Las sesiones




ENTREVISTA AMB BEN LEWIN
Amb una deliciosa i emotiva incorrecció política, el realitzador d’origen polonés narra en Las sesiones la fi de la virginitat -quasi als 40- de Mark O'Brien, periodista completament paralitzat a causa de la poliomielitis infantil. En un article, O'Brien es va disposar a llevar-li el vel a un tema tabú, com ho és el del sexe i les discapacitats. I Lewin trasllada esta història a la pantalla. 
Les crosses de Ben Lewin (Polònia, 1946), descansen en un racó de la suite de l’Hotel María Cristina de Donostia. Las sesiones, que es va estrenar divendres passat en les sales comercials, ha aconseguit un èxit que li ha pres per sorpresa: triomfadora a Sundance, al Festival de Toronto i al de Donostia (com a part de la sessió Zabaltegi-Perlas), on va arribar amb John Hawke, el protagonista d’esta cinta que cala en l’ànima del públic. 
-Veure Las sesiones és muntar-se en uns terbolí d’emocions. Per què es va decantar per fer aquesta història d’esta manera i no miserablement trist, com es podria esperar?
-M’agradaria pensar que ho vaig fer de forma espontània, que va sorgir com una cançó, però la realitat és que vaig dedicar molt de temps al guió; vaig fer molts esbossos fins que vaig trobar la forma que em va satisfer. Em semblava que s’havia de contar com un viatge emocional, i m’encanta això de terbolí d’emocions, així que t’ho vaig a robar (rialles), perquè això era el que esperava que passara, que s'hi produïra una connexió.
-Quant a l’ús del sentit de l’humor, es va inspirar bàsicament en Mark O'Brien?
-Pense que Mark va ser un poeta molt seriós, i la seua obra va constituir una part important de la seua identitat. De fet deia que el sentit de l’humor era tan essencial que fins i tot Déu havia de tindre'n en crear a algú com ell. D’altra banda, em vaig acostar molt a Susan Fernbach, la seua companya sentimental en els seus últims anys, qui va ser una gran font d’informació i inspiració per a mi. Susan es va convertir en una finestra d’accés cap a la personalitat de Mark i, en tindre eixa connexió amb ella, em va permetre incorporar a la història la meua pròpia percepció de la vida, cosa que no faig molt sovint, i em vaig sentir còmode en fer-ho.
-Va poder incloure també la seua pròpia experiència amb la poliomielitis?
-Vaig usar la meua pròpia experiència com afectat per la poliomielitis en la mesura que em vaig dedicar a convéncer la gent que jo era la persona indicada per a portar al cine esta història (rialles), però no he patit les limitacions que va viure Mark. Des de jove he pogut ser prou independent. A més, va fer que em sentira còmode en no ser políticament correcte, un aspecte connectat a la censura.
-Com de lluny volia anar sent políticament incorrecte?
-En realitat no ho tenia premeditat, però sí que volia traure a la llum un determinat tema. En la cultura cinematogràfica dels Estats Units la sexualitat està vista com una extensió de la violència, però la idea de la sexualitat diària, la que experimentes cada dia perquè eres humà, és difícil de vendre en una societat tan puritana. No és que m’ho haja pres com una missió, però crec que he obert un poc més la porta perquè el sexe puga ser tractat més com un tema quotidià, abans que ficar-ho en un altre apartat. També es tractava de plantejar la connexió entre sexe i religió, i la paradoxa d'eixa relació.
-Quina va ser la seua intenció en presentar un capellà tan progre?
-La religió era una part fonamental en la vida de Mark, i el fet que escriguera en l’article que va aconseguir que el seu sacerdot li beneïra abans d’emprendre la seua empresa de perdre la virginitat, va estar present des del principi. Vaig pensar que el fet de tindre un capellà hippy en eixe context era molt versemblant. Una de les paradoxes és que la gent recorre als sacerdots per a preguntar-los sobre sexe, i això és com preguntar-li a un cec que trie el color per a ta casa (rialles).
-Va ser laboriós trobar els actors ideals per a la pel·lícula?
