Blue Jasmine

1 Febrer

ENTREVISTA A WOODY ALLEN

Ha tornat a fer-ho. En una més de les múltiples metamorfosis que ha protagonitzat al llarg de la seua carrera, Woody Allen es reinventa. Un pas més lluny i alhora un pas més prop de si mateix, de revelar al món que a un geni mai se li pot donar per perdut. Amb Blue Jasmine, un drama protagonitzat per Cate Blanchett sobre una dona de classe alta que, colpejada per la crisi, es veu abocada a la pobresa, ha lliurat la seua millor pel·lícula des de Match Point. Per a molts, una altra obra mestra en la seua crucial filmografia.

Una de les primeres i més celebrades bromes de Allan Stewart Konigsberg resultava tan senzilla com il·luminada. L'home diminut, nerviós i amb ulleres que llavors era -parlem de finals dels 50- i que encara segueix sent -parlem de més de 60 anys després- pujava a l'escenari i, a manera de presentació, soltava: “L'única cosa que lamente és no ser un altre”. En aquella època escrivia de forma compulsiva acudits per a figures com Herb Shriner o Ed Sullivan. No seria fins a 1961 quan adquirira cert renom com a monologuista en clubs novaiorquesos com Bitter End o The Duplex. Llavors, ja confiat davant del micròfon, era definitivament, un altre: Woody Allen.

D'alguna forma, eixa frase ha perseguit eixa icona universal de la derrota tota la seua carrera. És més, es diria que la vocació d'aquest cineasta amb un talent innat per a deprimir-se ha sigut sempre la de convertir-se en un altre. Blue Jasmine és, si es vol, l'últim i més reeixit intent per transformar-se; per fer del seu quasi inexistent cos la millor imatge possible d'una metamorfosi, qualsevol d'elles.

-És conscient que com en Interiores o Match Point potser aquesta pel·lícula signifique un gir en la seua carrera?

-Qui diu açò?

-La crítica, per exemple.

-Fa temps que vaig desistir de llegir el que escriuen de mi. No hi ha distracció a la qual se li puga traure menys partit. Tendisc a pensar que el meu cinema és com el menjar xinés. Et sentes i davant de tu apareixen infinitat d'ingredients, productes exòtics... Després ho proves i tot sap semblat. Al cap i a la fi, el cuiner és el mateix.

Conta, i repeteix amb insistència en l'hotel Bristol de París en el qual atén la premsa, que tot és fruit d'una casualitat. “No hi ha res planejat en el meu treball. Mai intente donar lliçons de res ni convertir-me en oracle de ningú”, diu a poc a poc potser per tal d'espantar fantasmes. Blue Jasmine, de fet, llueix tersa com alguna cosa més que una nova pel·lícula de Woody Allen. La història d'una rica desheretada per culpa de malalties tals com l'avarícia, la impostura o la més simple estupidesa sembla com la perfecta radiografia d'un temps, per ordre, avar, impostor i estúpid. És a dir, el nostre. I, clar, tanta metàfora espanta qualsevol.

-Cate Blanchett afirma que el seu personatge té el mateix significat simbòlic que Blanche DuBois en Un tranvía llamado deseo. Les dues simbolitzen una societat que s'enfonsa...

-Jo no m'atreviria a tant. Si hi ha una mica de veritat en açò, és per simple casualitat. Per a ser sincer va ser la meua dona la que va desencadenar tot el procés. Un bon dia em va explicar la història d'una coneguda seua molt rica que, de sobte, s'havia quedat sense un duro per culpa de la crisi. Em va impressionar. I no tant la història en si com les seues possibilitats dramàtiques.

-Diria que és la realitat de la crisi actual la que l'inspira en aquest cas?

-No. Si m'interessara la realitat, hauria explicat el que li ha passat a la classe mitjana a tot el món, inclosa Espanya. Hi ha molta gent que ha perdut tot i ha passat de viure una vida tranquil·la a la més absoluta pobresa. Ells són les autèntiques víctimes de la crisi i no la Jasmine de la meua pel·lícula, que pertany a la classe alta.

Entrevistar algú que de forma tossuda es nega a si mateix qualsevol possibilitat de protagonisme o transcendència, resulta com menys alliçonador. A més de bastant cruel per a tots els altres. Nega que siga la història del magnat Bernard L. Madoff, com tant s'ha dit, la que ha guiat els seus passos. I posats a no deixar-se capturar, evita atorgar cap significat al fet que aquesta siga la pel·lícula dramàtica, i més trista, després de tants anys i de 43 llargmetratges com a director: “És la història la que mana, no el meu estat d'ànim. Si fora per açò, totes les meues pel·lícules serien tragèdies”, conclou obstinat en no ser pres per un altre. Ell, ja ho hem dit, és sempre un altre.

A la vista de la seua filmografia, el que impera ara és, de nou, la seua necessitat de ser un altre, de no deixar-se atrapar ni per la voracitat de les preguntes en una senzilla entrevista ni pel que l'espectador espera d'ell. Dista molt l'ocurrent escriptor de Sueños de seductor del cineasta que va revolucionar la indústria amb Annie Hall (des d'aleshores cap altra comèdia ha guanyat un Oscar a millor pel·lícula), o aquest últim de l'home que es va reinventar en Match Point després d'una sequera creativa prop del suïcidi, o tots els anteriors del director que va sorprendre al món fa dos anys amb l'èxit de Medianoche en París, la seua cinta més taquillera fins avui.

En definitiva, la clau sembla estar sempre en el seu gens dissimulat esforç per ser el contrari al que s'espera d'ell. “En una ocasió em van acusar que en un moment de la meua carrera el públic m'havia abandonat. No és cert, vaig ser jo el que els vaig abandonar a ells i no ells a mi”. La mateixa afirmació apareix en el llibre d'entrevistes signat per Eric Lax i sembla clar que l'exhibeix com a senyal d'identitat. Es refereix al període en el qual va deixar de fer comèdies per a reinventar-se amb Interiores i Recuerdos. “Sempre hi haurà els qui insistisquen que les meues millors pel·lícules són Annie Hall i Manhattan, però crec que després he fet films molt millors”.

-En el seu cinema sempre han tingut un paper rellevant les dones. Quatre de les seues actrius han guanyat un Oscar.

-Em trobe millor envoltat de dones que d'homes. Tot el personal que treballa amb mi des de la meua cap de premsa al meu assistent són dones. Potser siga per culpa de la meua mare, una dona molt estricta, que ha deixat petjada en mi.

-I el seu pare?

-Ell era molt simpàtic. Li queia bé a tothom. El seu únic interès era el beisbol.

A Cate Blanchett, l'última a arribar, la va conèixer en El talento de Mr Ripley. “Em va semblar una actriu excepcional. Quan en portava la meitat del guió escrit, vaig començar a parlar amb ella. La vaig cridar i em va dir que tenia un buit entre una obra de Chéjov i una altra de Jean Genet. Em vaig sentir important de sobte”, comenta amb el gest d'un acudit assajat.

El resultat de la trobada entre el director i l'actriu és una cosa tan difícil d'explicar com a evident i magnètica en la pantalla. Allen fa navegar el seu personatge per un guió febril que es mou sense la menor interrupció entre el passat d'una vida dissoluta i el present d'una existència fracturada. No existeix el sempre maldestre recurs al flashback. Simplement, els temps discorren en paral·lel entre l'arquitectura d'un guió perfecte. Si últimament se li havia acusat al director de displicència, quan no de simple caos, en la posada en escena; ara Allen s'exhibeix com un virtuós constructor d'històries. Blanchett, per descomptat, entén la fallida d'un personatge sempre llançat al límit entre la comèdia i el drama, el buit i el soroll, el ridícul i el sublim. I, de sobte, Jasmine s'imposa com l'única certesa trista de l'única existència possible. Tots som la trista Blue Jasmine.

El 1976, el dibuixant d'historietes Stuart Hample va proposar a Allen ser un altre, ser un simple dibuix. Inside Woody Allen, així es deia la tira còmica, va arribar a aparèixer en 460 periòdics que va consolidar per sempre la imatge estereotipada del mite fatalista, traumatitzat i voraçment lúcid. Allen només va demanar a Hample una cosa: “Per favor, no em faces tan masoquista. No ho sóc en la vida. Intentar-ho i fracassar és divertit. Ser masoquista, no”. Aquesta, que va durar fins a 1984, va ser no l'última, però sí la més vistosa metamorfosi d'Allen. Doncs bé, la d'ara, amb Blue Jasmine fa un pas més enllà, un pas més cap a Allen. Allen insisteix a ser un altre i açò és precisament el que fa d'ell el genuí Woody Allen.

