Dream

11 Abril

En diversos fotogrames de les pel·lícules de Kim Ki-duk els seus personatges tallen sobre pedres paraules que els acabaran definint; generalment, esta mateixa escriptura acaba per tornar-se sobre el propi cos en una automutilació que expressa la tortura a què s’han sotmés. En el cas de Dream, on el protagonista es martelleja per a evitar l’arribada del son, esta flagel·lació té sentit precisament perquè es demostrarà la seua futilitat una vegada que la (anti)matèria del somni s’haurà fet present, és a dir, una vegada que el món oníric ens redimisca de qualsevol sofriment per mitjà del seu camí impossible.

Amb Dream Kim Ki-duk ha mostrat l’últim recorregut que els quedaven per caminar als seus amors torturats i extrems, també pecaminosos: el del somni, com a fuga del malson de la vigília. Ho fa a través d’una posa paradoxal, mentre un amant dorm, l’altre viu el que aquell somia. En aquest últim treball del sud-coreà ocorre el que en moltes de les seues cintes, encara que ací en excés, no sols pul·lulen les mateixes pulsions per les seues històries, sinó que quasi es reconeixen les mateixes imatges, com a ecos d’una llarguíssima filmografia que versa sobre el sofriment de l’amor. Si alguna cosa se li dóna bé al director de La isla és precisament trobar bellesa en les múltiples, i estranyes, maneres d’estimar que hi ha al món, encara que sempre es col·loquen a un pas de la sordidesa, un fet accentuat de manera innecessària en el seu últim treball.

Dream té quelcom de pel·lícula límit, no tant perquè siga la més dura del cineasta, sinó perquè està a un pas de caure en el ridícul, perquè comença a fer estil dels trets del seu cinema, una cosa que comporta el perill d’acostar-nos a la definició de paròdia. No obstant això, a pesar d’estos defectes, aquest col·laborador, que sent verdadera passió per la poètica del cineasta, i fins i tot reconeixent que és una pel·lícula només per a convençuts, hi veu també una virtut innegable: Kim Ki-duk després de mostrar tots els espais possibles de salvació per als seus personatges (l’aigua, l’aire) ha hagut de reconéixer que el somni és l’únic lloc possible on estos aconseguiran ser feliços.

Iban Manzano (http://www.notasdecine.es/1060/criticas/critica-dream/#more-1060)

SUEÑOS ASESINOS

Me he esforzado por comprender las esencias de esa moda tan duradera en los festivales y entre los espíritus con inquietudes que encarna el cine del director coreano Kim Ki-duk. Reconozco su facilidad para crear personajes febriles y desesperados, con capacidad para vivir en el límite y afanes autodestructivos, su lirismo enloquecido, un estilo visual inmediatamente identificable, un romanticismo que siempre acaba inmerso en la violencia más destructiva o en el suicidio. Admito la originalidad de sus argumentos y de sus obsesiones, que su desgarro no es una pose y que sus excesos son genuinos, pero eso tampoco me sirve para apasionarme por sus inadaptados personajes, por sus surrealistas crónicas de amor y muerte. La única vez que me ha fascinado un poco fue en Time, la historia de una mujer que se convertía en otra mediante una operación para que a su pareja no conociera el declive de la pasión, para volver a enamorarle adoptando otra identidad.

A estas desganadas alturas del festival, seguía anhelando que apareciera una película con efectos mágicos, pero tampoco lo consigue el coreano hipersensible y paroxístico con Sueño, película que me intriga durante los 10 primeros minutos, pero que se desliza impunemente hacia el disparate absoluto, con situaciones repetitivas y la habitual complacencia del autor en las automutilaciones de sus héroes. Ver a un pavo clavándose agujas en la cabeza o destrozándose los pies a martillazos en planos inacabables puede proporcionarle orgasmos a un sádico o a un masoquista, pero no es mi caso. La historia de un tipo abandonado por su novia que anticipa en sus sueños las dramáticas o violentas acciones que va a perpetrar en estado de sonambulismo una señora que ha dejado a su pareja, posee inicialmente clima y morbo pero se diluye ponto. A cambio, Kim Ki-duk y su tendencia al pasote gratuito se complacen en situaciones que pretenden ser volcánicas pero que están exclusivamente relacionadas con lo grotesco.

Carlos Boyero (EL PAÍS, 27 de setembre de 2008)

LA FITXA

Bi-mong. Corea del Sud, 2008. 93 minuts

Direcció i Guió: Kim Ki-duk. Fotografia: Kim Gi-tae. Música: Park Ji. Producció: Kim Ki-duk, Song Myung-chul, David Cho, Kai Naoki i Kunizane Mizue.

Intèrprets: Joe Odagiri, Lee Na-young, Zia Kim, Tae-hyeon.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LOS LÍMITES DEL CONTROL / EUA, 2009

Jim Jarmusch

Un home misteriós i solitari, les activitats del qual queden meticulosament al marge de la llei, i que duu un intrigant violí sota el braç, arriba a Espanya amb l’objectiu d’acabar un treball. L’home no confia en ningú, i les seues intencions no es coneixen. En el seu camí es creuaran tota classe de peculiars personatges.