-Estava disposat a fer aquest film amb actors desconeguts. M’hauria donat per satisfet amb el simple fet de poder realitzar aquest projecte, però vaig trobar una molt bona directora de càsting que es va proposar posar diversos noms sobre la taula i que va convertint la busca d’actors en una croada personal. Quan a John el van nominar a l’Oscar per Winter's Bones, ella em va cridar per telèfon i em va dir «eixe és el teu home...». Per al personatge de Cheryl hi havia diverses actrius que estaven disposades a assumir-lo, amb tot el que implicava el repte de les escenes de nu.
-Li va resultar difícil a Helen Hunt el nu total?
-Va ser més fàcil del que m’hauria imaginat... Va ser fins divertit, quasi com una teràpia. A Helen li preocupava com es veia, jo li deia que no es preocupara, encara que ella s’encabotava a saber-ho en eixe mateix instant. Però eixa va ser la millor manera d’introduir-nos en eixes escenes.
-Com va aconseguir que les escenes íntimes no resultaren incòmodes o voyeuristes?
-Vam decidir no usar cap tècnica especial. Quan Helen em va preguntar com les faríem, li vaig dir: exactament com les altres escenes. La qual cosa no és usual quan es fan escenes de sexe... Volíem donar-li un toc de quotidianitat per a fer-les més fàcils.
-No és fàcil entendre l’ofici de l’assistent sexual Cheryl Cohen-Greene...
-(Somriu) Quan vaig conéixer Cheryl, em va encantar, i tot el temps vaig estar pensant quina era la diferència entre el seu treball i el d’una prostituta. Li ho vaig preguntar, i em va dir que tal vegada la diferència està en que ella prenia notes. Cheryl es preocupa per aconseguir que els seus clients aconseguisquen una màxima satisfacció emocional, la qual cosa no està previst en la feina d’una prostituta.
Janina Pérez Arias (Gara, 23/12/2012)

MANUAL DE SEXUALIDAD
Digámoslo desde el principio, Las sesiones, por encima del retrato de un tetrapléjico, es una esclarecedora película en materia sexual. Hay que entender la empatía inicial del director Ben Lewin hacia el texto de Mark O’Brien que dio origen a Las sesiones. Su origen está en un artículo escrito por Mark en 1990, con el título de  HYPERLINK "http://thesunmagazine.org/issues/174/on_seeing_a_sex_surrogate"“On Seeing a Sex Surrogate”, y que publicó en la revista literaria The Sun. El periodista y poeta O’Brien vivió hasta su muerte en 1999, a los 48 años de edad, encapsulado en un pulmón de acero debido a una poliomielitis contraída en su infancia; el director Ben Lewin padeció la misma enfermedad y pasó encapsulado en un pulmón de acero un breve tiempo, pudiendo finalmente recuperar la movilidad de cintura para arriba y parcialmente de sus miembros inferiores. Más allá de ello afronta la dificultad de llevar a imágenes lo que Mark O’Brien relató en su texto, que es la necesidad de tener relaciones sexuales como forma de realizarse como un ser humano pleno, pese a los condicionantes sociales y a los condicionantes personales del mismo Mark, especialmente su confesión católica.
Sobre la vida profesional, individual y espiritual de Mark O’Brien ya hay un antecedente en imágenes. Me refiero al documental de Jessica Yu Breathing Lessons: The Life and Work of Mark O’Brien (1996), que relata, en primera persona, las dificultades del poeta de salir adelante, el agradecimiento a sus padres; sus opiniones sobre la eutanasia, la sexualidad, la religión, el arte; su trabajo como periodista, dictando sus textos al principio y luego tecleándolos con un palo en la boca. Nada de eso está en Las sesiones, ya que ésta se centra en un episodio capital de la vida de Mark O’Brien, su deseo de perder la virginidad y de disfrutar del sexo. Por eso Las sesiones no es una película conmovedora sobre la superación de un discapacitado que ofrezca, a la salida del cine, dosis de buena conciencia a cada espectador. ¡Menos mal!
