonista és el mateix que en aqueixes pel·lícules de Pepe Isbert, assegurar-se un poc de benestar en l’últim tram de la seua vida mitjançant una estratègia una mica rocambolesca.

Però ara ja no es tracta d’aconseguir un favor al gendre o comprar un cotxet per a passejar amb els amics, sinó d'una cosa encara més difícil: esbrinar qui la vol en la vellesa i assegurar-se la companyia d’eixa persona.

Miguel Albaladejo




Tractament visual

El tractament visual de NACIDAS PARA SUFRIR utilitza com a model eixes antigues comèdies espanyoles, però amb la variant substancial d’estar plantejada com una pel·lícula en color, raó per la qual ha de provocar un efecte completament oposat al d’elles.

El que allí era un realisme descarnat gràcies al blanc i negre, amb els seus enquadraments tan amplis i els seus plans tan llargs, ací, amb un plantejament semblant de posada en escena i càmera, es converteix en una pel·lícula amb aire de conte, intemporal, més pròxima al fals costumisme inventat per Fellini per a Amarcord. I tot gràcies a la localització de la història en un poblet com Bocairent, amb aqueix aire d’anunci de torró, i la possibilitat de construir en estudi els principals decorats, com si estiguérem a Cinecittà.

El treball de fotografia també va en aqueixa direcció. La pel·lícula està il·luminada amb un cert sentit de l’humor, com si la pròpia precarietat en què viuen les protagonistes provocara que el seu món, encara que siga actual, s’assemblara més als interiors tenebrosos d’El laberinto del fauno que a qualsevol altre model de pel·lícula amb iaies entranyables.

Com a contrapunt a això, tenim els exteriors lluminosos del camp, les floretes, els cels blaus, les nits de revetla amb focs artificials…, fins i tot les flors de colors de la vetla de la primera seqüència.


LA ESPAÑA CONCILIABLE

Desde su debut, en 1998, con la estimable La primera noche de mi vida, Miguel Albaladejo, uno de los más prolíficos directores de la penúltima hornada de nuestro cine, ha practicado una suerte de comedia neorrealista hispana, a caballo entre la tradición y la modernidad, presidida por la irregularidad, marcada por esporádicos chispazos de genialidad en los diálogos y las situaciones y por una puesta en escena más cercana al esfuerzo que a la brillantez.

Entre su filmografía hay notables aportaciones (El cielo abierto), historias con grandes posibilidades y desiguales resultados (Manolito Gafotas, Ataque Verbal, Cachorro), y otras directamente fallidas (Rencor, Volando voy). Con Nacidas para sufrir, su nuevo trabajo, presentado en estos días en la sección Panorama del Festival de Berlín, alcanza sus cotas más altas sin abandonar sus señas de identidad, aunque puliendo al máximo sus anteriores desequilibrios.

En Nacidas para sufrir, de la que quizá sea mejor no desvelar apenas su trama general, se unen con infinita gracia la convivencia en la España del siglo XXI de dos mundos aparentemente inconciliables: el ultramontano machismo hispánico y el matrimonio homosexual; las residencias de ancianos organizadas por monjas y las camas con posiciones anatómicas; las verbenas de pueblo y el pago de los derechos de autor a la SGAE; la supervivencia de las viejas tiendas de ultramarinos y el ascenso de las galletas y los yogures con un tanto por ciento de fibra.

Ayudado por las soberbias interpretaciones de Petra Martínez y Adriana Ozores, Albaladejo demuestra que sabe tanto del terruño como de la vida ultramoderna, y ha compuesto un guión en el que también sobresalen un excelente manejo del lenguaje tradicional, de las expresiones de pueblo, y una gran capacidad para trasladar a la pantalla hechos cotidianos tan extendidos y tan poco resolubles como esa tos, entre la realidad y la ficción, que ejercitan algunas malas pécoras cuando llegan a viejas para descolocar al personal y practicar el victimismo. El libreto de Albaladejo nunca decae y siempre se saca de la manga un giro que, en principio, puede parecer sorprendente, pero que sólo se produce tras un exhaustivo análisis de la realidad más sangrante, ésa que nos circunda ahora pero que ha estado ahí desde tiempos inmemoriales.

Salvo alguna frase mal resuelta por algún intérprete de reparto, y un par de encuadres en los que se pierde eficacia por querer remarcar demasiado la gracia (el primer plano de la anciana al descubrir el pastel en la verbena), casi todo en la película rezuma verdad dentro de su aparente locura. Sobre todo el dibujo del cariño verdadero y de la soledad, y el relato de los daños colaterales que conlleva siempre el matrimonio, ya sea el de toda la vida o, como diría una parte de esa España aparentemente inconciliable, ese tan moderno que se puede practicar ahora.

Javier Ocaña (EL PAÍS, 12 de febrer de 2010)


UNA PARTICULAR HISTÒRIA D’AMOR

Miguel Albaladejo revalida el millor del seu cinema en Nacidas para sufrir. Si el costumisme, l’humor i la dissecció profunda de conductes i personalitats ens han fet disfrutar els seus films anteriors, aquesta vegada, afina i estilitza els seus recursos en una tragicomèdia de tremenda dignitat, que apel·la als clàssics en la nostra memòria amb tot el dret al llarg del metratge, i desafia els adjectius que minimitzen el valor del gènere. El retrat d’un grup social, emparentat o no, el conflicte que planteja, la deriva sorprenent a què condueix la seua resolució i les encertades finestres que obri o entretanca al seu pas, amb altres tants signes d’admiració/interrogació, propicien que Albaladejo mantinga l’espectador en una tensió que pot o no descarregar a riallades, per a gelar-li el somriure sense transició i separar-lo de colp d’una trama a què s’havia entregat, per a obligar-lo inadvertidament després a reflexionar, en un instant, sobre el que acaba de contemplar.

El director alacantí té l’habilitat de triar escenaris i personatges tremendament pròxims, recognoscibles, en una ostentació de versemblança que resisteix el microscopi, perquè no importa que visquen en un lloc o en un altre, el que importa són les motivacions, la personalitat. La lent d’Albaladejo no sols augmenta, a més revela trames insòlites, escorta els seus personatges amb tendresa, encara que sense complaences, en les seues tribulacions quotidianes i atemporals. Nacidas para sufrir revela davant la mirada entregada del públic la profunditat d’una tragèdia de cambra, desposseïda de solemnitat mitjançant el més negre i despietat dels sentits de l’humor. Flora (Petra Martínez) i Purita (Adriana Ozores) protagonitzen un melodrama d’amor, interessos, zels, repressió i sorprenents descobriments emocionals amb enorme realisme, gràcies també a uns papers escrits magistralment. Protagonistes i secundaris són presentats amb dues precises pinzellades, prou matisades perquè el desenrotllament que despleguen seqüència rere seqüència revelen una complexitat veraç .

El recurs a les metàfores, als irònics contrastos, als acudits visuals i a les reaccions de l’entorn social en la definició contínua de situacions inèdites evita un subratllat excessiu i uns diàlegs massa explícits que Albaladejo evita amb enorme encert, tot confiant a les tremendes actuacions de les seues actrius (magnífiques també Marta Fernández-Muro i Malena Alterio) una gran responsabilitat en el resultat final. Amor/odi, ama/esclava, patidora/botxí són pols oposats separats per filats de paper, tan difuses com inclassificables són les motivacions de Flora (que partia de la necessitat d’una cuidadora en la seua vellesa) i Purita (la bondadosa ingènua), subjectes perfectes d’un nou i eficaç estudi de mentalitats filmat des del respecte i la profunda empatia d’un agut observador.

EVA PEYDRÓ (Cartelera TURIA / Febrer 2010)

LA FITXA

Espanya, 2009. 112 minuts

Director i Guió: MIGUEL ALBALADEJO. Fotografia: KIKO DE LA RICA. Productors: GERARDO HERRERO, MARIELA BESUIVSKI, JAVIER LÓPEZ BLANCO.

Intèrprets: ADRIANA OZORES (Purita), PETRA MARTÍNEZ (Flora), MARÍA ALFONSA ROSSO (mare de Purita), MALENA ALTERIO (Marta), MARÍA ELENA FLORES (tia Josefa), MARTA FERNÁNDEZ-MURO (Salvadora), SNEHA MISTRI (Mª Pilar), MARIOLA FUENTES (Mariana), MARI FRANÇ TORRES (Mari Carmen), ANTONIO GAMERO (don Dimas).




PRÒXIMA PEL·LÍCULA

CANINO / Grècia, 2009

Giorgos Lanthimos


Una faula incòmoda, provocativa i carregada d'humor negre, sobre una família que viu confinada en una mansió aïllada: per tal de preservar-los de tota influència del món exterior, els pares han criat els seus fills (un xic i dues noies) totalment aïllats de l’exterior. Un dels films més insòlits de la temporada.



















El Escritor

12 Decembre




UN TREBALL MODÈLIC


Hi ha ficcions sobre personatges tan transcendents com lamentablement reals, amb una tèrbola conducta, amb una responsabilitat davant de la història, el present més inquietant, que posseeixen un morbo afegit i en les quals la invenció podria acostar-se a l’autenticitat. L’antic primer ministre del Regne Unit que protagonitza la molt atractiva novel·la de Robert Harris El poder en la sombra s’anomena Adam Lang i és acusat públicament d’haver col·laborat en el segrest i en les tortures de la CIA a ciutadans britànics. Lang ha obtingut un fabulós contracte d'una editorial per a publicar les seues memòries, biografia que encara que vaja signada per ell serà escrita per un negre, un professional que des de l’anonimat donarà la convenient forma literària als records vitals i a la carrera política de l’assetjat líder. Fins els habitants del limbe poden intuir que estan parlant de Tony Blair, d’aquell informat líder que va ajudar a envair i devastar un país molt llunyà en el sagrat nom d’una abjecta mentida.

Imaginar en imatges i sons les desventures, les intrigues, els clandestins delictes i els interessos sòrdids que han forjat el passat d'aquest home i amenacen el seu present pot convertir-se en un retrat amb escasses empremtes de política-ficció i en un espectacle apassionant si cau en mans d’un acreditat narrador d’històries retorçudes, d’algú amb capacitat per a dotar de tensió i misteri un univers de falses aparences, d’ombres, d’ocultació. Hitchcock s’haguera sentit en el seu ambient amb eixe argument. Polanski, un creador obsessionat amb el mal en les seues molt variades formes, sap que ací està al servei d’una idea aliena, que la seua autoria serà menys recognoscible, però fa un modèlic treball professional, un relat farcit de suspens, humor càustic, al·lèrgic als tòpics, imprevisible, maliciós, amb poder visual i diàlegs mordaços, en què no sobra ni falta res.

El magisteri d’un director per al qual la càmera no té secrets, d’un impagable transmissor de clima, inventor de seqüències perfectes que et fan sentir la mateixa tensió, el mateix emprenyament i la mateixa por que eixe negre encabotat a bussejar en els perillosos enigmes i en les maquiavèl·liques ocultacions del seu biografiat, també es prolonga a interpretacions molt sòlides de protagonistes i secundaris. Polanski ho fa imposant economia de gestos a un actor amb tendència a l'excés com Ewan McGregor, i propiciant que l’infravalorat Pierce Brosnan faça una creació memorable de Blair. Perdó pel lapsus mental... d'Adam Lang.

Carlos Boyero (EL PAÍS, 26 de març de 2010)

JOIÓS SUSPENS

El frustrat projecte de Roman Polanski i el novel·lista Robert Harris de rodar Pompeya va tindre un final feliç en convertir-se en El escritor, un thriller amb aroma a Chandler, basat en un text excel·lent, que s’adapta com un guant a la personalitat artística del director. Partint d’un repartiment quasi perfecte, Polanski transmet l’autenticitat d’una trama viscuda en primera persona per Harris, la proximitat del qual a l'ex primer ministre Tony Blair va acabar amb motiu de la intervenció a Iraq. El thriller polític és un vehicle més que adequat per a l’escenificació d’una tragèdia solemne, amb ecos shakespearians (recordem que el seu director ja va visitar Macbeth), on l’acció i la violència es despleguen amb una elegància magistral, a través d’intrigues cortesanes-familiars, en cases-castells moderns i inexpugnables. Les dosis de suspens en El escritor recorda de vegades el cinema de Hitchcock (l’enigmàtic personatge de la rossa Kim Cattrall, el tractament del paisatge, l’excel·lent partitura d’Alexandre Desplat, etc.) però sempre, amb el segell d’autoria del director de Chinatown (1974) i El quimérico inquilino (1976).

L’humor negre, marca de fàbrica de Polanski s’encasta amb els seus temes revisitats, l’omnipresència del mal, el desassossec de l’estranger, la paranoia.. La talentosa capacitat de filtrar la transcendència d’una trama política basada en fets reals amb la finor de la sàtira i la ironia, converteixen El escritor en una obra que traspua intel·ligència i un apassionat amor al cinema. Més enllà de la peripècia argumental, Polanski ens sedueix a través de la creació d’una atmosfera en què ens submergim sense contemplacions, agraïts per eixe poder de suggestió que va fer clàssic el cinema negre, basat en el tempo, en l’atractiu psicològic dels personatges que desfilen, en els diàlegs enginyosos, en la fotografia, els meticulosos plans de la qual aporten eloqüència sense pesada densitat. El clima (plujós, gris, amenaçador) és un element més, un altre personatge, que aporta la mateixa freda desolació buscada en els interiors fotografiats amb eixa obsessiva perfecció que Polanski va aplicar a cadascun dels aspectes del film. Els girs dramàtics fan fluir la història amb naturalitat, sense necessitat de trampes ni manipulacions, de manera elegant i eficaç, i eviten la pretensió d'aspirar a la grandiloqüència en el resultat, que va meréixer amb escreix l’Ós de Plata al millor director (que Polanski tampoc va poder recollir) en la 60a Berlinale.

Eva Peydró (Cartelera TURIA / març 2010)

LA FITXA

The ghost writer. França, Alemanya, Regne Unit, 2010. 128 minuts.

Direcció: Roman Polanski. Guió: Robert Harris i Roman Polanski, basat en la novel·la “El poder en la sombra”, de Robert Harris. Fotografia: Pawel Edelman. Música: Alexandre Desplat . Producció: Roman Polanski, Robert Benmussa i Alain Sarde.

Intèrprets: Ewan McGregor (escriptor), Pierce Brosnan (Adam Lang), Kim Cattrall (Amelia Bly), Olivia Williams (Ruth Lang), James Belushi (John Maddox), Timothy Hutton (Sidney Kroll), Eli Wallach (vell), Tom Wilkinson (Paul Emmett), Robert Pugh (Richard Rycart).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

NACIDAS PARA SUFRIR / Espanya, 2009

Miguel Albaladejo

Flora, de 72 anys, és una dona soltera d’un xicotet poble que sempre s'ha dedicat a tindre cura dels seus familiars. La seua única germana va morir molt jove i li va deixar tres nebodes de les quals també se’n va ocupar. Les tres nebodes van créixer i se’n van anar del poble, i ara Flora està espantada perquè, en arribar a la vellesa, veu que arriba el moment que hauran de cuidar d’ella i tem que la porten a la residència on treballa una d’elles.


Programació Decembre 2010

12/12 EL ESCRITOR de Roman Polanski
Frància-Alemanya, 2010. 128´
V.O en anglés subtitulada
No recomanada a menors de 7 anys


19/12 NACIDAS PARA SUFRIR de Miguel Albaladejo----------
Marifranç, de Pedreguer, a la qual molt conegueu té un paper important en la pel.li i com vam quedar està parlant amb el director i potser que vinga a Dénia per a la projecció
Espanya, 2010. 112´
V.O en castellà
Apta per a tots els públics


26/12 CANINO de Yorgos Lanthimos
Grècia, 2009. 94´
V.O en grec subtitulada
No recomanada a menors de 18 anys