Nader y Simin, una separación.

2 decembre

DIVORCI A IRÁN

L’Iran modern, el que habita en els jutjats, les escoles i les universitats, és el que retrata Asgar Farhadi en Nader y Simin, una separación. Ós d’Or en l’últim Festival de Berlín, la pel·lícula mostra que el cine iranià no ha deixat de créixer a pesar de la persecució de directors com Kiarostami o Panahi.

Resulta certament interessant que les dues ficcions iranianes que major recorregut estan tenint aquest 2011 pel circuit de festivals cinematogràfics siguen propostes tan divergents en la forma com convergents en el fons. Per un costat tindríem Good Bye, de Mohammad Rasoulof, presentada en la secció 'Un certain regard' de l’últim festival de Cannes, aterridora història d’una dona embarassada amb el marit desaparegut -un periodista perseguit pel règim de Mahmud Ahmadineyad-, que tracta de fugir del país coste el que coste. La pel·lícula de Rasoulof aplica un to àrid, estàtic i agressiu a la tràgica història narrada: la càmera captura la soferta mare coratge en enquadraments claustrofòbics i li nega tot respir.

Per un altre costat tenim esta deliciosa Nader y Simin, una separación, d'Asgar Farhadi -tot i ser la seua quarta pel·lícula com a director al nostre país només ha estrenat l’anterior: A propósito de Elly (2009)-, última guanyadora del Festival de Berlín, on es va alçar amb l’Ós d’Or a la Millor Pel·lícula i a les Millors Interpretacions a l'actor i a les dues actrius protagonistes. La pel·lícula arranca amb la petició amistosa de divorci d’una parella de classe mitjana; ella vol exiliar-se a un altre país on la seua filla puga créixer amb major llibertat, de pensament i de credo; ell, al contrari, vol quedar-se per atedre son pare malalt d’Alzheimer. La situació conjugal acabarà desenrotllant-se fatalment amb un accident que implica la dona embarassada que cuida del pare malalt. L'esdeveniment els portarà a enfrontar-se en els tribunals, situació que farà canviar el cos dramàtic per les formes del thriller jurídic, on els personatges no cessaran d’enfrontar-se a qüestions morals que acabaran per embogir les seues vides. Diu Farhadi que en totes les seues pel·lícules intenta donar una visió realista i complexa dels personatges, siguen homes o dones: “Actualment a Iran les dones són les que realment lluiten per a recuperar els drets que els han retirat. Són autèntiques resistents, més decidides que els homes”.

La clau de les seues paraules està en eixa mirada naturalista que diposita en el drama. I és que Nader y Simin, una separación és una pel·lícula que mira Occident en les formes. Si generalment l’espectador occidental més avesat relaciona el cine iranià amb la semàntica de l’espera, la repetició, el silenci i la contemplació -d’ací van sorgir realitzadors com Abbas Kiarostami, Mohsen Makhmalbaf o Jafar Panahi-, se sorprendrà positivament amb aquesta obra dinàmica. La seua cinètica interna és superior a molts thrillers americans, on les accions s’encadenen en cascada i on es parla (i es diu) molt, de manera que recorda, per moments el Woody Allen de Maridos y mujeres (1992) o el Mike Leigh de Secretos y mentiras (1996). La innegable força del retrat de la quotidianitat contemporània a Teheran, urbs de malson tenallada per una burocràcia escheriana i un rígid sotmetiment a les lleis religioses, converteix l’acte particular -l’anècdota dramàtica- en una acció universal -els dilemes ètics a què s’enfronten els personatges valen per a qualsevol lloc del món. D’ací que la diferència entre ambdós films siga purament plàstica: ambdós retraten Iran des d’un punt de vista modern, allunyat de la vida rural, amb personatges que voregen la intel·lectualitat, però alhora denoten les imposicions d’un govern que usa la religió com a aterridora arma llancívola.

Però mentre en Good Bye les formes tendeixen a l’abstracció, en la pel·lícula de Farhadi busquen desbordar-se a fi d’equiparar la violència interna del relat. Això no converteix una pel·lícula millor que l'altra, però sí que mostra que el cinema iranià mai no ha deixat de créixer per més que Kiarostami visca exiliat a França i Panahi seguisca empresonat sota l’única acusació de fer pel·lícules que no agraden al règim (al principi del text apuntem que les dues ficcions més interessants d’enguany eren les de Farhadi i Rasoulof, perquè la millor pel·lícula iraniana del 2011 és un documental amb forma de  diari filmat: This is not a film, on Panahi retrata un dia de la seua vida com a condemnat a detenció domiciliària). Esta actualització del context dramàtic de l’Orient Mitjà no és en absolut fútil: “Molts occidentals tenen la idea errònia de què gran part de la població iraniana viu al medi rural i, per tant, assignen un lloc en la burgesia als personatges de la pel·lícula. Els referents a Iran són molt diferents dels d’Occident. Estan els pobres, la classe mitjana i els rics, però només és una diferència econòmica. Moltes persones sense recursos econòmics tenen un elevat nivell cultural”. Una contextualització que el director ha tractat d’imprimir a la seua obra des dels seus inicis, ja que tracta de retratar l’Iran modern, el que habita als jutjats, a les escoles, a les universitats... Si a més es realitza contant una història tan ben teixida i amb tanta força (i intel·ligència) com aquesta, normal que Nader y Simin, una separación siga la grandíssima pel·lícula que és. De fet, encara que només fora per la força que posseeixen les seus intèrprets femenines -en les antípodes del que Occident imagina d’una dona sotmesa sota una religió opressiva-, les actrius Leila Hatami i Sareh Bayat, el visionat d’aquesta obra ja hauria pagat la pena.

Alejandro G. Calvo (EL CULTURAL  07/10/2011)

TOTS SOM CULPABLES

Si Fritz Lang haguera dirigit aquesta pel·lícula, hauria fet insistència en l’ambigüitat moral dels seus personatges. Si Jean Renoir haguera dirigit aquesta pel·lícula, hauria demostrat que tots ells tenen les seues raons per a actuar del mode en què ho fan. Si Otto Preminger haguera dirigit aquesta pel·lícula, els hauria mirat des d’una presumpta objectivitat i hauria intentat que tots els elements de juí estigueren en primer pla, per tal d'oferir a l’espectador l’oportunitat d’interpretar-los al seu capritx. La magnífica pel·lícula d’Asghar Farhadi fon estes tres perspectives en una sola: construeix l’edifici d’un thriller judicial sobre les bases d’un melodrama familiar que muda de pell a cada canvi de pla i desmunta sense parar els mecanismes d’identificació de l’espectador; procura que tots els seus personatges tinguen espai i temps per a explicar-se, o perquè els entenguem; exposa les dificultats que té comportar-se segons una ètica individual sense que ningú estiga per damunt de les altres, i opta per un auster naturalisme que bé podria confondre’s amb una sinistra, pessimista objectivitat.

El rosari de desastres que desencadena la separació de Nader i Simin no sols revela el revers fosc dels actes quotidians i la maldat inconscient que amaguen les mentides que diem per a salvar-nos sinó també la força oculta de la lluita de classes en la societat iraniana i el control d’un patriarcat que, obstinat, continua volent silenciar la voluntat de les dones. Menys al·legòrica que A propósito de Elly, Nader y Simin, una separación no subratlla les seues denúncies, perquè a Farhadi li interessa més allò universal que allò particular. En cada amagatall narratiu, hi ha un dilema moral que dóna un gir radical al relat, i al final només hi ha un personatge –el de la filla afectada per la violenta separació dels seus pares– realment pur, una mirada sàvia que compta amb tota la informació necessària per a arribar a la conclusió que, en aquesta faula exemplar, tots som culpables fins que es demostre el contrari.

Sergi Sánchez (7 d'octubre de 2011)

EL COSTAT OCULT D'UNA VERITAT

No corren bons temps per als cineastes iranians, conscients que poden acabar a la presó o en l’exili. Però les seues pel·lícules continuen acumulant guardons en festivals internacionals i provocant actituds contradictòriament i decididament cíniques en els censors que exerceixen la intolerància oficial. Amb Nader y Simin, una separación, el seu cinqué llargmetratge, Asghar Farhadi va obtindre l’Ós d’Or en l’últim Festival de Berlín, en l’edició anterior del qual també havia sigut guardonat com a millor director per A propósito de Elly. El talent que evidenciava en aquella pel·lícula on es percebien ressonàncies de l’obra d’Antonioni, queda ara desbordat per la seua nova obra.

En Nader y Simin, una separación confronta dos universos de la societat iraniana actual i deixa que siga l’espectador qui prenga partit mitjançant la informació aportada, que és constant i gens reiterativa. Enquadraments de càmera sempre perfectes, diàlegs esplèndidament dosificats i la credibilitat aportada pels actors, des dels protagonistes a l’últim figurant, converteixen la pel·lícula en un fascinant, magistral mosaic d’emocions.

Farhadi manté l’espectador en constant estat de sorpresa, un fet inusual en els temps de cinema recurrent i basat en arquetips mancats de vida pròpia. Divorci, religió i diferències socials constitueixen els elements d’una història, aparentment gens extraordinària, però que manté en suspens i ofereix girs sorprenents. Tots oculten algun secret i Farhadi mai pren partit: és l’espectador qui ha de decidir. 

Lluís Bonet Mojica (LA VANGUARDIA,  7 d'octubre de 2011)

LA FITXA

Jodaeiy e Nader az Simin. Iran, 2011. 123 minuts

Direcció i Guió: Asghar Farhadi. Fotografia: Mahmood Kalari. Música: Sattar Oraki. Productors: A. Farhadi i Negar Eskandarfar.

Intèrprets: Leila Hatami (Simin), Peyman Moadi (Nader), Sareh Bayat (Razieh), Shahab Hosseini (Hojjat), Sarina Farhadi (Termeh).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA (ATENCIÓ: 23 de desembre!!!!)

EL ILUSIONISTA / França, 2010

Sylvain Chomet

Conta la història d’un vell mag que tracta de no defraudar una xiqueta convençuda que els seus trucs de màgia són reals. Segona pel·lícula d’animació del director de Bienvenidos a Belleville, basada en un guió inèdit de Jacques Tati.