Relámpago sobre el agua

15 Novembre

LA FILIACIÓ ESCENIFICADA

El 1979 Wim Wenders va acudir al loft novaiorqués on residia Nicholas Ray. S'havien conegut un parell d'anys abans, durant el rodatge d’El amigo americano (1977). La idea era establir una col·laboració de cara a un projecte futur. No obstant, davant de l'avançat estat del càncer de Ray, a qui li quedava molt poc de temps de vida, ambdós van comprendre que no hi havia temps per a preparar res. Així que junts van decidir fer una pel·lícula entre la ficció i el documental que servira per a enregistrar les últimes hores del director de Rebelde sin causa (1955) i Johnny Guitar (1954).

En Relámpago sobre el agua veiem, per tant, Nicholas Ray en el moment de l'alba, envoltat per bons amics, fent cinema fins al final (com correspon a un home de Cinema), lluitant per restablir una dignitat que havia perdut pel seu temperament d'etern enfant terrible. Relámpago sobre el agua enregistra la mort de Ray. La mort del cinema.

No obstant, la pel·lícula presenta altres qualitats a destacar. Una és la fusió del vídeo (urgent, descarnat) amb el cinema, un recurs que va suposar tota una ruptura en el seu moment. Una altra, l'escenificació de la filiació. Per primera vegada mestre i alumne, pare i fill cinematogràfics, es posaven davant les càmeres per a representar en una pel·lícula la transmissió generacional d'una forma de comprendre el cinema. El risc que van assumir ambdós va ser absolut. Per això, Relámpago sobre el agua és, tal vegada, la pel·lícula més valenta de la història del cinema.

Alex Thurman (http://www.contrapicado.net/panoramica.php?id=38)

La necessitat de continuar col·laborant i de fer més estret el lligam d'amistat que havia sorgit entre Wim Wenders i Nicholas Ray a partir de la seua trobada en El amigo americano (1976), on el segon interpreta el paper d'un pintor que es fa passar per mort per a falsificar les seues pròpies obres (Ray ho torna a mencionar com un possible punt de partida per al personatge central d’aquest film), són raons més que suficients perquè ambdós directors consideren la possibilitat d'un projecte en comú.

En un principi parlen (conversa que apareix en la pel·lícula) de posar en marxa una història basada en una vella idea de Ray, en què dos amics que pateixen càncer decideixen ajudar-se mútuament. No obstant, la pròpia realitat de l'evolució del càncer de pulmó i el tumor cerebral patits pel director americà transformaran en gran manera el projecte inicial i, si bé el títol que es mantindrà serà Lightning over water -el que a Ray li agradava-, la temàtica del film s'acostarà més al títol alternatiu pensat pel jove director: Nick's movie.

Una pausa en el rodatge de Hammett, pel·lícula que Wim Wenders es trobava realitzant en Los Angeles, li permet volar a Nova York on es troba novament amb el seu amic i junts reprenen llavors el treball d'eixe nou film que, malgrat els escrúpols de consciència del director alemany, tractarà sobre els últims mesos de la vida del vell director. La seua mort imminent, de la qual ambdós cineastes són conscients durant la filmació, constitueix un element dramàtic d'enorme força i una poderosa raó per a considerar aquest film com una obra d'art difícilment repetible. Relámpago sobre el agua es sobretot un homenatge a la carrera i a la vida de Nicholas Ray.

La primera vegada que es va exhibir esta pel·lícula va ser al Festival de Cannes de 1980. El muntatge li havia sigut encomanat a Peter Przygodda, habitual muntador de Wenders, perquè el film tinguera major objectivitat. No obstant, poc de temps després, insatisfet el director davant dels resultats obtinguts (la pel·lícula semblava massa hermètica), decideix posar-se novament a la feina i realitzar un nou muntatge. El definitiu, el que ara es projecta, compta amb la novetat d'una veu en off, la del mateix Wenders, que relata la pel·lícula en primera persona.

Lightning over water ens torna la imatge d'un vell cineasta, dels que van formar part de l'època mítica del cinema americà, però que en estos moments es troba en plena decadència física -que no creativa- i intentant reconstruir la seua pròpia identitat. En aquest sentit, el film és summament lúcid tant en el que concerneix a la postura adoptada per Ray davant la seua situació (la seua mort i el fet de representar-la davant les càmeres), com pel que fa a la por reconeguda pel jove deixeble davant les possibles repercussions que el film puga tindre sobre el seu mestre. (Per un altre costat també confessa que li interessa la forma en què aquest s'enfronta a la seua fi).

Wim Wenders opina que, en qualsevol pel·lícula, s'alterna la ficció amb algun tipus de realitat. Ací, evidentment, les distàncies entre ambdós són mínimes. El vídeo de Tom Farrell -permanent testimoni de les interioritats d’aquest rodatge- és, en aquest sentit, definitiu.

Pel que fa a la seqüència final, ho conta també el director alemany, respon a una idea que es repetia en diversos projectes de Ray. «El jonc a la deriva és un símbol de la mort».

Elena Mayordomo (CARTELERA TURIA / Desembre 1982)

LA FITXA

Lightning Over Water. Alemanya-Suècia, 1980. 91 minuts

Direcció i Guió: Wim Wenders i Nicholas Ray. Fotografia: Edward Lachman i Martin Schäfer. Música: Ronee Blakley. Productors: W. Wenders, Chris Sievernich, Pierre Cottrell.

Intervencions: Nicholas Ray, Wim Wenders, Susan Ray, Tim Ray, Gerry Bamman, Ronee Blakley.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

DÉJAME ENTRAR / Suècia, 2008

Tomas Alfredson

Oskar, un jove tímid de 12 anys que pateix bullying a l’escola, es fa amic d'Eli, una misteriosa veïna, l’arribada de la qual coincideix amb una sèrie de misterioses morts. Malgrat que el jove pensa que ella és un vampir, intenta que la seua amistat estiga per damunt de la seua por.