JEAN-PIERRE I LUC DARDENNE
Amb dues Palmes d’Or, el cinema dels germans
Dardenne és un dels cims indiscutibles del panorama mundial. La seua última
pel·lícula, El niño de la bicicleta, Gran Premi del Jurat en l’últim Festival de
Cannes, significa alhora una tornada a les seues arrels i un punt i a part en
les seues carreres.
Els cineastes, no en va, tornen a moltes de les
seues claus i obsessions però sorprenen amb un film més lluminós que els
anteriors. “Hi ha dues diferències de pes
-assenyala a EL CULTURAL
Jean-Pierre Dardenne-. D’una banda, és la primera vegada que rodem a l’estiu, i la llum
canvia del tot. És una pel·lícula molt del carrer. D’un altre
costat, el personatge interpretat per Cécile de France és netament positiu”.
Hi ha un tercer element que marca la diferència i
és que per primera
vegada en el seu cine hi ha música. El niño de la
bicicleta té, com és habitual
en les pel·lícules dels belgues, un xiquet com a protagonista: Cyril, un xaval de tretze anys hiperactiu que malviu
en un centre per a xiquets desemparats i que somia de ser rescatat per son pare
(l’habitual Jéremie Renier). Mentre el xiquet busca el seu pare, una perruquera
amb un cor d’or s’ofereix a atendre’l els caps de setmana, i inicia així
una relació matern-filial que és un triomf absolut de l’amor.
En molts aspectes, El niño de la bicicleta
és perfectament coherent amb l’univers dels Dardenne. La figura del pare
desaprensiu la podem veure en La promesa (1996) o, fins i tot,
en El niño (2005), on amb uns quants anys menys el propi Renier
li donava la seua primera volta al personatge de progenitor sense escrúpols.
D’altra banda, els més joves són protagonistes habituals del cinema dels
cèlebres germans. L’inquiet Cyril enllaça amb l’adolescent de La promesa
en la seua bondat natural o amb el d'El hijo en el paper
simbòlic que acaba adoptant com a esperança de futur. A més, com és freqüent, el film planteja nombrosos dilemes
morals: Fins on arribarà eixa dona per a protegir un xiquet que
no és el seu fill? Serà aquest capaç de superar la ràbia i el rancor per haver
sigut abandonat i apartar-se del mal camí?
“Ens interessa col·locar els nostres
personatges en situacions d’un dramatisme extraordinari en què han de prendre
complexes decisions morals. Ens agrada acompanyar-los i veure com aconsegueixen
eixir avant. En el nostre cinema, la pregunta té a veure amb la consecució d’un
crim i les seues conseqüències”. Ací està
la protagonista de El silencio de Lorna (2008), la seua
anterior pel·lícula, traumatitzada per un homicidi involuntari o el Cyril
d’aquest nou film, carn de canó per al delicte.
Els Dardenne solen fixar-se en personatges de classe
baixa, persones sense estudis i amb poques possibilitats de prosperar per als
quals la delinqüència és un drama inevitable. “És difícil
respondre a la qüestió de per què situem les nostres pel·lícules en ambients
marginals. Podrien adduir-se qüestions polítiques o sociològiques però no
estaríem sent sincers perquè hi ha motivacions més profundes. Cal estimar esta gent, el seu somriure, la seua forma de
buscar-se la vida. No creiem que filmem víctimes sinó persones en
circumstàncies molt dures”, explica Luc
Dardenne.
Ben
sovint, en els seus films succeeixen coses terribles que deixen l’espectador
amb el cor encollit. Encara que El niño de la bicicleta ens
faça somiar amb un futur millor per al seu protagonista, també ens trobem amb
un d’eixos éssers a la deriva tan propis de la seua filmografia: “És
un fet universal que les
persones que no han rebut afecte de xicotets tendeixen a la destrucció. No és
casual que la Securitate romanesa reclutara orfes o desemparats per a les seues
sinistres operacions. Cyril necessita desesperadament sentir-se
estimat, sentir que algú es preocupa per ell. Haurà d’aprendre a estimar la
vida”.
Els bons
aficionats al cinema dels Dardenne també saben que hi ha dues coses que poques
vegades fallen. D’una banda, és constant el tràfec de bitllets arrugats, eixos
diners que es fan físics i que cobren així una presència més simbòlica que el
líquid i electrònic de les targetes de crèdit. Per l’altra, la
velocitat es converteix en una via de fuga per als desconsols del protagonista,
com el kart de La promesa o la moto d'El niño;
ací és la bicicleta del propi títol la que també marca el ritme dinàmic i
frenètic del film: “Concebem
eixe moviment constant de la bicicleta com una metàfora del seu nerviosisme, de
la seua inquietud. Ell va d’una porta a una altra, i
eixe trasbals no és més que la seua desesperació per acostar-se al pare”. No obstant això, al contrari que en altres films,
en esta ocasió el to realista (naturalista és l’adjectiu tradicional per a
descriure el cine dels Dardenne) es veu substituït per un to quasi de faula que
a estones recorda una versió lliure d’Oliver Twist.
Les
trames normalment enrevessades dels Dardenne desapareixen en El niño de
la bicicleta, on la història transcorre sobre les carrils d’un argument diàfan.
Per què tornar una vegada i una altra a l’assumpte de l’orfandat, dels fills
abandonats? “En la societat actual els vincles familiars són molt més
fràgils. Alguna cosa passa en un món en què els pares no s’ocupen dels seus
fills”, afegeix. El niño de
la bicicleta rubrica una de les filmografies més brillants i coherents
de la història del cinema.
Juan
Sardá (EL CULTURAL 28/10/2011)
LA BONDAT D’UNA ESTRANYA
En El silencio de Lorna (2008), els Dardenne deixaven la
seua castigada heroïna abandonada en el cor del bosc, com una Blancanieves
inquietant, aparentment fora de perill d'eixos ogres quotidians que poblen els
submóns del tràfic d'individus. Ara, són els propis cineastes els que parlen de
conte de fades al referir-se a El niño de la bicicleta, radical exercici de concisió
narrativa que corre el risc de ser subestimat quan, en realitat, és l'afinament
del seu cine social, sempre nets de paternalisme i sermoneig ideològic.
En El niño de la bicicleta, el protagonista, vestit de roig, travessarà un bosc
que funciona com el territori de la temptació, de la senda torçada que podria
frustrar el seu testarrut camí de redempció. És un moment que emparenta amb el
desenllaç d' El silencio de Lorna, pel·lícula en què s'amplificaven els ressons noir d'El niño la filmografia dels belgues és un
complex sistema de gots comunicants.
Els Dardenne aconsegueixen que la seua posada en
escena responga en tot moment a la tensió interior del seu personatge, eixe
cadell desemparat, en constant lluita amb un món que li resulta hostil i que
haurà d'acomodar-se a eixe nou (i potser provisional) cau que li ha habilitat
la bondat d'una estranya.
Jordi
Costa (EL PAÍS, 28 d’octubre
de 2011)
LA FITXA
Le gamin au vélo. Bèlgica-França-Itàlia, 2011. 87 minuts
Direcció i Guió: Jean-Pierre
Dardenne, Luc Dardenne. Fotografia:
Alain Marcoen. Productors:
Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne i Denis Freyd.
Intèrprets: Cécile de France
(Samantha), Thomas Doret (Cyril), Jérémie Renier (Guy).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
ARRUGAS / Espanya, 2011
Ignacio Ferreras
Emilio, que pateix un principi
d’Alzheimer, és ingressat en una residència, on de seguida es fa amic de
Miguel, qui l’ajudarà a evitar que vaja a parar a la planta dels incapacitats.
Llargmetratge d’animació per a adults, basat en el còmic homònim de Paco Roca
(Premi Nacional de Còmic 2008).
No hay comentarios:
Publicar un comentario