Lo que se agradece de esta película es que el relato en primera persona que ofrecen tanto el texto original como el documental citados aparecen en esta película subordinados a la presencia de un sacerdote como confesor, personaje creado ex profeso para la película y que conlleva una circunstancia singular y efectiva. El sacerdote resulta el catalizador, el que escucha y con sinceridad acepta esa necesidad sexual de Mark y los consiguientes episodios, las sesiones del título, que conforman la película. Cinematográficamente esas confesiones resultan ser flashbacks en donde se nos relatan las consultas que tuvo Mark con Cheryl, una asistenta sexual, quien poco a poco le fue haciendo partícipe y conocedor de su propio cuerpo, eliminando sus prejuicios y sus límites, y consiguiendo que su rostro y su pene fueran capaces de producir y dar placer.
El efecto de esa particular odisea en el espectador no reside, por tanto, en su personaje principal. Hemos visto a muchos discapacitados capacitados para muchas cosas. Lo más interesante de la película son dos hechos: en primer lugar, los dos personajes que acompañan a Mark, el sacerdote y la asistenta sexual. El primero, excelente como siempre William H. Macy, que escucha y nunca impone, comprende y hace valer esa comprensión, disfruta con humor del relato y por qué no, podría imaginar lo que en realidad vemos. La segunda, excelente como nunca la he recordado, Helen Hunt, una asistenta sexual para discapacitados que se diferencia de una prostituta porque «una prostituta quiere que vuelvas, yo no». Pero dejando aparte esa diferencia resulta esclarecedor que el oficio más viejo del mundo también tiene su virtud social que pocos han querido ver y que señala una película tan reciente como Hasta la vista (Geoffrey Enthoven, 2011), pues es universal la necesidad de todas las personas de descubrir y disfrutar de la sexualidad.
En segundo lugar resulta refrescante la forma de abordar el sexo con bastante claridad, como si fuera un manual para todos aquellos que quieran disfrutar del mismo. La objetividad de las notas que graba en su magnetófono Cheryl y los precisos pasos que da resultan ser un proceso de iniciación sexual nada engominado y meridianamente claro, dejando en evidencia que se puede hablar de sexo sin tapujos, separando sin ambages sexo y amor, así como matrimonio y procreación.
Por ello, el director Ben Lewin hace un alarde equilibrista para conjugar escenas de sexo singulares, narradas a un sacerdote católico y con la sensación de no molestar a nadie. ¿Será por la presencia incómoda de un parapléjico que nos hace pensar que todo es posible y nos parece tan lejano como un cuento de hadas? Hace años vimos a Christy Brown, el pintor protagonista de Mi pie izquierdo (Jim Sheridan,1989), que aullaba por sus necesidades sexuales. Ahora, con Mark O’Brien estamos obligados a mirar de frente esa necesidad, ese disfrute de la sexualidad de aquellos con dificultad para moverse de forma autónoma. Pero quizá el paso decisivo, poco probable en tiempos tan mojigatos, sería ver una película protagonizada por un hombre sin discapacidad evidente y una trabajadora sexual y, mucho menos, por una mujer y un prostituto.
Rafael Arias Carrión ( HYPERLINK "http://miradas.net/2013/01/actualidad/criticas/las-sesiones.html"http://miradas.net/2013/01/actualidad/criticas/las-sesiones.html)

LA FITXA
The Sessions. EUA, 2012. 95 minuts
Direcció i Guió: Ben Lewin. Fotografia: Geoffrey Simpson Música: Marco Beltrami. Producció: Judi Levine i Stephen Nemeth. 
Intèrprets: John Hawke (Mark O'Brien), Helent Hunt (Cheryl), William H. Macy (pare Brendan).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LA BICICLETA VERDE / Aràbia Saudita, 2012
Haifaa Al-Mansour
Wadjda té deu anys i viu en una societat molt tradicional plena de restriccions quotidianes per a les dones i les xiquetes. Malgrat tot, és una xiqueta divertida i emprenedora que voreja sempre el límit entre el que està autoritzat i el que està prohibit. El seu desig és tindre una bicicleta com el seu amic Abdullah, però sa mare no li ho permet perquè les bicicletes són un perill per a la dignitat d’una xica. 





No hay comentarios: