Leonera

2 Maig

Leonera és la pel·lícula que ha consolidat el prestigi internacional de Pablo Trapero. Es tracta d’un film complex en què, com succeeix amb les obres de Shakespeare, tots els personatges defensen els seus arguments amb vehemència i a cap sembla faltar-li la raó encara que amaguen motius inconfessables. Es tracta, segons Trapero, d’una producció que “va sorgir de la meua intenció de fer una pel·lícula sobre la maternitat. Va ser treballant sobre esta idea quan em vaig topar amb històries de xiquets que havien crescut a la presó. El xoc amb eixa realitat va ser molt fort. Tot va anar donant forma a la història de Julia després d’un any d’investigació en què vam parlar amb psicòlegs, assistents socials, preses, periodistes especialitzats... Leonera és la conseqüència de totes estes veus”.
En Leonera s’aborden molts assumptes sense caure en la tesi ni els manierismes del cinema “compromés”: “El cinema per definició té una funció social o pot entendre’s com un fet polític; fins i tot quan aparentment ho eludeix en realitat està emetent una idea. Però eixa mirada sobre la realitat es produeix amb les regles de la ficció i el llenguatge cinematogràfic. Les pel·lícules tenen les seues pròpies regles, el cinema i la realitat no comparteixen els mateixos codis, ja que el segon és una al·legoria sobre esta”.
D’esta manera, Trapero retrata de forma implacable el món de la justícia, començant per l’abús de la presó preventiva (més de la meitat dels presos d'Argentina no han sigut jutjats) i continuant amb una reflexió a fons sobre el seu propi mecanisme intern: “Una cosa que em va sorprendre molt preparant la pel·lícula va ser el que deien els advocats: el que vertaderament va succeir al produir-se el crim no importa; importa el que el jurat i el jutge creguen que va passar. El fet concret té les seues regles i després el que condiciona la justícia és com es posa de manifest en el judici. Moltes vegades, fins i tot quan tracta de fer el bé l’advocat comença a inventar teories i situacions. El que hauria de ser la busca de la veritat es transforma en estratègies perquè el fet verificable s'ajuste a les necessitats dels interessos de cadascú. El que importa, al cap i a la fi, no és el que va passar sinó el que es pot comprovar i ací està el drama”. No sols això, el cineasta també opina que “d’ací a uns anys, ens sorprendrà la barbàrie de la privació de llibertat. Està comprovat que la presó no serveix per a res, al revés, moltes vegades és una escola de criminals”.
Juan Sardá (EL CULTURAL, 23 d’octubre de 2008)

Arranca amb uns magnífics títols de crèdit, l’estètica dels quals és de caràcter infantil: un fons negre com de pissarra escolar sobre el qual es tracen formes i paraules en un blanc tremolós; un cor de xiquets canta una cançó que, per l’entonació, sembla divertida, quan la lletra és tot el contrari. La peça és tan breu com significativa. Llavors naix la llum des d’un fos a negre i la imatge d’una dona ensangonada ompli la pantalla. La dona s’anomena Julia i res sabem sobre el seu passat, únicament se’ns mostra un present amb un cadàver masculí –després identificat com el de l’amant del seu marit–, un altre cos d’home malferit –el marit– i el de la mateixa Julia entregada al mutisme, a una amnèsia induïda. Així arranca Leonera, l’ultima (i la millor) pel·lícula del realitzador argentí Pablo Trapero, un creador afí a la temàtica social l’obra del qual està sempre protagonitzada per éssers marginals, a la deriva. El salt qualitatiu de les notables El bonaerense (2002) i Familia rodante (2004) a esta Leonera és important: Trapero sempre s’ha esforçat per despullar el seu cine de qualsevol tipus d’artificis però sense acabar d’alliberar-se de certs gestos amanerats, que no manieristes, de l’autoconsciència dels quals l’obra acabava ressentint-se.
Amb la seua nova pel·lícula la cosa canvia. Trapero construeix un retrat de dona estilitzant les formes de la narració fins a aconseguir dotar a cada segment de la pel·lícula del seu just pes dramàtic. I no és tasca fàcil, ja que Julia no és una dona qualsevol sinó moltes en un mateix cos: presumpta homicida, reclusa carcerària, mare novella, filla conflictiva... d’ací la intel·ligència d’un realitzador que ha sabut construir una pel·lícula composta de moltes altres: cinema de suspens, thriller, subgènere carcerari (amb un punt exploitation ja que es tracta d’una presó de dones), tragèdia vital, pel·lícula riu, melodrama familiar, algun toc de romanticisme entre les dones preses...I tot això fluint amb una naturalitat esbalaïdora, quasi hawkisana.
Però Leonera és, al cap i a la fi, una història mínima. Un relat delicat i atent a un naturalisme arrelat en una base estrictament cinematogràfica. La pel·lícula adquireix veracitat gràcies a tots els elements de què es compon: posada en escena, interpretació, ambientació, fons sonor... no hi ha res que porte a l’estridència, al maltractament de l’espectador per mitjà de trucs de guió preprogramats o recursos melodramàtics que subratllen el caràcter fatalista del relat. D’ací que el film arranque i concloga amb el personatge (amb el cos) de Julia. La resta és prescindible –mai no se sap si ella és culpable o no–, l’única cosa important és el seu dia a dia com a reclusa, com a mare i com a filla. Per això, l’actriu és fonamental. I es descobreix que Martina Gusman, cònjuge de Trapero i coproductora de la pel·lícula, és el major encert de Leonera. A pesar de ser la seua segona pel·lícula com a intèrpret –el seu debut va ser en Nacido y criado (2006), també sota la batuta de Trapero–, esta jove actriu és capaç de suportar tot el pes del relat sobre els seus muscles sense que la pel·lícula es ressenta gens ni miqueta. Brillant.
Alejandro G. Calvo (EL CULTURAL, 20 de novembre de 2008)


EL NACIMIENTO DE UNA MADRE
Desde Pizza, birra, faso (Adrián Caetano y Bruno Stagnaro, 1998) uno de los tópicos más importantes del último nuevo cine argentino ha sido el de retratar a aquellos que viven en los márgenes de la sociedad, o al menos, al margen de lo habitualmente representado en pantalla. Algo que también parece ser una constante en la relativamente prolífica carrera cinematográfica de Pablo Trapero, uno de los artífices de la renovación del cine argentino en la última década.
Leonera es su quinto largometraje y evidentemente se relaciona con sus dos primeros films (Mundo Grúa de 1999 y El bonaerense de 2002) en cuanto estamos ante una historia que transcurre por y en torno a una figura central, un pequeño héroe que aglutina toda la acción. Aunque en realidad deberíamos hablar de antihéroes (o héroes contemporáneos) ya que parecen ser tan sólo una marioneta del destino -y de la sociedad, otra de las formas del mismo- que sólo a través de un recorrido irán desarrollando, en mayor o menor medida, una conciencia propia. En este caso la heroína es Julia, una joven estudiante embarazada que es encarcelada acusada de cometer un asesinato y deberá criar a su pequeño dentro del presidio. Sin embargo, hay una diferencia entre los personajes centrales de aquellas primeras películas de Trapero y Julia; mientras que con el Rulo (de Mundo Grúa) o el Zapa (de El bonaerense) se provoca una empatía casi instantánea con el espectador desde la primera escena, con Julia se plantea una cierta distancia y esa conexión recién se va construyendo a lo largo de la historia.
Para el film Trapero decidió trabajar largo tiempo con un equipo de guionistas compuesto por Martín Mauregui, Santiago Mitre y Alejandro Fadel, tres de los responsables de la interesante El amor (primera parte). Esta metodología, casi un anacronismo y una rareza total en el ambiente de cine de autor contemporáneo, decantó en una narración más fluida y corriente -aunque menos personal- más acorde a los últimos films de Trapero. Mientras que el Rulo y el Zapa tan sólo dan cuenta de su situación, Julia va más allá, pasa a la acción y se rebela contra ella, lo que conduce a una historia más “acabada” y a un mayor grado de clausura en el relato.
Sin embargo, esta tentativa de hacer una película con una estructura dramática más tradicional no mengua la principal virtud de la estética de Trapero que es su rigurosidad en la puesta en escena y la búsqueda, a través de ella, de una verosimilitud a toda costa. Recordemos que Leonera fue rodada en verdaderas cárceles y los papeles secundarios fueron interpretados no sólo por actores no profesionales sino también por algunas de las internas del penal. Con esto el director intenta lograr una situación de inmediación entre lo real y lo ficcional, Trapero cree en la posibilidad de estrechar la brecha entre ambas. El resultado es impactante y, por momentos, turbador, en gran parte mérito del director de fotografía Guillermo Nieto, quien logra otro notable trabajo junto a Trapero, en una perfecta síntesis entre el barroquismo cuasi kitsch de El bonaerense y la intimidad asfixiante de Familia Rodante.
Impacta la densidad del ambiente que Trapero y Nieto consiguen captar, se resalta su materialidad y es esto lo que nos acerca (en un sentido casi perceptivo) a lo que vemos. Y resulta turbador en cuanto Leonera apunta al terror de todo espectador de verse inmerso en una situación tal, en la posibilidad de cambiar totalmente de forma de vida de un día para otro. Es significativo que, en el comienzo del film, el personaje de Julia se despierte y comience su vida cotidiana sin darse cuenta que un cambio radical ha empezado a operar sobre ella y que ya no tiene el control de su vida. Está embarazada (aunque el espectador todavía no lo sepa) y es la principal sospechosa del asesinato de su pareja, así como de herir a otro hombre. Esto se manifiesta, tanto para nosotros como para Julia, de forma irreal, como si se tratara de una pesadilla. Esto es lo interesante del film porque si bien se identifica a Trapero con los procedimientos del realismo, ese ambiente aparece a los ojos del protagonista (y del espectador) como algo ajeno y es por eso que el film en cierta instancia apele al horror, a lo siniestro en el sentido psicoanalítico del término. Según Freud “lo siniestro” es algo que se nos manifiesta conocido y cercano, pero que al ser deformado, desplazado, nos provoca espanto. De ahí esa dualidad intrínseca de lo siniestro: nos repele en cuanto nos horroriza pero nos atrae por su familiaridad.
En Leonera hay escenas de violencia, de abusos y de amor homosexual; se hace foco en las penosas condiciones de vida de los detenidos y las particularidades de la vida en el encierro, pero lo que realmente está en primer plano (sobre todo en la segunda mitad del film) es el hecho de la maternidad, en cómo Julia se convierte y aprende a ser madre bajo circunstancias adversas. El privilegiar el drama íntimo y las relaciones personales por sobre las pequeñas miserias y el folclore presidiario aleja a Leonera del típico film carcelario y la coloca mucho más cerca del melodrama de madre, eminente y fructífero subgénero de la historia del cine latinoamericano.
De forma un poco inesperada e impulsada por los buenos comentarios que recibió en Cannes, Leonera se convirtió en una de las películas locales más vistas del año en Argentina. Año que, a pesar del magro porcentaje de taquilla que ha logrado la producción argentina, se ha convertido en uno de los más sobresalientes en el ámbito artístico, con películas como Liverpool de Lisandro Alonso, La mujer sin cabeza de Lucrecia Martel, Los paranoicos de Gabriel Medina, Una semana solos de Celina Murga o Historias Extraordinarias de Mariano Llinás.
Rodrigo Aráoz (http://www.contrapicado.net/edm.php?id=16)

LA FITXA
Argentina, Brasil i Corea del Sud, 2008. 113 minuts
Direcció: Pablo Trapero. Guió: Alejandro Fadel, Martín Mauregui, Santiago Mitre i Pablo Trapero. Fotografia: Guillermo Nieto. Música: Intoxicados, Chango Spasiuk i Los Palmeras. Productors: Pablo Trapero i Youngjoo Suh.
Intèrprets: Martina Gusman (Julia), Elli Medeiros (Sofía), Rodrigo Santoro (Ramiro), Laura García (Marta), Blanca Cardozo (Susana), Lorena Nuñez (Claudia), Orlando Barreiro (jutge), Clara Sajnovetzky (Elsa).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LA RODILLA DE CLARA / França, 1970
Eric Rohmer
Converses, atraccions i jocs de seducció entre uns quans personatges de dues generacions (uns adults, d’altres més joves) durant unes vacances a la vora del llac d’Annecy.