puntxa açí per a
7Masacrítica
Un amour de jeunesse
JUGAR AMB ELS SENTIMENTS OPOSATS. ENTREVISTA A MIA HANSEN-LØVE
Amb l’estrena d’Un amour de jeunesse el seu tercer film, la directora francesa Mia Hansen-Løve ens rep per a parlar d’aquesta, la seua última producció. Demostrant una extraordinària proximitat i amabilitat ens respon sense dubtar sobre el seu film, les seues influències i la correspondència del seu cine amb la seua sensibilitat i experiències pròpies.
Contrapicado: En esta pel·lícula es detecta de forma prou clara una influència del cinema d’Eric Rohmer, siga com a filiació o homenatge. Especialment pel que fa a la composició formal i als temes tractats ens acostem al terreny dels contes morals. És tot açò part del teu bagatge cinematogràfic o estem davant d’un mètode, si no fortuït, sí merament circumstancial?
MHL: Si bé és cert que Rohmer és un cineasta molt important per a mi, crec que ha tingut una influència no voluntària. Em sent pròxima al cineasta en la seua relació amb la naturalesa, a la seua sensibilitat i la seua visió del món. Tot això és la raó per la qual s’estableix habitualment una relació entre el meu cinema i el seu. Esta similitud no és fortuïta però no la busque ni me la plantege. Encara que sí que és cert que em sent molt pròxima a la Nouvelle Vague i a les pel·lícules de Truffaut no per això les meues pel·lícules s’assemblen a les seues.
C: Així doncs, la presència en el film de Serge Renko...
MHL: És merament accidental. Encara que és un actor rohmerià també ha actuat en altres produccions. Bàsicament està en la pel·lícula pel seu talent. Valore l’actor, no els films en què ha intervingut. Em vull desmarcar d’aquells que contracten actors per la seua pertinença a un moviment.
C: En un moment determinat hi ha una discussió cinematogràfica entre els protagonistes. El tipus de cinema a què es refereixen és d’algun autor concret?
MHL: No. El que he tractat de mostrar és dues persones que malgrat el fet de compartir un amor mutu tenen una sensibilitat diferent davant del que estan veient, encara que això no els suposa cap impediment per a estimar-se.
C: Una de les coses més remarcables de la teua manera de filmar radica en la profunda connexió entre el fons i la forma. Es podria dir que, a causa d’això, Un amour de jeunesse posseeix una essència purament arquitectònica?
MHL: És veritat que en aquest i els meus anteriors treballs hi ha una reflexió entre el fons i la forma. La relació entre el sentit del film i la seua construcció està a flor de pell. A l’hora d’escriure la pel·lícula tinc aquesta relació molt present ja que per a mi és essencial per al desenrotllament de la mateixa. Construïsc pensant en la seua globalitat, però a partir de diminuts compartiments que formen un tot. L’arquitectura de la pel·lícula pivota essencialment en el recorregut vital de l’heroïna que, igual que la meua trajectòria, es compon de petites passes: cada pel·lícula és un pilar en què recolzar-se. Són com els fonaments que em permeten avançar. La intenció és d’emmarcar el film en una estructura vital on els esdeveniments són durs. Estic molt interessada no sols en el que contaré sinó també en com ho contaré. És per això que done màxima importància al muntatge i l'hi dedique molt de temps. El sentit de la pel·lícula finalment resideix en la forma en què l’he filmat.
C: El número dos sembla omnipresent durant tota la cinta, especialment en el que suposa el joc de confrontacions. Creus realment que l’equilibri emocional sorgeix d’esta lluita d’oposats? O al contrari, veient el final, l’estabilitat apareix més aviat fruit de la superació d’estes contradiccions a través d’una forta individualitat?
MHL: Més que en la xifra el film es fonamenta en la paradoxa, en la contraposició. He tractat d’unir oposats: la soledat amb el fet de viure en parella, el camp i la ciutat, etc. Açò no és nou, és un recurs que he usat habitualment en els meus films. De fet, aquest joc d’oposicions és propi de la vida adulta. Després de les meues dues pel·lícules anteriors he volgut tractar aquest tema, ja que ho havia deixat un tant aparcat, construint-se. Una de les coses que més m’agrada és ajuntar dos sentiments extrems com la felicitat i la tristesa com al final de la pel·lícula, on la protagonista bàsicament està trista per l’abandó i alhora feliç davant del despreniment d’una càrrega sentimental. També està la qüestió del lliure arbitri i la predestinació, dos conceptes que conviuen i davant dels quals no m’he posicionat.
C: Els personatges són tractats de forma molt íntima, la qual cosa ens dóna una sensació de proximitat i de quotidianitat. Malgrat això, hi ha un cert distanciament emocional, per exemple hi ha una gran dosi de sensualitat però el sexe queda sempre elidit. Forma part aquesta manera de filmar d’una estratègia per a deixar espai empàtic a l’espectador?
MHS: Bé, tinc la sensació que altres produccions sobredramatitzen les situacions i la manera de ser dels personatges. Al contrari, no tinc la impressió per la meua part d’infradramatitzar-los. Quan escric no pense en l’audiència, procure ser sincera amb mi mateixa que és la manera que la gent perceba el teu film d’esta manera, o almenys que quede convençuda del que veu. La veritat és que no intente comunicar amb l’espectador com a cosa essencial del meu cinema. Realment no estic interessada en el que l’audiència pensarà sinó que les relacions entre els personatges siguen el més vertaderes possibles, unes relacions, d’altra banda, la visió de les quals és fruit de la meua pròpia experiència. He viscut experiències molt més dramàtiques però són parts que no he volgut filmar, no per desig d’ocultament sinó perquè hi ha altres aspectes més interessants a mostrar.
Quant a la sexualitat no m’ha semblat necessari filmar el sexe en si, ja que la forma en què el mostre, crec, és més eròtic si és possible. Veig dues opcions per a filmar el sexe, amb molt de detall, molt de romanticisme o preciosisme. L’altra opció és una visió crua i distanciada de veure la sexualitat. Esta visió no es correspon amb la meua. Quan dues persones s'estimen íntimament no hi ha la mirada d’un tercer. Esta mirada aliena desnaturalitza la sexualitat dels amants, és com la freda visió d’una càmera de vigilància. A més per a mi el sexe és una cosa quasi sagrada i per això no vull ser una intrusa en la relació, encara que siga ficcional, dels meus personatges. El fet de no mostrar-ho té, a més, l’avantatge de crear més misteri, més erotisme en la pel·lícula. Vull tractar els protagonistes com a éssers humans i això inclou que tinguen secrets; no vull donar tota la informació a l’espectador.
C: És evident que Camille desenrotlla una forta personalitat i capacitat de decisió al llarg del metratge. Açò confereix a la figura femenina una gran dosi de seguretat en ella mateixa. Per contra, els personatges masculins són insegurs, egoistes, absents, decoratius... significa açò que estem davant d’una pel·lícula feminista o, més aviat, de sensibilitat femenina?
MHL: Bo, no és feminista, segur. Per un altre costat m’adone que la psicologia dels personatges es va escapar del meu control per moments. Hi ha molta gent que em diu el mateix: ella sembla molt més decidida i més emprenedora que ell. Sullivan sembla que està fugint, no assumeix els seus sentiments. Malgrat això jo no jutge a priori els personatges. Un comentari habitual és que Camille és més interessant que Sullivan, encara que la veritat és que no tinc preferència per cap dels dos. Dit açò, Sullivan em toca més emocionalment perquè és diferent de mi, no troba el seu lloc en el món, és un immigrant, està en una posició més dèbil, no ho té fàcil i eixa debilitat em commou. Puc comprendre la seua vivència, perquè jo també vinc d’una família estrangera. A més, la feblesa no resta, sinó tot el contrari, dóna profunditat al personatge. En canvi, note que l’audiència s’exaspera davant d’aquest comportament de Sullivan, prefereixen algú que té un pla, que sap el que vol. Ningú és perfecte, no som robots que ho fem tot bé però és cert que ens molesta veure una persona que dubta contínuament.
