ENTREVISTA AMB XAVIER ARTIGAS
- Denuncieu que el cas 4-F és un dels escàndols més greus de corrupció policíaca.
- Tothom tendeix a pensar que això és un cas aïllat, però la nostra tesi és la contrària: que això és un modus operandi determinat dels nostres cossos policíacs, emparats per jutges i polítics. Parlem d'un mal sistèmic que surt a la llum quan s'equivoquen de persona.
- Què vol dir que s'equivoquin de persona?
- En el cas del Yuri, que és el noi negre que van apallissar aquell mateix any, era el fill d'un diplomàtic. Tenia recursos i es podia defensar. La pregunta és: quants negres han hagut de torturar per trobar-se amb un negre que sigui fill d'un diplomàtic? En el cas dels nois del 4-F, no tenien recursos, però sí que tenien un entorn social molt potent que de seguida va engegar mecanismes per a denunciar què passava. Però el que fa posar els pèls de punta és pensar quanta gent hi ha a la nostra ciutat en situació vulnerable i que és susceptible d'ésser maltractada o torturada i que no té manera de denunciar-ho, ja sigui perquè no té els papers en regla o perquè fa algun treball il·legal, com ara exercir la prostitució.
- Hom no pot evitar de demanar-se com poden passar aquests escàndols a casa nostra.
- Probablement perquè tenim la tradició política que tenim. Venim d'una dictadura feixista i probablement la transició que hem fet cap a la democràcia no ha estat tan modèlica com ens han venut. Hi ha hagut un canvi de cares polítiques, però a la Guàrdia Urbana de Barcelona, per exemple, no hi ha hagut cap modificació destacable des de la dictadura; els manuals que fan servir i els responsables són els mateixos que hi havia aleshores. En el sistema judicial, tres quarts del mateix, no hi ha hagut cap gran transició. Per això és normal que encara ens trobem amb tics típics del feixisme.
- Probablement perquè tenim la tradició política que tenim. Venim d'una dictadura feixista i probablement la transició que hem fet cap a la democràcia no ha estat tan modèlica com ens han venut. Hi ha hagut un canvi de cares polítiques, però a la Guàrdia Urbana de Barcelona, per exemple, no hi ha hagut cap modificació destacable des de la dictadura; els manuals que fan servir i els responsables són els mateixos que hi havia aleshores. En el sistema judicial, tres quarts del mateix, no hi ha hagut cap gran transició. Per això és normal que encara ens trobem amb tics típics del feixisme.
- Fallen mecanismes, doncs?
- No és que fallin, és que a vegades no n'hi ha. Es van intentar posar càmeres a les comissaries de policia, cosa totalment bàsica en un país democràtic, i les van retirar perquè deien que vulneraven el dret de la intimitat de la policia a l'hora de fer la seva feina. Això és molt greu.
- Com entra en aquesta història Patricia Heras, que ni tan sols es trobava en els aldarulls?
- La seva història és molt desafortunada. Ella havia tingut un accident de bicicleta en un altre indret de la ciutat. Va ser conduïda amb ambulància a l'Hospital del Mar i mentre esperava d'ésser atesa, un grup de policies que acompanyaven els detinguts del 4-F per fer l'informe mèdic per les tortures es va creuar amb ella. Van veure que sagnava i que tenia un pentinat curiós, una mena de quadres en una banda del cap rapat, que s'havia fet en homenatge a Cyndi Lauper. Segons el seu atestat, van veure que era una 'antisistema' i van dir que l'havien reconeguda pel pentinat com una de les persones que havia estat a Sant Pere Més Baix participant en l'atac contra la policia. La van acusar d'intent d'homicidi. La Patricia ni tan sols havia estat aquella nit allà.
- La seva història és molt desafortunada. Ella havia tingut un accident de bicicleta en un altre indret de la ciutat. Va ser conduïda amb ambulància a l'Hospital del Mar i mentre esperava d'ésser atesa, un grup de policies que acompanyaven els detinguts del 4-F per fer l'informe mèdic per les tortures es va creuar amb ella. Van veure que sagnava i que tenia un pentinat curiós, una mena de quadres en una banda del cap rapat, que s'havia fet en homenatge a Cyndi Lauper. Segons el seu atestat, van veure que era una 'antisistema' i van dir que l'havien reconeguda pel pentinat com una de les persones que havia estat a Sant Pere Més Baix participant en l'atac contra la policia. La van acusar d'intent d'homicidi. La Patricia ni tan sols havia estat aquella nit allà.
- Amb això en va tenir prou el jutge per condemnar-la?
– Sí, perquè hi havia dos policies amb unes declaracions molt fermes que asseguraven haver-la vist. No hi ha cap més prova. Aquest és un dels problemes que dèiem: la fe cega que té el sistema judicial en els cossos policíacs. Una declaració de la policia acaba tenint més valor que no la de qualsevol ciutadà. En aquest cas, el més greu és que no hi ha presumpció d'innocència, que és una de les bases de l'estat de dret. En cap moment es dóna per suposat que Patricia Heras, el seu company i els seus testimonis diuen la veritat. És una vulneració de la presumpció d'innocència, una manca molt greu de l'estat de dret.
- Una altra de les qüestions més fosques del cas són les denúncies de tortures, que van quedar en no res.
- Els policies que són clau en el judici del 4-F van ser els qui havien estat denunciats per tortures pels tres nois sud-americans detinguts. El mateix 4 de febrer van denunciar al jutge que havien estat torturats durant la nit per uns quants policies, entre els quals hi havia els dos agents que van presentar testimoni contra ells, i també contra en Yuri en l'altre cas. Després d'haver estat torturats, els van acompanyar a l'Hospital del Mar perquè fessin l'informe mèdic de totes les lesions que tenien, però els policies van entrar amb ells, de manera que el metge va fer-los l'informe amb els policies al davant. D'aquesta manera s'asseguraven que no diguessin res de les tortures i afirmessin, de manera resignada, que s'ho havien fet ells mateixos.
- Però finalment van denunciar tortures, oi?
- Sí, i el jutge ho va arxivar automàticament. Nosaltres intentem que es reobri aquesta denúncia de tortures. Fa temps que Amnistia Internacional va denunciar que no s'havia posat en marxa cap mecanisme per investigar les tortures denunciades. Això no surt al film per una qüestió de temps, però abans d'arribar a l'Hospital del Mar havien intentat anar a tres hospitals més. La nostra sospita és que la policia buscava un metge afí que deixés passar els policies a l'hora de fer l'informe, cosa que és il·legal. Hi ha una vulneració molt bèstia de tractats internacionals que prohibeixen aquesta pràctica. És una violació dels drets humans més bàsics.
- Els mateixos policies que no van ser processats per aquestes denúncies de tortures han estat finalment condemnats per fals testimoni en el judici de Yuri, fill d'un diplomàtic de Trinitat i Tobago que els havia denunciat també per tortures.
- Cosa que treu a aquests policies tota la credibilitat. Sembla que la història acabi en final feliç perquè hi ha dos policies condemnats a qui s'ha denegat l'indult. Això és totalment inèdit des de la transició, perquè els policies condemnats per tortures són sistemàticament indultats pel govern espanyol. Ens agrada pensar que la pel·lícula hi ha tingut alguna cosa a veure. Hauria estat un escàndol tan gran que se'ls hagués indultat, que no s'hi han atrevit.
- Quina és la part negativa?
- Malgrat aquesta petita victòria, se'ls ha concedit una jubilació que els assegura un sou vitalici d'entre 1.600 euros i 1.800. Han pogut al·legar una discapacitat del 100%, concedida per l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques i expedida per l'Hospital del Mar. Dos policies condemnats per tortures que passaran dos anys a la presó cobraran això fins que es morin, perquè han pogut acreditar una discapacitat que no tenen. Tenim sospites que no és un cas aïllat, sinó que és una pràctica sistemàtica que fa l'Ajuntament de Barcelona amb policies que s'han retirat del cos. Els concedeixen una jubilació d'or. És extremadament greu. I és l'enèsima irregularitat d'aquest cas.
- El cas ha quedat tancat?
- Ara ja no hi ha ningú a la presó i el cas està judicialment tancat. Ha arribat al Tribunal Suprem, que l'ha ratificat. Estan esperant una resolució del Tribunal Constitucional, que fa cinc anys que té la carpeta damunt la taula i probablement ratificarà la decisió del Suprem. El gran problema d'aquest cas va ser la instrucció. Per exemple, es va denegar que el batlle Joan Clos hi testifiqués. Havia dit a la ràdio que el policia havia estat ferit per un test que havia caigut, algú li'n devia informar. Però la jutgessa instructora va negar el testimoni del batlle. Hi ha moltes proves que es van denegar. S'ha demanat que es torni a fer el judici des de zero, però a l'estat això ja és impossible. L'únic recurs que queda de trobar justícia institucional és Estrasburg, però no és vinculant la decisió que pugui prendre, serà una recomanació. S'espera arribar allà, però potser s'hi triga deu anys.
- Encara es pot fer justícia?
- El que ara es busca és la justícia moral, o universal: que la gent conegui el cas, sàpiga que aquestes coses passen i queden impunes.
Bel Zaballa (http://www.vilaweb.cat/noticia/4227323/20150116/xavier-artigas-cas-ciutat-morta-aillat-corrupcio-policiaca-mal-sistemic.html)
'CIUTAT MORTA', UNA HISTÒRIA DE PERIODISME A CONTRACORRENT
L'emissió del documental 'Ciutat Morta' ha provocat una veritable commoció col·lectiva a Catalunya. Més de 569.000 espectadors el van veure la nit de dissabte al segon canal de TV3 i la demanda de reobertura del cas és ja un clam. És un demolidor document periodístic que posa en evidència la cadena d'errors, abusos i silencis del cas. L'espectador intueix que acaba de presenciar el relat d'una enorme injustícia. I tràgica, perquè Patricia Heras, una de les acusades es va suïcidar l'abril del 2011.
