UN BOOM SOBRE ELS ESCENARIS
El neozelandès Richard O’Brien, en un evident i “descontrolat” homenatge al cinema de terror i de ciència-ficció de la sèrie B, va escriure la música, cançons i llibret de The Rocky Horror Show. Es tractava d’un experiment boig, divertit, al·lucinant i enormement original. Es va arribar a estrenar en un petit teatre de Londres, el Royal Court, el juny de 1973. La producció hi va romandre només sis setmanes, però l’acceptació va ser tan gran que la sala de butaques es va quedar petita i Rocky es va traslladar a un antic cinema convertit en teatre a Chelsea. La sorpresa, de bell nou, va ser majúscula: el públic hi acudia massivament i van decidir instal·lar l’obra de manera definitiva al King’s Road Theatre, on es va mantenir una dècada. El teatre tenia capacitat per a 500 persones, però la funció diària s’hagué de convertir en doble els primers anys. A més a més va obtenir el prestigiós premi de la Crítica al millor musical, atorgat pel London Evening Standard.
EL PAS AL CINEMA
Era el començament d’un autèntic fenomen mundial que, per lògica, hauria de ser portat a la pantalla gran. Als divuit mesos de la seua estrena en teatre s’iniciaren els preparatius. El projecte s’anomenaria The Rocky Horror Picture Show. Lou Adler, un dels grans de la indústria musical nord-americana se’n va assegurar els drets per a Nord-Amèrica. Junt a Michael White, va decidir plasmar l’obra amb la major fidelitat possible a l’original, per a la qual cosa van contractar el director del musical de teatre, Jim Sheridan. Sabien que no podien fer-ne una versió lliure, perquè el culte a The Rocky Horror s’estenia per tots els llocs on s’estrenava, inclosa Espanya.
Pel que fa al repartiment no hi havia dubtes: alguns dels actors del muntatge original repetirien els seus papers -Tim Curry, Patricia Quinn, Little Nell, Jonathan Adams, el propi Richard O’Brien, junt als quasi debutants Susan Sarandon i Barry Bostwick, secundats pel musculós model Peter Hinwood o el cantant pop Meatloaf.
El rodatge va començar l’octubre de 1974 als Estudis Bray del Regne Unit, famosos per ser el lloc on s’havien fet nombroses pel·lícules de terror i pel seu castell del segle XIX. La pel·lícula es veuria així engrandida pels extraordinaris sets, així com per l’enlluernador i sexy vestuari de Sue Blane. Menció especial mereixen els excel·lents treballs del director de fotografia i el del muntatge, gràcies als quals es va assolir una absoluta flexibilitat i es va evitar que el film posara de manifest els seus orígens escènics. La producció, el mateix que el resultat final, fou una espècie de happening, una gran festa sense problemes de cap tipus, que va costar menys de cinc milions de dòlars.
EL CULTE A ROCKY HORROR
El més curiós de la història del film és que en la seua estrena no va passar absolutament res. Els puristes i fans de l’obra rebutjaren els esforços de l’equip cinematogràfic, potser perquè l’original encara s’estava representant aleshores i amb enorme èxit. Les crítiques, molt benèvoles, es van decantar també per la versió teatral.
Però quan aquesta va deixar de representar-se, The Rocky Horror Picture Show començà a triomfar i es va transformar en un autèntic cultmovie que arribaria a obtenir gairebé cinquanta milions de dòlars. I així es va iniciar el fenomen: la gent acudia a veure la pel·lícula disfressada com els seus personatges, cantant les cançons, repetint els diàlegs i representant determinades seqüències durant la projecció: el boom va quedar reflectit amb molta fidelitat per Alan Parker en la seua magnífica Fama. Encara existeix el Club Internacional de fans de The Rocky Horror Show.
Al nostre país l’obra teatral va quedar una mica enfosquida per la censura franquista; es va estrenar el 1974 i amb seriosos problemes (no es podia utilitzar el terme travestí ni les fotos publicitàries dels personatges amb lligacames) i va quedar confinada a una sala de festes-discoteca, encara que amb la mort de Franco passaria a un teatre. Es va mantenir dos anys en cartellera, amb gran èxit i posteriors intents de reposició. La pel·lícula, estrenada el 1976 en versió original subtitulada, va ser un fracàs. Una dècada més tard, la Fox reposava el film amb un considerable i justificat èxit.
A aquestes alçades, The Rocky Horror Picture Show és una de les pel·lícules més emblemàtiques i importants dels anys 70, un genuí musical que manté tota la seua originalitat, frescor i enorme desimboltura. Richard O’Brien va intentar repetir el fenomen amb una segona part, Shock Treatment que va passar amb més pena que glòria entre el públic d’aquella època.
Jaime Pacios (INTERFILMS / Febrer 1995)
FITXA TÈCNICA
| Nacionalitat Direcció i guió Obra i música original Fotografia Productor | EUA, 1975 98 minuts JIM SHARMAN RICHARD O’BRIEN PETER SUSCHITZKY MICHAEL WHITE |
| Intèrprets | TIM CURRY (Dr. Frank N. Furter), SUSAN SARANDON (Janet Weiss), BARRRY BOSTWICK (Brad Majors), RICHARD O’BRIEN (Riff Raff), PATRICIA QUINN (Magenta), LITTLE NELL (Columbia), JONATHAN ADAMS (Everett Scott), PETER HINWOOD (Rocky), MEATLOAF (Eddie), CHARLES GRAY (Narrador) |
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LAS RAZONES DEL CORAZÓN / Mèxic, 2011
Arturo Ripstein
Emilia, una ama de casa frustrada per la mediocritat de la seua vida, pels fracassos del seu marit i per una maternitat aclaparadora i mal portada, sent que el got de la seua paciència està a punt de desbordar-se. Damunt, en un mateix dia l’abandona el seu desdenyós amant i li embarguen la targeta de crèdit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario