Nightcrawler

 8 Noviembre
ENTREVISTA A DAN GILROY

Quan Dan Gilroy va sentir parlar per primera vegada del tèrbol i nocturn món dels “nightcrawlers” (rondaires nocturns), de seguida va tenir la intuïció que allò era terra fèrtil per a una pel·lícula.
- Com se li va ocórrer la idea?

- Fa molts anys em vaig interessar enormement per un fotògraf d'escenes de crim dels anys 30 i 40 anomenat Weegee (pseudònim d'Ascher Fellig). Les seues instantànies eren veritables perles entre els col·leccionistes. Va ser el primer a posar-se un escàner d'emissores de policia al cotxe, a Nova York. Això va ser sobre 1940. Es posava a conduir per la ciutat i s'ho muntava per arribar a les escenes del crim abans que ningú. Era un fotògraf extraordinari, però no vaig trobar la forma de realitzar un film ambientat en l'època, així que vaig aparcar la idea i em vaig mudar a Los Angeles. Fa uns anys vaig sentir parlar dels 'nightcrawlers', esta gent que condueix per Los Angeles a 160 per hora amb els escàners en marxa. Com a guionista, vaig pensar ‘Aquest món és fascinant’, però no vaig saber exactament què fer amb ell. Solament era part de la idea. Per a mi, les idees arriben a poc a poc, mai formades del tot. Allò era part de la idea, i no vaig saber què fer amb ella fins que vaig pensar en Lou, el personatge que l'anava a protagonitzar. Una vegada connectats el món i el personatge, va ser com tenir dues parts complementàries de l'àtom, i de sobte tot va cobrar sentit. Llavors ja vaig saber què volia fer amb aquells dos elements.

- Van conèixer algun 'nightcrawler' real?

- Sí, Jake i jo, juntament amb el director de fotografia Robert Elswit, vam anar un parell de nits amb un tipus anomenat Howard Raishbrook, que ens va fer d'assessor tècnic. Va ser esborronador. La primera acció que vam veure va ser un horrible accident de trànsit, en el qual tres nenes havien sortit disparades del cotxe després de xocar de front contra un mur. Sincerament, crec que en la vida em llevaré esta imatge del cap. Crec que Jake, Robert i jo ens vam quedar estupefactes, mirant, mentre que aquell home va sortir del seu vehicle amb tota professionalitat, va filmar l'escena, va editar el vídeo en cinc minuts i el va vendre a quatre televisions. Tant ell com la resta de persones que fan això es veuen a si mateixos com a legítims proveïdors de serveis. Dins els seus caps, les històries que estan filmant només són les notícies d'obertura dels informatius locals de Los Angeles, així que si hi ha demanda d'aquest material, qui sóc jo per jutjar-los o per dir que el que fan està malament? Òbviament, el personatge de Lou creua la línia vermella en diversos moments i deriva cap a un món amoral, però jo no he volgut retratar així a estes persones, ni als mitjans informatius, ni tan sols a Lou. Mai no vaig voler posar-li una etiqueta moral i dir ‘Això està malament’. Crec que quan el cineasta aplica la immoralitat a alguna cosa està impedint que l'espectador prenga les seues pròpies decisions sobre aquest tema. Vam voler reflectir aquest petit nínxol de mercat i els mitjans de Los Angeles de la forma més realista possible, i deixar que l'espectador decidisca qui és el dolent i on radica el problema.

- D'on ve la demanda d'aquest tipus d'imatges?

- Ve de nosaltres mateixos perquè, estadísticament, com a raça, sembla que als humans ens agrada veure les coses de forma gràfica i crua. Probablement es remunte als neandertals, que miraven com els lleons mataven les gaseles i pensaven ‘Aquí hi ha sang, això és interessant’. I sembla que nosaltres tendim a mirar la violència. Potser no tots, però sí és cert que molta gent ho fa. Només cal fixar-se al dilema en què es troba el personatge de Rene Russo com a directora d'informatius. Les seves audiències es basen en el que mostra, i quanta més sang, més audiència. Crec que la meua principal esperança, al final de la pel·lícula, és que la gent isca pensant ‘jo sóc dels que miren estes coses en televisió i això no em converteix en mala persona, però què està dient de mi? Per què sent aquesta estranya connexió amb Lou? Per què el que ell veu interessant a mi també m'ho sembla, i per què no em vaig ara mateix del cinema?' Perquè el que està fent és del tot censurable. En realitat no el jutgem, i de fet, fins i tot legitimem el que aconsegueix o fins i tot ho celebrem.

