LES DUES EDATS DE ROMANIA
Cristian Mungiu l’home que va guanyar la Palma d’Or amb la seua primera pel·lícula, 4 meses, 3 semanas y 2 días, és l’escriptor que esà darrere d’una pel·lícula dirigida per, a més d’ell, altres noms del nou cinema romanés, tots ells desconeguts. És impossible saber qui ha dirigit què perquè signen el film en conjunt, però la pel·lícula manté una insòlita coherència a l’hora d’explicar, mitjançant fragments breus però molt reveladors, que adopten l’aparença de faula cruel, com un Govern pot no sols immiscir-se en la vida privada de les persones, sinó també esclafar-les sense pietat. Perquè darrere de les rialles que ens provoquen les penes del fotògraf oficial del president, sempre sotmés a la insuportable pressió d’afavorir-lo, quan es produeix la visita de Giscar d’Estaing o els rocambolescos intents d’un policia que vol matar un porc sense fer soroll perquè els seus veïns no s’assabenten de la seua amarga prosperitat, subjau la realitat sense gràcia d’una població morta de fam que, per a més inri, està obligada per llei a animar i agrair aquells mateixos que els estan arruïnant la vida.
Sens dubte, amb semblant material, només caben dues vies. La dramàtica la va explorar el propi Mungiu en el seu portentós debut, la còmica l’hem vist ja en aquella excelsa La muerte del señor Lazarescu i consisteix a tirar mà de l’humor negre com a única forma, potser, de fer suportable l’insuportable. D’aquesta manera, no és difícil endevinar darrere el to amarg i jocós del film la llarga influència de Berlanga, mestre en aquests combats. Una mà que es pot notar de forma notòria en una de les històries (que el propi film anomena “llegendes”), la que ens conta com un poble es prepara amb cura per al pas de la comitiva oficial del Partit Comunista fins i tot sabent que el més probable és que passen de llarg, o que no passen. En eixe episodi, en el qual veiem els mateixos buròcrates cobdiciosos i la mateixa desesperació de la gent, ens explica moltes coses no sols sobre Romania, també sobre com totes les dictadures acaben assemblant-se i per què la pobresa acosta moltes vegades a qui la pateix a la indignitat.
Hi ha molt a gaudir en Historias de la Edad de Oro. La història d’un camioner que reparteix ous es converteix tant en una contundent denúncia sobre la ineficàcia de la burocràcia com de la fam de l’època, així com en una melancòlica història d’amor frustrat en què Mungiu aconsegueix filar amb intel·ligència les misèries de tot un sistema amb les íntimes penes del cor d’un ciutadà abocat al pillatge. I hi ha ecos d’aquella parella de Plácido en la història de dos jóvens que, per a comprar un cotxe, s’embarquen en una delirant estafa basada a vendre botelles buides que diuen estar envasades amb aire. Al final, queda la imatge, d’una gran força dramàtica, de tot un poble enganyat, frustrat però encara submís a una ortodòxia paralitzant que dóna voltes i voltes en cavallets sense que ningú puga prémer el botó per a aturar-los. Malgrat la seua excessiva duració, Historias de la Edad de Oro és un film divertidíssim que, a més, ofereix un retrat incisiu i tràgic sobre una època de la història d’Europa.
Juan Sardá (EL CULTURAL 16/12/2010)
CEAUCESCU I EL PORC
La imatge d’uns cavallets de cadires voladores que serveix com a presó circular dels que, d’una manera o un altre, van acatar sense piular les ordes del règim del dictador romanés Ceaucescu serveix com a bella i hilarant metàfora de les intencions d’esta pel·lícula-òmnibus. És una imatge tragicòmica, on el to ludico-festiu es conjuga amb l’absurd de l’obediència cega, i que sintetitza amb diàfana honestedat el surrealista de viure sota el jou d’un totalitarisme. És una imatge familiar: el primer episodi d’aquest film col·lectiu impulsat per Cristian Mungiu, podria formar part de Bienvenido Mr. Marshall. És una excel·lent manera d’acostumar-nos al to, entranyable i pertorbador, de tots els sketches, que desenrotllen un sextet d’impagables llegendes urbanes que retraten les favades que comet el ser humà quan ha de sobreviure en un clima polític i moral en què no creu i que no para de tallar-li les ales. Un error en la manipulació mediàtica de la imatge de Ceaucescu dóna lloc al capítol més kafkià.
Sabem quin episodi es quedaria en la cuneta –el d’un membre del partit que intenta alfabetitzar sense èxit una colla de pobletans– però ens resulta difícil triar el que més ens agrada. Ens decidim pel menys divertit i el més melancòlic: l’aborronadora història d’amor no corresposta entre un transportista de gallines i l’ama d’un restaurant que s’aprofita de la seua bondat.
Sergi Sánchez (LA RAZÓN, 16/12/2010)
ENTREVISTA AMB CRISTIAN MUNGIU
-Fa falta molta ironia per dir Edat d'Or als últims anys del règim de Ceausescu.
-La mateixa dictadura va denominar així els anys 80 amb finalitats propagandístiques. Al final del règim, el culte a la personalitat de Ceausescu era omnipresent. Es pretenia mostrar al món el tipus de vida perfecta que ell era capaç d'oferir al seu poble, quan en realitat l'economia en aquell moment estava a punt de col·lapsar-se. Als anys 70, Ceausescu havia tingut l'estranya idea de pagar tot el deute extern, i això va provocar un desastre. Als anys 80, no hi havia diners per a la indústria, i això va disparar la pobresa i la fam.
-Els relats que componen Historias de la Edad de Oro estan basats en llegendes urbanes. ¿Com les va trobar?
-Circulen de manera àmplia entre la societat romanesa, tota persona de certa edat les coneix. Han sigut relatades tantes vegades que la gent ha anat alterant-les i afegint-hi detalls. Però no tinc cap dubte que passessin realment. Mentre viatjava per festivals de cine amb la meva primera pel·lícula, Occidente (2002), cada vegada que explicava algunes d'aquestes llegendes la reacció era increïble, així que em va semblar una bona idea convertir-les en un guió.
-La seva segona pel·lícula, 4 meses, 3 semanas y 2 días, va ser inicialment concebuda com un capítol més del guió d'Historias de la Edad de Oro. ¿Per què va decidir finalment rodar-la per separat?
-Doncs perquè moltes de les persones a qui vaig mostrar el guió original, gent més jove que jo, em van dir: 'Vaja, devia de ser molt divertit viure aquella època'. Llavors vaig decidir rodar primer, i per separat, la més fosca i depriment de totes les meves històries, perquè quedés molt clar des de bon començament el sentiment que em produeix aquella època. La nova pel·lícula és molt més lleugera i còmica.
-¿Humor terapèutic?
-Els romanesos tenim molt sentit de l'humor, em sembla que això va ser el que ens va mantenir vius i ens va permetre suportar tanta pressió. La gent explicava acudits mentre feia cua per aconseguir menjar. Era una manera de fer que la situació semblés més ridícula que tràgica, i així, en definitiva, poder suportar-la.
-¿Acudits contra el règim?
-No, les crítiques al règim es feien a casa i amb la ràdio encesa a tot volum perquè quedessin entre aquelles quatre parets. Un no podia plantar-se enmig d'una plaça i cridar que Ceausescu era boig. Hi havia molta por als micròfons ocults. Tots pensàvem que casa nostra estava punxada. I no sense motiu: tots teníem veïns que eren informadors de la policia secreta.
-Senyor Mungiu, ¿quin impacte va tenir a Romania la Palma d'Or obtinguda per 4 meses, 3 semanas y 2 días?
-La pel·lícula va ser número u a la taquilla, però el seu èxit també va crear una certa confusió. La seva intenció era provocar polèmica, fomentar un debat social. Però la Palma d'Or de Cannes la va convertir en un esdeveniment, una pel·lícula que s'havia de veure i, en cap cas, qüestionar. Resultat: no hi va haver debat. A part d'això, el seu triomf no va servir per millorar la situació del cinema romanès. No va resultar tan daurada per aconseguir això. Actualment hi ha només unes 20 pantalles de cine per a 20 milions d'habitants. Les estadístiques diuen que cada romanès va al cine una sola vegada cada 10 anys.
-I, malgrat això, les pel·lícules del seu país triomfen en els festivals d'arreu del món. ¿Què opina de l'etiqueta 'Nou Cinema Romanès'?
-Que és només això, una etiqueta. No hi ha un pla ni un manifest, només un seguit de directors d'edat semblant que ens expressem a la vegada i que reaccionem contra el tipus de cinema que es feia a Romania a finals dels anys 80 i principis dels 90. Res més.
Nando Salvà (EL PERIÓDICO, 19 de desembre del 2010)
LA FITXA
AMINTIRI DIN EPOCA DE AUR. Romania, 2009. 154 minuts
Directors: Cristian Mungiu, Ioana Uricaru, Hanno Höfer, Razvan Marculescu y Constantin Popescu. Guió: Cristian Mungiu. Fotografia: Oleg Mutu, Alex Sterian i Liviu Marghidan. Productors: Oleg Mutu i Cristian Mungiu. Música: Hanno Höfer i Laco Jimi.
Intèrprets: Alexandru Potocean (secretari), Teo Corban (alcalde), Emanuel Pirvu (inspector del partit), Avram Birau (fotògraf), Vlad Ivanov (Grigore), Tania Popa (Camelia), Liliana Mocanu (Marusia), Ion Sapdaru (agent Alexa), Diana Cavalioti (Crina).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
THE ROCKY HORROR PICTURE SHOW / Regne Unit, 1975
Jim Sharman
Quan una parella torna de la boda d’uns amics, esclata una violenta tempesta i el cotxe se’ls espatlla. Així les coses, no tenen més remei que refugiar-se en un castell, on el doctor Frank-N-Furter viu entregat a la fabricació d’una espècie de Frankenstein.
La pel·lícula es projectarà acompanyant el muntatge teatral a càrrec de la companyia L'ORACLE DE L'EST. Es recomana al públic vestir d'etiqueta
No hay comentarios:
Publicar un comentario