La jaula de Oro

15 Gener

ENTREVISTA AMB DIEGO QUEMADA-DÍEZ

Diego Quemada (Burgos, 1969) és un espanyol universal. Va créixer a Barcelona i després d'una temporada a Madrid, on vaig estar en l'equip de rodatge de Tierra y libertad (1995), de Ken Loach, cineasta que ha sigut una gran inspiració per al seu debut, va emigrar als Estats Units on ha treballat com a operador de càmera en pel·lícules com 21 gramos i El jardinero fiel. Actualment viu a Mèxic. La seua primera pel·lícula com a director, La jaula de oro, va ser presentada al Festival de Cannes en la secció Un Certain Régard, on els seus tres joves protagonistes es van portar el premi a la millor interpretació.

Pregunta.- La pel·lícula ha tingut un procés de rodatge molt peculiar.

Resposta.- Quan vaig emigrar als Estats Units vaig conèixer la problemàtica dels emigrants en carn pròpia. Vivia en un barri amb molts indocumentats i vaig començar a anar molt a Mèxic, escoltaves moltes històries que mereixien ser explicades. Quan em vaig plantejar la pel·lícula volia seguir un procés que vaig aprendre treballant amb Ken Loach, rodar com si fores observador d'alguna cosa, amb continuïtat, treballant amb actors no professionals i sense que coneguen com es va a desenvolupar la història. Treballes en el context i ells viuen l'experiència, és un procés molt viu. Els deia als xics que digueren les coses com si parlaren amb un amic seu.

P.- La pel·lícula comença amb un to lleuger jovial i quasi lleuger, captant aqueix esperit d'aventura i innocència dels joves que emprenen el viatge.

R.- Em va inspirar el western i la idea de fer una pel·lícula de gènere. En eixe viatge, el protagonista coneix aquest indi, que passa de ser algú a qui jutja i odia a una persona que canvia la seua vida i li mostra una altra forma de veure les coses i li qüestiona el seu propi somni. Eixe somni s'havia d'enfonsar d'alguna manera. El somni americà ja no existeix però el somni d'una vida millor és universal i açò no canviarà, on i com cadascun ho ha d'anar descobrint. Però Estats Units segueix simbolitzant tot açò perquè a través del cinema i la música ens ha marcat.

P.- És probable de totes maneres es visca millor als Estats Units que a Guatemala.

R.- Sí, però a quin preu? Pots guanyar diners però estàs solament en una cultura anglosaxona amb por al fet que et deporten demà, amb Obama les deportacions han arribat a rècords històrics. Vas a comprar una botella d'aigua, et demanen els documents, no els tens, i al matí següent estàs a Tijuana i vas deixar a la família a Estats Units. Hi ha mares a les quals separen dels seus bebès perquè les deporten a elles i els xiquets es queden als Estats Units perquè ja han nascut allí. La política d'immigració és brutal.

P.- El més terrible són eixos franctiradors de la frontera que es dediquen a la caça dels que volen travessar la frontera. Qui són?

R.- Hi ha uns patriotes que s'organitzen lliurement per a defensar les seues fronteres, els anomenen minute man. Van al desert fortament armats, molts amb espiells telescòpics, se sap que han matat molts immigrants. Quants? No se'n sap. No és legal, però passa. I els patrullers ha matat bastants immigrants, els diuen que paren i no paren, llavors disparen. Ens vam inspirar en un xiquet a qui li va caure la pilota a l'altre costat de la tanca, va anar a cercar-la i li van disparar. Hi ha hagut molts casos, la pel·lícula representa aquest menyspreu que Estats Units té al sud-americà i centre-americà. En eixe territori hi havia entre 60 i 100 milions d'indis, avui no hi arriben a dos-cents mil.

P.- Eixe menyspreu del que parla contrasta amb la informació que molts rebem a Espanya on es parla molt de la puixança dels llatins.

R.- D'una banda sí és cert que cada vegada hi ha més població hispana, però a Califòrnia segueix havent-hi un racisme tremend. Fer una pel·lícula com aquesta també és per a mostrar a un home de Kansas que hi ha alguna cosa més en eixe ésser humà a part d'un indocumentat, és heroic jugar-se el tipus per a tenir una vida millor. Estats Units té un conflicte històric amb Mèxic, des que va perdre la meitat del seu territori en 1848 en la guerra. San Francisco era Mèxic! Des d'eixe moment el mexicà es converteix en ciutadà de segona classe i ja durant la crisi del 29 van deportar-ne molts perquè deien que els llevaven treball. Hi ha una lluita pel territori i els recursos com en qualsevol colonització.

P.- Tornem a la pel·lícula, també molt atenta a les seues respectives pulsions sexuals.

R.- La xica és com el pont entre estos dos xics que representen dues maneres de veure el món, la del guatemalenc i la de l'indi, més mística. L'amistat entre eixos dos xics ens serveix per a parlar de l'agermanament de dues formes de veure el món, de qüestionar estes creacions artificials que ens separen. Les fronteres i nacionalitats són invents relativament moderns i hi ha alguna cosa que ens uneix més enllà de tot açò. En eixa tensió sexual també els humanitzem. Hi ha una part molt poètica però també hi ha una lluita molt clara perquè els dos volen tenir sexe amb ella.

P.- Hi ha alguna cosa molt de Psicosis en eixa desaparició de la protagonista a meitat de metratge.

R.- En el guió el protagonista era Juan però després en el muntatge ens vam adonar que ella era la protagonista de la primera part. També vam decidim començar amb eixa escena en la qual li tallen el cabell i tot quedava més fort. Em va agradar la idea que la protagonista és una i de sobte desapareix i és l'altre. L'espectador es queda imaginant com segueix una part de la pel·lícula i açò la fa més realista. Tot açò ens ho anàvem trobant en el procés. L'esperança era que el puzle encaixara d'alguna manera.

P.- L'última seqüència, eixa fàbrica de carn sinistra que acaba simbolitzant la realitat del somni americà és brutal. La pel·lícula comença com Mark Twain, segueix com Peckinpah i acaba com Bresson.

R.- Quan vaig trobar eixa fàbrica de carn, amb eixes màquines, eixa llum, vaig veure que era el símbol més clar d'eixe enfonsament del somni americà i d'eixe xiquet en un món alienat. Ho vaig filmar tot i ens van deixar, va ser un miracle. El tren al principi és un símbol del progrés industrial i l'empacadora del contrari, de la seua decadència. És una metàfora de la necessitat escruixidora de mà d'obra barata del capitalisme, tota eixa carn és com a carn d'immigrant mort, d'eixos cadàvers que engoleix el sistema. Tot va cada vegada més ràpid i aquest model deshumanitzat i materialista en el qual vivim que consisteix a explotar la gent s'enfonsarà.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 06/12/2013)

UNA ÈPICA DE LA SUPERVIVÈNCIA

Que l'espanyol, resident a Mèxic, Diego Quemada-Díez (Burgos, 1969) haja treballat com a auxiliar de càmera en diverses pel·lícules de Ken Loach  -Tierra y libertad (1995), La canción de Carla (1996) y Pan y rosas (2000)- potser ja hauria de predisposar-nos davant el seu debut com a director en el llargmetratge. En veritat, qui vulga veure-ho, podrà detectar en esta angoixant i honesta crònica d'immigració la manera en què les tècniques “realistes” de Loach s'han contagiat com un llegat d'estil: llargues seqüències narratives, escenes semi-improvisades, escenaris naturals... Però hi ha en La jaula de oro molts més elements que transcendeixen eixa escriptura cinematogràfica, i que converteixen la pel·lícula del burgalés en un dels debuts més sorprenents i estimables de l'any.

Hi ha alguna cosa especialment commovedora en com el coratge dels joves Juan , Sara , Samuel  i Chauk, protagonistes adolescents i actors no professionals, s'obri pas cap al nord, de Guatemala als Estats Units travessant Mèxic. L'etern viatge de la població llatinoamericana cap a la suposada prosperitat, o com ho defineix la balada mexicana que dóna títol al film (i dóna motiu a una de les seues seqüències més memorables), cap a la “gàbia d'or”. Un viatge desesperat entès com un somni de supervivència, el final del qual l'escriu l'atzar, la desventura, la por, el negoci de la droga o les lleis d'immigració. Quemada-Díez inscriu en la pols i els raïls del camí el periple d'aquests joves desclassats, i s'allunya de sentimentalismes sense renunciar per açò a lliurar-nos un emocionant relat d'amistats i esperances fràgils, que tantes altres pel·lícules ens han contat amb formes prefabricades.

Nus enfront de les circumstàncies i les proves del dia a dia, tot el que queda per als joves immigrants és la determinació de seguir avançant, bé siga a peu, amb barca o a lloms de la Bèstia, eixe tren que recorre el país asteca de punta a punta, transport obligat per a aconseguir el paradís. Sara decideix amb tota prudència tallar-se el cabell, ocultar sota opressió els seus pits i fer-se anomenar Osvaldo, i convertida en el centre d'atracció sexual entre el seu company Juan i l'indígena Chauk, que no parla espanyol, actua com a pivot de les sinergies emocionals del grup.

Potser el més sorprenent del viatge és que no s'esclavitza a una línia dramàtica previsible, a un sistema d'expectatives o de nobles sentiments. L'aventura es defineix per les relacions que els adolescents es veuen obligats a establir entre ells, a la recerca d'eixe tènue equilibri entre la solidaritat i la supervivència. Els seus joves rostres són la màscara de la innocència arruïnada. Qualsevol esperança pot frustrar-se, qualsevol personatge pot desaparèixer en el pròxim fotograma.

La jaula de oro s'alinea moralment amb la captura d'una veritat fílmica que amplifique la duríssima veritat social que es proposa retratar. La seua riquesa es mesura en la seua acció, en la seua intriga, en la seua honestedat. Es mesura també en la sequedat i l'aparent fugida de formalismes, en la seua consciència antièpica davant d'un relat extraordinàriament èpic, que bascula entre el moviment col·lectiu (apareixen més de 650 immigrants en la pel·lícula) i el retrat individual. Hi ha compassió en la mirada de Quemada-Díez, però sobretot el desig de ser fidel als estralls del moviment perpetu en un món els homes del qual són pura mercaderia.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 06/12/2013)

LA FITXA

Mèxic-Espanya, 2013. 110 minuts

Direcció: Diego Quemada-Díez. Guió: Diego Quemada-Díez, Gibrán Portela i Lucía Carreras. Fotografia: María Secco.  Música: Jacobo Lieberman i Leonardo Heiblum. Producció: Inna Payán, Luis Salinas i Edher Campos. 

Intèrprets: Brandon López (Juan), Rodolfo Domínguez (Chauk), Karen Martínez (Sara), Carlos Chajón (Samuel). 

LA PRÒXIMA SETMANA NO HI HA SESSIÓ DEL CINE CLUB

PRÒXIMA PEL·LÍCULA (25 DE GENER)

Un toque de violencia / Xina, 2013 / 130 min.

Jia Zhang Ke

Un miner indignat es rebel·la contra la corrupció imperant en el seu poble. Un emigrant que torna a casa per a Any Nou descobreix les infinites possibilitats d'un arma de foc. Una bella recepcionista d'una sauna arriba al límit quan un client ric l'agredeix. Un jove obrer va de treball en treball intentant millorar la seua vida. Quatre persones, quatre províncies. Un retrat de la Xina actual, un gegant econòmic erosionat lentament per la violència.

Oh Boy

4 Gener

            

ENTREVISTA AMB JAN OLE GERSTER Jan Ole Gerster (Hagen, 1978) va passar de ser, com ell mateix diu, “el director sense pel·lícula més famós de l'escena de clubs de Berlín” a guanyador del premi de l'acadèmia alemanya al millor director amb el seu gran èxit Oh Boy. En blanc i negre, transmet eixa indolent sensualitat de la vella Nouvelle Vague per a construir la història totalment contemporània d'un xaval de vint-i-tants mantingut pels seus pares que passeja per la vida nocturna sense saber què fer amb la seua vida. Una nit de trobades (una antiga companya de col·legi a la qual va humiliar, un amic actor fracassat o el camell) despertarà en el protagonista, interpretat per Tom Schilling, les ganes de tornar a connectar amb un món amb el qual sent que ha perdut el contacte. Les ombres del passat nazi també s'immiscueixen de forma irònica i tràgica en una pel·lícula xicoteta i sincera que capta amb subtil precisió el zeitgeist d'una joventut sense rumb. L'entrevistem a Berlín al Cordobar, el bar de tapes d'inspiració espanyola del qual ell mateix és propietari.

Pregunta.- La pel·lícula també podria anomenar-se 'El món contra Niko'. La seua peripècia nocturna és una frustració contínua.

