Fa sis anys Fernando Trueba i Javier Mariscal van tindre el somni de treballar junts en una pel·lícula d’animació. El jazz llatí va estar en el germen de la seua amistat i eixa és la senda que van seguir per a crear Chico y Rita: Cuba, la música de Bebo Valdés i una història d’amor apassionat. Un guió a ritme de bolero, amb una bella i sensual cantant, Rita, i un talentós pianista, Chico, trobant-se i perdent-se a L’Havana i Nova York dels anys quaranta i cinquanta, una banda sonora vibrant i una successió d’imatges enlluernadores.
Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando han dirigit Chico y Rita. Trueba mai havia fet animació i Mariscal mai havia realitzat una pel·lícula, així que Errando es va encarregar d’unir les energies creatives d’ambdós per a aprofitar al màxim els seus talents. Encara que des del principi estaven entusiasmats amb la idea de fer una pel·lícula sobre eixa època daurada de la música cubana en què naix el llatí jazz, a partir de la fusió de ritmes cubans amb el bebop anglosaxó, Trueba va decidir que açò seria el rerefons i no la història.
La història és un clàssic: un xic i una xica que s’amen apassionadament, a ritme de bolero. A partir d’ací, tota la decisió, diu Mariscal, va ser sobre la història: “Cada punt, cada línia, cada color, cada moviment és per a contar-la”. Per a Trueba va ser una col·laboració molt fluida: “Mariscal va fer la part artística, els dibuixos, la creació de personatges i els entorns; jo vaig realitzar els plans, els moviments de càmera, el guió (amb Ignacio Martínez de Picó i Mariscal) i la música. Tono havia d’assegurar la realització de tot açò”.
El disseny de la pel·lícula
Mariscal va haver de batallar per a aconseguir l’estil adequat, que transmetera amb la major intensitat el que conta el guió. Adaptar-se a les exigències dramàtiques sense perdre l’autoria, l’essència d’un dibuixant que es basa sempre en un traç molt gestual, amb molta presència. Per això l’estètica s’assembla a la d’un còmic, i en eixe sentit és molt innovadora: “Mai he vist un treball d’animació que jugue amb traços en negre” assegura Mariscal.
Chico y Rita és ficció per a adults, la qual cosa imposa una exigència en l’actuació dels personatges perquè transmeten les mateixes emocions que un actor. Per a aconseguir-ho, Tono Errando va decidir rodar amb actors que pogueren donar eixa interpretació realista. Els codirectors van estar quatre setmanes filmant en L’Havana. A pesar de la reticència inicial de Trueba a rodar amb actors, ell mateix explica que “gràcies a això hem pogut donar als animadors la informació òptica sobre els moviments dels actors i també s’han pogut crear moviments amb la càmera més orgànics, més humans”.
Abans de començar a dibuixar les nombroses localitzacions d’interiors i exteriors a L’Havana, Mariscal va realitzar un intens viatge d’investigació. Encara que la ciutat, a causa de l’estancament econòmic, no s’ha transformat en l’últim mig segle, sí s’ha deteriorat significativament. Per a documentar-se sobre L’Havana de l’època, es van topar amb un tresor inesperat en descobrir que el govern havia preservat un arxiu de fotografies de cadascun dels cantons de la ciutat, iniciat en 1949, data que coincidia amb la de l’arrancada de la pel·lícula.
Els anys 50 són una explosió de disseny: són els cotxes, els túrmix, la televisió, una Havana presa pels americans, una explosió de grafismes, de comerços, de cartells publicitaris de rom, licors i tabacs. Un Broadway il·luminat per cent mil neons, amb cotxes fantàstics circulant. L’arquitectura colonial de L’Havana i els gratacel de Nova York. Els brillants cabarets cubans i els primers clubs de jazz novaiorquesos, foscos i plens de fum. A Cuba els vestits marquen les corbes de les dones, mentre que a Nova York triomfa l’alta costura de Christian Dior. Tot això està en Chico y Rita.
Una animació distinta i innovadora
S’ha generat una nova manera de fer, utilitzant les noves tecnologies mesclades amb les tècniques més artesanals, i s'ha intentat sempre que totes les eines ajuden a transmetre aquest punt tan personal, tan d’alta costura que té la factura de Chico y Rita. El repte, la decisió creativa clau per als realitzadors va ser l’estil d’animació: quant de real i quant de gràfic havia de tindre esta pel·lícula?
Explica Tono Errando que van haver d’investigar quina qualitat de moviment necessitaven. “L’acció real és molt precisa. Amb l’animació cal inventar una altra realitat. Mous els personatges d’una altra forma, amb una altra qualitat de moviment. Calia fusionar els sentiments que transmeten els actors amb la poesia que pot aportar l’animació. Ens vam passar sis mesos descobrint el balanç més adequat”. Un altre repte va ser trobar l’equip d’animadors capaç de donar vida als dibuixos de Mariscal. En una pel·lícula es necessita fer un càsting d’actors, en l’animació els actors són els animadors. Es van triar alguns dels millors animadors, tots amb moltíssima experiència. Això sí, va caldre dir-los que s’oblidaren de tot el que havien fet fins llavors, per a fer una animació distinta, innovadora. Alguns van reaccionar molt bé, altres no tant.
L’Havana vs. Nova York
L’Havana i Nova York són els principals escenaris en què es desenrotlla la passió amorosa de Chico y Rita. Les dues ciutats són dos personatges més de la pel·lícula, que connecten entre elles com ho fan Chico y Rita. L’Havana és una ciutat de balcons oberts i colors lluminosos. El to i l’aspecte de la pel·lícula prenen un gir dramàtic quan l’acció passa a Nova York.
En eixa època les dues ciutats estan molt vinculades: L’Havana és el cabaret de Nova York, i els músics de Nova York s’alimenten dels ritmes cubans. D’altra banda, Nova York és una ciutat molt vertical, en canvi L’Havana és molt horitzontal. Com diu Mariscal, “Nova York és el món anglosaxó i és pràcticament monocromàtic, mentre que L’Havana és el món llatí, és el color, és una música, és solejada i càlida, és una forma d’estimar. M’interessen de L’Havana els seus patis, l’arquitectura, de la qual ja havia pres molts apunts i a partir d’ací comences a pensar on pot viure Chico, on pot viure Rita”. Chico y Rita ens porta des del lluminós port de L’Havana fins a una Nova York gèlida i nevada passant per Sidney, Tòquio, Barcelona o el motel Eden Rock de Las Vegas on va dormir Elvis Presley. Un autèntic festí visual.
La música: El naixement del jazz llatí
Per als directors de Chico y Rita ha sigut emocionant tindre l’oportunitat de captar un moment concret en l’evolució del jazz, quan músics de la talla de Charlie Parker i Dizzy Gillespie van crear aquest nou estil musical. La música cubana és part fonamental del jazz, ja que els llenguatges dels músics cubans i els precursors del jazz es contaminen i es retroalimenten en aquests anys daurats, i donen pas a nous ritmes com el jazz llatí.
Tot açò va començar el 1940 quan Machito va crear la seua Orquestra Afrocubana amb Mario Bauzá com el seu director musical. En eixe moment, Dizzy Gillespie, seduït per les congues, bongós, timbals, carabasses i claus de la música afrocubana, estava experimentant amb un nou tipus de música més ràpida i polirítmica anomenat bebop, que ara es reconeix com el primer estil de jazz modern. El 1947, en conjunció amb el percussionista Chano Pozo, compatriota de Bauzá i qui s’havia integrat a l’orquestra de Gillespie feia un any, Gillespie va crear la cançó “Manteca,” la primera composició que va integrar els ritmes afrocubans amb el jazz. Va ser un èxit immediat que va traure tothom a la pista de ball. Chico y Rita ens torna a Charlie Parker, Chano Pozo, Thelonious Monk, Ben Webster, Nat King Cole i la resta d’astres musicals de l’època.
Un homenatge musical a Bebo Valdés
Bebo Valdés, que ha complit 92 anys, signa la banda sonora de Chico y Rita, un treball que probablement siga la seua última gran aportació al jazz llatí. Quan Chico toca el piano és Bebo qui el toca. El personatge de Chico no és Bebo, assegura Trueba, però sí que és cert que va escriure parts del guió amb la música de Bebo dins el seu cap. Esta pel·lícula hi està dedicada, perquè l’esperit de Bebo està en tota la pel·lícula, n'ha sigut el gran inspirador.
Tindre la sort que Bebo toc el piano cada vegada que Chico ho fa, i el fet d'haver pogut utilitzar composicions de Bebo en determinats moments de la pel·lícula li dóna unitat a tot. Trueba està d’acord que les fotos del guapo i jove Bebo li van servir d’inspiració a Mariscal per a donar vida a Chico. “Pense que Chico no és Bebo, diu Trueba, Chico és un homenatge a tots els músics cubans d'eixa època. Pots trobar coses que recorden Bebo, o coses de Rubén González, o de tota aqueixa generació de músics. Uns es van quedar a Cuba, altres se'n van anar. Chico és ambdues coses: ell se'n va a Amèrica però al final torna a Cuba i, per tant, viu els dos estils de vida. Però reconec que si Bebo no hagués sigut tan important en la meua vida, potser la pel·lícula no s’hauria fet”. Al final de la pel·lícula, Chico rep un nou impuls a la seua carrera quan la cantant de flamenc Estrella Morente arriba a L’Havana a la cerca d’un talent autèntic i original per a una col·laboració musical. Trueba va aconseguir convéncer a esta gran estrella del flamenc perquè participara en la pel·lícula.
Quan Fernando Trueba es va plantejar la banda sonora de Chico y Rita sabia que era una decisió molt important. La seua primera temptació va ser agafar peces de Dizzy Gillespie i Charlie Parker i ficar-les a la pel·lícula, però va prevaldre la seua idea d’utilitzar músics actuals per recrear l’estil dels músics originals, encara que per a això hagueren de renunciar al seu propi.
Esta decisió va fer que Trueba es trobara en la necessitat de fer un càsting com si es tractara d’un llargmetratge normal: “Havia de trobar un saxo tenor que tocara com Ben Webster, o un saxo alt que tocara amb l’estil de Charlie Parker, i això era molt interessant des del punt de vista d’un músic. El fet de tindre a Freddy Cole, el germà de Nat King Cole, va ser realment divertit. Però la gravació va ser molt complicada. Vam fer sessions a Espanya, Nova York i Cuba. Va ser molt de treball. Vam tindre duos, combos i música de Big Band, teníem seccions de cordes...”
LA FITXA
Espanya, 20
LA FITXA
Espanya, 2010. 94 minuts
Direcció: Fernando Trueba, Javier Mariscal, Tono Errando. Guió: Fernando Trueba, Ignacio Martínez de Pisón. Música: Bebo Valdés. Productors: Cristina Huete, Santi Errando, Martin Pope, Michael Rose.
Cançons interpretades per: Bebo Valdés (Chico), Idania Valdés (Rita), Estrella Morente (Estrella Morente), Freddy Cole (Nat King Cole), Jimmy Heath (Ben Webster), Pedrito Martínez (Miguelito Valdés), Michael Phillip Mossman (Dizzie Gilliespie), Amadito Valdés (Tito Puente), Germán Velazco (Charlie Parker), Yaroldi Abreu (Chano Pozo).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
HISTORIAS DE LA EDAD DE ORO / Romania, 2009
Cristian Mungiu i altres
Últims anys del comunisme a Romania. A través de cinc històries, dirigides per cinc realitzadors (Mungiu, l’ànima del projecte, va escriure tots els capítols i en va dirigir l’últim, "La llegenda dels venedors d’aire"), es mostra amb diferents registres, des del drama fins a la sàtira, la vida quotidiana dels romanesos en eixa època. Una lúcida tragicomèdia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario