Guanyadora del premi del públic al passat Festival de Venècia i de l'Espiga d'Or en la SEMINCI de Valladolid, esta setmana arriba als cinemes espanyols la pel·lícula israeliana La fiesta de despedida. Amb un to de comèdia amable, la pel·lícula s'acosta a temes tan delicats com les malalties degeneratives i el suïcidi assistit en el marc d'una residència de la tercera edat. Per a presentar-la van passar per Madrid els seus directors, Sharon Maymon i Tal Granit.
– Quina complexitat vau tindre en barrejar drama i comèdia a parts iguals amb un tema tan delicat com és el de l'eutanàsia?
Sharon Maymon: No hi vam veure cap complexitat, només vam fer el que solem fer des de fa dotze anys que treballem junts, que és escriure un guió i filmar-lo, tractant temes socials amb un to que incloga l'humor. És el nostre estil de fer pel·lícules. En esta ocasió vam voler accedir a un major públic llançant un missatge sobre un tema seriós, però tractat amb humor per les situacions surreals que s'hi generen. Fins i tot els actors triats provenen del món de la comèdia. Els vam posar en situacions dramàtiques perquè utilitzaren la seua vis còmica i entrar així en eixes situacions. Açò dóna lloc a una cosa única.
Tal Granit: També creiem que si la gent riu és capaç d'obrir el seu cor per a afrontar temes controvertits o molt seriosos.
– Hi ha una escena en la pel·lícula que sorprèn pel canvi de llenguatge, en la qual els protagonistes viatgen en un cotxe i cadascun d'ells es posa a cantar l'estrofa d'una cançó. Quin és el propòsit d'eixa escena i per què eixa cançó? Té algun significat per als israelians pel que fa al tema que es toca a la pel·lícula?
T. G.: És una escena sobre la meitat de la pel·lícula amb la qual volíem dir-li al públic que potser esta història no estiguera succeint en la vida real, potser el que us estiguem explicant siga un conte de fades modern. La cançó en si és un tema bastant antic d'Israel que cantava una de les cantants israelianes més famoses que avui dia viu al carrer. Se'ns parteix el cor en veure com una dona que va ser una estrella de la cançó tan important ara es troba en eixa situació. La lletra parla d'un lloc que no existeix però al que tots volen anar.
– Volia saber si us heu inspirat en la màquina per a matar del Doctor Mort (Jack Kevorkian) i, si és així, què va ser primer, la inspiració de la màquina o la idea de parlar d'aquest tema i aprofitar açò?
S. M.: La idea del guió va partir de la mort de l'àvia del meu exnuvi que va morir de càncer als 80 anys, i el dia que va morir ens va semblar que s'alliberava per fi del dolor però van arribar els metges a l'habitació i van estar durant mitja hora intentant ressuscitar-la, cosa que ens va semblar absurda. Esta situació ens va impulsar a escriure la història en la qual als protagonistes se'ls demana ajuda per a acabar amb el sofriment, ells volen ajudar però no poden fer-ho ells mateixos. Fins i tot sabent que poden fer alguna cosa bé, no són capaços de fer-ho i inventen la màquina perquè siga el propi pacient el que prema el botó. Com diu Quentin Tarantino, les situacions van fent que siguen els personatges els que facen les coses, no el que nosaltres puguem escriure. És una comèdia i per açò vam voler que la màquina que inventaren fóra divertida i ho fan utilitzant una cadena de bicicleta, peces de rellotge del Sàbat, etc.
T. G.: Ells són els que fabriquen la màquina, no nosaltres.
– Aleshores no vos vau basar en la màquina de Kevorkian?
S. M.: No, però sí que vam fer recerca i ens vam trobar amb dues màquines com la de Kevorkian que poden facilitar la mort.
– Esperàveu que la pel·lícula tinguera tant èxit com ho va tenir als festivals de Venècia o Valladolid?
T. G.: Quan vam ser a Venècia va ser la primera vegada que vam veure la pel·lícula amb públic, perquè ni tan sols s'havia estrenat a Israel. No sabíem si s'anava a entendre bé, com anaven a ser les reaccions i va ser increïble veure com reien en els moments en els quals la pel·lícula s'hi prestava i, al final de la projecció, va haver-hi una ovació de 20 minuts, vam guanyar el premi del públic i va ser una gran sorpresa per a nosaltres. A Valladolid vam tenir a més una forta competència amb pel·lícules molt bones.
– Hi ha un tema en la pel·lícula que es toca quasi de passada però que resulta molt revelador, i és l'homosexualitat de dos dels protagonistes que també apareix en un curt vostre. Amb quina intenció toqueu aquest tema en la pel·lícula?
S. M.: Bé, en primer lloc perquè tots dos som homosexuals i sempre tractem de buscar eixe angle en les pel·lícules que fem. En aquest cas, la pel·lícula parla de la llibertat per a triar com acabar amb la vida d'un mateix i també ens semblava important parlar del dret a viure la vida amb llibertat. Era com una història paral·lela i també tractada amb humor.
– Encara que es tracte d'una comèdia, la pel·lícula parla de temes molt profunds com la moralitat, la religió o la responsabilitat en el marc d'una tema tan delicat com l'eutanàsia, amb els quals es corre el risc d'ofendre certs sectors. Com es construeix un guió amb eixos elements, sent conscients que poden ferir sensibilitats?
T. G.: No pensàvem que es pogueren ferir sensibilitats, volíem explicar una història mantenint l'equilibri entre l'humor i el drama. No pensàvem en la possibilitat que ningú s'ofenguera amb ella.
S. M.: Sí que és veritat que és un risc combinar estos temes però ens agrada el risc. Ens vam posar a nosaltres mateixos en la situació que viuen els personatges i vam pensar en el que hi faríem nosaltres. Volem molt els nostres personatges perquè hi ha molta compassió en ells.
T. G.: No volíem expressar el que està ben o el que està malament. És una comèdia però amb molts temes morals com també la corrupció policial, però és una qüestió molt relliscosa. En mans de qui han d'estar estos temes?
S. M.: Crec que quan fas una pel·lícula has de guiar-te per la teua veritat interior, no pots pensar en si li va a molestar a algú o en el que va a pensar la crítica o el públic. Si ho fas, al final acabes fent una mala pel·lícula. Has d'anar amb la teua veritat, amb les coses en les quals creus, les coses que vols explicar. Estem contents que pertot arreu per on ha passat, festivals, cinemes en 25 països on s'ha estrenat, ha agradat molt. A Israel ha sigut un vertader èxit, la qual cosa ens permetrà fer nostra següent pel·lícula.
– Sembla pel que dieu que el que explica la pel·lícula ha sigut àmpliament acceptat, la qual cosa convida a preguntar-nos que si és una cosa que la societat accepta tan bé, per què creieu que està prohibit en la majoria de països?
S. M.: Bé, hi ha gent que sí que té un problema amb açò, sobretot la gent molt religiosa que creu que les nostres vides estan en mans de Déu. És una hipocresia allargar la vida a algú que està patint.
T. G.: En general crec que la gent vol una solució. Ara es viu molts anys però també hi ha noves malalties. Si la gent ho necessita es produirà algun canvi, ja hi ha països al món que ho permeten. No és la voluntat de Déu que nosaltres visquem per sempre.
– Salvant les distàncies, hi ha coses que recorden Amor de Haneke. Vos ha influenciat esta pel·lícula per a fer la vostra?
S. M.: Nosaltres vam acabar d'escriure el guió uns tres anys abans que Amor arribara a Israel o al festival de Cannes. Molta gent ens diu que la nostra pel·lícula no hi té res a veure.
T. G.: Tenim un plantejament totalment diferent però sí que pensem que és una obra mestra. Igual que Mar adentro.
YAYOS ISRAELÍES EN APUROS
Los caminos de la feel-good movie son cada vez más inescrutables. Lo testifica la aparición cada temporada de un puñado de películas ligeras que, desde la humildad y gracias al poder del boca-oreja, logran convocar enormes cifras de espectadores en las salas durante meses a la par que los cautivan por completo. Pero muchas son las llamadas, como demuestran unas carteleras cada vez más trufadas de este tipo de propuestas, y muy pocas las elegidas para seducir. Se antoja necesario ofrecer algo que vaya más allá de la repetición de una fórmula, poseer esa indescriptible chispa capaz de prender a tu madre o al que te vende la fruta.
La fiesta de despedida, debut en el largo de los hasta ahora cortometrajistas israelíes Tal Granit y Sharon Maymon, parece ser uno de los títulos agraciados este año con ese don que tantísimo suele costar traducir a la crítica. No sólo obtuvo el Premio del Público en el Festival de Venecia, sino que se impuso en la sección competitiva de Valladolid a títulos como Whiplash entre unánimes aplausos y vítores. El enfoque decididamente amable que otorga a un asunto a priori tan delicado como la eutanasia se presenta como clave en cualquier lectura de su buen recibimiento, más que un cuerpo cinematográfico en el que no logra apartarse de la tibieza.