Álex P. Lascort (http://contrapicado.net/2012/05/jugar-con-los-sentimientos-opuestos-entrevista-a-mia-hansen-love/)
TORNAR ALS 17
“Volver a los 17 después de vivir un siglo / es como descifrar signos sin ser sabio competente / volver a ser de repente tan frágil como un segundo / volver a sentir profundo como un niño frente a Dios, / eso es lo que siento yo en este instante fecundo”, canta la veu de Violeta Parra en Primer amor. En les seues paraules estan xifrats el sentit i l’ambició del tercer llargmetratge dirigit per Mia Hansen-Løve. També està la mesura d’un èxit heroic que, a primera vista, no sembla tal i, per tant, resulta molt més meritori. La directora ha partit de les seues pròpies experiències per a narrar el primer amor, les seues fases d’enlluernament, distanciament i ruptura, però col·locant-se en la posició ingènua del seu alter ego, tornant, en suma, als dèsset, a la netedat d’eixa mirada adolescent, a l’electricitat del primer gaudi carnal, però també a eixa vulnerabilitat que tot ho amplifica i que tradueix qualsevol detall aparentment minúscul en insalvable melodrama privat.
En el seu anterior treball, la magnífica El padre de mis hijos (2009), Mia Hansen-Løve abordava un tema espinós en clau lluminosa, sense sucumbir al potencial melodramàtic d’un punt de partida que també es nodria de les seues pròpies vivències: en eixe cas, la seua breu relació professional amb el productor Humbert Balsan, que va posar fi a la seua vida el 2005. La cineasta parlava de la mort col·locant la seua mirada sobre l’herència vital, sobre la supervivència de l’absent a través del seu llegat creatiu, però, sobretot, de l’herència afectiva en el seu entorn immediat.
Enfront de la pel·lícula anterior, Primer amor sembla jugar en desavantatge, perquè ací no entren en aparent conflicte el tema i el to, però Mia Hansen-Løve aconsegueix exiliar tota retòrica i tota melassa del resultat final, apel·lant als registres fundacionals de la Nouvelle Vague però sense rendir-se a l’exercici d’estil. Primer amor pareix emanar sense cap esforç de l’ànima de la seua protagonista Camille, perquè la posada en escena sembla construir-se en perfecta sintonia amb el seu trajecte sentimental de la dependència a la maduresa. Com si haguera aplicat la teoria arquitectònica que escolta Camille a la construcció cinematogràfica, Mia Hansen Løve ha aconseguit fer una pel·lícula que manté un equilibri perfecte entre la memòria i l’aquàtica fluïdesa de la vida.
Jordi Costa (EL PAÍS, 10 de maig de 2012)
LA FITXA
Un amour de jeunesse. França-Alemanya, 2011. 110 minuts
Direcció i Guió: Mia Hansen-Løve. Fotografia: Stéphane Fontaine. Producció: Philippe Martin i David Thion.
Intèrprets: Lola Créton (Camille), Sebastian Urzendowsky (Sullivan), Magne-Håvard Brerkke (Lorenz), Valérie Bonneton (mare de Camille), Serge Renko (pare de Camille), Özary Fecht (mare de Sullivan).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LAS SESIONES / EUA, 2012
Ben Lewin
Mark O'Brien, un poeta i periodista tetraplègic i amb un pulmó d’acer, decideix que als seus 38 anys ja és hora de perdre la virginitat. Amb l’ajuda del seu terapeuta i l’orientació d’un sacerdot, Mark es posa en contacte amb una terapeuta sexual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario