10 Febrer
ENTREVISTA AMB PHILIPPE FALARDEAU
Nominada a l’Oscar i guanyadora dels Genie, els Goya canadencs, Profesor Lazhar és la història d’uns xiquets traumatitzats pel suïcidi de la seua professora a qui s’encarrega d’infondre nous ànims un mestre arribat d’Algèria que amaga un episodi violent i terrorífic marcat per la mort i la destrucció. Senzilla i efectiva, Profesor Lazhar ens enfronta a una pregunta essencial: com enfrontar-nos al passat i poder curar les nostres cicatrius sense que aquestes ens destruïsquen per sempre. Parlem amb el seu director, Philippe Falardeau.
Pregunta: És una pel·lícula que busca la bellesa a través d’una gran senzillesa.
Resposta: Volia simplificar la pel·lícula al màxim. No passen moltes coses ni hi ha grans esdeveniments. Era important simplificar al màxim possible per a no caure en cap truculència.
P: En la pel·lícula està portat a l’extrem, però tothom coneix el que significa superar una situació traumàtica.
R: Hi ha dues coses amb què la gent pot identificar-se: el dol i l’escola. Tots hem anat al col·legi i tenim records molt concrets. L’espectador veurà unes experiències molt personals. El dol l’aborda des d’una manera col·lectiva, quan passem d’una societat catòlica a una laica també es perden tots eixos ritus del dol que ens ajudaven a superar-lo. El que jo volia mostrar és com la comunicació pot substituir eixos ritus del dol.
P: Els alumnes i el professor es fan teràpia els uns a l’altre i al revés. Són personatges paral·lels.
R: El professor s’acosta a aquests xiquets perquè té la necessitat d’acceptar el seu propi dol encara que és una cosa de la qual no se n’adona i que tampoc accepta. Al final em semblava bella la idea que els xiquets ajuden al professor sense saber-ho molt bé. No volia que fóra una pel·lícula en què el professor fora un heroi com succeeix en les pel·lícules americanes.
P: És un gènere molt recognoscible el del professor i els seus alumnes complicats. Com situa el seu?
R: M’agrada la pel·lícula de Robin Williams però el meu referent va ser el cine de François Truffaut, sobretot La piel dura, que és una pel·lícula en què no passa quasi res. M’agrada eixe to reposat. Una altra pel·lícula que em va inspirar molt va ser La clase de Laurent Cantet, va tindre un impacte tan fort sobre mi que quan la vaig veure veure ja estava acabant el guió de la meua pel·lícula i vaig estar a punt de deixar-ho perquè creia que mai podria millorar-ho i no tenia sentit. Em vaig quedar amb la idea d’un professor que no siga perfecte. Veiem, per exemple, com al principi del film menteix.
P: Lazhar és algerià però la qüestió racial apareix d’una forma molt velada i secundària.
R: En esta pel·lícula ja es parla de molts temes i parlar sobre el racisme hauria sigut recargolar-la massa. Després del 11-S, parlar sobre musulmans a Amèrica del nord és un tema molt delicat i jo el que volia mostrar era que no m’interessa gens ni miqueta si aquest senyor és religiós o no o si va a la mesquita, etc. Hi ha un moment en què una xiqueta amb un hiyab comenta el seu estil amb una xiqueta occidental sense donar-li cap importància als símbols d’eixa roba. Aqueix és el meu punt de vista, no té cap importància. Aborde la immigració des de l’angle de la integració i la trobada de cultures.
P: La infància està abordada sense ocultar la tristesa que un també sent en eixa època.
R: De xicotet no recorde tant la tristesa com una melancolia latent. Crec que el que succeeix de xicotet és que tens sentiments de desolació però no saps com expressar-los, et falten les paraules i les ferramentes. En aquest cas, els xiquets viuen aclaparats per un gran sentiment de culpabilitat. Per a mi eixe és el tema de la pel·lícula i per això he evitat el dramatisme o els esdeveniments espectaculars, perquè volia explorar a fons això.
P: De totes maneres, la pel·lícula té un to positiu. Està molt prop dels sentiments.
R: És com la vida, sempre tens un poc de les dues coses. Utilitze la música, la llum, els colors, etc. perquè hi haja una polaroid de l'entorn escolar, que pot ser molt negatiu, molt boig però també tindre coses belles. Quan vaig acabar esta pel·lícula estava fet pols. He realitzat pel·lícules molt més complicades des del punt de vista de la producció però aquesta em va deixar destrossat per eixa proximitat als sentiments a flor de pell.
P: Coneixem la Canadà francesa gràcies a pel·lícules recents com C.R.A.Z.Y., Incendies i en breu veurem Starbuck. Fa la impressió que estan a mitjan camí entre Europa i Amèrica del nord.
R: Per a mi el més curiós és que quan estic a Amèrica del nord em sent molt europeu i al revés. Per exemple, m’agrada molt d’Europa esta proximitat de la gent, les societats americanes són molt individualistes i també més solitàries. M’agrada el seu urbanisme que permet el contacte entre la gent perquè allí tot ho fem amb cotxe i les distàncies són enormes. Hi ha coses que no entenc d’Europa com el sentit del temps. Això de que la gent arribe a l’hora que li parega o de perdre el temps. Li vaig a posar un exemple, una vegada a França havíem d’anar a un lloc i els meus amics insistien en el fet que anàrem per la carretera i jo insistia en l’autopista sense entendre molt bé el motiu. Em van dir: Així gaudeixes del paisatge! Jo només pensava en la rapidesa.
P: Què ha guanyat amb la seua nominació a l’Oscar?
R: Porte més d’un any fent la Profesor Lazhar World Tour i estic gaudint de l’èxit. També m’hapermés posar un peu a Hollywood on rodaré la meua pròxima pel·lícula. Eixa indústria es va interessar per mi i els vaig deixar molt clar que només estava disposat a fer una pel·lícula "xicoteta" amb sentiments en el meu estil... o bé James Bond, que és un dels meus somnis.
Juan Sardá (EL CULTURAL, 17/05/2012)
L'ESCOLA DE LA VIDA
Que no tinguen por els presumptament adults (tots gaudim de tal presumpció): no estem davant d’una pel·lícula infantil, infestada de senyals i tòpics, encara que l’acció transcórrega en una escola de Montreal, colpejada per una terrible tragèdia. Una professora, idolatrada pels xiquets, se suïcida. No és un punt de partida amable, però sí un dels eixos d’aquesta esplèndida pel·lícula que optava a l’Oscar a la millor producció de parla no anglesa, finalment guanyat per la iraniana Nader y Simin, una separación.
L’altre pivot sobre el qual gira Profesor Lazhar és el personatge que serveix de títol. Un algerià de passat ocult i molt improbable futur, que aconsegueix ser contractat per a reemplaçar la mestra difunta. En una escola on la majoria de pedagogs són dones, Lazhar procedeix d’una altra cultura i d’un univers tancat i intolerant. És una víctima de la represàlia política i prompte s’adona de la seua condició anacrònica en esta societat. Percep, amb sorpresa inicial, que als seus escolars els submergeixen en el tedi els textos de Balzac...
Lazhar tem convertir-se en el que el poeta W.H. Auden definia així: "Un professor és algú que parla en el somni de qualsevol". No obstant això, és un home, perseverant i observador, que aconsegueix guanyar-se l’afecte d’uns alumnes traumatitzats pels terribles fets que van succeir en l’aula. Gràcies al mestre estranger descobriran noves perspectives i com enfrontar-se al tema de l’absència, de la mort, considerat tabú en l’àmbit familiar i escolar. Ell té una àmplia experiència respecte d’això.
Amb la inestimable complicitat de l’actor algerià Muhammad Fellag, el cineasta canadenc Philippe Falardeau combina molt adequadament drama, humor i tendresa. La seua pot denominar-se una classe magistral que reconstrueix, de forma admirable, el món infantil i les distintes perspectives dels adults. És una pel·lícula sense concessions. Hi imperen l’emoció, el talent i -malgrat tot- l’alegria.
Lluís Bonet Mojica (LA VANGUARDIA 18/05/2012)
Desconozco la pieza teatral que sirve de base a esta película absorbente, pero qué duda cabe que los mimbres con que parece hecha no pueden ser más pertinentes: integración cultural, social y laboral de personas de otras culturas, choques que ocasiona dicha integración, responsabilidad de una sociedad avanzada en la preservación de oportunidades en una situación económica cada vez más compleja: ahí es nada.
Y de todo esto va 'Profesor Lazhar', una película considerablemente audaz, que concede protagonismo no a un inmigrante magrebí pobre, sino a un maestro de escuela; y que condensa en el aula de clase de una escuela canadiense todas las contradicciones de una sociedad permeable y compleja.
Concebida para hacer pensar, pero sin ocultar también que lo hace a partir de los sentimientos, la película que ha dirigido Philippe Falardeau sirve igualmente para hacernos ver que, detrás de un inmigrante, hay todo un mundo, unas contradicciones no menores que las nuestras: el poderoso peso de una historia personal, duros traumas incluidos. Hábil para pulsar las más finas cuerdas emotivas (ahí es nada enfrentar a la infancia con la muerte), la mezcla de drama y sonrisas de este film lo hacen particularmente apto para públicos variopintos.
Mirito Torreiro (www.fotogramas.es)
LA FITXA
Monsieur Lazhar. Canadà, 2011. 94 minuts
Direcció: Philippe Falardeau. Guió: Philippe Falardeau; basat en l'obra de Evelyne de la Chenelière. Fotografia: Ronald Plante. Música: Martin Léon. Producció: Luc Déry i Kim McCraw.
Intèrprets: Mohamed Fellag (Bachir Lazhar), Sophie Nélisse (Alice), Émilien Néron (Simon), Danielle Proulx (Srta. Vaillancourt), Brigitte Poupart (Claire), Vincent Millard (Victor).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
MELANCOLIA / Dinamarca, Suècia... 2011
Lars von Trier
Justine i Michael donen una sumptuosa festa per a celebrar la seua boda a casa de la germana de la nóvia i del seu marit. Mentrestant, el planeta Melancolia avança cap a la Terra en aquesta pel·lícula psicològica i catastrofista de Lars von Trier.
