Los límites del Control

18 Abril

PLANETA JARMUSCH

Al llarg de la seua superba carrera com a autor cinematogràfic, Jim Jarmusch ha treballat sota unes constants (argumentals, de posada en escena, musicals, línies de diàleg, etc.) que han servit més perquè el cineasta definisca el seu mode de fer cinema que perquè la seua obra el definisca a ell com a autor escènic. La clau està en les variacions d’eixes constants, en la seua evolució circular com a realitzador, on a partir de mons concrets ha traçat mínims viatges que acaben situant totes i cadascuna de les seues pel·lícules en eixe enigmàtic planeta Jarmusch.

Icona base del moviment indie nord-americà -no deixa de ser estrany que sent l’hereu directe de John Cassavetes, Samuel Fuller i Nicholas Ray, ell, al seu torn, no tinga descendència en un mercat cinematogràfic on el cinema independent ha sigut regurgitat per la gran indústria d’Hollywood- Jarmusch segueix fidel al seu codi bushido de construcció de pel·lícules on la mínima anècdota argumental dóna peu a submóns en què personatges, diàlegs i accions simulen mancar de tota lògica racional.

Un heroi impossible

En la seua última pel·lícula, Los límites del control, el personatge protagonista, interpretat per Isaach de Bankolé, és un heroi impossible i impassible d’un thriller amb destinació a cap part en què Jarmusch realitza un exercici d’escriptura impressionista del que conta com a bon exemple els mateixos noms dels personatges que poblen el relat: Solitari, Francés, Violí, Nua, Molècules, Cambrer, Crioll, Rossa, Guitarra...

De París a Almeria

El director recupera el sentit de topades el·líptiques que ja posseïa Dead Man (1995), però amb un personatge principal l’ofici del qual (com es descobreix al final de la pel·lícula) és el d’assassí a sou, mateixa ocupació que el samurai asceta que conduïa l’acció de Ghost Dog (1999); construeix, de forma pausada, quasi lacònica, un trajecte físic i espiritual que arranca a París, passa per Madrid i Sevilla, i acaba al desert d'Almeria, l’ultima localització del qual és la casa que posseïa el ja difunt cantant punk Joe Strummer (de The Clash).

Referències encreuades

Per a descriure la seua nova pel·lícula Jarmusch juga, com sempre, a la desorientació i a la referència encreuada de tall inequívocament cinèfil: “Com seria si Jacques Rivette fera un remake de l’obra mestra A quemarropa (1967) de John Boorman? Diria que el cinema d'Antonioni sempre està en el meu subconscient però en esta ocasió no hi vaig pensar. Més bé en el cinema negre europeu dels anys setanta i huitanta, com algunes pel·lícules de Francesco Rosi”. Molta referència, potser massa si afegim la cita de Rimbaud que arranca la pel·lícula (del poema ‘Le bâteau ivre') i descobrim que el títol de la mateixa està extret d’un text publicat els anys setanta del sempre passat de voltes William S. Burroughs. L’enigma multicultural que representa el realitzador d'Akron (Ohio) és capaç de filtrar totes eixes referències i que el resultat siga alguna cosa no sols nova, sinó autèntica, una nova mostra d’autoria on no falten estimulants dosis de comèdia delirant, una obliqua història d’amor i un dolent a qui batre encara que a algú li pese.

Nou trobades

Sobre el paper, Los límites del control, no és més que nou trobades del nostre protagonista, fan del tai-chi, amb altres tants personatges; clar que, en realitat, podríem estar parlant d’una mateixa trobada amb nou variacions distintes. El context és sempre el mateix: dos cafés sols, un tête à tête amb un personatge/espia/figurant escapat d’un còmic d’avantguarda histèric... Jarmusch, com Kiarostami o Mekas, porta utilitzant la repetició narrativa com a principal arma estètica des que la seua obra va travessar les portes de Noche en la tierra (1991).

Esta pel·lícula divideix la filmografia de Jarmusch en dues etapes, la primera en què destacaria com a retratista underground amb influències de Hopper, Melville i (Jean) Renoir, i una segona en què apareix un escriptor de pel·lícules juganer i summament intel·ligent que disfruta boicotejant les normes que regeixen els gèneres -el western, el noir, el cinema de samurais- i formats -documental, curtmetratge- fent del seu particular estil el seu propi gènere. El director de Down by Law (1986), queda entés, és un autor a la vella usança. D’aquells que de veure’n només un pla ja saps identificar una pel·lícula com seua. Un cinema que avança a partir de les inaccions. Com diu el personatge de Tilda Swinton en un moment del film: "M’encanten les pel·lícules en què els personatges es reuneixen i es queden sense dir res". Si bé és cert que amb els anys el cineasta ha anat tornant-se més accessible (o menys hermètic), és una alegria que esta pel·lícula ens torne el valor pur de tota estructura narrativa: en Los límites del control es troben el vell i el nou Jarmusch, per a així renàixer com un creador absolut en un paratge contemporani assolat pel talla-i-apega.

Una Espanya nova?

Entre tots els mons de què s’ha apropiat Jarmusch, hauríem d’estar especialment agraïts pel fet que la seua nova pel·lícula recórrega el nostre país com si mai ningú hi haguera filmat abans. El cineasta i el seu flamant director de fotografia, el gran Christopher Doyle, extrauen or dels carrers dels barris madrilenys de La Latina i Malasaña, filma els trens de Renfe com si es tractaren d'intercomunicadors espacials i el desert d'Almeria com un western cibernètic dirigit per Jodorowsky. Un paratge on, a través de la càmera de Doyle, Madrid ressuscita en els quadres d'Antonio López, i Sevilla en les peteneres de la cantaora La Truco. Gran, molt gran.

Alejandro G. Calvo (EL CULTURAL, 2 d’octubre de 2009)

EL MUNDO EN UN PALMO

"El que se crea el más grande, que vaya al cementerio, y verá lo que es el mundo: ¡es un palmo de terreno!". El estadounidense Jim Jarmusch ha demostrado a lo largo de su carrera su vocación universal, su empeño en intentar capturar lo que une a una humanidad que parece desvivirse en mostrar lo que nos diferencia.

Sin embargo, ninguna de sus obras anteriores había resumido de forma tan tajante su espíritu de concordia como la frase que encabeza este párrafo: uno de esos dichos populares basados en la sabiduría de la experiencia, contenido en un cante flamenco que suena con poderoso brío en un par de momentos de Los límites del control, su nueva película, ambientada casi íntegramente en España. Esta petenera, palo flamenco triste y con fama de provocar mal fario, le sirve a Jarmusch para dos cosas bien distintas: la primera, redondear con ella una trama de aparente intriga, una película de espionaje sin una gota de acción, que se apoya en una estructura de círculos concéntricos que parece contener en su núcleo un consejo tan contundente como una pedrada; y segundo, para revelarse una vez más como uno de los cineastas que mejor se integra en terrenos aparentemente inhóspitos, que mejor escarba en donde otros sólo ven un superficial ejercicio de turismo cinematográfico, que mejor maneja las odiseas de un individuo que deambula por territorios desconocidos.

A través de la poderosa fotografía de Christopher Doyle, Madrid, Sevilla y Almería lucen en la película de Jarmusch como fascinantes microcosmos a medio camino entre lo sobrenatural y lo mundano, entre lo posapocalíptico y lo demencial. Así, su cámara decide filmar las esquinas más sucias y depauperadas del madrileño barrio de Malasaña para acabar componiendo con ellas un escenario último modelo en diseño artístico. El director de Bajo el peso de la ley y Noche en la tierra ha construido una pequeña joya deliberadamente anticomercial que, partiendo de una intriga con espías, mensajes cifrados, diamantes y capos mafiosos, termina hundiendo su afilado puñal en el absurdo de Samuel Beckett, en la ilustración de un cante jondo que transporta hasta una dimensión paralela, en un poderoso rosario de referencias artísticas (de Schubert a Antonio López, de Alfred Hitchcock a Aki Kaurismäki).

Su muy particular ritmo y su aparente reiteración, donde siempre pasa lo mismo de una forma diferente, puede exasperar a buena parte de la audiencia, pero el que consiga adentrarse en su mundo, primo hermano del de El reportero, quedará atrapado por su sobrecogedor control de los elementos cinematográficos.

J. Ocaña (EL PAÍS, 2 d’octubre de 2009)

LA FITXA

The limits of control. EUA i Japó, 2009. 116 minuts

Direcció i Guió: Jim Jarmusch. Fotografia: Christopher Doyle.

Música: Boris. Producció: Stacey Smith y Gretchen McGowan.

Intèrprets: Isaach de Bankolé (solitari), Alex Descas (crioll), Jean-François Stévenin (francés), Luis Tosar (violí), Paz de la Huerta (nua), Tilda Swinton (rossa), Youki Kudoh (molècules), John Hurt (guitarra), Gael García Bernal (mexicà), Hiam Abbass (conductora), Bill Murray (americà).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LIVERPOOL / Argentina, 2008

Lisandro Alonso

Un home demana permís al capità del vaixell en què treballa per a desembarcar quan arriben al port d’Ushuaia, el lloc on va nàixer, per comprovar si la seua mare encara hi viu.