Ciutat Morta interpel·la la política, a la justícia, i fins i tot als metges que no van reaccionar davant d'uns casos evidents de tortura. I, per descomptat, interpel·la els mitjans de comunicació i al periodisme. El web Desmontaje 4F recull una hemeroteca amb els treballs periodístics publicats sobre el cas. És l'hemeroteca de l'espès silenci de nou anys només trencat per unes poques excepcions. Un buit que impacta en la premsa catalana quan encara està en plena catarsi per trenta anys d'impunitat mediàtica del clan Pujol.
En un país amb un ampli i extens mapa mediàtic, amb potents diaris, ràdios i televisions públiques i privades, resulta que una de les presumptes injustícies més greus comeses a Catalunya emergeix gràcies a una modesta revista alternativa, La Directa, i, especialment, a un dels seus periodistes, Jesús Rodríguez. Gràcies a un documental, dirigit per Xapo Ortega i Xavi Artigas, que era pràcticament clandestí fins que la pressió social va forçar a TV3 a emetre'l. Gràcies a unes poques veus lliures com la de Gregorio Morán (en una de les 'sabatines intempestives' de La Vanguardia ) o Jordi Mumbrú ( Públic, eldiario.es i El País).
Si una història com aquesta emergeix pel compromís d'un modest setmanari i la tossuderia personal de periodistes disposats a anar a contracorrent, quin és el paper dels grans mitjans? Si l'audiència troba a la xarxa, o en mitjans alternatius, el periodisme que manté el seu compromís amb la veracitat; l'esperit crític i lliure enfront del poder; l'honestedat i la independència a l'hora d'informar i d'establir la jerarquia de la rellevància, per a què necessitarà als grans mitjans si no actuen de forma lliure, independent, i honesta? Si la premsa no és útil a l'audiència, per què els joves haurien d'incorporar-se un dia a la lectura dels diaris que ordenaven la visió del món als seus pares i avis? Si els mitjans de comunicació repeteixen els errors del passat, quan estaven a la lluna mentre la desregulació financera, la bombolla immobiliària i la corrupció niaven la crisi, per què els necessiten els ciutadans? Si es limiten a reproduir les 'versions oficials', sense contrastar, sense investigar, per què se’ls haurien de creure?
El cas narrat a Ciutat Morta, com abans el cas Pujol, demostren que el problema decisiu d’alguns grans mitjans de comunicació no és ni la caiguda de la publicitat ni l'impacte de les noves tecnologies. És la pèrdua del seu valor més preuat, la independència. I amb ella la credibilitat i la confiança dels lectors. Per això el periodisme ha d’implicar-se en la regeneració dels mitjans convencionals i impulsar a la xarxa illes de credibilitat i confiança.
Editors i periodistes saben ara més que mai que el present i el futur passa per l'exercici lliure i independent d'un periodisme que impedeixi la repetició de casos com el '4F' o el del clan Pujol. Si no, els que s’independitzaran dels grans mitjans seran els ciutadans. Ciutat Morta ha aconseguit trencar la barrera del silenci gràcies a la mobilització d'una minoria que va forçar l'emissió del documental i ara ja és majoria. I ha estat possible gràcies al periodisme, escrit en un modest setmanari, narrat en un documental, explicat per periodistes que van decidir anar a contracorrent.
Josep Carles Rius (http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/Ciutat-Morta-historia-periodisme-contracorrent_6_347925205.html)
LA FITXA
Espanya, 2014. 120 minuts
Direcció, Guió i Fotografia: Xavier Artigas i Xapo Ortega.
Música: Las CasiCasiotone
PRÒXIMA SESSIÓ
La pròxima setmana es projectarà la primera de les quatre sessions de curts d'animació que programarem l'últim diumenge de cada mes. Els curts d'esta primera sessió són:
It's such a Beautiful Day (Don Hertzfeldt. EUA, 2012).
Wurst (Carlo Vogele. Alemanya, 2014)
Moulton og Meg (Torill Kove. Noruega, 2014)
Wonder (Mirai Mizue. Japó, 2012)
Yearbook (Bernardo Britto. EUA, 2014)
Electric Soul (Joni Männisto. Finlàndia, Corea del Sud, 2013)
Mute (Job Roggeveen, Marieke Blaauw, Joris Oprins. Holanda, 2013)
Western Spaghetti (PES. EUA, 2009)
Gloria Victoria (Theodore Ushev. Canadà, 2013)
Babioles: Copy Shop (Mathieu Auvray. França, 2012)
No hay comentarios:
Publicar un comentario