Paranoid Park

8 Novembre



puntxe aquí per a llegir la 7masacrítica de Paranoid Park


EL CINEASTA I L’SKATER
Com ocorria en Rebeldes, aquella bella elegia que Francis Coppola va rodar el 1983, també Paranoid Park comença amb la imatge d’un adolescent que escriu la seua història en un quadern. Però allí es tractava de l’últim dels bergants, del supervivent d’una època en extinció, mentre que ací l’objectiu es desplaça cap a un skater qualsevol, un cos l’afició favorita del qual consisteix a girar constantment sobre si mateix en una sèrie de viatges sense principi ni final, on el temps no té cabuda. Lluny de construir-se com una crònica sobre l’univers del skate, no obstant això, la pel·lícula de Gus Van Sant l’utilitza com a símptoma d’un cert malestar, d’una desorientació que troba en el monopatí la seua metàfora perfecta, perquè en la cultura actual ja no es tracta d’anar d’un lloc a un altre, sinó més bé de realitzar cabrioles al voltant d’u mateix. Igual que els personatges perduts i reconcentrats de les seues tres pel·lícules anteriors (eixa "trilogia de la mort" formada per Gerry, 2002; Elephant, 2003; i Last Days, 2005), ací Alex (Gabe Nevins) només es mou en cercles, de sa casa a la del seu amic, del parc a l’institut, de l’exterior a l’interior de la seua ment i viceversa. I per això Paranoid Park, també com els treballs previs, podria veure’s com una road movie immòbil, un viatge envers cap altre lloc que no siga la necessitat d’escriure, amb un llapis o amb una càmera.
Un acte, el de l’escriptura, l’essència del qual consisteix a passar un objecte punxant per damunt d’un full de paper, de la mateixa manera en què el skating suposa clavar unes rodes sobre el terra, o d’idèntica manera en què el vigilant de la pel·lícula mor tallat en dos per les rodes d’un tren. O almenys Alex fa tot això potser per a escapar del temps, de l’existència convencional que li prometen l’escola o els primers festeigs. Però hi ha una diferència: quan es provoca la mort d'algú, com fa Alex inconscientment amb el vigilant, es produeix un punt de fuga que suspén l’existència entre la realitat i la ficció, entre la vida i el buit. I ací és on entra Van Sant: com expressar eixe moviment de flotació, eixa vida suspesa en què es converteix el vagareig d'Alex? Com filmar l’al·lucinació en què s’ha convertit el cine?
Paranoid Park és una pel·lícula-calidoscopi on la tasca del cineasta consisteix a travessar constantment eixa absència que deixen les imatges al passar, eixa sensació de buit. Van Sant, amb la inestimable ajuda del fotògraf Christopher Doyle, convoca accelerats i ralentís, enquadraments hipnòtics i inestabilitats desenquadrades, la llum tallant d’un entorn hiperrealista i les ombres difuses que poblen els somnis, per a construir un puzle misteriós, fugisser i esquiu. En un moment donat, el rostre d'Alex pot convertir-se en mapa d’una inexpressivitat còsmica, en l’epicentre de la desdramatització absoluta que persegueix la pel·lícula. En un altre, la música que Nino Rota va compondre per a Fellini, per a Giulieta de los espíritus o Amarcord, i que ací s’utilitza com a il·lustració gens irònica, evoca universos d’elegant estilització, com si no pertangueren a aquest món. I en un altre, en fi, una certa mirada documental es converteix inadvertidament en el reflex d’un somni, sobretot en eixos plans d’acrobàcies temeràries, però també belles, dotades d’una gràcil musicalitat. Siga com siga, Paranoid Park mai no aborda una realitat lineal, sinó que la conta a trompades, a través d’el·lipsis fulgurants, on els distints esdeveniments mai troben un fil que els identifique ni una forma única.
Però hi ha alguna cosa més, perquè eixos salts, eixa sensació d’ingravitació que inunda la pel·lícula, vénen provocats per un altre impuls. Alhora que escriu, Alex narra, perquè el seu quadern no és una altra cosa que el relat de la seua desventura, del que va ocórrer una nit fatídica als voltants de Paranoid Park, eixe lloc mític que adquireix tonalitats fúnebres quan cau la vesprada, segons afirma un dels adolescents que el freqüenten. O potser el somni convertit en malson, el paradís dels skaters on tot es torna finalment del revés, on la iniciació a la vida esdevé brusca i salvatge pèrdua de la innocència. Com exorcitzar eixe dolor? Simplement narrant-lo en un quadern? Però llavors, com narrar en el cinema de hui? Eixe dubte del skater és també el del cineasta, i la seua solució passa per un vaivé constant entre la necessitat del relat i la seua impossibilitat, un resum perfecte de la pràctica fílmica de Gus Van Sant. En Psycho, el remake pla a pla de la pel·lícula d'Alfred Hitchcock que va realitzar el 1998, la narració era pura mecànica, el fantasma del cinema clàssic. Deu anys més tard, en Mi nombre es Harvey Milk (2008), com en El indomable Will Hunting (1997) o Descubriendo a Forrester (2000), els cossos joves que havien transitat ja la filmografia de Gus Van Sant, des de Mala noche (1985) a Even Cowgirls Get the ‘Blues' (1993), passant per Drugstore ‘Cowboy' (1989), adquireixen una vida falsa, com de titella, que troba la seua encarnació perfecta en la trilogia, on es converteixen en zombis que vaguen per paisatges espectrals.
En aquest sentit, Paranoid Park és una espècie de síntesi de tota l’obra de Van Sant, de les seues fluctuacions entre l’evidència i l’experimentació. I eixa condició es manifesta en un dubte metòdic que es refereix a l'espinosa qüestió de com contar una cosa que inclou una intriga quan no es vol donar forma a un thriller, ni tan sols a una pel·lícula de gènere. Què fer? Quin pla ha de seguir-ne a un altre? Com continuar quan s’introdueix un cert suspens? Quin tractament cal donar a la figura del detectiu? Van Sant vacil·la, oscil·la entre els fets en si i allò que els envolta, i acaba difuminant-ho tot en el buit. A partir de l’escena de l’assassinat involuntari, la pel·lícula es va diluint en una sèrie de vinyetes sovint desconnectades entre si, que certifiquen que enmig de les ruïnes del cinema modern no sols no es pot veure tot, no es pot narrar tot, sinó que les coses, sovint, no exigeixen cap explicació. I d’ací que els adults, com en alguns cartoons, siguen només ombres que apareixen més enllà de la figura d'Alex, sovint sense rostre visible, amb una sola excepció: el detectiu, aquell altre narrador que podria reconstruir la història si disposara de les dades pertinents que Van Sant es nega a mostrar. Com ocorre en Afterschool, d'Antonio Campos (d’altra banda, una pel·lícula molt afí a Paranoid Park), darrere del que veiem s’oculten múltiples miratges d’una realitat cada vegada menys localitzable.
Per això és tan important un film com Paranoid Park, per això ens increpa d’eixa manera feroç i agressiva amb la qual només saben fer-ho les pel·lícules realment inquietants. Com el seu jove protagonista, que escriu per a oblidar, també Gus Van Sant filma per a donar compte d’un assassinat: a la manera d’un skater vagabund, la seua càmera descobreix el cadàver d’un cinema impossible que només pot mostrar les seues ferides, com eixe pla al·lucinat del tors agònic del vigilant arrossegant-se després de la mutilació. Llàstima que després arribara l'inversemblant Harvey Milk i el ressuscitara per a incredulitat de molts de nosaltres.
Carlos Losilla (CAHIERS DU CINEMA – ESPANYA / Juliol-Agost 2009)

LA FITXA
EUA-França, 2007. 85 minuts
Direcció i Guió: Gus Van Sant, basat en la novel·la de Blake Nelson. Fotografia: Christopher Doyle i Rain Kathy Li. Productors: Marin Karmitz, Nathanaël Karmitz, Neil Kopp i David Cress.
Intèrprets: Gabe Nevins (Alex), Dan Liu (detectiu Richard Lu), Jake Miller (Jared), Taylor Momsen (Jennifer), Lauren McKinney (Macy), Olivier Garnier (Cal), Scott Green (Scratch), Winfield Henry Jackson (Christian), Dillon Hines (Henry), Brad Peterson (Jolt).





PRÒXIMA PEL·LÍCULA
RELÁMPAGO SOBRE EL AGUA / Alemanya-Suècia, 1980
Wim Wenders

Documental sobre els últims dies de vida del director de cinema Nicholas Ray. Morint a poc a poc de càncer, Ray va decidir no instal·lar-se en un hospital; va preferir quedar-se al seu loft de Nova York, envoltat dels seus millors amics i va convéncer Wenders perquè viatjara a Nova York a filmar el seu epitafi vital.