deux jours, une nit

4 OCtubre

VOTAR ÉS IMPORTANT

Pocs directors del cinema contemporani gaudeixen d'un respecte tan unànime com els germans Dardenne. Potser altres cineastes reben elogis més encesos o disposen de defensors més entusiastes, però els belgues gaudeixen d'una apreciació generalitzada que té poc parangó. Els Dardenne són cineastes de consens. I per açò, eterns candidats a una tercera Palma d'Or. Són cineastes de consens perquè les seues pel·lícules resulten pràcticament irreprotxables. Fins i tot els més exigents davant les pràctiques del cinema social aprecien la capacitat dels Dardenne per a desenvolupar films impecables en aquest terreny. En Dos días, una noche, no obstant açò, se li pot plantejar algun però. 

Els Dardenne formen part d'eixe reducte de grans autors la carrera dels quals es configura a partir de variacions d'una mateixa pel·lícula. Però, des que van guanyar la seua segona Palma d'Or amb El niño (2005), es fa evident en els directors de Rosetta (1999) certa voluntat per explorar nous camins a la recerca d'un públic més ampli. En El silencio de Lorna (2009) van coquetejar per primera vegada amb elements més propis del gènere, en un film que adoptava certa forma de thriller urbà per a desenvolupar una història sobre les màfies que trafiquen amb persones. Fins i tot van esbossar certa deriva cap al drama més convencional. En El niño de la bicicleta (2011), van optar per un to més lluminós per a dur a terme un conte d'estiu sobre la maternitat entesa com l'assumpció d'una responsabilitat que poc té a veure amb els vincles sanguinis. En aquest film, els Dardenne assajaven un nou format de repartiment que ara repeteixen en Dos días, una noche: una combinació entre intèrprets recurrents (actors com Jérémie Renier, Olivier Gourmet o Fabrizio Rongione) i actors no professionals als quals s'afegisca una actriu famosa. Allí era Cecile de France, ací l'encara més internacional Marion Cotillard. 

Cotillard interpreta la treballadora d'una petita empresa a qui acomiaden després d'una votació. L'empresa es veu obligada a retallar despeses i ofereix als obrers dues opcions: o eliminar un lloc de treball o suprimir la prima de mil euros que cobra cadascun d'ells. Una majoria es decideix per la primera opció. Però a Sandra els seus caps li concedeixen una última oportunitat. El dilluns es repetirà la votació i ella compta amb el cap de setmana per a convèncer a una majoria de col·legues perquè es decanten al seu favor. Encara que Sandra, el personatge que encarna Cotillard, assumeix tot el pes del drama, la pel·lícula amb intèrpret oscaritzada dels Dardenne és també la seua obra més coral fins al moment. 

Amb un compte arrere que imprimeix tensió narrativa a la pel·lícula, Sandra inicia l'aventura d'acostar-se als seus col·legues. Va estar de baixa per depressió i, encara que compta amb tot el suport del seu marit, encara no sent plena confiança en ella mateixa. No obstant açò, assumeix la responsabilitat de lluitar pel seu lloc de treball. L'odissea de Sandra permet als Dardenne baixar a peu de carrer i acostar-se a les preocupacions, problemes i inquietuds de diferents treballadors. La pel·lícula segueix la protagonista en el seu particular porta a porta per a aconseguir vots. Sandra acudeix a la llar o als espais d'oci dels seus companys per a discutir amb cadascun d'ells sobre una decisió que afecta al seu futur. En aquest sentit, és clau la decisió dels directors de situar la pel·lícula en el marc d'una petita empresa. D'esta manera han evitat que el conflicte laboral es dirimisca de forma vicària entre els alts executius i els sindicats. I han allunyat la seua pel·lícula dels perills de l'adoctrinament polític prefabricat. Com tota la filmografia dels Dardenne, Dos días, una noche és un film sobre la responsabilitat davant un dilema ètic. Però, per primera vegada, el conflicte no incumbeix solament a un individu. En aquest cas, es planteja un disjuntiva que afecta a tot un grup: apostar per un lloc de treball o perdre una part del sou? Solidaritat obrera o manteniment d'un precari estatus social?

Lluny de concebre els treballadors com una massa col·lectiva, els Dardenne prefereixen entendre'ls com una suma d'individualitats les raons de les quals per a decantar-se per recolzar o no a una companya són més diverses i inesperades del que podria suposar-se. Més, en temps de crisi econòmica. En lloc d'irradiar un discurs-míting unidireccional, els Dardenne s'acosten a la vida de cada personatge i es detenen a escoltar els seus perquès. L'ambiciós intent d'un retrat coral provoca certes esquerdes en la pel·lícula. Malgrat la voluntat d'oferir, amb escasses pinzellades, un perfil complex dels diferents treballadors, alguns secundaris no acaben d'encaixar. En certs casos les reaccions són precipitades o inversemblants. En uns altres, es nota massa l'equilibri de forces per a evitar el políticament correcte sense estigmatitzar certs grups de treballadors. 

Dos días, una noche és una clara reivindicació de la importància de l'exercici de la política i del dret a decidir. Des d'esta modesta votació, els Dardenne posen de manifest la urgència de regenerar els processos democràtics i incentivar-hi la participació, alhora que parlen de la necessitat de reactivar les xarxes de comunicació entre els treballadors i deixen clar que fins a l'últim vot compta. En lloc d'organitzar un míting on es proclamen velles consignes, Sandra promou una consulta entre els seus companys, contacta amb cadascun d'ells per a explicar-los la seua posició, escolta les seues reaccions i postures, i accepta la decisió final. La protagonista recobra la seua autoestima com a treballadora no tant pel fet de guanyar o perdre unes eleccions que determinaran si acaba en l'atur, sinó per haver sigut capaç de dur-les a terme. La seua dignitat no ve determinada pel resultat final, sinó per la decisió de lluitar pel seu lloc de treball. Tant si acaba mantenint-lo com si no.

Eulàlia Iglesias (https://www.caimanediciones.es/la-pelicula-de-la-semana-dos-dias-una-noche/)

LOS DARDENNE, EL TIEMPO Y LA FÁBRICA

El mismo año que los hermanos Lumière patentaron el cinematógrafo rodaron acto seguido su primera película: La salida de los obreros de la fábrica. Corría el año 1895. Es decir, hace más de un siglo de convenios colectivos, ajustes de plantilla, reestructuraciones y, en efecto, despidos. Lo que, en 'marxismo paladino' viene siendo lucha de clases, con perdón. De entonces a ahora, desde La huelga, de Eisenstein, a Novecento, de Bertolucci, pasando por Metrópolis, Tiempos modernos o La sal de la tierra, pocos asuntos tan cinematográficos como el tiempo dividido en horas productivas, el rigor de, digamos, la explotación.

Al fin y al cabo, la última revolución industrial y el cine son lo mismo. Los dos discurren por bandas de montaje exactamente igual que el ensamblaje de los coches. Forzando un poco se podría decir que si los obreros de la Comuna de París salían a la calle y disparaban contra los relojes, el símbolo de su tiempo encarcelado en segundos, minutos y horas de trabajo, la labor del cine desde entonces ha sido disparar contra la tiranía del tiempo lineal. El cine, de alguna forma, también es una lucha contra el tiempo cronológicamente funcional. O, cuanto menos, la parte de él más interesante.

Pues bien, los hermanos Dardenne ofrecen en su último trabajo lo que, con un poco de imaginación, se podría considerar una reformulación y desmontaje de la tradición y, si se quiere, hasta un remake de la película de los Lumière; una reelaboración lúcida, dolida y, por supuesto, desolada, pero reescritura al fin y al cabo.

Los belgas con ya dos Palmas de Oro en su haber ofrecen en Dos días, una noche el relato de una mujer que sale de la fábrica. La echan. Pero no del todo. El sistema se ha complicado tanto que da opciones muy diversas a, digamos, la perversidad. Sus compañeros deben votar si renuncian a una bonificación de 1.000 euros y ella se queda. O no, y fuera. Toda la película no hace sino contar el periplo equinoccial de la protagonista (una soberbia Marion Cotillard) de puerta en puerta, de miseria en miseria. Y todo ello en dos días y una noche. La idea es, obviamente, sobrevivir, convencer a sus “colegas” que la apoyen. 

Dicen los directores que en ningún momento se trataba de contar la historia de una pobre mujer contra sus insolidarios y salvajes compañeros. “Cada encuentro”, comenta Luc, “es un cara a cara de estructura compleja. Sandra comprende a sus interlocutores y, quizá, ella misma en la situación contraria aceptaría la bonificación. Las preguntas con las que trabajamos son: ¿Qué haría ella en la postura contraria? ¿Hasta dónde está dispuesta a llegar para salvar su vida?”

De nuevo, como es ley en el cine de los Dardenne, la cámara se maneja a escasos centímetros de la protagonista para acertar a describir con precisión la angustia, el miedo, el orgullo humillado. Y así hasta conseguir que, a través de la transparente mirada de Cotillard, se acierte a ver la tristeza gris de nosotros mismos y de nuestros días. Pero, cuidado, sin moralismos (con moral, pero sin moralismos. Nótese el matiz). “Los obreros”, continúa ahora Jean-Pierre, “son continuamente presionados y expuestos a una situación de máxima rivalidad. Esto, probablemente, siempre ha sido así, pero hoy más, y más en la situación de una pequeña empresa en la que los sindicatos apenas tienen poder; y más en una situación de crisis tan brutal como la que vivimos. Esto hace que no haya buenos de un lado y malvados de otro. La realidad es otra cosa. No entendemos que el mundo pueda ser entendido así, partido por la mitad entre buenos y malos, explotadores y explotados. Por lo menos el mundo de hoy. Ni el mundo ni, por supuesto, el propio cine”. En la última declaración, va algo más que una explicación. Detrás del entrecomillado se esconde una declaración de principios que delimita tanto el oficio de cineasta hoy según lo entienden los Dardenne como la estructura misma de la sociedad en la que se desenvuelve su quehacer. La fábrica de los Lumière nada tiene que ver con las que ahora determinan en IPC, ni los que trabajan en ella son ya el compacto pueblo obrero que imaginaran Eisenstein o Bertolucci. Todo es más confuso, todo es más perverso. 

Si se quiere, ésta es la cinta de los Dardenne menos lírica, menos fábula, menos pendiente de sorprender al espectador en una esquina milagrosa de la cotidianidad. Queriendo, éste es el acercamiento más evidente a eso que el tiempo ha dado en llamar cine social. Pero sin exagerar. El pulso firme, limpio y sin melodrama de los realizadores se mantiene, en efecto, transparente y atento a las aristas de una realidad algo más que imperfecta. Sencillamente injusta, por compleja, por sucia.

De nuevo, la película atiende a una engañosa sencillez en la que el tiempo se fractura en micropartículas de emoción. El relato discurre en línea recta, pero no lineal. Los propios directores reconocen que no entienden grabar a saltos. La progresión cronológica del drama exige que el tiempo discurra de la misma manera durante el rodaje. La idea no es otra que provocar que la herida se amplie hasta tocar el fondo de un drama sin tragedia; de una guerra sin heridos. Sólo muertos, quizá muertos en vida. No es tanto simpleza como sencillez; no es tanto claridad como clarividencia.

Los obreros de los Lumière salían tranquilos, no diremos felices. Unos reparaban en la cámara, otro no; unos andando, otros en bicicleta, pero todos con el gesto sosegado del que abandona el tiempo de trabajo para dedicarse a partir de ese momento al otro tiempo, al suyo. Como saben, eso del trabajo es sólo una cuestión de propiedad: quién es el propietario de los medios de producción y quién vende lo único que posee, su fuerza de trabajo; quién es, en definitiva, el dueño del tiempo. Marx, di algo.

Cotillard sale de la fábrica amenazada, temerosa de verse de repente con todo su tiempo cancelado. Humillada. Ha cambiado el cine desde los Lumière; se ha afinado el carácter perverso del lugar que habitamos. Del cine incluso. 

Luis Martínez (EL CULTURAL, 24/10/2014)

LA FITXA

Deux jours, une nuit. Bèlgica-França-Itàlia, 2014. 95 minuts

Dirección i Guió: Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne. 

Fotografia: Alain Marcoen. 

Productors: Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne i Denis Freyd. 

Intèrprets: Marion Cotillard (Sandra), Fabrizio Rongione (Manu), Pili Groyne (Estelle), Simon Caudry (Maxime). 

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

MOMMY / Canadà, 2014 / 139 minuts

Xavier Dolan

El govern aprova una llei que permet que els pares incapaços de controlar als seus fills problemàtics els internen en un centre especial. No obstant açò, Diane, una mare vídua amb caràcter i determinació, decideix educar ella mateixa al seu fill adolescent Steve, que pateix un trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat i que pot arribar a resultar agressiu. Kyla, la veïna d'enfront de la seua casa, ofereix a Die la seua ajuda. 

És la primera pel·lícula que programem d'aquest precoç director (és la cinquena de la seua filmografia), que va estrenar el seu primer film el 2009, amb 20 anys d'edat.