Algèria, el meu país

Dia 18  

Es contará en la presencia del seu director, aprofiteu per saber coses de primera má sobre la pel.li

Després de vora un any sencer de treball, arriba Algèria, el meu país, el nou documental d'InfoTV i probablement el projecte audiovisual més ambiciós que mai ha posat en marxa esta empresa creada el 2004. El guió i la direcció corresponen a Juli Esteve i la imatge i la postproducció, a Antoni Arnau i Esther Albert.

            Algèria, el meu país és un treball sobre la història i la memòria dels emigrants valencians, sobretot del sud, a Orà i Alger i es basa en el testimoni de 30 persones que van nàixer o van viure a Algèria, la majoria fins al 1962, l'any en què acabà la guerra per la independència i es va produir un dels més grans èxodes de la història, amb l'eixida forçada del país de prop d'un milió d'europeus. I entre ells, uns quants centenars de milers descendents d'emigrants andalusos, murcians, valencians o balears, que des de la instauració de la colònia francesa, el 1830, van trobar a Algèria la solució a la misèria crònica que patien als seus pobles d'origen.

            Este mes de juny es compleixen precisament els 50 anys d'aquell èxode, sovint dramàtic. En molts casos, aquelles persones, després de tota una vida de treball, o més encara, després d'unes quantes generacions de treball per a aconseguir el benestar i la prosperitat que buscaven, ho van perdre tot. A Algèria deixaren familiars enterrats, suors i treballs, cases i negocis... i tornaren sovint igual que havien arribat anys o generacions abans, amb una mà davant i una altra darrere. I a pesar d'això, saberen eixir avant.

            El documental té una durada un poc superior a les dos hores i consta de dos parts. En la primera, els testimonis expliquen per què se'n van anar a Algèria, a què s'hi dedicaren, com era allà la vida, el treball, l'oci... què menjaven, quina llengua parlaven o com era la convivència amb la majoria musulmana que a partir del 1954 es va rebel·lar contra l'ocupació francesa.

            Des d'aquell any, els valencians es van vore enmig d'una guerra que trencà per a sempre el somni fet realitat que va ser Algèria per a tots ells. I això és el que conta la segona part: com va ser la guerra, com la van viure els nostres paisans i com van haver de tornar ara farà 50 anys.

            A més dels testimonis, el documental compta amb les aportacions de 8 experts en la matèria. Entre ells, Àngela Menages i Joan-Lluís Monjo, autors d'Els Valencians d'Algèria, llibre en què s'ha basat una bona part del treball.

            Algèria, el meu país, es va estrenar a la Casa de Cultura de Dénia el 21 de juny,  amb la presència en les primeres files dels valencians d'Algèria que protagonitzen el treball. L'acte, de fet, es va convertir en un homenatge a unes persones certament maltractades per la història. Perquè ben poca culpa tenien del règim colonial implantat per França i en canvi acabaren sent víctimes del procés independentista a què sens dubte tenien dret els algerians àrabs i berbers. Algèria també era el seu país.

            El documental s'ha pogut acabar gràcies a les aportacions de més de cent empreses, associacions i particulars, de 20 euros en amunt, que han totalitzat 2.840 euros. Els diners s'han destinat a comprar una part substancial de les imatges provinents d'arxius francesos i britànics que apareixen al documental. Els micromecenes rebran a casa un DVD amb el documental i els extres que l'acompanyen i el seu nom apareix als títols de crèdit.

LA FITXA

Espanya, 2012. 135 minuts

Guió i direcció: Juli Esteve. Imatge, edició i postproducció: Esther Albert i Antoni Arnau.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

WOMEN WITHOUT MEN /Alemanya, 2009

Shirin Neshat

En 1953, el govern britànic, amb l’ajuda del nord-americà, decideix intervindre a Iran per a derrocar Mohammed Mossadegh i instaurar la dictadura del Xa de Pèrsia. Enmig del caos que suposa el colp d’Estat, quatre dones es coneixen i troben refugi al jardí d’una casa de camp. El sentiment d’amistat i solidaritat que naix entre elles els ajudarà a afrontar les seues dramàtiques vides. Adaptació de la novel·la homònima de l’escriptora iraniana Shahrnush Parsipur. A més de retratar el paper de la dona, analitza la complexa realitat de la societat iraniana de l’època i subratlla el valor simbòlic del jardí en la tradició islàmica.