La caza

16 Febrer

ENTREVISTA AMB THOMAS VINTERBERG

-¿Cómo va sorgir la idea de treballar sobre eixos articles que havia guardat durant 10 anys?

-Quan vam acabar Submarino, el meu coguionista, Tobias Lindholm, i jo volíem treballar junts de nou. A ambdós ens encanten els fets reals i el nostre amor per la realitat és tangible. Vaig parlar amb Tobias, que acabava de tindre un fill, d’aquests casos i s'hi va emocionar a l’instant. Sobretot volíem contar la història d’un home innocent víctima d’una nova forma de caça de bruixes, contemporània i real.

-Segons la visió de la pel·lícula no hi ha perill si dubtes de la paraula d’un xiquet?

-Tan sols és necessari saber que hi ha la possibilitat que el xiquet puga mentir. A Dinamarca, tenim un refrany que diu que els borratxos i els xiquets sempre diuen la veritat, però això és completament fals. Els xiquets menteixen moltes vegades per a satisfer els adults. En aquest cas concret, es converteixen en víctimes ja que segueixen un pesat procés que passa per psicòlegs, ginecòlegs, plets i danys col·laterals que poden acompanyar-los durant tota la seua vida.

-Igual que Celebración, The Hunt tracta sobre la pèrdua de la innocència...

-En The Hunt es pot veure un grup d’adults que es diverteixen i es comporten com a xiquets. Solem pensar que els xiquets són purs, o almenys això és el que se solia pensar abans. Hui dia les coses han canviat. La gent té por i fins i tot els adults han perdut la seua pròpia innocència. Vaig vindre a Cannes en 1998 per a dir-ho i hui torne amb l’antítesi. Em fa por pensar que la veritat estiga en un punt mitjà entre aquests dos extrems.

-Considera que la pel·lícula acaba amb un final feliç?

- Gairebé. No estem acostumats als finals feliços a Dinamarca, és un país fosc i sinistre (rialles). L’important és que al final ningú traeix ningú en la pel·lícula. Cada personatge es defensa i hem volgut treballar la motivació individual per a plasmar-la de manera comprensiva i justificada en el guió. Això és el que dificulta la situació i és quasi impossible eixir indemne quan tothom té raó per a actuar com el protagonista.

-Realment pensa que Dinamarca és el país sinistre que descriu en les seues pel·lícules?

-Estime el meu país. Espere quedar-me allí i estic orgullós de la indústria cinematogràfica danesa, que és sòlida, però pertanc a una tradició de contes foscos originals de Dinamarca i de tota Escandinàvia. El poble danés en general és feliç, però les històries negres m’atrauen, encara que només representen una part de la societat.

Domenico La Porta ( HYPERLINK "http://www.cineuropa.org/"www.cineuropa.org 21/05/2012)

UNA MENTIDETA ENTRE AMICS

En la primera escena de The Hunt, l’últim film del danés Thomas Vinterberg estrenat en la competició oficial del festival de Cannes, veiem un grup d’adults que passen una bona estona llançant-se nus a un llac en el mes de novembre. En l’escena es respira una camaraderia rural, un sòlid vincle social que el director de Celebración (Premi del jurat a Cannes en 1998) farà esclatar. Esta escena no succeeix en temps remots, en els quals es desafiaven les convencions sense inconvenients. Es tracta d’una escena actual i l’aparent indiferència no és més que la fràgil closca d’un ou que es pot trencar qualsevol mínim colp. 

Després d’un difícil divorci, Lucas (impressionant interpretació de Mads Mikkelsen) intenta reconstruir la seua vida i la relació amb el seu fill adolescent. Lucas té amics, una família i un treball en què es porta bé amb tothom, però una mentida accidental es difondrà a tota velocitat i deslligarà una histèria col·lectiva. A Lucas el desterren, l'apunten amb el dit i l’humilien; està obligat a intentar salvar la seua dignitat, sol enfront de la seua comunitat, que el culpa d’un acte innoble que ell no ha comés.

La pel·lícula opta per aclarir tot dubte sobre la culpabilitat del personatge principal. Per al públic, Lucas és innocent i d’esta afirmació deriva un potent procés d’identificació amb la víctima de la mentida. En eixe moment, i durant més d’una hora de pel·lícula, l’espectador tindrà problemes per a imaginar com acabarà tot. La plaga viral del que els psicoanalistes anomenen falsos records s’estendrà, amb els perills que això té en comunitats xicotetes. Vinterberg desplegarà el seu relat de manera fluida i dosifica sàviament el seu desenrotllament, amb una eficàcia i una credibilitat indubtables que fan fàcil trobar els ecos de fets semblants en l’actualitat.

Des de Mads Mikkelsen fins a la jove Annika Wedderkop, que interpreta Klara, passant per Thomas Bo Larssen, que encarna el millor amic de Lucas, tots els papers estan escrits amb solidesa i interpretats i dirigits des del respecte dels codis dels millors drames psicològics, eixos que no baixen en cap moment el ritme. The Hunt és una pel·lícula d’una tensió tan subtil que en algunes escenes es pot tallar amb un ganivet l’ambient, com quan el fill de Lucas visita la família de la suposada víctima i acaba esclatant una violència traumàtica.

The Hunt tracta el poder de la mentida, la fragilitat i el valor de l’amistat però també ens presenta els perills de la superstició («els xiquets només diuen veritats») amb un excessiu caràcter moralitzador. Els espectadors poden identificar el vertader responsable involuntari d’esta història, però mai el descobriran i el dubte persistirà en la pròpia consciència.

Vinterberg torna a ressaltar, encara que de manera molt diferent, les fractures socials que mai arriben a tancar-se del tot en la seua millor pel·lícula després de Celebración.

Domenico La Porta ( HYPERLINK "http://www.cineuropa.org/"www.cineuropa.org 21/05/2012)

LA PUREZA DE LA MIRADA

Aquel mítico plano de M, el vampiro de Düsseldorf, en el que el asesino de niños es escrutado por el autoproclamado tribunal del pueblo, en realidad por la masa, impresionaba por su fuerza metafórica. El demonio, acosado por otro peligroso demonio. El derecho de la vulgaridad del hombre-masa, que diría Ortega. Como los que acosaban a Spencer Tracy en la cárcel de Furia. Como el tímido profesor de parvulario de La caza, nuevo trabajo del siempre interesante Thomas Vinterberg, que se adentra con lealtad en la teoría del ojo por ojo en torno a la pederastia: desde el principio no juega a que el espectador dude entre si es culpable o inocente; no estamos para juegos, es inocente y la platea lo sabe. 

Cierto que si fuera culpable estaríamos hablando de otra película, pero en esta no hay duda. Y ahí entra un problema seguramente irresoluble al que hay que acercarse como siempre: con sumo tacto. Y ese problema es la fina línea que separa la imaginación infantil, su aún poco desarrollado conocimiento y, sobre todo, su incapacidad para expresar hechos y sentimientos que le superan (sobre todo si los mayores los dirigimos en lugar de preguntarles), y el hecho fehaciente de que realmente hay pederastas en todas las sociedades. Salvo en un epílogo más equívoco que complejo, Vinterberg se adentra en el infierno con enorme fuerza narrativa (ya lo había hecho en Celebración), aunque su película funcione mejor, siguiendo la retórica del título, cuando apunta que cuando dispara, cuando no da respuestas que cuando intenta darlas con demasiada explicitud. Por eso, en un cine tan impulsivo como el suyo, el momento supremo se logra en la escena que da pie al equívoco. Esa mirada y ese beso son la pureza de la vida, la pureza del cine. 

Javier Ocaña (EL PAÍS, 19 d'abril de 2013)

Afilado observador de las cárceles que aprisionan al ser humano en la civilización (la familia, la sociedad, la soledad…), Thomas Vinterberg lleva ese discurso pesimista a un extremo de helada desolación en la áspera La caza. Cada uno de los planos que se acercan al atrapado y repudiado personaje encarnado por Mads Mikkelsen o aquellos (todavía más crueles) que le enmarcan en un vacío físico y moral absolutamente amenazador (una comunidad casi fantasmal llena de luces navideñas terroríficas), retratan estremecedoramente que la vida es una celebración de la muerte. Construida como una continuación menos rígida caligráfcamente que la seminal y dogmática Celebración (1998) o que la incómoda Submarino (2010), esta última bofetada de Vinterberg a la vena inquisitorial, calvinista y puritana de la Dinamarca actual parece dibujada con milimétrica ansia de deconstruir el melodrama nórdico. ¿Deconstrucción hacia dónde? He ahí el punto de discusión. Si por un lado es muy estimulante y brillante, por otro cae en algunos de los puntos más esquemáticos y más tópicos de ese melodrama que pretendía desmontar.

Fausto Fernández ( HYPERLINK "http://www.fotogramas.es/"www.fotogramas.es)

LA FITXA

Jagten (The Hunt). Dinamarca, 2012. 115 minuts

Director: Thomas Vinterberg. Guió: Thomas Vinterberg i Tobias Lindholm. Fotografia: Charlotte Bruus Christensen. Música: Nikolaj Egelund. Producció: Morten Kaufmann i Sisse Graum Jørgensen. 

Intèrprets: Mads Mikkelsen (Lucas), Annika Wedderkop, (Klara), Thomas Bo Larssen (Theo), Lasse Fogelstrøm (Marcus), Susse Wold (Grethe), Alexandra Rapaport (Nadja). 

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

UN AMOUR DE JEUNESSE / França, 2011

Mia Hansen-Løve 

París, hivern de 1999: Camille té 15 anys; Sullivan, 19. A pesar que s'estimen apassionadament, Sullivan vol anar-se’n un any a viatjar per Amèrica del Sud, un pla que omple Camille de desesperació. Sobreviurà la passió al pas del temps, a la distància i al procés de maduració d’ambdós joves?