puntxa aquí per a llegir la 7Masacrítica de My Blueberry Nights
IMAGINARIS CREUATS
Davant el fenomen de la despersonalització, que Fredric Jameson i Gilles Deleuze van analitzar com inherent als espais urbans indiferenciables (llocs que han perdut els seus trets singulars específics), les criatures de Wong Kar-wai s’aferren als senyals d’identitat de les escenografies que els han conformat com a tals i es reapropien d’un espai alié. Ho vam veure ja amb claredat en Happy Together (1997), els protagonistes xinesos de la qual " retroben en plena Argentina la topografia al·lucinada d'un Hong-Kong recreat mentalment", en encertada metàfora de Thierry Jousse (Cahiers du cinéma, n° 514; juny, 1997), i ho tornem a trobar ara en My Blueberry Nights, les escenografies d’interiors de la qual -ubicades socialment i geogràficament als Estats Units- resulten perfectament intercanviables amb les que envolten els protagonistes de Chungking Express (1994) o Fallen Angels (1995), de les quals oficien com un transnacional eco atmosfèric i anímic que ens torna la pugna del cineasta per "filmar els llocs i fixar la seua memòria".
De fet, les dos primeres històries que componen aquest nou film transcorren a Nova York i a Memphis, però a Wong Kar-wai no li interessen gens els perfils exòtics o turístics d’eixes ciutats, la fisonomia urbana més identificable de les quals queda radicalment fora de camp en benefici dels interiors en què treballen els protagonistes. Són dues històries de simetria tan explícita com evident, en les quals Jeremy (Jude Law) i Elizabeth (Norah Jones) s'intercanvien els papers. Treballant ambdós com a cambrers en sengles bars, els dos observen des de la seua posició -i tracten d’acostar-se- a un client que ha perdut la persona estimada, de tal manera que Elizabeth, escrutada i escoltada per Jeremy en la primera història, pren el paper d’aquest en la segona per a convertir-se en confident d'Arnie (el policia interpretat per David Strathairn), que acaba de ser abandonat per Sue Lynne (Rachel Weisz).
Arribats en aquest punt, My Blueberry Nights comença a configurar-se com un rondó manierista al voltant de la pèrdua amorosa, executat amb un alt grau de refinament (i no poca abstracció) estètic sense eixir a penes d’uns interiors claustrofòbics, d’una espècie d’úter matern que Wong Kar-wai i el seu habitual, decisiu director artístic (William Chang, muntador també de totes les seues pel·lícules) semblen haver arrancat d'Hong-Kong i traslladat a l'imaginari de Nova York i de Memphis respectivament. Ciutadans del dolor amorós i de la soledat urbana contemporània, Jeremy, Elizabeth, Arnie i Sue Lynne són nord-americans, però el seu món líric i emocional és universal. Pertanyen, sobretot, a una escenografia amb què han arribat a confondre’s quasi tant com el camaleó amb la vegetació que el rodeja, però viuen la desafecció i la desincronització amorosa com a habitants d’una biosfera feta de desencontres i decepcions, de vidres, de portes, de finestres i d’espills que s’interposen sense parar (com en In the Mood for Love, com en 2046) entre ells i els seus interlocutors, entre la seua soledat i la companyia que necessiten.
Fins a eixe moment, l’autèntic fil d'Ariadna que subjau sota el film no és tant l'itinerari emocional d'Elizabeth com la Nèmesi personal d’un cineasta que busca retrobar-se a si mateix (a la manera del seu protagonista) sense eixir d'eixe univers plenament recognoscible en què es mou com a peix dins l’aigua i que ací ha convertit ja en un refugi per al replegament, exactament igual que Elizabeth saltant de bar en bar: primer a Nova York, després a Memphis i després en un casino de Nevada, sense aconseguir trobar -en cap dels tres- una via per a trencar la seua desubicació existencial. Des d’aquest punt de vista, My Blueberry Nights s’ofereix com una metàfora transparent de l’impàs que sembla tenallar el creador de Happy Together després d’haver filmat la monumental 2046: suma i compendi de tot el seu cinema, autèntic Marienbad de la postmodernitat en el complex i fascinant interior del qual conflueixen els ecos i es lliguen els fils de Days of Being Wild (1990) i d'In the Mood for Love (2000).
Un moviment de fuga a extramurs del cinema oriental (parlat en anglés, interpretat per actors americans i filmat en escenaris dels Estats Units) i un altre d’enroc sobre la seua pròpia filmografia (Ashes of Time Redux, 2008) componen, de fet, una doble operació de replegament per part d’un cineasta que tancava amb 2046 una etapa d’impossible o molt difícil continuïtat, i que ha de trobar ara noves energies per a no quedar tan presoner de si mateix com el mostren algunes imatges de My Blueberry Nights i per a no caure tan abstret en el seu propi estil com ho desvela el -malgrat tot- bellíssim treball de reescriptura literal per a "refer" la seua jeroglífica, misteriosa i lírica Ashes of Time (1994).
