ROBERT
GUÉDIGUIAN I LA BONDAT DELS POBRES
Els
pobres del món de hui ja no són els obrers del món d’ahir. Són tots eixos joves
sense oportunitat d’incorporar-se al món laboral. Són tots els xiquets
emigrants que arriben famolencs a les costes europees. Són les víctimes d’una
orfandat precoç i destructiva. Així ens ho han contat Robert
Guédiguian, Aki Kaurismäki i els germans Dardenne, autors recents del millor
cine militant -Las nieves del Kilimanjaro, El
Havre y El niño de la bicicleta- en uns temps en què
les militàncies s’observen amb la lupa de la sospita o el fervor del menyspreu.
Encara que, més que militant, potser hauríem de parlar d’un cinema proletari, a
la seua manera nostàlgic i a la seua manera descaradament actual, un cinema que
llança missatges de solidaritat col·lectiva a l’oceà enfurit de la
disconformitat social. Els elements que els uneixen no superen les actituds
creatives que les separen -el realisme front a la faula, la retòrica ideològica
front a l’esperança humanista-, però els tres films recullen en les
seues imatges les més commovedores radiografies de la crueltat econòmica
globalitzadora.
La
visió idealitzada que comparteixen totes estes pel·lícules és, en tot cas, més
forta que tot allò que les distancia. “L’esquerra ha perdut l’oportunitat
d’expressar el seu punt de vista
-sosté Guédiguian, sistemàticament celebrat com el Ken Loach de la
cinematografia francesa-, però el cine encara pot ajudar-nos a repensar el
món, perquè té la capacitat de canviar les coses”. L’autor de Las nieves del Kilimanjaro
no s’inspira en la novel·la homònima d’Ernest Hemningway (el títol està pres
d’una chanson retro de Pascal Danel) sinó en el poema Les
pobres gents de Victor Hugo. Una
emotiva història que reivindica l’agermanament de les gents més desfavorides,
i amb la qual Guédiguian va obtindre el Premi del Públic en la passada
Seminci de Valladolid.
Si
l’entranyable enllustrador que protagonitzava El Havre, assumia
amb espontània determinació la protecció d’un xiquet emigrant perseguit per la
Policia; o la perruquera Samantha de El niño de la bicicleta
acollia a sa casa el lladregot Thomas, el líder sindical Michel que
protagonitza el film de Guédiguian assumeix amb la seua dona la contrarietat
d'atendre els germans menuts d’un jove que va assaltar sa casa, els va
emmordassar i els va robar alguna cosa més que un somni. “Es tracta d’un
gest moral, perquè només des de la moralitat podem canviar el sentit de la
política”, explica el cineasta
francés, autor entre altres de Marius y Jeannette (1997), La
ciudad está tranquila (2000) i Presidente Mitterand
(2005), sorgides de les trinxeres del cinema de classes.
“Volia
fer una pel·lícula que mon pare, que no és cap intel·lectual (ni tan sols ha
anat al col·legi), poguera comprendre
-afirma Guédiguian-. La meua
pel·lícula pertany a un cine molt popular, amb una narrativa molt clara i una
història que planteja un debat sincer sobre idees d’esquerra”. El caràcter popular emergeix mitjançant brots
d’emoció i la constant apel·lació a l’arrelament familiar. El veterà director
francés inscriu la llàgrima en compassos melodramàtics, en commovedores
seqüències d’imatges que celebren la pertinença a una comunitat que es
descompon. En esta ocasió, Guédiguian es mostra almenys igual d’inspirat que en
les seues millors ficcions, s'allunya amb prudència dels discursos
dogmàtics pels que sol transitar la seua obra i abraça un relat
afectiu per a retratar els nous codis d’honor en un món que agonitza sota els
dictats de la nova economia.
És
difícil determinar si hi ha més eficàcia dramàtica que nostàlgia ideològica en
el traçat narratiu de Las nieves del Kilimanjaro, però el
primer gran encert del film passa per transmutar el seu punt de vista de la
víctima d’un robatori (Michel, el protagonista del film) a l’agressor.
En un moviment sorprenent, la càmera desvia la seua atenció dels itineraris de
Michel a les passes de Christophe, un jove desocupat que està al càrrec de dos
xiquets. El seu drama personal desperta en Michel i Marie-Claire el sentiment
de culpa per la vida petit-burgesa que han construït per a ells. “Veiem els
personatges des de la perspectiva dels anys -explica el cineasta-. El seu aburgesament no els fa feliços i els seus anys de
lluita s’han quedat en res,
perquè tot allò pel que van lluitar està sent desmantellat”. El film conquista així la infreqüent virtut de
posar en escena temes de naturalesa complexa mitjançant motivacions
psicològiques molt clares. Quan els vells models de solidaritat col·lectiva
agonitzen, quan els joves desocupats que abans llegien a Marx (o almenys el
coneixien) ara voten la dreta perquè els immigrants no els roben el seu
treball, Guédiguian troba motius d’esperança en la llegendària bondat dels
pobres. O dels nous pobres.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 27/04/2012)
UNA CONVERSA AMB ROBERT GUÉDIGUIAN
-Sorprén comprovar que la pel·lícula
no té, en principi, res a veure amb la novel·la homònima de Hemingway.
- (Rialles) El títol ve, en primer
lloc, de la idea d’oferir a la parella protagonista un viatge al Kilimanjaro,
que simbolitza alguna cosa inabastable que els protagonistes, per cert, no
arribaran a aconseguir, i que és una mica com una utopia. Després també és el
títol d’una cançó de Pascal Danel molt popular a França. I finalment, vam
decidir que seria el títol del film pel que té d’insòlit. Em divertia que la
gent pensara: Què ha anat a fer Robert Guédiguian al peu del Kilimanjaro?
-La pel·lícula marca una tornada al
seu barri natal (L'Estaque), on ja va dur a terme algunes dels seus films més
coneguts a Espanya, començant per Marius y Jeannette (1997) Per què esta necessitat periòdica de
tornar-hi?
-Visc a París la major part del temps,
ja que seria impossible fer cinema a Marsella, però necessite tornar-hi de tant
en quan. No sols al lloc com a espai estètic, sinó també al món en què vaig
créixer, al món obrer dels anys 60, amb els valors de llavors, la fraternitat,
la dignitat, la consciència de classe i l’orgull de pertànyer a esta classe
social. Necessite tornar-hi per a veure com estan les coses, i replantejar el
meu cine, ja que vaig començar a fer cine precisament per a parlar de tot açò.
-Com es va fer militant i d’on va
venir la idea d’utilitzar el cine com a arma política?
-Vaig començar a militar des de molt
xicotet, als 14 anys. Vaig nàixer al barri que apareix en el film, que estava
extremadament sindicat. Tota la gent treballava al port, tothom eren molt
comunista. Als 27 anys vaig trencar, no obstant això, amb l’estratègia política
del PCF, i eixe mateix any en què vaig deixar de renovar el carnet del partit
vaig fer la meua primera pel·lícula, Dernier été (1981). De manera que vaig trobar la meua pròpia
manera de continuar fent política. Vaig continuar militant d’esta manera, que
és més individualista, però que continua sent una manera de lluitar.
-En totes les seues pel·lícules, els
protagonistes transmeten una certa alegria de viure que sembla patrimoni
exclusiu de la classe obrera, com si la humilitat proletària fera la felicitat…
-Bo, és cert que per a mantenir la
flama embellisc un poc les coses. No estem molt lluny del que seria un conte.
De fet, hi ha algunes pel·lícules que he realitzat en aquest mateix registre a
què em referia com a contes, més que pel·lícules. Deia, per exemple, que Marius
y Jeanette era ‘Un conte de
l’Estaque’. Una manera d’indicar que
no tractava de representar la realitat del barri, sinó que presentava una
proposta, indicava una direcció cap a la qual encaminar-se. El que dic és que
coses com les que conte també poden arribar a existir. I crec que el simple fet
d’indicar una direcció és també un gest polític.
-Un gest en la mateixa direcció que
la cita de Jean Jaurès que apareix en el film: ‘Comprendre la realitat per a
anar cap a l’ideal’.
-Absolutament. I pense que ací parle
del que ocorre hui en dia, intente analitzar-ho confrontant les diferents
tendències que he detectat en el món obrer actual. Però alhora propose un
ideal. El gest final de la parella protagonista és moral, i també un gest
exemplar que pot ajudar a recuperar la fe en la política.
-La pel·lícula parla d’un xoc
generacional entre la joventut de hui i la generació del 68, i també conté
certs elements d’autocrítica respecte a la seua generació, des del paper dels
sindicats a l’aburgesament dels lluitadors d’ahir…
-Sí, però no és una crítica agressiva.
No m’equivoque d’enemics. Els enemics no són els sindicalistes o els militants
d’esquerra, i menys els militants de base de què parle en la pel·lícula Sé qui
és l’enemic i no són ells! Però també cal ser autocrític, sempre cal posar-se
en dubte. En els últims 20 anys, s’ha vist com de difícil és resistir perquè
allò que s’ha conquistat en el terreny del social no desaparega, i això és una
cosa que, precisament ara, està començant a desaparéixer. Volen que treballem
més, rebaixar els sous… Grècia és un exemple horrible de tot açò! Tinc la
impressió que s’ha lluitat tant per a no retrocedir que ja no es lluita per a
continuar avançant. No sé si vosté ho veu així.
-Jo? Bo, el que la pel·lícula sembla
dir-nos és que els èxits conquistats per la generació del 68 s’ha anat perdent
amb el desdibuixament de la classe obrera i la dispersió conseqüent del
sentiment de classe, que ha portat a un individualisme, a un acomodament i a
una falta de solidaritat que posa en perill la mateixa lluita.
-Exacte! I els personatges de la
pel·lícula també se n’adonen. M’agrada molt quan Ariane diu ‘fins i tot en la
lluita la patronal ha aconseguit dividir-nos’.
-I quan parla de la patronal com el
malvat de la pel·lícula i de l’obrer com l’heroi, no té por de caure en un cert
maniqueisme?
-(Rialles) No, de la mateixa manera que
hi ha problemes per a identificar hui la classe obrera, també n’hi ha per a
saber el que són els empresaris, els que manen en tot açò. Ja no els veiem
físicament, mentre que abans la relació amo / obrer era més física. Quan els
miners anaven a la mina, ací estava ell, amb el seu barret de copa alta i el
seu pur. Ara no és com abans, quan parle ara d’amo / obrer és per comoditat de
vocabulari, hi hauria que redefinir tots els conceptes, però continua havent-hi
una oposició molt forta entre l’oligarquia i tot el personal que està al seu
servei.
-On creu que les noves generacions
tindran el valor de continuar lluitant?
-Crec que el moviment dels indignats és
el principi d’una nova presa de consciència. El socialisme del segle XXI està
encara per inventar.
-Vosté sempre tan optimista.
-Sí, necessite sempre fer una proposta
positiva, em dóna valor, i pense que, si em dóna valor a mi, també pot ajudar a
algú més. La vida en si és una lluita, i sempre hi haurà alguna cosa per la
qual lluitar.
Philipp Engel (FOTOGRAMAS – 25/04/2012)
LA
FITXA
Les
neiges du Kilimandjaro. França,
2011. 107 minuts.
Director: Robert Guédiguian. Guió: R. Guédiguian i Jean-Louis Milesi. Fotografia: Pierre Milon. Música: Pascal Mayer.
Intèrprets: Ariane Ascaride (Marie-Claire), Jean-Pierre
Darroussin (Michel), Gérard Meylan (Raoul), Maryline Canto (Denise), Grégoire
Leprince-Ringuet (Christophe), Anaïs Demoustier (Florence), Adrien Jolivet
(Gilles).
PRÒXIMA
PEL·LÍCULA
EN
LA CASA / França, 2012)
François
Ozon
Un
professor de literatura francesa, descoratjat i fastiguejat per les insulses
redaccions dels seus alumnes,
descobreix entusiasmat que un d'ells mostra en els seus treballs un agut i
subtil sentit de l’observació. Aquest xic, que se sent estranyament fascinat
per la família d’un dels seus companys, escriurà, animat pel professor, una
espècie de relat sobre eixa família, en què és difícil distingir entre realitat
i ficció.
No hay comentarios:
Publicar un comentario