Dia 25
UN
JARDÍ DE LLIBERTAT
Hi
ha un moment de digressió en Women
without men
en què els seus protagonistes, dones de molt distinta classe social,
acaben en un jardí especial, allunyat en l'àmbit temporal i
l’espacial de les revoltes -i posterior colp d’Estat- que va
viure Iran en 1953.
És
un toc de realisme màgic gens subtil, un senyal a l’autèntica
passió de la seua directora, l’iraniana Shirin Neshat (Qazvin,
1957): el videoart. Neshat és una de les creadores audiovisuals més
importants i Women
without men,
el seu reeixit salt -premi a Venècia inclòs- al llarg de ficció.
Eixe senyal enllaça la seua pel·lícula amb Hunger,
de Steve McQueen, un altre videocreador d’altura esdevingut en
cineasta amb ganes de contar històries socials amb potència visual
i lirisme. "Moltes
gràcies pel paral·lelisme. El respecte moltíssim com a artista i
com a realitzador de cine",
contesta per telèfon des de Nova York.
"És
cert que usem la poesia per a parlar del drama. Altres artistes, com
Julian Schnabel, han caigut en el convencionalisme en el seu salt al
cine. Al contrari, per a mi era necessari usar la força de les
emocions, la potència de les imatges per a construir la història
sense oblidar els diàlegs. Ah, el guió... es dur respectar-lo per a
algú que ve de la videoinstal·lació
[rialles]".
La
directora iraniana ha viscut quasi tota la seua vida als Estats
Units, però mai no ha traït al seu país natal en la seua obra.
"Estic
tan involucrada a ser iraniana, que entenc que la gent veja la meua
obra com la d’una autora d’allí, malgrat que als 18 anys la meua
família es va mudar als EUA. Sé que la meua obra és un constant
diàleg entre la societat iraniana, l’islam i la condició
femenina. Ser artista és ser conscient de tu mateixa, de la teua
realitat".
I en esta onada de llibertat que arrasa com un tsunami
els països islàmics, li ha arribat l’hora a Iran? "Tant
de bo. Açò està passant tan ràpid. A Egipte va ser molt
espontani, però a Iran no agafaran el Govern amb la guàrdia
baixada. Hi ha un ferri control de les comunicacions".
En
Women
without men,
el
jardí-refugi al·legòric en què es reclouen les dones beu del
realisme màgic de la literatura sud-americana. És una elecció
seua? "Hi
estava al llibre en què es va basar el guió. Molta gent em va
avisar: 'Eixe tipus de literatura és el més difícil de traslladar
al cinema'. No hi ha ni una adaptació decent de les novel·les de
Gabriel García Márquez, perquè la màgia i l’al·legoria no es
poden plasmar en la pantalla si no ho fas amb absoluta llibertat
artística. I l’al·legoria sempre ha estat a la cultura persa. El
jardí serveix per a escapar de la realitat, i molts occidentals no
m’entenen".
A
Neshat se li acaba el temps, però abans vol recordar Jafar Panahi,
el cineasta iranià represaliat pel règim dels aiatol·làs. "Som
amics, estem en contacte constantment. La seua conversió en icona és
dolorosa per a la seua situació, però necessària per a defendre la
democràcia a Iran".
Gregorio
Belinchón
(EL PAÍS / 25-02-2011)
Teherán,
1953. Partidarios del primer ministro Mohammed Mossadeq, defensor de
la nacionalización de los recursos petrolíferos iraníes, se
enfrentan en una plaza emblemática de la ciudad con los defensores
del sha Reza Pahlevi, apoyado en la sombra por los servicios secretos
del Reino Unido y Estados Unidos. Es la lucha abierta de los
ciudadanos de un mismo pueblo. En una plaza y a garrotazos. Los
paralelismos con lo ocurrido en Egipto y variados países del mundo
islámico nos llevan, una vez más, a elucubrar sobre el carácter
cíclico de la historia. Women
without men,
ópera prima de Shirin Neshat, llega con retraso a España pero,
quizá, en el mejor de los momentos.
Premio
a la mejor dirección en el Festival de Venecia de 2009, la película
cuenta la historia de cuatro mujeres durante los días del golpe de
estado, mezclando cine político, drama social y, lo peor, un halo de
descompensada imaginería visual que la convierte en una obra
desigual. Mejor cuanto más apegada a la tierra, cuanto más centrada
en el devenir físico de sus personajes, la película de Neshat, sin
embargo, resbala cuando se sube a las nubes de una poesía visual más
cercana a un realismo mágico con tendencia a lo rancio que a sus
demoledores, subversivos y desconcertantes trabajos realizados desde
hace dos décadas en el campo del videoarte y la fotografía. Eso sí,
las circunstancias históricas del momento invitan a interiorizar en
el imaginario colectivo algunas frases. "Todo se repite en la
historia. La esperanza, la traición, y también el miedo".
Actual, intemporal.
Javier
Ocaña
(EL PAÍS / 25-02-2011)
A
partir del seu treball com a fotògrafa i videoartista, Shirin Neshat
ha elaborat des de l’exili la seua pròpia versió de la teoria de
gèneres en un context tan polaritzat com el de la societat iraniana,
en el qual la tradició opressora del patriarcat ha deixat molt clar
qui són els roïns de la pel·lícula. Més d’una instal·lació
de Neshat ha fet insistència en aquest enfrontament, amb la
subtilesa obliqua d’un art que no necessita el relat per a fer-se
entendre. En Women
Without Men
converteix aquest discurs en narració. La subtilesa desapareix: el
més discutible d’esta opera prima és que les quatre
protagonistes, dones en l’època del colp d’estat de 1953 a
Teheran que va derivar en un enfortiment del fonamentalisme, són en
excés representatives o simbòliques d’un únic missatge. El
personatge més interessant, el d’una prostituta a la vora de la
bogeria, és el més abstracte, i el portador de les imatges més
malaltes i belles d’una pel·lícula que troba la seua capacitat de
seducció en la bellesa lunar, una mica sinistra, de la seua
estètica, prolongació directa de la producció artística de
Neshat.
Sergi
Sánchez
(fotogramas.es)
El
cine iraní se debate entre el exilio y el encierro más vergonzoso
(memorable silla vacía en el reciente Festival de Berlín para
Jafar Panahi).
Pero Shirin
Neshat
pertenece más al videoarte neoyorquino que al cine que se viene
desarrollando en su tierra natal, lo que se nota y se siente en este
su primer largometraje. Historia coral, coherente y consecuente con
la temática de la Neshat fotógrafa y performance, Women
Without Men
adolece de dimensión cinematográfica, más que de ambición
narrativa, lo cual supone una falta grave para alguien que se ha
doctorado cum laude en el territorio de la imagen.
No queremos decir con
esto que los planos de la película no posean la belleza de la serie
fotográfica Women of Allah, ni la capacidad de sugerencia de
obras como Turbulent o Rapture, sino que del conjunto
no se desprende aquella fuerza intrínseca que sí atesoraban las
mencionadas piezas. La película deja para el recuerdo secuencias
como la del prostíbulo –extraída de Zarin,
otra adaptación de la literatura de Parsipur
Shahrnush–, la del baño público, o la misma
escena del suicidio que vertebra la película, pero por otro lado
peca de una insuficiente y en ocasiones artificiosa recreación
histórica (hablando en plata, al conflicto histórico le faltan
extras y le sobra maquillaje).
Aún
así, la película conquistó al presidente del Jurado del Festival
de Venecia en 2009
(Ang Lee),
lo que provocó que Neshat se hiciera acreedora del León de Plata en
aquella edición. Premios más cuestionables se han visto.
Sergio
F. Pinilla
(cinemania.es)
LA
FITXA
Zanan-e
bedun-e mardan.
Alemanya, Àustria, França,
2009.
95 minuts
Directora:
Shirin
Neshat. Guió:
Shirin Neshat, Shoja Azari (Novel·la: Shahrnoush Parsipour).
Fotografia:
Martin Gschlacht. Música:
Ryûichi Sakamoto. Producció:
Susanne Marian, Martin Gschlacht i Philippe Bober.
Intèrprets:
Pegah Ferydoni (Faezeh), Arita Shahrzad (Fakhri), Shabnam Tolouei
(Munis), Orsi Tóth (Zarin).
PRÒXIMA
PEL·LÍCULA
NADER
Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN
/ Iran, 2011
Asghar
Farhadi
Nader
i Simin son un matrimoni que, junt amb la seua filla Termeh,
decideixen abandonar Iran a la cerca d’una vida millor. Però quan
tot està quasi preparat ell es tira enrere per temor d’abandonar
son pare, a qui li han diagnosticat Alzheimer. Així comença un
conflicte entre ells, que es complicarà quan Nader decideix
contractar una dona per a ajudar-li amb l’atenció
de son pare. SI
NO L'HEU VISTA, NO VOS LA PERDEU. ÉS UNA DE LES MILLORS PEL·LÍCULES
ESTRENADES EL 2011.
No hay comentarios:
Publicar un comentario