El que succeeix després, no obstant això, impulsa la construcció del film cap a noves i contradictòries derives. Quan el relat ix a exteriors, i dóna començament un esbós de road movie per coneguts i tòpics paisatges de L'Amèrica interior (els itineraris amb cotxe d'Elizabeth i Leslie/ Natalie Portman), no sols es trenca la tancada claustrofòbia dels setanta minuts anteriors, sinó que s’obri la porta a una dialèctica que, finalment, Wong Kar-wai sembla no poder controlar: és un diàleg explícit entre el recognoscible univers emocional del cineasta i l'imaginari fílmic en què se submergeix, ja que les imatges paisatgístiques d’eixe interludi no són tant fruit de la mirada del director sobre el país interior (a la manera dels escenaris filmats per Wim Wenders a París, Texas o Don't Come Knocking) com la particular digestió que un cineasta d'Hong Kong, plenament conscient dels seus deutes i de les seues influències, fa d'estos últims.
L'Amèrica profunda de Wong Kar-wai no és la de Wenders, ni la d'Antonioni (Zabriskie Point), sinó el resultat d’una sofisticada operació formalista, d’un diàleg creuat entre diferents imaginaris fílmics sense capacitat per a crear imatges substantives que deriven, amb coherència, del remolí intern i de la tempestat emocional que viuen els personatges, com sí que succeïa quan l’autor filmava el far d’Ushuaia i les cascades d'Iguazú en Happy Together. Encotillat potser per eixa dificultat, o rendit potser a la facilitat d’una estructura narrativa que es tanca de manera tan convencional com mai abans havia succeït en la seua filmografia (una influència perniciosa del guionista Lawrence Block), el relat desemboca, finalment, en un retorn als interiors del començament, però no per a deixar les seues criatures enmig de la desolació o a soles amb les seues carències, sinó per a oferir-los una eixida reconfortant, un miratge de recomposició que cal interpretar -de nou- en forma de metafòric exorcisme personal.
Es tanca d’esta manera, sobre si mateixa, una peça de cambra que es recrea de forma sumptuosa en una simfonia hiperestilitzada de recursos estètics i formals desplegats amb tant de virtuosisme com generositat: travellings laterals que retallen l’horitzó espacial i vital dels personatges, vidres dibuixats que envolten les figures en una densa atmosfera de neons i llums saturades, ralentís congelats i fotogrames detinguts, intermitents fosos a negre, rètols que numeren les diferents jornades d’un diari i també la distància (tant geogràfica com temporal) que separa Elizabeth de Jeremy, etc. Un dens desplegament visual, en definitiva, que s’ofereix com explícitament manierista i l’articulació del qual tradueix de nou, a termes cinètics i visuals, no sols el décalage mental que els protagonistes pateixen respecte a la realitat de les seues vides, sinó també una part del discurs de Paul Virilio sobre les relacions entre proximitat i aïllament, entre moviment físic i paràlisi emocional, entre dislocació i incomunicació, entre les distorsions espacials i la percepció sensorial al si de les formacions urbanes contemporànies. Una dimensió que es fa present, amb indubtable intensitat i complexitat visual, fins i tot en l’interior d’una obra amb què Wong Kar-wai obri no poques incògnites sobre els camins posteriors que, d’ara en avant, pot seguir la seua filmografia.
Carlos F. Heredero (CAHIERS DU CINEMA – ESPAÑA / Desembre 2008)
LA FITXA
Hong Kong, Xina i França, 2007. 111 minuts
Director: Wong Kar-Wai. Guió: Wong Kar-Wai i Lawrence Block; basat en un argument de Wong Kar-Wai. Fotografia: Darius Khondji. Música: Ry Cooder. Producció: Wong Kar-Wai i Jacky Pang Yee Wah.
Intèrprets: Norah Jones (Elizabeth), Jude Law (Jeremy), David Strathairn (Arnie), Rachel Weisz (Sue Lynne), Natalie Portman (Leslie), Chan Marshall (Katjia).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
HIROSHIMA MON AMOUR / França, 1959
Alain Resnais
Una jove actriu francesa viu la seua última nit a Hiroshima acompanyada, en la seua habitació d’hotel, pel seu amant japonès. El que podria ser una simple aventura és un moment de gran intensitat emocional i que li fa reviure un amor impossible que va succeir a Nevers (França) anys arrere. La fugaç relació amorosa es converteix en un procés introspectiu pel qual la dona revela els seus sentiments íntims i fa partícip al seu company de la seua reconstrucció del passat, ocult fins a aqueix instant.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario