ENTREVISTA AMB XAVIER DOLAN
Xavier Dolan va cancel·lar aquesta entrevista diverses vegades, la va canviar d'horari d'altres i després es va negar a ser fotografiat per ICON. Ens trobem en una cafeteria del Vell Port de Mont-real, la seua ciutat natal. Als seus 25 anys, ja ha dirigit cinc films (quasi un per any des dels 19), i compta amb una carrera com a actor que va començar als quatre i amb una seguretat sobre el seu talent a prova de bales. Parla pausat, mesura les paraules que utilitza i manté una actitud una mica defensiva tot el temps.
- Dirigeix, actua, edita, s'encarrega del vestuari i fins i tot crea els subtítols en anglès de les seues pel·lícules. És un home de molts talents o un controlador?
- Alguna cosa entre els dos, m'imagine. El cinema no és un art com uns altres, sinó més aviat la suma de molts. És pintura, arquitectura, fotografia, música… Ser director de cinema és fer una pel·lícula i per a fer una pel·lícula fa falta supervisar els diferents departaments que, combinats, conformen un film. Alguns directors solament supervisen, però jo crec que de vegades supervisar no és suficient. He de fer-ho jo mateix, perquè tinc una visió i he de seguir-la.
- D'entre tots els detalls dels quals s'ocupa, sembla que la música i el vestuari tenen especial rellevància.
- Sí, però són dues coses molt diferents. El vestuari és molt important per a mi perquè és el departament més determinat pels personatges. Hi ha actors genials que són genials. Però fins i tot abans d'obrir la boca, abans que es tornen cap a la càmera, el vestuari ha parlat per ells. Un director que veu el vestuari com un treball de xiques no s'assabenta de res.
- En relació a la música, en les seues pel·lícules hi ha moments que podrien passar per videoclips. Diria que en el seu treball hi ha certa influència aquest gènere audiovisual?
- No. En una pel·lícula hi ha moments de narració i moments en els quals es respira. Les pel·lícules respiren en eixos moments musicals.
- En quasi totes les entrevistes que concedeix ix a relluir la seua admiració per Titanic. Les seues referències vénen de la cultura popular i comercial però, en canvi, les seues pel·lícules són d'autor. L'opció alternativa pot nàixer de la popular?
- Òbviament. Hi ha hagut, en les dues últimes dècades, una forma de classificar el cinema en dues àmplies categories: pel·lícules independents i pel·lícules comercials. Però per a mi, i tenint en compte que jo vaig créixer en una cultura comercial, hi ha dos tipus de pel·lícules: bones i roïnes. Si un film ofereix una bona actuació, una bona direcció i una bona història, és bo. Algunes pel·lícules són molt impressionants per altres raons. Però per a mi no hi ha diferències entre Kramer contra Kramer, Titanic o Gritos y susurros. Titanic sap el que ha de fer i com fer-ho. Jo el que admire és l'equilibri, el gust. Admire el que és valent i nou, quan funciona.
- En Mommy torna a qüestionar la figura de la mare, com ja havia fet en Yo maté a mi madre. En tots dos casos, les mares es dediquen a la criança en solitud i, encara que pateixen, també sembla que són culpables dels problemes dels seus fills.
- Les mares mai són culpables dels problemes dels seus fills. Eixa és una forma de pensar molt masclista. He llegit alguns articles sobre Mommy que la descriuen com una pel·lícula sobre un xic que fa el que li dóna la gana, al que mai li van dir “no” i que és simplement un maleducat. Mommy és una pel·lícula sobre malalties mentals. Un malcriat no tracta de matar-te. No roba coses o almenys no les roba pensant que està bé. No tracta de matar gent en un bar. No es posa violent sense ni tan sols adonar-se que està sent així de violent. Un malcriat és una cosa i un xiquet malalt, una altra.
- Per què està tan interessat en xics problemàtics?
- Sempre he estat interessat en la gent que és diferent. Crec que la diferència és el principi de tot en la societat. Estic interessat en la gent que és diferent, tant si és una mica diferent o molt diferent. Estic molt interessat en com reaccionen altres personatges davant estos temperaments.
- Li interessa la gent que és diferent, però renega de l'etiqueta de cinema 'queer', malgrat que pràcticament totes les teues pel·lícules tracten el tema de l'homosexualitat…
- No vull parlar d'açò.
- Malgrat que algunes de les seues pel·lícules tenen un fort contingut polític o social, evita les converses sobre el tema.
- Jo no he evitat mai una conversa. Simplement no pense a ser polític. Si volguera fer una pel·lícula amb un missatge polític, seria probablement una mala pel·lícula. No faig pel·lícules amb intenció de ser controvertit. Faig pel·lícules amb la idea d'explicar una història. Si vols fer pensar a la gent, bé. Però esta és la forma que jo tinc d'escriure: la vida no és un camí de roses, és complicada, la gent no accepta a tothom i no és bona amb tothom. Les meues pel·lícules no són sobre ser homosexual o ser diferent, són sobre ser tu mateix.
- Fins ara havia treballat sempre en la província de Quebec, en francès i pràcticament amb els mateixos actors. El pròxim any, començarà a rodar la seua primera pel·lícula en anglès, als EUA i amb Jessica Chastain. És hora de posar-se reptes?
- No és hora de posar-me res. Fer una pel·lícula en anglès no ho és tot. No és l'últim objectiu de la meua vida. El meu objectiu és explicar històries que facen riure, plorar, pensar a a la gent, però el primer és treballar amb actors. Eixe és el meu somni. Actors de tot el món. Somnie amb treballar amb Kate Winslet, però també somnie amb tornar a seguir treballant amb Anne Dorval. Hi ha centenars d'actors amb els quals m'agradaria treballar. I em pregunte, podré fer tantes pel·lícules per a treballar amb tota esta gent? No és que vaja a mudar-me als EUA i hi vaja a fer pel·lícules la resta de la meua vida. El que passa és que la meua pròxima història ocorre en un entorn purament angloparlant, com el del món de l'espectacle, i per açò, lògicament, té lloc a Nova York, a Los Angeles, a Hollywood.
- Està cansat que l'anomenen un xiquet prodigi?
- No estic cansat que m'ho diguen, entenc que m'ho diguen, sóc jove. Però estic cansat que em facen preguntes sobre açò. Què hi puc dir? Res. És afalagador, però no sé què més dir sobre açò.
- I no té por a convertir-se en un imbècil, en algú completament desconnectat de la realitat, per tot aquest èxit tan precoç?
- No crec que, per la meua naturalesa, puga arribar a estar completament desconnectat de la realitat.
- Però per exemple, m'imagine que ja no agafa el metro…
- No, ja no agafe mai el metro.
- A açò em referisc. No li preocupa que el fet d'haver-se distanciat des d'una edat tan primerenca de pràctiques habituals per a la resta de joves de la teua edat afecte a les seues històries?
- Mira, vaig viure en la realitat durant els primers 19 anys de la meua vida. 19 anys mirant la gent, estudiant totes les seues accions, tots els seus moviments, com parpellegen, com somriuen, com ploren, com criden, com reaccionen a l'amor… 19 anys d'açò és suficient per a una vida sencera de creació. No significa que no visc en la realitat. Significa que no visc en un tipus de realitat.
- I no li fa por?
- De vegades. Però no puc pensar-hi durant molt temps. Em posa nerviós. No ho puc canviar, i amb el temps s'agreujarà. La veritat és que no tinc un interès especial a agafar el metro, però si que he començat a notar, quan vaig a restaurants a menjar o a sopar, que la gent em reconeix. De moment no m'impedeix fer vida social i espere que seguisca sent així.
- Com és evolucionar i créixer davant de la càmera? Què pensa quan veu les entrevistes que va concedir després de l'estrena de Yo maté a mi madre?
- És insuportable. Ho odie. M'odie a mi mateix. Odi especialment les meues estúpides ulleres. No entenc què em va passar pel cap quan vaig decidir portar-les! Has vist eixes ulleres? I el cabell era horrible. Tot era horrible!
- El fet de tenir cert estatus de poder, com ha afectat a les teues relacions personals?
- El que vostè anomena poder jo ho anomene feblesa. El reconeixement i el fet de començar a ser conegut ho ha corromput tot.
Irene Serrano (http://elpais.com/elpais/2014/12/15/icon/1418665578_877542.html)
EL TALENTO NO NECESITA MOLDES, LOS ROMPE
Su juventud y su talento son insultantes. Tiene 25 años y cinco largometrajes, de los cuales ha presentado cuatro en Cannes. Desde la autobiográfica Yo maté a mi madre, el quebequés Xavier Dolan no ha cesado de explorar con enérgica originalidad los gozos y las sombras del corazón, el sexo y la familia. Además, le sobra audacia para contar sus historias buscando alguna clase de innovación formal que, aunque no siempre resulta convincente, inyecta un vigor especial a todos sus trabajos. Es un cineasta dotado de personalidad y atrevimiento. Y de una magnífica sensibilidad cinematográfica para la construcción de personajes. Con Mommy, el festival de Cannes le ha subido de categoría. Por primera vez compite por la Palma de Oro. Merecidamente.
Mommy propone una memorable épica de las emociones. Es ante todo el retrato de una madre de fuerte personalidad y su hijo adolescente y extremadamente problemático. Padece algún tipo de perturbación mental que le hace expresar sus emociones siempre en el límite. Hiperactivo y dotado de una extraña lucidez, puede ser muy cariñoso pero también muy violento, puede ser tierno pero también insoportable, incorregible, imprevisible. Su imaginación es además desbordante. Es básicamente un ser humano incontrolable, carne de chaleco de fuerza. Por eso su madre no sabe hasta qué punto puede educarle ella sola o tiene que internarlo en un centro psiquiátrico, como de hecho lo está en el arranque de la película. Lo que sí parece claro es que a pesar de su infinita abnegación y sacrificio, del hiriente amor que dispensa a su hijo, esta mujer coraje necesita ayuda. Casualmente, esa ayuda la encontrará en una vecina.
Mommy se construye a partir de la intensa, emotiva relación que mantienen estos tres personajes siempre al límite de sí mismos. Dolan los encierra en un formato de pantalla vertical al que cuesta acostumbrar la mirada, pero que acaba contra todo pronóstico resultando eficaz, tremendamente expresivo, especialmente cuando en un par de ocasiones rompe ese dispositivo para traducir el sentimiento de liberación que se cuela momentáneamente en la historia. Este formato antinatural, que desaprovecha dos terceras partes de la pantalla, obliga a aislar constantemente a los personajes en primeros planos, a retratarlos encerrados en una caja, asfixiados por sus vidas. La música también juega un papel fundamental en el singular tono de la película, que raya siempre en el histerismo como lo hacía el cine más rabioso de John Cassavetes. Nos acordamos sobre todo de Una mujer bajo la influencia, de esa clase de aspereza, de incomodidad, de violencia verbal y física, de desgarros emocionales, pero también de dulzura y de humanismo. Dolan es un poeta que domina los contrastes, sabe cómo subir al éxtasis sin expulsarnos y cuándo descender a la ternura sin empalagarnos. Y es así, suponemos, que a lo largo de los 134 minutos del filme no podemos despegar los ojos de la pantalla. (El escandálo de gritos y música también ayuda).
Pero acaso lo más sobresaliente del filme, lo que hace que realmente entregue la emoción que pretende y podamos pasar por alto el narcisismo del director (que no en vano ha hecho su película 'más madura' hasta la fecha), es que sus personajes adquieren un insólito volumen en la pantalla (por la complejidad y cercanía con la que están trazados, por las relaciones que establecen entre ellos), consecuencia directa del extraordinario, intenso y brutal trabajo de Anne Dorval (la madre), Antoine-Olivier Pinon (el hijo) y Suzanne Clément (la vecina). No pondríamos reparos en reconocerle a Dolan su evidente crecimiento y maduración como cineasta. Aunque la Palma puede esperar.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 22/05/2014)
LA FITXA
Canadà, 2014. 134 minuts
Direcció, Guió, Muntatge i Vestuari: Xavier Dolan.
Fotografia: André Turpin.
Música: Noia.
Producció: Xavier Dolan i Nancy Grant.
Intèrprets: Anne Dorval, Antoine Olivier Pilon, Suzanne Clément, Patrick Huard, Alexandre Goyette, Michèle Lituac, Viviane Pacal, Nathalie Hamel-Roy.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
CIUTAT MORTA / Espanya, 2014 / 120 minuts
Xavier Artigas, Xapo Ortega
Al juny de 2013, un grup de 800 persones ocupen un cinema abandonat del centre Barcelona per projectar-hi un documental. Rebategen l'antic edifici en honor a una noia que es va suïcidar dos anys abans: Cinema Patricia Heras. Qui era Patricia? Per què es va llevar la vida i què té a veure Barcelona amb la seva mort? Això és exactament el que es vol donar a conèixer amb esta acció il·legal i de gran impacte mediàtic: que tothom sàpiga la veritat sobre un dels pitjors casos de corrupció policial a Barcelona, la ciutat morta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario