Una botella en el mar de Gaza

7 Abril

ENTREVISTA: VALÉRIE ZENATTI I THIERRY BINISTI

La primera pregunta és per a l’autora. Com va nàixer la novel·la en què es basa la pel·lícula? Té alguna cosa a veure amb la seua història personal o és una ficció?

Valérie Zenatti: Els meus pares van deixar França per a anar a viure a Israel, on vaig residir des dels 13 als 21 anys en la dècada dels huitanta. Van ser anys en què em vaig plantejar moltes preguntes sobre Israel, sobre la seua història. Va ser l’època en què va despertar la meua consciència política. Vaig tornar a França el 1991, i torne a Israel sovint. Llavors era periodista i vaig tindre ocasió de seguir molt de prop el principi del procés de pau palestí-israelià el 1993. 

Què li va impulsar a voler portar la novel·la a la gran pantalla?

Thierry Binisti: Fa uns anys li vaig dir a un amic que volia visitar Israel i em va preguntar quin interés tenia anar-se’n de vacacions sota les bombes. Va ser quan em vaig adonar que, per a molta gent, eixa era la visió d’Israel, un país en guerra. Però la vida diària no té res a veure amb això. Tant a Israel com a Cisjordània no existeix únicament la preocupació política, encara que hi estiga molt present. També viuen, s’enamoren, satisfan desigs… Tenia ganes de mostrar això. Quan vaig descobrir el llibre, vaig tindre la sensació de tindre entre les mans un text que expressava un estat, una mirada molt pròxima a la meua, el desig d’estar a favor d’ambdós costats, de donar la paraula a personatges que mai tenen la possibilitat real de parlar ni d’entendre’s.

Ha preferit una transposició molt lliure de la novel·la a una fidelitat “literal”. La història és prou diferent, encara que l’esperit siga el mateix.

Thierry Binisti: La novel·la té forma epistolar, la qual cosa dificultava la seua adaptació. Com es passa d’una narració realitzada per correu electrònic a les imatges? La veu en off oferia una solució. Però era essencial donar vida pròpia als personatges: no sols havien d’existir dins del context polític, sinó dins de la seua vida diària. La pel·lícula ens ensenya la seua vida al col·legi, en família, al café, amb els companys…

Valérie Zenatti: La novel·la és més didàctica que la pel·lícula; aquesta s’interessa més per la vida dels protagonistes sense insistir tant en el conflicte. Vull afegir que el llibre va ser escrit en el context de la segona Intifada, quan la violència era un fet quotidià. Està basat en les experiències que vaig viure uns anys abans, encara que no havia tornat a xafar Palestina des del 90 o 91 per raons de seguretat. Durant la preproducció ens vam posar en contacte amb gent de Gaza; vam estar a Ramallah, a Cisjordània, i vam descobrir una realitat de la qual no era del tot conscient quan vaig escriure el guió de la pel·lícula. La necessitat de plasmar la història amb imatges i no sols amb paraules ens va obligar a fer eleccions concretes perquè foren realistes. Com es vesteixen els personatges? On viuen? Què mengen? Què ens conta l'entorn?

Quan vaig treballar amb Thierry i més tard, parlant amb els productors i els actors, vaig comprendre que l’adaptació no es limitaria a traslladar o plasmar el llibre en la gran pantalla, sinó que més bé en seria una prolongació. En ser una novel·la amb un final obert, els lectors es pregunten què ocorre després. Encara que la pel·lícula no és la continuació del llibre, va més lluny i contesta en part a la pregunta.

Fan insistència en la relació impossible i alhora ambigua entre els dos personatges. Però pot parlar-se d’una història d’amor inconclusa?

Valérie Zenatti: Tal com ho veig, no és una història d’amor, encara que puga interpretar-se en eixe sentit. En principi és una relació impossible, s’uneix, es tesa, s’esgarra i torna a unir-se. En certs moments hi ha una torbació per part d’ambdós creada per la distància, pels impediments, que dóna peu a les projeccions i imaginacions.

Thierry Binisti: Els dos personatges, que a pesar d’estar allunyats viuen una vertadera trobada, són conscients de la torbació que provoca eixa trobada. Però ací es tracta de saber el que són capaços de permetre’s.

En certs aspectes, Tal i Naïm són una encarnació de les relacions palestí-israelianes, barreja d’atracció i rebuig, proximitat i distància…

Valérie Zenatti: Efectivament, pot veure’s la relació com una metàfora, amb un final que posposa la “vertadera” trobada. Tal i Naïm mai s’han sentit tan prop, però no arriben a conéixer-se de veritat. I és exactament el que senten les poblacions: la cita amb elles mateixes i amb la història sempre es posposa. Entre el principi de la pel·lícula, quan es llança la botella al mar, i el final, quan Naïm ix de Gaza pel pas d’Erez, no hi ha més de tres o quatre quilòmetres, però quant de camí han recorregut!

Thierry Binisti: Però no és una pel·lícula pessimista. Ha passat alguna cosa i podran continuar edificant la seua vida a partir d’això. No podíem acabar la pel·lícula amb una trobada “física”, la realitat ho prohibeix. Havíem de cenyir-nos el màxim possible a com podria ser si de veritat ocorreguera. Encara que, partint de la imatge final, cadascun dels personatges pot alimentar una esperança, orientar-ho tot cap eixa esperança i pensar que el futur veurà madurar els fruits de la voluntat d’ambdós.

És fàcil imaginar les reserves que pot suscitar una història amb el conflicte palestí-israelià com a teló de fons.

Thierry Binisti: És un conflicte tan enorme que costa imaginar que puga cabre dins d’una pel·lícula. També es planteja la qüestió de la legitimitat: Què sabem de tot açò? Era essencial que el conflicte quedara en segon terme; la pel·lícula reflectix el punt de vista d’un realitzador francés. El personatge de Tal és d’origen francés i fa poc que s’ha traslladat a Israel, per la qual cosa em sent pròxim a ella. Entenc les seues preguntes, les seues incomprensions, els seus dubtes en relació a una situació en què no ha crescut en un país que estima, però del que ignora molts codis.

Valérie Zenatti: No és la primera història d’aquest tipus que es roda a Israel o en Palestina, però hem integrat una “mirada francesa” a la història, la qual cosa ens va permetre, en certa manera, introduir un tercer, l’idioma francés que es comporta quasi com un altre personatge en una situació en què trobar les paraules acceptables és quasi un repte per a tots dos. Un dels obstacles a què s’enfronten els cineastes palestins i israelians és la terminologia quant als llocs i els fets. Per exemple, els israelians parlen d’atemptat o de terroristes, però els palestins diran un atac i combatents. És summament difícil trobar un idioma neutre en israelià i àrab. Però un idioma amb menys càrrega emocional sobre aquest tema, com pot ser el francés, permet eixir del cercle d’incomprensió mútua i de rebuig.

Atesa la situació en la regió, el rodatge degué ser problemàtic.

Thierry Binisti: L’ideal hauria sigut poder rodar la meitat de les seqüències a Israel i l’altra mitat a Gaza, però no es pot. Si es treballa amb un equip i actors israelians, és impossible entrar a Gaza o viceversa. Ho vam intentar i vam demanar permís per a rodar al Centre Cultural Francés de Gaza. Però malgrat el suport de les autoritats franceses, va ser totalment impossible. Per raons de seguretat, Israel no permet que entre un israelià a Gaza, per la qual cosa hauria sigut molt problemàtic amb els tècnics. Per tant, totes les seqüències en què es veu Gaza des de l’exterior són autèntiques, però les que suposadament transcorren a l’interior de Gaza van ser rodades en ciutats àrab-israelians.

Algunes seqüències no són fictícies. Les imatges de la gran manifestació commemorant la mort de Yitzhak Rabin es van rodar a la plaça dels Reis, enmig de milers d’israelians que s'hi desplacen cada any per a deixar patent que el país ha de prendre el camí de la pau. En algunes seqüències vam utilitzar imatges d’arxiu. És una manera de fer que coincidisca la ficció amb els fets reals, i de recordar a l’espectador els moments clau del conflicte durant el període en què transcorre la història, sobretot l’operació “Plom fos”.

Com van reaccionar l’equip i els habitants al contingut de la pel·lícula?

Thierry Binisti: Teníem un equip mixt franc-palestí-israelià. Ningú hi va posar entrebancs. És veritat que una pel·lícula és una bombolla, un moment que reuneix l’equip al voltant d’una idea. També hi ha una sensibilitat comuna i tots estem més oberts. Però els actors necessitaven saber on anàvem. Vam parlar molt a fons perquè se sentiren còmodes i per a i fer-los entendre quina era la nostra visió. Quant als habitants, quan vam rodar en ciutats cent per cent àrabs, l’alcalde, les persones que ens llogaven les botigues, els cafés, les cases, estaven al corrent de la història que contaríem. I tots, excepte alguns casos aïllats, van acollir la idea amb ganes perquè correspon a un profund anhel de la majoria.

Com es van enfrontar a l’elecció del repartiment? 

Thierry Binisti: Per als personatges principals buscàvem la major autenticitat possible i vam fer un càsting a França i a Israel. Mahmoud Shalaby, és músic i ja havia actuat en una pel·lícula israeliana. Va aprendre francés per a la pel·lícula i des de llavors ha fet un camí paral·lel al del seu personatge. 

Valérie Zenatti: El repartiment plantejava diverses dificultats. Per al paper de Tal, havíem de trobar una actriu capaç de guiar la història amb el candor i la serietat necessaris per a llançar una botella al mar. Agathe Bonitzer no podia ser millor. Es va ficar dins el personatge i li va aportar una profunditat poc corrent. A més, va aprendre hebreu en un temps rècord.

La pel·lícula evoca, deixa veure, però no dóna explicacions. La posada en escena, sobretot la proximitat amb els personatges, augmenta esta sensació.

Thierry Binisti: No volíem portar l’espectador de la mà. Des de les primeres imatges intentem desorientar-lo, sumir-lo en una història que creu conéixer a través de les imatges vistes tantes vegades per televisió, però de la que ho ignora quasi tot. Les preguntes que es fan els personatges son un eco de les que podem fer-nos nosaltres davant d'una realitat semblant. La càmera sempre està molt a prop dels personatges. Ells son l’única cosa que importa i això implica una forma de rodar molt particular.

Quines ensenyances, quins sentiments, inclús quines conclusions els ha aportat esta aventura artística i humana?

Valérie Zenatti: El que més ens va commoure va ser que després de tardar quasi quatre anys a escriure el guió, totes les persones que el van llegir, des de la traductora, fins als ajudants de direcció, passant pels productors israelians, ens van dir que havíem sabut tocar una cosa molt tènue i fonamental al mateix temps: la idea que del conflicte exterior naix un conflicte interior en els protagonistes. A partir dels personatges, que no són arquetípics ni portaveus, sinó dos joves amb les seues vides i esperances, hem aconseguit traure a la llum el que havia quedat sense dir al llibre. La pel·lícula expressa amb força la idea que fer un pas cap a l’altre té un preu. Equival a acceptar mirar-te en l’espill que ofereix l’altre malgrat la sensació de trair als teus.

 HYPERLINK "http://www.sosmoviers.com/2012/09/trailer-una-botella-en-el-mar-de-gaza/"http://www.sosmoviers.com/2012/09/trailer-una-botella-en-el-mar-de-gaza/

LA FITXA

Une bouteille à la mer. França, 2011

Director: Thierry Binisti. Guió: T. Binisti i Valérie Zenatti, basat en la novel·la de Valérie Zenatti. Fotografia: Laurent Brunet. Productors: Anne-Marie Gélinas, Amir Harel, Ayelet Kait, Milena Poylo i Gilles Sacuto. 

Intèrprets: Agathe Bonitzer (Tal),  Mahmoud Shalaby (Naïm), Hiam Abass.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

Declaración de guerra / França, 2011

Valérie Donzelli 

Esta aclamada pel·lícula que té l'origen en la vivència de la pròpia directora-protagonista, conta una esperançadora història d’amor a través de la lluita d’una jove parella, Roméo i Juliette,  per superar la malaltia del seu fill, Adam. Dos enamorats despreocupats, gens preparats per a la guerra, se sorprendran davant la seua capacitat de lluita i de convertir-se en herois al seu pesar.