-Deixaria el cinema per alguna cosa, per la música potser?

-Sí, el problema és que si deixe de fer pel·lícules ningú aniria a veure'm a tocar el clarinet. Sóc el pitjor músic del món. Sé que van a veure'm perquè sóc famós amb el cinema.

Luis Martínez (EL CULTURAL 15/11/2013)

EL PASADO SIEMPRE VUELVE 

«Por eso nadie quiere mirar a los enfermos. Son pacíficos monstruos inocentes/que saben recordar el porvenir». En estos hermosos versos de Carlos Marzal podría reflejarse la miseria de Jasmine, esa versión Chanel de la Blanche Dubois de Un tranvía llamado deseo que también podría ser una Ruth Madoff de turno. Lo más incómodo de la última película de Woody Allen es que su mirada carece de la arrebatada poesía con que Tennessee Williams salvaba a su heroína de la quema. Allen la comprende pero no la compadece. Cuando Jasmine llora desconsoladamente después de recibir una llamada que la puede rescatar de los infiernos de un barrio obrero de San Francisco, Allen corta el plano a los tres segundos. Ni un asomo de indulgencia ni sentimentalismo, ni hacia el personaje, al que desprecia, ni hacia Cate Blanchett, que se basta y sobra para recoger sus pedazos buscando matices en cada cuenta de collar. De repente, Allen se ha convertido en el Todd Solondz de Palíndromos. Blue Jasmine tiene una estructura circular, palindrómica, para demostrar que nadie cambia, y que para sobrevivir hay que resignarse o entregarse a la locura.

Al principio, puede parecer que va a hacer una caricatura de la mujer rica pero arruinada que se ve obligada a adaptarse a lo que considera un medio hostil –la casa y el entorno social de su hermana (excelente Sally Hawkins), cajera de supermercado en los suburbios de San Francisco–, pero esta materia prima, que podría haber derivado en una moderna screwball comedy, se transforma en una tragedia seca, implacable. El cine de Allen ha explotado con frecuencia el poder del «fatum» griego, pero el nihilismo de Blue Jasmine alcanza cotas insospechadas. No hay adornos: ni referencias a Bergman (Interiores, Otra mujer, Septiembre) ni disquisiciones sobre la moral de Dios (Delitos y faltas) ni coartadas autobiográficas (Maridos y mujeres). Abusa de los «deus ex machina», y en algún momento da la impresión de que idealiza las vidas-vulgares-sencillas-y-felices de la clase trabajadora con un punto de condescendencia (la crisis económica sirve como eficaz e insistente macguffin), pero cuando se decide a repartir hachazos, el resultado pone los pelos de punta. En Alice o La rosa púrpura de El Cairo, sus heroínas podían escapar a través del sueño o la ficción. En su misantrópica tercera edad, Allen le procura a Jasmine un solo punto de fuga: un pasado que vuelve a devorar sus esperanzas, castigándola así a convivir con el horror de ser una mujer bajo la influencia.

Sergi Sánchez (La Razón, 15 de novembre de 2013)

LA FITXA

EUA, 2013. 98 minuts

Direcció i Guió: Woody Allen. Fotografia: Javier Aguirresarobe. Producció: Letty Aronson, Stephen Tenenbaum i Edward Walson. 

Intèrprets: Cate Blanchett (Jasmine), Sally Hawkins (Ginger), Alec Baldwin (Hal), Bobby Cannevale (Chili), Alden Ehrenreich (Danny), Louis C.K. (Al), Andrew Dice Clay (Augie).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

ASIER Y YO / Espanya, 2013 / 94 minuts

Aitor Merino i Amaia Merino  

Asier i l'actor i director Aitor Merino van créixer junts a Pamplona. Van anar junts a la ikastola i es van fer grans amics. Anys després, Aitor es va traslladar a viure a Madrid en el seu desig de ser actor. Quan, en 2002, Asier va ingressar en la banda terrorista ETA, Aitor es preguntava com podria fer entendre als seus amics de Madrid el que ni ell mateix aconseguia comprendre. Quan Asier va eixir de presó, es va proposar fer un documental en la qual el seu amic poguera explicar el perquè de la seua decisió.