Resposta.- Que la vida estava en contra de mi és el que vaig experimentar durant molt temps. És una pel·lícula molt autobiogràfica i especialment Berlín pot ser un lloc molt dur. Fins a un cert punt és una ciutat que et dóna la llibertat de fer el que vulgues: és barat, és molt relaxat... Tota Alemanya fa acudits sobre Berlín perquè se suposa que ací mai s'aconsegueix que res es resolga, sempre estem arruïnats, ningú treballa, la vida no comença fins a les onze del matí. Vinc d'una ciutat xicoteta a l'oest de Colònia i en un cert punt em vaig adonar que portava cinc anys ací i no havia fet res. No me'n penedisc però va arribar un punt en el qual aqueix estil de vida no em produïa satisfacció. Tenia la reputació de ser el director de cinema sense pel·lícula més famós de l'escena de clubs de Berlín. Em vaig divertir molt torturant el personatge i va ser la primera vegada que m'ho vaig passar bé escrivint precisament pel fet d'anar fent-li la vida impossible.

P.- A Espanya Luces de Bohemia planteja una estructura similar: un viatge nocturn que es converteix en una odissea interior.

R.- Hi ha hagut pel·lícules abans que semblen semblants al que he fet, encara que no tantes. Ara ho veig diferent però llavors em sentia constantment trencant les regles del que m'havien ensenyat a l'escola de cinema. Després veus que hi ha hagut llibres que m'han influït, com El vigilant al camp de sègol. Però ningú ha fet una pel·lícula sobre eixe llibre perquè no pots fer el mateix en literatura que en cinema. La meua pel·lícula tracta sobre algú que intenta tenir una connexió però en comptes de connectar cada vegada se sent més aïllat del que passa al seu voltant. Eixa nit és una odissea, és un viatge.

P.- El propi títol Oh Boy sembla contenir un element d'ironia per les penes d'eixe jove desconcertat però que viu molt bé dels seus pares.

R.- És important el fet que siga d'una família rica perquè el seu problema no té a veure amb la falta d'oportunitats, llavors seria una història completament diferent. Va créixer en un ambient privilegiat i així i tot no sap on anar o què fer amb la seua vida. Entenem que el seu pare faça sarcasmes sobre que li ha estat pagant perquè es dedique a pensar. Però pel que sembla és alguna cosa molt freqüent perquè gent de tot el món s'hi sent identificada. Sens dubte hi ha alguna cosa universal en aquest sentir-se desconnectat i que no eres capaç d'aprofitar les oportunitats. A Berlín hi ha molts xics que cobren tots els mesos dels seus pares i no saben què fer. Potser el problema és que no saben què fer amb la llibertat que els ha sigut donada. Abandones la teua casa, te'n vas lluny i al cap de deu anys et preguntes si has fet el correcte. Hauria de demanar una altra beca? Açò ho vaig viure jo i ho vaig veure en el meu grup d'amics.

P.- Volia fer una pel·lícula generacional?

R.- Sí i no. Seria equivocat dir que no m'importava però és absurd asseure's a fer una pel·lícula generacional. Molta gent ho ha intentat abans i sempre hi ha alguna cosa poc autèntica. Em resultava molt millor centrar-me a fer una pel·lícula concreta sobre aquest xic. Les pel·lícules que m'han inspirat expliquen històries molt específiques i alhora tenen eixe valor universal com Los 400 golpes, El graduado o El cuchillo en el agua. Però també sóc conscient que existeix eixe component generacional i no m'importa, però no té sentit si no tractes de fer-ho personal. Vaig veure les primeres pel·lícules dels directors que m'agraden (Truffaut, Scorsese, Louis Malle) i tots ells tenen aquest element personal. Mira la primera pel·lícula de Scorsese, tracta sobre la paradoxa de créixer en un barri italià en un ambient conservador amb tot eixe crim al voltant i en realitat totes les seues pel·lícules han tractat d'açò.

P.- L'ombra del passat nazi apareix de forma molt clara, primer de forma irònica i després de forma més tràgica. Eixe passat està molt present a Alemanya?

R.- Per descomptat, absolutament. D'alguna manera, sempre estàs envoltat per açò. És part de la teua vida diària. La gent fa bromes políticament incorrectes però com a manera d'enfrontar-se a açò. Qui ha eixit sis vegades en la portada de Der Spiegel en els últims sis mesos? Hitler. Mai havia vist una pel·lícula que mostre com el passat està encara present en la vida de tots els dies. No havia de ser el principal assumpte de la pel·lícula, però sí eixir d'una manera molt lleugera. En el cinema alemany segueix sent el principal tema i no em solen agradar eixes pel·lícules perquè solen ser històries molt comercials com la que està rodant l'actor en la pel·lícula, alguna cosa molt trillada. Existeix aqueixa cultura quasi kitsch del nazi però també moments reals com eixe senyor del bar que recorda la nit dels cristalls trencats. Jo vaig conèixer algú així. Llavors t'adones que estàs parlant amb algú que realment estava allí encara que puga semblar molt llunyà. I actualment ho notes en tot. Per exemple, durant l'últim mundial, va haver-hi un debat molt llarg sobre si estàvem preparats per a traure les banderes i una exhibició nacionalista. És constant. Ho notes en tot, per exemple tot ha de ser sempre super políticament correcte.

P.- Sempre m'he preguntat com es deu sentir el fet de ser alemany i ser els dolents de totes les pel·lícules.

R.- Som els dolents per bons motius! Creixes amb açò. No és que en un moment donat t'adones que tens esta reputació. El rebuig al nazi és part de l'educació al col·legi. Els alemanys som molt conscients de la història. Tot va començar a canviar en els 60 quan els fills dels qui ho van viure van començar a fer preguntes. Alemanya sempre està tractant de resoldre eixe problema i donant solucions noves. Per a mi és una barreja. Quan era molt jove pensava que no tenia res a veure amb mi però quan viatges t'adones que ser alemany té una connotació molt clara en moltes parts del món. Llavors et converteixes en eixe pallasso ridícul que tracta de demostrar que els alemanys som bona gent actuant de forma exageradament simpàtica. Crec que la generació actual té un desig d'emancipar-se de tot el que representa eixe passat però alhora, de quina manera pots fer-ho? No pots fer veure que no va passar perquè quan t'enfrontes a la qüestió que eres alemany no pots sentir cap responsabilitat o culpa. Açò és el que fa que les pel·lícules sobre eixa època tan difícils, moltes vegades hi veus autocompasió.

P.- Hi ha una intenció molt clara en la seua pel·lícula de fer cinema d'autor pur i dur.

R.- A Alemanya succeeix amb freqüència que sorgeixen directors molt professionals que fan pel·lícules molt ben fetes de gènere i tens la impressió que poden fer qualsevol tipus de producció i trobes a faltar una signatura més personal. Jo no sóc eixe tipus que diu posa ací una pantalla verda o utilitza la grua. Em fa feredat el rodatge i la tècnica. M'agrada que siga molt íntim i espontani. Potser canviarà en el futur però ara mateix no em veig fent cinema purament comercial. Fa poc vaig estar amb Pedro Almodóvar en els premis de cinema europeu i realment vaig sentir una gran admiració perquè sempre ha fet el que ha volgut i no se n'ha anat a Hollywood. Em sent molt més prop d'açò que de fer la pel·lícula més gran possible.

P.- En la seqüència de la performance fa l'efecte que també vol ironitzar sobre eixa famosa escena cultural i hipster de Berlín.

R.- No faig un comentari sobre l'escena cultural de Berlín o el hipster. Així és com jo experimente la ciutat. Alguna gent es queda espantada amb esta brusquedat dels berlinesos i quan vaig arribar tenia la impressió de que tota la gent cretina havia decidit viure junta ací per a ser desagradable amb els altres. Després em vaig adonar que simplement és la mentalitat de la gent que viu ací. Retrate llocs vells i personatges de la meua vida. Per a mi és impossible esta història a Munic o Hamburg, havia de ser a Berlín.

P.- Li va resultar molt difícil finançar una pel·lícula tan personal com aquesta?

R.- Vaig ser un estudiant molt dolent de cinema perquè mai anava a classe, van tractar d'expulsar-me diverses vegades i no vaig fer cap curt. Quan tocava parlar amb la gent dels diners va ser difícil convèncer-los tenint en compte que mai no havia fet res. Però quan van llegir el guió els agradava i va costar un temps però ho vam aconseguir. Al principi el productor volia un milió d'euros i per descomptat era impossible. Jo volia fer la pel·lícula amb qualsevol pressupost. Al final la vam fer per 300 mil i jo ho preferia perquè més diners m'espantava. Vaig demanar favors a tota la ciutat.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 05/03/2014)

EL ARTE DE PERDER EL TIEMPO

Nadie ya la reivindica, pero Adolfo Aristaráin hizo una película titulada Martin (Hache) (1997) que logró atrapar ese estado catatónico y escéptico de la juventud sin rumbo. O lo que es peor, sin horizonte alguno. Entre el Martín que interpretó allí Juan Diego Botto con el punto justo de arrogancia y cinismo, pues el mundo parecía no tener nada que ofecerle, y el joven de pelo grasiento Niko Fischer al que da vida Tom Schilling en Oh Boy median quince años, una crisis económica devastadora y la certeza de una Europa en decadencia; pero la actitud es la misma: derrota, confusión, perplejidad. No es una cuestión generacional (de 'ninis' o de juventudes extraviadas), más bien es una cuestión del alma.

Jan Ole Gerster, el último de los debutantes que ha agitado el cine alemán (Mejor Película de los Lola Awards), atrapa en blanco y negro esa nostalgia del presente que ha surcado tantas películas del pasado, desde Truffaut a Woody Allen y hasta Jarmusch, pero cuyo romanticismo sigue siendo tan eficaz como entonces. Ahí está también Frances Ha de Noah Baumbach que pronto llegará a nuestras salas, y en la que tantas resonancias accidentales encontramos con Oh Boy. Si el americano retrata a Greta Gerwig en un Manhattan que nos conmueve por su belleza esencialmente triste, el alemán persigue al indolente Niko paseándose sin un céntimo por un Berlín en el que hasta los clubes de golf se retratan con melancolía.

Es el periplo de veinticuatro horas de un estudiante que dejó de estudiar hace dos años. Un periplo en busca de un café que nunca logra tomarse, acompañado a veces de un actor demasiado íntegro como para aceptar papeles en películas estúpidas, como aquella cuyo set de rodaje visitan porque otro amigo se viste de soldado. Ole Gerster se divierte rodando el rodaje de una escena romántica entre un nazi y una judía. Intuimos una parodia a esas películas de la industria alemana que, convertidas en subgénero, buscan en el pasado más vergonzoso el consuelo menos doloroso. Oh Boy, que rinde sus tributos al Nuevo Cine Alemán de antaño, encuentra la dignidad en el retrato de un viejo borracho cuyo pasado nos golpea sin remisión.

Por algún motivo, en el vagabundear de Niko por calles y casas y cafeterías y teatros alternativos berlineses, acompañado por el jazz (también esencialmente triste) de Major Minors y Cherilyn MacNeil; por algún motivo, decíamos, Niko se siente cercano a la tercera edad. Quizá pueda encontrar en el brillo de la abuela de un camello que le cede su sillón de masajes esa imposible conexión que busca con sus semejantes. La ciudad se ha llenado de protofascistas sin un gramo de compasión -o al menos Niko se cruza con todos ellos-, y el destino quiere que el patito gordo y feo al que humillaba hace 15 años en el colegio regrese sorpresivamente a su vida en el apetecible cuerpo de una actriz emocionalmente rota. Demasiados sobresaltos que Niko lidia con admirable indolencia.

Con el cigarro colgando de la boca y la mirada perpleja, Niko se entrega a la inercia, como una pluma al viento. La tragicomedia habita en el corazón de su singladura urbana, elogiando el arte de perder el tiempo, como pedía Gómez de la Serna, cual etnógrafo que se diluye en la ciudad, cargando sobre sus espaldas toda la poética del flaneur que tantas grandes películas ha vertebrado. A veces Gerster se espeja en el Wenders que filmó a una pequeña Alicia en las ciudades, a veces busca al Scorsese que recorrió la noche neoyorquina de After Hours, también en el Godard de Al final de la escapada y en el Jarmusch de sus primeras comedias metafísicas. Y aún con todo, Oh Boy esculpe su propio carisma, y encuentra una necesaria fuga lejos del cine para acabar topándose con la vida. 

Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 7/03/2014)

LA FITXA

Alemanya, 2012. 85 minuts 

Direcció i Guió: Jan Ole Gerster.  Fotografia: Philipp Kirsamer. Música: Cherilyn MacNeil i The Major Minors. Producció: Jörg Himstedt, Birgit Kämper, Martin Lehwald, Michal Pokorny i Alexander Wadouh.   

Intèrprets: Tom Schilling (Niko), Friederieke Kempter (Julika), Marc Hosemann (Matze), Katharina Schüttler (Elli), Justus von Dohnányi (Karl Speckenbach), Andreas Schröders (psicóleg).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LA JAULA DE ORO / Mèxic,  2013 / 110 minuts

Diego Quemada-Díez

Tres joves dels barris baixos de Guatemala inicien el viatge cap als Estats Units a la recerca d'una vida millor. Pel camí a través de Mèxic coneixen Chauk, un indígena de la serra de Chiapas que no parla castellà. Viatjant junts en trens de càrrega, caminant per les vies del tren, prompte hauran d'enfrontar-se a la dura realitat.