Su promoción nacional la presenta como “una comedia ingeniosa y conmovedora”: más allá de valoraciones personales, no existe trampa ni cartón en tal definición, puesto que todo lo que pretende es oscilar entre ambos polos sin abusar de ninguno. Es recomendable, por tanto, tener claro al acercarse a ella que la apuesta de Granit y Maymon es realizar una película confortable sobre un tema profundamente incómodo, esto es, compensar con blanquecino humor su irrenunciable amargura. Todo se basa en la búsqueda de un equilibrio entre la temática y su destemplado prisma, en el que el único riesgo que decide asumirse, nada nimio, es el de asfixiar por sobredosis o reiteración.
La apuesta llega en esta ocasión a buen puerto, gracias tanto a unos protagonistas entrañables como a la decisión de abordar el conflicto desde sus propias implicaciones y no a través del exterior. Se trata de contemplar la eutanasia a través de unos seres de avanzadísima edad, que lo han vivido todo y cuya armónica existencia se ve alcanzada por la acuciante necesidad de poner punto y final al agónico sufrimiento del prójimo. Recientemente hemos visto aproximaciones de muy superior hondura a personajes con dilemas similares, pero que La fiesta de despedida no sea precisamente Amor (Michael Haneke, 2012) no supone ninguna razón de peso para despreciar su contenido.
En una decisión digna de elogio, todo el peso de una película que habla sobre el final de la existencia es concedido a los ancianos, sin excesivo relieve sobre sus tiempos pretéritos. La anunciada “celebración de toda una vida” es, en realidad, el desarrollo de un presente que toca a su fin, en el que la supuesta negrura del humor resulta del todo inexistente, y parece escudarse en la complejidad de su planteamiento para no hacer estallar esa oscuridad contenida en la desnudez debida a las lagunas mentales o la condición homosexual que aún yace oculta a una edad tan avanzada. Las bromas al respecto son decididamente inocuas, aunque honra que no se escondan de serlo.
La secuencia introductoria de la conversación con un impostado Dios, incluida también en el tráiler promocional, resume a la perfección esta filosofía. Fragmentos como el mencionado, o la canción tradicional israelí que interpretan todos los protagonistas en un inserto de dudoso cometido, son los que acaban por dotar de identidad a un trabajo que se acoge a una fórmula, pero con cierto encanto. Lo vemos en el caso de las máquinas del carismático inventor, que permiten que la eutanasia sea ejecutada por la voluntad del propio paciente sin que se produzca la mediación de un tercero: en un guiño tan mínimo está contenido todo el dilema moral, transformando lo espinoso en una asumida simplicidad.
En lo meramente cinematográfico, los argumentos para que lo visto deje algún tipo de poso son más bien escasos, sin rebasar la realización en ningún momento el terreno de lo funcional. Ciertas lagunas de guión o la falta de definición en algunos personajes tampoco ayudan a que La fiesta de despedida perdure como algo más que una película simpática, que permitirá ese gesto tan apreciado por muchos de esbozar una sonrisa ante una situación complicada. El agrado con que se contempla y el posible debate que vuelve a poner sobre la mesa son sus principales bazas, tal vez las únicas. Un balance suficiente con holgura, aunque su amabilidad la llegue a situar en el alambre de una cobardía que no creo que se le pueda achacar.
Sergio de Benito (http://cinemaadhoc.info/2015/04/criticas-la-fiesta-de-despedida/)
LA FITXA
Mita Tova (The Farewell Party)
Israel – Alemanya, 2014. 95 minuts
Direcció i Guió: Tal Granit, Sharon Maymon
Fotografia: Tobias Hochstein
Música: Avi Belleli
Intèrprets: Ze'ev Revach, Aliza Rosen, Levana Finkelstein, Raffi Tavor, Ilan Dar, Yosef Carmon, Hilla Sarjon
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
NIGHTCRAWLER / EUA, 2014 / 113 minuts
Dan Gilroy
Louis Bloom és un jove sense ocupació ni escrúpols que decideix endinsar-se en el món del periodisme sensacionalista després de ser testimoni d'un brutal accident. Els “nightcrawlers” són la versió televisiva dels paparazzi de les revistes: armats amb càmeres de vídeo, condueixen a tota velocitat pels carrers de Los Angeles escanejant emissores d'emergències i apareixen ràpidament en escenes del crim, accidents de trànsit i incendis per a captar imatges que després vendran a les televisions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario