Arrugas

11 Novembre

ENTREVISTA AMB PACO ROCA

            Ací un experiment: llegir Arrugas, el còmic en què Paco Roca va mirar de front la vellesa i a la mort i que li va valdre el Premi Nacional de Còmic, i submergir-se en el metro o pujar-se a l’autobús just després. És increïble, en eixe primer viatge veuran més persones majors que en la seua vida. El lector repararà de seguida en els fins ara invisibles bastons, en la dificultat dels ancians per a pujar les escales, la cura amb què caminen sostinguts l’un en l’altre els dos membres d’un matrimoni que ja ha celebrat les seues noces d’or. En el jersei verd i en les perles. El mateix efecte de crida d’atenció, de conscienciació si es vol, produeix la pel·lícula que Ignacio Ferreras ha dirigit sobre aquesta història inusual, trist, optimista i brillant de Roca. La història d’un grup de persones que busca els calius de la vida en una residència. Hui, encara que sense la que hauria sigut una merescuda nominació a l’Oscar, s’estrena als cinemes espanyols.

P.- Fa un poc més d’un any plantejava en una conferència a Madrid l'enorme treball que li havia suposat adaptar el còmic al cinema. Com ha portat la resta del procés?

R.- Com estava fent altres coses, em va resultar un poc estressant, perquè no m’imaginava el treball que m’anava a portar. De totes maneres, m’abellia estar dins però tampoc del tot, perquè era la pel·lícula d’Ignacio i era més relaxant deixar-la en les seues mans.

P.- En quines parts de la producció s’aprecien més les seues aportacions al magnífic treball de Ferreras?

R.- Hi ha hagut dues parts, el guió i la part visual. El guió era una oportunitat de ficar coses que se m’havien quedat fora d’Arrugas . He anat a moltes xarrades amb neuròlegs, familiars... he viscut moltes experiències que em semblava que eren curioses. I també he pogut canviar coses d’ Arrugas que ara hauria fet de forma diferent, com la conversa del metge amb Emilio, quan li comunica quina malaltia té, crec que és massa evident en el còmic. Ha sigut una segona oportunitat. El meu treball consistia a donar-li eixa informació a Ignacio, li passava fotos, dibuixos... però ha sigut ell qui li ha donat tota l’estructura.

P.- Viscuda l’experiència d’elaboració d’un guió, veu moltes diferències respecte al còmic?

R.- Sí, la meua forma de veure les històries ve més dels còmics o dels llibres en el sentit en què tens una complicitat diferent amb el lector, pots anar més lentament i no passa res, pots ser més rebuscat perquè si ell es perd, pot parar i tornar per a arrere. En cine, si un espectador se t’avorreix, l'has perdut, has de portar-lo agafat de la mà fins al final de la història i això requereix una altra forma de narració. Ignacio es va encarregar de canviar un poc l’ordre de les coses i fins i tot de fer altres més evidents. També va afegir trames, com l’escena de la piscina, i coses que mai se m’haurien acudit a mi en el còmic, com la part en què està Emilio dormint, veu que estan replegant les coses en sa casa i ix el cartell de "Es Ven". Eixa escena aporta moltíssim. L’important era que mantinguera l’esperit del còmic, que no es convertira en quelcom melodramàtic i sensibler i que tinguera l’optimisme sense perdre la realitat. Tota eixa part del guió va ser curiosa perquè a mi en el còmic és el que més m’agrada. He aprés molt. Per exemple, Ignacio em preguntava: "Com era la dona d’Emilio? Com era la seua família? Són de classe mitjana?" M’ha servit per a ser, si no més exigent, almenys sí més ambiciós.

P.- Però creu que còmic i cinema, amb totes les adaptacions que hi ha, són dos arts efectivament agermanades, que s’entenen bé i que fins i tot es retroalimenten?

R.- Tenen moltes coses en comú igual que el còmic les té amb la literatura. No és que el còmic siga un storyboard però t'adones que les coses que funcionen en còmic funcionen en cinema. Succeeix així amb la síntesi dels diàlegs, en literatura pots posar dues pàgines de monòleg del personatge, però en un còmic no.

P.- El germen d’ Arrugas està en l’homenatge que vosté li va fer als seus pares. Han vist ells la pel·lícula?

R.- Sí, i s’han emocionat molt. La veritat és que estic molt content amb tot el que ha sorgit a partir d’ Arrugas perquè és un projecte molt personal, que tracta sobre ells i que vaig fer per a ells. M’hauria sabut fatal que tot açò haguera passat uns anys després i que els meus pares no ho hagueren vist. Estic encantat que puguen gaudir amb tot açò. D’una banda, perquè saben que el seu fill es dedica a una cosa que, si no seriosa, almenys no és una tapadora de res tèrbol; i, d’altra banda, s’han vist convertits quasi en els protagonistes. Els seus veïns, la família, tots estan molt contents i ells s’enorgulleixen.

P.- Llàstima això dels Oscar. Però, bo, ací està Chico y Rita.

R.- Era molt difícil aconseguir la nominació. Arrugas és una pel·lícula d’un pressupost molt ajustat, de dos milions d’euros. Estic segur que qualsevol de les altres pel·lícules que estan nominades tenen eixos diners només per a publicitat i entrepans. Es valora més una animació virtuosa i en el nostre cas era la justa per a poder contar esta història. Hauria estat molt bé però que estiga Chico y Rita m’alegra, Mariscal és amic i l’admire. L’important era que estiguera entre les nominades una pel·lícula d’animació per a adults. Chico y Rita és d’eixes pel·lícules que són necessàries perquè van a un tipus de públic diferent i és arriscat sempre ficar-te en un projecte d’estso, perquè l’animació per a adults és molt poc comercial, vas a un públic molt minoritari, té molt mèrit.

P.- En Arrugas mira de front on ningú vol mirar, inclús vosté conta que es va adonar del problema quan, treballant per a un anunci, li van suggerir que llevara dos ancians que havia dibuixat per ser "antiestètics". El cas és que tots anem camí de la vellesa... d’una vellesa probablement més dura que la dels seus personatges.

R.- Arrugas la vaig fer abans de la crisi i pensava que la nostra vellesa seria millor que la dels nostres majors, però ara ja em comença a fer por. Està feta en dos sentits, en el de parlar de la vellesa dels meus pares i del lloc que ocupa en la nostra societat; i en el de preparar-nos, preparar-me, per a la vellesa. Els joves de hui haurem de lluitar molt fins a eixe moment.

P.- Vosté tem la vellesa?

R.- Sí quant al que representa del final de la vida i la decrepitud física. Per eixe costat, m’he llevat una mica la por, però sí m’espanta el què serà de mi si no tinc diners, si la meua família no m’ajuda..., eixa fragilitat de la vellesa davant de la societat em preocupa. Hui sé que, com deia Woody Allen, a partir dels setanta tots som el sexe dèbil.

Marta Caballero (EL CULTURAL, 27 de gener de 2012)

ON HABITE L’OBLIT

Amb Arrugas, Paco Roca va coronar la maduresa d’una carrera com a historietista en què havia exercit de perseverant corredor de fons. En esta commovedora descripció del microcosmos d’una residència d’ancians, Roca revelava un perfecte domini del llenguatge de les vinyetes i una sorprenent precisió a l’hora de posar el seu traç al servei de l’eloqüent gestualitat dels seus personatges: el seu magistral ús de l’el·lipsi, els seus jocs amb la realitat i la fantasia i les seues elegants solucions narratives i formals per a mostrar el devastador avanç de l’alzheimer acreditaven la seua destresa en el maneig d’un tema delicadíssim.

Adaptar Arrugas al cinema no era, precisament, una tasca fàcil, encara que es comptara amb la participació directa i la complicitat del mateix Paco Roca. Ignacio Ferreras, que havia dirigit un dels segments de l’excèntrica pel·lícula col·lectiva Tokyo Onlypic 2008 (2008), afronta la direcció de la pel·lícula amb lloable exigència de fidelitat, però algunes de les seues eleccions poden sembrar el desconcert entre els lectors de l’àlbum: sorprén, per exemple, escoltar Miguel, un dels personatges més complexos del relat, parlant amb accent argentí, en la mateixa mesura en què la decisió de fer-li créixer la barba per a marcar el pas del temps contrasta amb els recursos més subtils emprats per Roca. Ben sovint, la banda sonora envernissa d’excés de sentimentalisme unes imatges que, al còmic, refrenaven les explosions emotives que podia inspirar el material de partida. L’animació emprada també juga en contra de la precisió interpretativa dels personatges i del llenguatge fluid de l’original: és inevitable pensar que, abans que una decisió estilística, el resultat és fruit del pols dels animadors amb un modest plantejament de producció.

            Arrugas obre, junt a Chico y Rita, un camí possible per a l’animació adulta de producció espanyola: és una pel·lícula notable que no devalua ni tergiversa les seues fonts, i que, en alguns moments, com eixe clímax final construït amb gran intel·ligència narrativa i enlluernador desplegament de recursos formals, aconsegueix tocar la força de la primera gran obra de maduresa de Paco Roca.

Jordi Costa (EL PAÍS, 27 de gener de 2012)

LA FITXA

Espanya, 2011. 80 minuts

Direcció: Ignacio Ferreras. Guió: Ángel de la Cruz, Paco Roca, Ignacio Ferreras, Rosanna Cecchini, Música: Nani García.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

ALGÈRIA, EL MEU PAÍS / Espanya, 2012

Juli Esteve

Aquest documental és un treball sobre la història i la memòria dels emigrants valencians, sobretot del sud, a Orà i Alger i es basa en el testimoni de 30 persones que van nàixer o van viure a Algèria, la majoria fins a 1962, l’any en què va acabar la guerra per la independència.