ENTREVISTA AMB DANIS TANOVIC
-Vostè representa el cinema independent i d'autor bosnià. Què el porta a realitzar un cinema tan diferent als corrents més comercials?
-En realitat sempre faig el que sent, sempre ho he fet així i sempre ho faré. No hi ha una forma predeterminada de fer pel·lícules i en esta pel·lícula, o anava a ser d'esta forma o no hauria arribat a existir. Podria haver fet un documental a l'ús però hauria hagut de tenir més temps, més diners… També existia l'opció de fer una ficció convencional, però com a mínim hauria necessitat dos anys per a cercar productors que estigueren interessats en una història tan poc glamurosa. Esta pel·lícula ha sigut un experiment, persones fent d'elles mateixes. No dic que açò haja sigut revolucionari o que siga el primer a fer-ho, però jo no he vist mai alguna cosa així. I crec que l'experiment ha funcionat.
-Alguna vegada ha pensat a fer un cinema més comercial, fer alguna cosa semblat a un blockbuster?
-Em sorprèn que les meues pel·lícules no siguen un blockbuster [riu]. Jo no sóc part de la indústria. No sóc un banquer, ni un productor, només faig pel·lícules i pretenc transmetre un missatge, és el meu camí. No m'interessen els èxits comercials i no ho busque. Si et fixes en els llocs més alts de la Box Office, sempre són pel·lícules ximples que t'espenten a oblidar-te de tu mateix i la teua vida. En canvi jo no pretenc fer un cinema basat en l'entreteniment i l'evasió.
-La seua pel·lícula més famosa, la seua opera prima, En tierra de nadie va ser guanyadora de l'Oscar a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa. Com li influeix personalment i en la seua carrera cinematogràfica?
-No em va canviar, els meus cercles propers, amics i família no van canviar i més aviat el món va canviar la percepció que tenia de mi, em van posar dins del mapa.
-Els actors em van semblar fabulosos i informant-me sobre ells vaig descobrir per a la meua sorpresa que no han treballat mai en el cinema. On va trobar aquest elenc d'actors?
-Com he explicat abans els personatges són reals. Però la veritat, jo crec que ells són una mescla dels dos. Primer, pense que qualsevol persona pot ser un actor, qualsevol pot interpretar un paper en una pel·lícula. Va ser una mescla del seu talent, el meu talent, la història…
-Els xiquets em van semblar adorables. Va ser difícil rodar amb ells?
-Bé, treballar amb xiquets és dur. Però sabia que si passava dos dies al voltant d'ells sense fer res, ells acabarien avorrint-se. Els xiquets s'avorreixen molt ràpidament. Així que estava amb la càmera amb ells durant dos dies i ells em besaven, jugaven amb la càmera… Però després de dos dies es van avorrir, i aleshores vaig començar a rodar.
-Quina va ser l'escena més complicada de rodar?
-Supose que l'escena quan tornen a l'hospital per segona vegada i es porten als xiquets una altra vegada. Eixes dues escenes de rebot que la càmera grava, realment vaig percebre que ells es tornaven a sentir miserables, així que no els vaig obligar a repetir aqueixa escena, vaig comprendre el seu dolor i solament vam fer dues repeticions d'eixa escena.
-Durant tot el llargmetratge observem una varietat de plans destinats a crear un acostament asfixiant. Podria explicar-nos el perquè d'eixa decisió?
-Et refereixes a aconseguir que l'espectador no puga fugir? Està bé que la meua pel·lícula funcione [riu] No és genial açò ? Tant de bo fóra un gran director tècnic i poder-te explicar per què funciona, però per a mi, és una mica més instintiu que açò. És com sent jo les coses, és la forma la que ha d'explicar l'obra, i açò faig amb la meua pel·lícula. Intente que l'espectador no se'n vaja.
Nacho Vázquez (https://lallaveazulblog.wordpress.com/2013/11/11/entrevista-danis-tanovic-un-episodio-en-la-vida-de-un-chatarrero/)
ENTREVISTA AMB DANIS TANOVIC
Cineuropa: Com et va arribar la història de Nazim i Senada i per què vas decidir fer una pel·lícula en la qual s'interpretaven a ells mateixos?
Danis Tanović: Fa un any vaig llegir un article sobre el que els va passar i em va fer molta ràbia. Hi vaig anar i vaig conèixer Nazif i Senada, encara que al principi no sabia què fer. Simplement sabia que volia fer una pel·lícula, però no quin tipus de pel·lícula. La tercera vegada que els vaig visitar vaig tenir esta idea eixelebrada i vaig dir a la productora que l'única manera de fer esta pel·lícula era que s'interpretaren a ells mateixos, perquè per a aquest tipus d'història no té sentit esperar per a aconseguir el finançament necessari per a una pel·lícula normal. Vam sol·licitar ajuda al fons bosnià, que ens va donar 17.000 euros, que va ser una part considerable del nostre pressupost. Vaig anar-hi amb un equip xicotet fet d'amics amb els quals havia treballat en les meues anteriors pel·lícules i van accedir a fer-ho amb salaris mínims. La pel·lícula va nàixer d'un instint. No va haver-hi res planejat. Crec en l'instint. Després de tots aquests anys, m'he adonat que la direcció no és més que el teu punt de vista sobre el món. Qualsevol pot aprendre la base tècnica, però la resta són els teus sentiments, que en tens o no en tens. I esta és la manera com veig el món.
C.: Vas fer un guió?
D. T.: No. Vaig demanar a Nazif que m'explicara la història i jo m'apuntava moments que em semblaven interessants per a la pel·lícula. Cada dia el que fèiem era reconstruir el que va passar. No hi havia un guió, simplement recorríem la seua vida dia rere dia. No hi ha actors en la pel·lícula, ni diercció d'art, ni efectes especials. Tan sols els dos metges no s'interpreten a ells mateixos, per raons òbvies, però són metges en la vida real.
C.: Com va ser el treball amb actors no professionals?
D. T.: No feia més que dir-los que no actuaren, però no tenen la preparació per a açò. Totes les escenes van ser rodades en la primera o segona presa. En la tercera començaven a actuar i ací s'acabava tot. Els actors no professionals donen a la pel·lícula alguna cosa que els actors professionals no poden.
C.: La ràbia cap al sistema o la manca de l'Estat i la situació en la qual ens veiem obligats a viure és encara més clara en esta pel·lícula que en moltes altres produïdes a l'antiga Iugoslàvia.
D. T.: L'únic sistema que veig està a Eslovènia, fins a un cert punt. Tota la resta són tàctiques de supervivència, en lloc d'una estratègia per a tirar endavant. Ningú vol admetre-ho, però el sistema s'està enfonsant. Tots estos països tenen molts deutes i d'aquí a una mica hauran de rendir comptes. Les classes més baixes ja han hagut de fer-ho. Són els primers a caure quan arriben les dificultats. Estime el meu país, però no estic gens content amb la situació. Estic enfadat i trist. L'única cosa que ens salva és la bondat de la gent. Quan aquesta s'acabe, estem acabats. La raó per la qual vaig fer esta pel·lícula és perquè em vaig adonar que esta gent era dolça i plena d'amor. No estem en contacte amb la població gitana. Tot es redueix a veure'ls demanar almoina pels carrers o rentar els parabrises al carrer. No havia anat abans a un poblat gitano a passar temps amb ells. Un bon amic amic meu em va dir quan va veure la pel·lícula que a partir de llavors no els veuria de la mateixa manera. Açò és el més important per a mi.
Vladan Petkovic (www.cineuropa.org / 15/02/2013)
PER A AMANTS DE LA REALITAT EN ESTAT BRUT
El títol original d'esta pel·lícula és eloqüent: el que li passa a aquest ferroveller gitano i a la seua família, terrible per a qualsevol que tinga dos dits de front en aquest món que es pretén civilitzat, és només un episodi, un de punts d'una quotidianitat desnonada. És el que passa a Bòsnia si no tens targeta sanitària o a Romania si tens la mala sort de morir-te un dia en què les urgències estan desbordades.
Tanovic torna als seus inicis com a documentalista per a treballar amb actors no professionals que reconstrueixen un atroç capítol de la seua vida; rodar en nou dies banyant-se fins a la medul·la; fer cinema social que remoga consciències; i posar la tremolor de la càmera al servei de la realitat. No sempre ho aconsegueix: la dramatització dels fets que van indignar a Tanovic quan es va topar amb la notícia en un periòdic afegeix una capa d'estranyament que els propis protagonistes, que de vegades semblen incòmodes davant la càmera, assumeixen com a peatge per convertir-se en personatges. S'agraeix, açò sí, que el resultat no estiga embellit, que siga aspre i concís. No hi ha discursos exemplarizadors: la realitat es basta a si mateixa.
Sergi Sánchez (www.fotogramas.es)
Con simplicidad pasmosa y estilo de guerrilla, valiéndose de su previa experiencia en el frente de Sarajevo como cameraman para el ejército bosnio, Danis Tanovic (En tierra de nadie, Cirkus Columbia) recrea el calvario cotidiano sufrido por una familia de etnia gitana cuando a la madre, después de sufrir un aborto, se le niega la intervención quirúrgica necesaria para salvar su vida. La rebosante humanidad de Senada y Nazif, que se interpretan a sí mismos –el chatarrero se llevó el Oso de Plata al Mejor Actor en la Berlinale 2013-, contrasta con la banalidad malvada de esos burócratas sanitarios que hacen prevalecer la normativa por delante de derechos universales, como el de la propia vida. En lo más crudo del invierno balcánico, el periplo de la esposa doliente y su abnegado marido podría asemejarse al recorrido pre mortem del señor Lazarescu por las calles y hospitales de Bucarest, pero afortunadamente no nos encontramos en la sociedad deshumanizada y pro capitalista de la película de Cristi Puiu (La muerte del señor Lazarescu), sino en una pequeña aldea romaní al norte de Sarajevo, muy similar a las retratadas por Alain Keler en su multidisciplinar álbum Un viaje entre gitanos, y en la que los lazos de solidaridad y la autogestión permiten sobrevivir a estas minorías aún hoy subyugadas y excluidas de la política en los Balcanes.
Sergio F. Pinilla (cinemania.es / 21/02/2014)
LA FITXA
Epizoda u zivotu beraca. Bòsnia-Hercegovina, França, Eslovènia i Itàlia, 2013 / 74 minuts
Direcció i Guió: Danis Tanovic.
Fotografia: Erol Zubcevic.
Producció: Amra Baksic Camo i Cedomir Kolar.
Intèrprets: Senada Alimanovic, Nazif Mujic, Sandra Mujic, Semsa Mujic.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA (AMB LA POSSIBLE ASSISTÈNCIA DE L'ACTOR CARLOS RODRÍGUEZ)
HERMOSA JUVENTUD / Espanya, 2014 / 100 minuts
Jaime Rosales
Natalia i Carlos són dos joves enamorats i precaris que lluiten per sobreviure a l'Espanya actual. Els seus limitats recursos els impedeixen satisfer els seus desitjos. No tenen grans ambicions perquè no alberguen grans esperances.
No hay comentarios:
Publicar un comentario