13 Decembre
ENTREVISTA AMB LAURA POITRAS
A hores d'ara, qui no sap qui és Edward Snowden? La seua denúncia sobre els sistemes d'espionatge massiu i indiscriminat utilitzats per l'Agència de Seguretat Nacional d'Estats Units (*NSA) contra governs, corporacions i fins i tot als seus propis ciutadans ha passat ja a la història com la major filtració d'un treballador dels serveis d'intel·ligència mai publicada. I si hem de donar gràcies a algú per açò –a més del jove informàtic– és a Laura Poitras, documentalista nord-americana establida a Berlín, a qui Snowden va triar per a fer pública la seua història "sense importar el que li passara a ell". Ella, arriscant també la seua vida, així ho va fer.
Durant més de cinc mesos van mantenir comunicacions xifrades fins que al juny de 2013 van decidir reunir-se en l'habitació d'un hotel d'Hong Kong, al costat dels periodistes Glenn Greenwald i Ewan MacAskill. Allí, durant vuit dies de màxima tensió, Poitras es va col·locar darrere de la càmera disposada a registrar un document quasi tan revelador com els que estaven a punt de fer públic: el backstage dels preparatius previs a la publicació de la bomba informativa que finalment portaria Snowden al desterrament a Moscou, on viu temporalment com a exiliat polític.
Un any i mig després d'eixes primeres publicacions –llavors anònimes– que van copar les portades de mitjans de comunicació de tot el món, vam seguir descobrint noves dades amb comptagotes. Però per més que estiguem familiaritzats ja amb el cas Snowden, el documental de Poitras resulta irremeiablement colpidor i una oportunitat única de ser testimonis d'esta trama que es desenvolupa entre comunicacions xifrades, fonts anònimes, espionatge internacional, filtracions periodístiques i un rellotge que corre en contra dels protagonistes, abans que l'agència d'intel·ligència nord-americana puga arribar a descobrir-los.
En poques ocasions com en aquesta la realitat supera tan clarament la ficció, així que lluny de reconstruir o recrear una suposada realitat, Citizenfour és una filmació en directe d'un tros d'història del segle XXI, que ha marcat sens dubte un abans i un després en la credibilitat d'Estats Units com a potència política internacional, però també en la forma en què els ciutadans es comporten com a membres de la societat en xarxa.
- Quan comença el seu interès pel tema de la vigilància?
- Ve de fa molt temps, mentre treballava en els meus últims documentals, centrats en l'Amèrica post11-S. La vigilància estava sent utilitzada en la denominada 'guerra contra el terror', ja sap, just després de l'11-S calia espiar a pràcticament tots els nord-americans als Estats Units. Però també tenia un interès a nivell personal perquè estic en una llista de vigilància i durant molts anys m'han aturat a la frontera cada vegada que viatjava. Van començar a aturar-me a la frontera en 2006 després de rodar una pel·lícula a l'Iraq. D'alguna forma la història que estava documentant em va posar en eixa llista.
-Va ser també eixa la raó per la qual va començar a usar criptografia?
- Al principi, sí, perquè havia de protegir el meu material quan creuava la frontera. Però també, en un determinat moment vaig començar a contactar amb algunes persones que m'interessaven per al projecte en el qual estava treballant i amb les quals per a comunicar-te necessites criptografia. Així que vaig haver d'aprendre!
- Eixa combinació entre els seus treballs previs en vigilància domèstica i els seus coneixements en comunicació xifrada van ser decisius perquè Snowden decidira que vostè seria la periodista a qui revelaria el seu secret. Com va ser eixe primer contacte al gener de 2013?
- Em va escriure i em va dir que treballava per a l'agència d'intel·ligència i que tenia certa informació. Em va avisar que seria perillós però volia que li prometera que, sense importar el que li passara a ell, jo revelaria la informació.
- Què va pensar en rebre eixos primers correus?
- Portava temps treballant en el tema de la vigilància i sabia que si era real el que em deia anava a ser un assumpte gros, i que ell tenia raó, que podia ser molt perillós per a ell i per a mi. Però no vaig sentir que hi haguera una part de mi que diguera 'vaig a mantenir-me al marge d'açò'. En portar bastant temps en aquest tema, en estar en una llista de vigilància i que m'hagen parat en la frontera tantes vegades, crec que d'alguna forma fa temps que vaig prendre la decisió de no sentir-me intimidada, de fer el meu treball i que el que havia de preocupar-me és del que fa el Govern. Perquè crec que el periodisme és necessari, especialment en el context del que està passant en estos moments als Estats Units, em fa l'efecte de que molts mitjans de comunicació majoritaris han fallat al públic, i per açò és tan necessari que hi haja periodistes que facen preguntes incòmodes i demanen comptes al Govern. Jo ja havia pres eixa determinació, així que quan Snowden em va contactar, estava nerviosa però bastant decidida.
- No va dubtar ni per un moment?
- En absolut, no vaig dubtar. Sí vaig anar amb molta cura i li vaig fer moltes preguntes, perquè desconfiava que poguera ser una emboscada del Govern. D'altra banda, jo sóc periodista visual, així que tenia especial curiositat per saber per què em contactava a mi. Em va dir que sabia que treballava en el tema de vigilància per un curt que vaig publicar en The New York Times.
- Era conscient en eixe moment que la història aconseguiria tal magnitud? Va haver d'enfrontar-se a açò vostè sola o va poder compartir-ho amb algú?
- Ni m'ho imaginava! Estàvem parlant d'agències d'intel·ligència, no es filtren coses d'aqueixes agències. Ja va haver-hi abans altres filtradors que ja havien parlat amb reporters però la diferència amb Snowden és que ells no tenien documentació. Va haver-hi cert avanç al llarg dels cinc mesos de correspondència, fins que en un determinat moment es va fer evident que anava a convertir-se en una realitat. Llavors vaig avisar al meu entorn més proper i la gent amb la qual treballe del que estava succeint, que probablement derivara en una recerca massiva i que tothom qui estiguera en contacte amb mi quedaria involucrat. I va ser increïble perquè ningú es va tirar arrere, si no, tot podria haver sigut diferent.
- I a continuació Glenn Greenwald puja a bord.
- Sí, Glenn va ser genial, molt valent i sense cap tipus de dubtes. Al febrer de 2013 Snowden em va dir que la informació anava a requerir que més d'una persona treballara en la seua publicació i va recomanar que comptara amb Glenn. Però en eixe moment ell estava a Rio de Janeiro i jo no podia parlar a ningú sobre açò per email, només ho faria en persona. Així que no va ser fins al mes d'abril que estàvem els dos a Nova York quan vaig poder explicar-li el que estava passant i li vaig proposar treballar en açò. Va dir que sí immediatament, sense dubtar-ho. Així que ell va tornar a Rio però no sabia com utilitzar criptografia i açò va ser un gran problema. Finalment es va posar en contacte directament amb Snowden a través del xat xifrat.
- I per fi arriba el moment en el qual Greenwald, el reporter de The Guardian Ewen MacAskill i vostè, es reuneixen en l'Hotel Mira d'Hong Kong amb Snowden.
- Nosaltres no sabíem on seria la reunió fins que Snowden havia eixit ja del país, per raons òbvies no volia revelar-ho abans. Llavors ens va dir que seria a Hong Kong. En eixe moment ja hi havia cert perill, de fet The Washington Post va decidir en l'últim moment no enviar el seu corresponsal. Ara mateix a Estats Units hi ha implantada certa cultura de la por, en la qual els periodistes es converteixen en el blanc, i supose que van pensar que era arriscat. També em van aconsellar a mi que no hi anara… Però no vaig seguir el seu consell i vaig anar-hi.
- I gràcies a açò el món té accés a un document cinematogràfic únic en el qual es revela com es va fer pública la major filtració d'informació confidencial de la història de la NSA des de l'habitació d'un hotel en l'altra punta del món. Com va ser eixe primer moment en el qual es troben en persona?
- Glenn i jo ens vam quedar bastant perplexos en vore que era tan jove. Crec que a mi em va deixar més en xoc perquè havia estat parlant amb ell durant cinc mesos. I només té 29 anys. Estàvem a la seua habitació de l'hotel i de seguida vaig preparar la càmera i em vaig posar a gravar. Els altres es van sorprendre una mica, però jo tenia clar que volia gravar tot, sabia que Glenn no anava a perdre el temps i començaria a fer preguntes immediatament. No volia perdre'm res!
- Com va sorgir la idea de filmar eixa reunió? I com hi va accedir Snowden, tenint en compte que anava a convertir-se en l'home més cercat pels serveis d'intel·ligència de mig món?
- Vaig haver de convèncer-lo però açò va ser abans de viatjar a Hong Kong. En un primer moment ell va ser el que va prendre la decisió de revelar la seua identitat encara que supose que no pensava que fóra necessari que ens coneguérem, que podia simplement donar-nos els documents sense reunir-nos. Però quan em va dir açò, li vaig dir que havíem de reunir-nos i que necessitava gravar-ho. I ell s'hi va negar, no era partidari perquè pensava que podria tornar-se en contra seua; jo li vaig dir que els mitjans anaven a fer-ho igualment i que en eixa situació no tenia massa alternatives.
- I per què va decidir donar la cara en comptes d'intentar romandre en l'ombra el màxim temps possible?
- Crec que va prendre la decisió perquè sabia que implicaria una recerca massiva al seu voltant, i encara que pensara que podria romandre en l'anonimat, tenia la sensació de que la vida d'altres persones es veuria afectada i que per què arrossegar a altres persones a ser investigades. Volia assumir la responsabilitat.
- En tot moment al documental veiem un Snowden molt segur del que està fent, fins al punt de resultar sorprenent la seua tranquil·litat. Encara que el film transmet a l'espectador una tensió constant de principi a fi, sembla que en eixa habitació d'hotel regnara en certa manera la calma.
- Bé, jo no estava gens tranquil·la! Estava molt nerviosa i preparada pensant que ens agafarien en qualsevol moment. Però tens raó que hi ha cert ambient de calma, que es va anar fent més tibant a mesura que la setmana avançava i vam començar a publicar. Però sí que és sorprenent com està de tranquil amb tot el que està arriscant.
-Per què creu que Snowden va assumir eixe risc i va decidir denunciar les pràctiques de la NSA, sabent el que havia passant a altres exagents d'intel·ligència convertits en filtradors com Chelsea Manning?
- Ell ho diu molt clar a la pel·lícula: els governs estan fent coses en secret que el públic ha de saber. Vivim en una democràcia i les democràcies no succeeixen a porta tancada, però ací s'estan prenent decisions sense el coneixement de la població. Aquests programes [d'espionatge i intercepció de comunicacions] són molt significatius i tenen un gran impacte en les persones; i molts d'ells estaven violant lleis fonamentals de la Constitució. Crec que totes eixes raons van ser la seua motivació per a compartir eixa informació amb el públic.
- En un altre moment de l'enregistrament, Snowden comenta que no vol ser retratat perquè açò no distraga l'atenció de la notícia en si, com molts mitjans de comunicació fan avui dia. Creu que ha succeït així, que es parla més d'ell que del que ha destapat?
- Crec que ell de debò intenta mantenir-se al marge tot el que pot. Després d'Hong Kong no va parlar amb cap mitjà, però sí que és cert que en certa manera s'ha convertit en un símbol. Sé que no era la seua meta, però crec que quan fa algunes declaracions ho fa perquè sent que té certa autoritat en aquest tema i que pot ajudar a la gent a entendre el per què de la seua importància.
- El 9 de juny de 2013 tots els mitjans de comunicació es fan ressò del vídeo penjat en YouTube amb el qual Snowden revela la seua identitat i assumeix tota responsabilitat en la filtració dels documents que acaben de veure la llum. Com aconsegueix eixir d'Hong Kong i per què entra Wikileaks en escena?
- Immediatament Snowden es va ocultar. Jo no sabia quins eren els seus plans ni per què va escollir Hong Kong, el que sé és que Sarah Harrison és qui es va encarregar de fer les gestions d'asil polític en molts països. Quan Estats Units va emetre l'ordre d'extradició contra ell, supose que es van adonar que no era segur quedar-se allí. Wikileaks tenia experiència en qüestions d'asil perquè havien passat per açò amb Julian [Assange], així que van saber immediatament que Hong Kong no era un lloc segur.
- Quan van anar a rodar eixa última escena en la qual apareix ell amb la seua núvia, van tenir oportunitat d'ensenyar-li la pel·lícula. Quina va ser la seua reacció?
- Al setembre la meua editora i jo vam viatjar a Moscou i vam fer una projecció per a ell. No parava de prendre notes cada vegada que apareixia alguna imatge de les pantalles d'ordinador. Ell sabia que les agències d'intel·ligència revisarien la pel·lícula fotograma a fotograma. Així que vam tenir una conversa sobre com editaríem certes parts en les quals, per descomptat, no volíem posar tota la informació. D'altra banda vaig tenir control total en l'edició i Snowden no hi va posar cap condició.
- Una de les qüestions que més impressionen sobre el documental és pensar que tot va succeir sense que cap d'eixes agències d'intel·ligència poguera descobrir-los. Van anar sempre un pas per davant. Com van aconseguir mantenir-se fóra del radar? Va ser un pla dissenyat pel propi Snowden?
- Amb criptografia. La criptografia funciona! Òbviament, ell hi estava ben entrenat i només m'anava donant la informació necessària perquè anara donant el següent pas. Jo anava coneixent un pas a cada moment.
- Com li ha marcat l'experiència de Citizenfour?
- Definitivament ha marcat un abans i un després. En part sé que probablement mai podré tornar a treballar en un projecte o visitar un país sense ser observada o marcada. No sé si controlen tot el que faig però el que sé és que estaré sota el radar de les agències d'intel·ligència de tot el món. Però crec que quan les persones arrisquen les seues vides cal d'honrar el risc que han pres estes persones, açò és el que importa. Si després el documental és reconegut, genial, perquè significa que més gent el vorà.
LA FITXA
Alemanya, EUA i Regne Unit, 2014. 114 minuts
Direcció i Guió: Laura Poitras
Producció: Mathilde Bonnefoy, Laura Poitras i Dirk Wilutzky.
Intervencions: Edward Snowden, Laura Poitras, Glenn Greenwald, Ewen MacAskill, Julian Assange.
AVÍS: La pròxima setmana no hi haurà sessió del Cineclub a causa de l'ús del Centre Social com a col·legi electoral en les eleccions generals
PRÒXIMA SESSIÓ
El 27 de desembre es projectarà la tercera de les quatre sessions de curts d'animació que estem programant l'últim diumenge de cada mes.