- Va canviar la seua pròpia visió del periodisme durant el rodatge?

- No, segueix sent la mateixa. Jo vaig ser periodista, vaig treballar per a Variety fa molts anys, així que el periodisme m'interessa directament, però sóc conscient que als Estats Units, fa dècades, les cadenes de televisió van decidir que les seccions d'Informatius havien de ser rendibles, quan mai no havia sigut així. Crec que quan es pretén que els informatius d'un mitjà guanyen diners, les notícies es converteixen en un entreteniment, i pense que tots vam perdre un gran valor quan allò va succeir, perquè més que obtenir històries detallades que ens eduquen i ens informen, ens donen narratives confeccionades per a vendre un producte. La narrativa de Los Angeles, i crec que la de la majoria de cadenes d'informació locals (Michael Moore ho va tractar en Bowling for  Columbine), és la narrativa de la por. És una regla de tres: si no estàs veient el meu canal estàs en perill perquè ací fora hi ha coses que et poden matar a tu i a la teua família, i si no estàs veient açò (amb publicitat intercalada, per descomptat), no sabràs el que és. És una fórmula molt potent i eficaç. Açò és el que resol tota l'equació.

- Què hauria de canviar?

- És un problema de tals dimensions que no li veig una solució. Sincerament, no volguera ser la persona que pose una barrera moral que separe el que pot veure's i el que no. La meua única esperança és la autoconsciència. Per exemple, si vas conduint per l'autopista a Los Angeles i hi ha un embús i arribes a l'origen del col·lapse, on et trobes cinc morts per un accident en un carril que va en sentit contrari, la gent el que fa és reduir la velocitat per a mirar què ha passat. I jo em dic: ‘no mires. No et convertisques en part del problema’. De vegades ho aconseguisc i de vegades no. I el que m'agradaria és que quan els espectadors vegen la pel·lícula, reflexionen i cobren una mica més de consciència sobre aquest tema, només per a ser conscients del món en què vivim, la qual cosa seria per a mi la principal esperança.

- Creu que les notícies de la televisió estan anant massa lluny, com ho fa el personatge de Rene?

- Posaré un exemple molt clar. Com és sabut, Los Angeles és la capital mundial de persecucions automobilístiques. A les cadenes locals, l'emissió en directe té sis segons de diferit, perquè de vegades disparen algú i, teòricament una emissora ètica de notícies locals no ha de mostrar eixes imatges. Doncs bé, els últims anys, eixe retard no ha funcionat o no ha servit per a evitar la retransmissió en directe d'una execució. Veus açò i comences a pensar que a algú se li haurà ocorregut el de “Per què necessitem el diferit de sis segons? Si l'audiència se n'apuja pels núvols quan vam mostrar l'execució!” Les sancions de la Comissió Federal de Comunicacions no són tan altes com per a evitar eixes situacions.

- Ho posaria al mateix nivell que les recents execucions d'Estat Islàmic i la disponibilitat d'eixos vídeos a la xarxa?

- Absolutament. Per a mi eixa és la línia roja. Jo sóc incapaç de veure ixes imatges. No les vull tenir al meu cap. Hi ha determinades coses que no puc mirar, com aquell accident, seguisc sense poder oblidar aquella nit. Però sí, és cert que hi ha molta gent procliu a mirar escenes escabroses. Es diu que la violència provoca més violència en la societat i no sé si açò és cert. No sé si mirar eixes imatges desensibilitza la gent o no, no estic segur. No crec que, com a societat, siga sa per a nosaltres consumir eixos vídeos al nivell que els consumim, però és com el menjar ràpid. Odie pontificar sobre açò, però es podria mirar als proveïdors de menjar ràpid i dir ‘són uns criminals; ens estan perjudicant la salut’. No obstant açò, nosaltres seguim volent menjar fast food. Per tant, qui és el dolent?

- Lou sembla representar milions de joves en atur, als quals cada dia els demanen que vagen més i més lluny per a provar la seua vàlua.

- Aquesta és exactament la gènesi del personatge. Sóc molt conscient que existeixen desenes de milers de joves sense treball a tot el món, ja siga a causa de la globalització, o pel que siga. La joventut té cada vegada menys esperances de trobar una eixida professional. Les pràctiques no condueixen a res, no hi ha seguretat social, i jo tinc tot açò molt present. Vaig començar amb Lou com un personatge desesperat per trobar ocupació, parlant amb l'amo d'un magatzem de ferralla. I Lou volia eixe treball. Aquell hauria pogut ser un bon treball per a ell, sense haver d'eixir a fer mal als altres. Només és un jove desesperat, i en el món hi ha molts joves desesperats que es veuen forçats, segons el meu parer, a prendre decisions i a acceptar treballs que en condicions normals rebutjarien.

- Per diversos motius, esta és la història d'un èxit. Està criticant un món en el qual Lou pot obtenir recompensa d'aquest tipus de treball?

- Podria veure's com una crítica, però jo el que em vaig proposar va ser retratar de forma objectiva el que crec que és una realitat. Tinc la sensació que si tornara al cap de deu anys, Lou seria l'amo d'una gran empresa. Crec que molta gent que ascendeix al lloc més alt d'una multinacional pren decisions molt pitjors que les de Lou, així que Lou estaria perfectament preparat per a entrar en eixe món. Quan ets capaç de deixar sense pensió a 40.000 persones i després comprar-te un iot de 120 metres, açò és molt més criminal que el que fa Lou. Amb la seua experiència com 'nightcrawler', Lou prosperaria al consell d'administració d'una gran empresa, per a bé o per a mal i crec que açò es pot veure com una crítica. 

- Com va crear el llenguatge específic que fa servir Lou?

- Quan vaig tenir la idea que Lou patia un desajustament social (potser per algun trastorn de l'espectre de la síndrome d'Asperger o autisme, si cap el diagnòstic) i també un cert abandó, i en veure que no tenia cap tipus de suport emocional, vaig imaginar que Internet podria convertir-se en la seua vertadera família, de manera que tot el que diu ho trau d'Internet. Ho té tot memoritzat i ho recita quan creu que és apropiat, però sovint no ho és. Tot el que diu té algun matís fora de lloc, i al cap i a la fi d'ací li ix l'humor, perquè la meitat del que expressa és absurd. Hi ha una frase al final, quan Rick demana més diners i la tensió augmenta, en què Rick diu una paraulota, al que Lou respon: ‘Sabia que mai he dit una paraulota davant un cap?’. És un contrasentit, és absurd. Adopta una espècie de conducta corporativa respectable que no té cap connexió amb el que està passant. Està desconnectat.

- Com van ser les seues converses amb Jake?

- Molt intenses i profundes. Vaig viatjar a Atlanta quan estava rodant Prisioneros per a proposar-li el paper. Vam quedar a sopar i de seguida vam decidir que anàvem a col·laborar molt intensament, amb molt d' assaig previ. Jo sóc una espècie de jugador amb poc trellat i m'agrada assumir riscos, i a Jake no li fa por res i volia provar coses noves. Va respectar el guió i no va tocar ni una coma. Ho va voler enfocar com si es tractara d'una obra de teatre. Jo vaig treballar molt content amb ell, perquè respecta el treball, i jo per la meua banda vaig voler respectar la seua capacitat d'arribar i donar nova vida al projecte d'una forma en què jo no hauria sigut capaç. Per exemple, la pèrdua de pes: va ser una idea de Jack!.

- Com t'ho va proposar?

- Vam estar parlant molt sobre el símbol del personatge, i ens vam imaginar un coiot. No hi ha coiots grossos, tots estan permanentment flacs. Sempre estan famèlics i a la nit baixen de les muntanyes per a menjar. Així que vam idear Lou com un depredador nocturn. Jake va dir: ‘Els coiots estan sempre flacs. Estic pensant a posar-me aspecte de coiot’. Ara tot té sentit, però creieu-me que em va entrar por quan portava 10 quilos perduts i van començar els rodatges diaris. Però ara veig que va funcionar a la perfecció.  Va ser un autèntic plaer treballar amb ell.

- Els que ixen en l'emissora són periodistes reals?

- Tots els periodistes que ixen en la pel·lícula són reals. Són les estrelles de les notícies locals de Los Angeles. Jo els vaig preguntar: ‘Heu llegit el guió? Voleu participar?’ I tots van respondre: ‘Doncs clar!’ I crec que a més van pensar: ‘Esta no és la nostra emissora. Són les altres, les que fan açò’.
- Parle'ns de la incorporació de Rene al projecte.

- Vaig escriure el paper per a ella perquè sempre he vist Nina com algú amb un exterior dur. I sembla que només estiguem tractant de trobar el costat humà de Lou, però jo també vaig voler reflectir el costat humà de Nina. No vaig voler que la gent es limitara a mirar Nina i pensara: ‘Ací tenim una dona que està desesperada i força que les coses funcionen en el seu propi benefici’. Nina és una dona que està en un punt de la seua vida en el qual l'assegurança és molt important, i pagar el lloguer encara ho és més. I jo sabia que Rene podria traure a relluir esta altra faceta. El que més m'agrada de l'escena del restaurant amb Rene és el moment en què ella conta que té un contracte de dos anys, i llavors baixa el cap com assentint lleugerament, i pots veure com tot es trenca, i veus que és real. Crec que Rene té la capacitat de proporcionar un costat empàtic i humà que afegeix una nova dimensió a un personatge que es podria considerar convencional. Ho vaig escriure pensant molt en ella. Eixa és la meua escena favorita de la pel·lícula, l'escena que comparteixen ells dos.

- Quin va ser el principal repte en fer esta pel·lícula?

- Teníem 80 localitzacions i solament 28 dies per a rodar. Va haver-hi ocasions en què ens vam traslladar dues vegades en una mateixa nit. Agafes 100 persones i una caravana de vehicles de més de mig quilòmetre i te'n vas a una altra localització a les dos de la matinada per a rodar tres pàgines de guió. Normalment, en la majoria de films amb pressupost ajustat, quan rodes en exteriors, la jornada acaba en pondre's el sol. Per a nosaltres, la jornada acabava a l'alba. Quan els ocells començaven a cantar, dèiem ‘Vaja, està a punt d'eixir el sol! Cinc minuts més de foscor, per favor!’

- Han vist ja la pel·lícula els vertaders 'nightcrawlers'?

Oh, sí!, Howard la va veure amb els seus germans (treballen junts), i els va agradar molt perquè és fidedigna, i per a ells açò era molt important. Al principi no s'hi volien implicar massa, però després es van preocupar pels detalls que la feien versemblant. I és del tot real. Tot el que mostrem ho és. Aquest és el món en què vivim. Aquesta nit també eixiran. Ixen a rondar els set dies de la setmana.

- I és lucratiu?

- Sí, es guanyen 50, 75, 100.000 dòlars a l'any. És lucratiu, comparat amb altres treballs.

(Entrevista realitzada por ©Filmax, extreta del Pressbook i pulbicada per Oscar Vela en: http://www.tavernamasti.com/2015/01/entrevista-dan-gilroy-director-de.html)

LA FITXA

EUA, 2014. 113 minuts

Director i Guió: Dan Gilroy

Fotografia: Robert Elswit 

Música: James Newton Howard

Producció: Jennifer Fox, Tony Gilroy, Jake Gyllenhaal, David Lancaster i Michel Litvak. 

Intèrprets: Jake Gyllenhaal (Lou Bloom), Renen Russo (Nina Romina), Bill Paxton (Joe), Riz Ahmed (Rick)

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

TABÚ / EUA, 1931 / 90 min. 

F. W. Murnau 

Pel·lícula muda amb música en directe composta i interpretada pel músic anglés Mike Cooper

Última pel·lícula de Murnau, que va començar com una col·laboració per a escriure i dirigir conjuntament amb el famós documentalista Robert J. Flaherty encara que, per diversos problemes i diferències de criteri amb la productora, només la va signar Murnau. Rodada a Tahití i Bora Bora retrata els costums i la manera de vida de la gent d'una illa del Pacífic Sud, a través d'una història d'amor entre dos joves que desafia les tradicions de la comunitat.