Mataharis

4 Març

LA RUTINÀRIA HISTÒRIA DE SEMPRE M’HA AGRADAT. ÉS GREU DOCTOR?

Ser honest en escriure no sempre és fàcil. Les crítiques, refugi literari de la subjectivitat i l’egocentrisme, determinen no sols nostra postura davant del cinema sinó que també la nostra forma de veure el món. I parlar bé d’una pel·lícula com Mataharis, quasi significa un posicionament. Un encasellament davant de la defensa d’un cinema feminista, complaent amb el gust de l’espectador i d’escàs risc cinematogràfic. És a dir, amb un cinema rutinari que no té res a veure amb el que sorgeix de les ensenyances de la modernitat. Malgrat tot això, si el que veiem ens ha agradat, com succeeix en aquest cas, no ens queda una altra que admetre-ho i intentar argumentar-ho amb les nostres paraules. Encara amb el risc de quedar despenjats de la major part de la crítica més interessant que, sens dubte, deixarà -quasi abans de veure- esta pel·lícula per terra.

Però anem al gra. Mataharis és un treball que ensenya les cartes des del principi. Tampoc no es tracta d’enganyar l’espectador i Bollaín ens presenta tres dones treballadores que han de conjugar la seua professió amb la seua vida personal. Res de nou sota el sol. La directora basca torna a l’enfocament femení i, tal com succeïa en les seues pel·lícules anteriors, tracta un tema de plena actualitat. La principal diferència ací és el punt de partida, el lloc de trobada de estes dones. Una agència de detectius en què l’únic home és el cap -no podia ser d’una altra manera en el cine de Bollaín i, probablement, en la realitat-. Tal plantejament, que la directora va triar en llegir que a Xina hi havia una agència només de dones, em sembla el major encert de la pel·lícula. Els continus judicis de valor que les protagonistes es veuen obligades a prendre mentre investiguen altres personen acaben repercutint negativament en les seues pròpies vides. Es passen el dia tafanejant en les misèries dels altres i fins i tot exerceixen de psicòlogues davant la incomprensió dels seus clients, però a penes es preocupen per saber el que succeeix a les seues cases. Refugiades en el treball, eviten prendre grans decisions i prefereixen donar lliçons als altres.

El seu comportament és perfectament creïble. Ens hem passat la vida veient pel·lícules en què els homes preferien allargar la seua jornada laboral abans que tornar a casa i solucionar els seus vertaders problemes. En Mataharis és el mateix però a l’inrevés, amb l’única excepció del personatge de Najwa Nimri, condicionat pel fet d'haver de cuidar d’un xiquet de bolquers. Esta situació, que podria portar la pel·lícula a una visió heroica de la dona, és tractada amb encert per Bollaín que demostra més la seua perspectiva feminista en triar el tema del film que en desenrotllar la història en si. Els personatges masculins -llevant el cap de l’agència de detectius- no són tan malvats com cabria esperar i també pateixen en intentar tirar avant les seues vides.

La narració a tres bandes -tan freqüent com ja pesada en les últimes temporades cinematogràfiques- és, com a mínim, poc pretensiosa. No hi ha ni trobades impossibles ni discursos globalitzadors (açò, afortunadament, no és Babel), però s'hi troben a faltar alguns matisos en la construcció dels personatges. Cada dona és com esperes que siga i a penes mostra una evolució durant tot el metratge. Així, el triple final amb què se solucionen els conflictes generats resulta massa abrupte, com si les tres xiques prengueren una gran decisió alhora. I això, encara que puga ser efectiu per a emocionar l’espectador, resulta poc versemblant.

Però, tal com déiem abans, la pel·lícula es veu amb gust. Un potser haurà d’oblidar-se a casa la seua ànima de crític i deixar-se portar per una història pròxima i molt ben interpretada. Però val la pena veure un treball que segueix més el camí de Flores de otro mundo que el de Te doy mis ojos. Encara que la realització siga quasi pròpia d’una telesèrie -per molt que la pel·lícula comence i acabe amb unes imatges desenfocades que a penes tenen justificació-, que la història s’assemble tant al cinema espanyol estàndard -sense anar més lluny, guarda moltes similituds amb la pròxima i menor Siete mesas de billar francés- i que el desenrotllament siga més aviat previsible. Ens hauria agradat més una reformulació irònica del cinema negre -el plantejament donava per a fer-ho- però el cinema espanyol comercial mai no assumeix aquest tipus de riscos. I, veient el panorama, aquesta és una pel·lícula més que decent.

Carles Matamoros (www.miradas.net)

ELS AMORS VIGILATS

Les tres protagonistes del film (molt convincents María Vázquez, Najwa Nimri i Nuria González) són companyes de treball en una agència de detectius dedicada a seguir i vigilar els moviments de determinades persones, a instàncies dels seus clients, generalment en casos d’infidelitat, bé amorosa, bé professional. O ambdues coses. L’inici ens porta a la memòria un dels grans films que serveixen de referència, Besos robados, de Truffaut, però molt prompte es van abandonant eixes implicacions de la comèdia per a veure’ns arrossegats al seguiment de diverses històries d’amor, que són un poc la mateixa, en diferents fases i segons les edats dels respectius amants, com si l’ull de la directora, dels seus actors, dels seus detectius, ens haguera contagiat la forma de mirar. I llavors ens anem retrobant amb un nou film d’Icíar Bollaín que es manté absolutament fidel a les propostes dels seus anteriors treballs: les amigues i l’esforç laboral de Hola, ¿estás sola?, les complicades relacions de parella de Flores de otro mundo i de Te doy mis ojos. La mateixa humanitat i complexitat en els personatges, idèntica absència de maniqueisme, voluntat d’implicació del context econòmic i social, etc. I eixa constant valoració de la quotidianitat, d’un paisatge físic recognoscible, es tracte de Madrid i els seus voltants, Saragossa o Peníscola. Unes històries d’amor i uns personatges, evidentment no sols femenins, que ens aproximen a mitja dotzena de significatives relacions de parella: els casats que comparteixen negoci i soci, els casats amb molts anys de monotonia a les seues esquenes, els casats amb pocs anys de matrimoni, xiquets menuts i diferències laborals, els fadrins que poden començar o acabar una determinada relació, els vidus, com eixe entranyable Florentino Soria, disposats a evocar amors quasi oblidats… Tots igualment implicats en conflictes de sinceritat o engany, de silenci o discussió, d’impaciència o resignació, en un conjunt que aparentment, tal com ens ho conta Icíar, no té principi ni fi, per més que algunes històries apunten, almenys aparentment, solucions o decisions més irreversibles. Un gran film, en definitiva, amb una acurada i eficaç posada en escena, a través d’una càmera i un muntatge permanentment atents a les expressions dels personatges, servits per magnífiques interpretacions.

Lloréns (CARTELERA TURIA)

ENTREVISTA AMB ICÍAR BOLLAÍN (EXTRACTES)

“En esta película creo que la temática social está menos presente. Sí que se reflejan cosas como esa dificultad de muchas mujeres por tener hijos y a la vez mantener una carrera. Para mí, lo interesante es contar historias lo más universales posible, que reflejen a la mayoría de la gente. Muchas películas españolas han cometido el pecado de querer que las cosas luzcan y de repente la gente vivía en unos pisos maravillosos que no podrían permitirse en la realidad. El cine es un poco un testigo de su tiempo y, en este sentido, busco la identificación del público”.

“En España hay mucho cine sobre las relaciones familiares porque aquí el lazo sanguíneo sigue teniendo un peso brutal. Mis amigos de Estados Unidos siempre me dicen que lo notan cuando vienen. He querido explicar esa situación en la que se encuentran muchas mujeres sin estudios al llegar a los 45. Por desgracia, cada día va a ver una diferencia más grande entre quiénes han estudiado y quienes no”. Bollaín, cuyo cine ha estado siempre muy ligado a problemáticas sociales como el maltrato a las mujeres (Te doy mis ojos) o la realidad rural y la inmigración (Flores de otro mundo), cree que en esta ocasión “no hay una problemática tan clara como en esas dos películas. Eso no significa que no parta de una realidad que me apetezca explorar, sobre la que no sé nada y me intriga. Fue todo un descubrimiento que haya muchas mujeres que se dedican a hacer de espías. Me gustó meterme en ese mundo y aprenderlo todo”.

“A mí no me gusta que las cosas se vean bonitas sino tal y como son. No hace falta embellecer lo que estás mostrando. Lo que me conmueve, por ejemplo, es ver a los personajes pensar. Y quiero una cara lavada, con el menor maquillaje posible. En este caso, además, también podía aprovecharme de esa luz maravillosa de Madrid”.

“Tenía ganas de probar otra cosa, otra manera de trabajar. En este filme hay muchos planos fijos, y me interesaba transmitir la idea de que mientras ellas, haciendo su trabajo de espías observan a los demás, es la cámara quien las sigue a ellas. Hay una estética más realista y más sucia”.

Juan Sardá (EL CULTURAL 20/09/2007)

LA FITXA

Espanya, 2007. 95 minuts

Directora: Icíar Bollaín. Guió: Icíar Bollaín, Tatiana Rodríguez. Música: Lucio Godoy Fotografia: Kiko de la Rica. Productors: Santiago García de Leániz i Simón de Santiago.

Intèrprets: Najwa Nimri (Eva), Tristán Ulloa (Iñaki), María Vázquez (Inés), Diego Martín (Manuel), Nuria González (Carmen), Antonio de la Torre (Sergio), Fernando Cayo (Valbuena), Adolfo Fernández (Alberto), Manuel Morón (Samuel), Mabel Rivera (dona enganyada).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

CHICO Y RITA / Espanya, 2011

Fernando Trueba, Javier Mariscal, Tono Errando

A la Cuba de finals dels anys quaranta, Chico i Rita viuen una apassionada història d’amor. Chico és un jove pianista enamorat del jazz, i Rita somia de ser una gran cantant. Des que es van conéixer en un ball en un club de L’Havana, el destí va unint-los i separant-los, com als personatges d’un bolero.