Déjame Entrar

29 Novembre


puntxa aquí per a llegir la 7Masacrítica de Déjame Entrar






MÉS QUE UNA PEL.LÍCULA DE VAMPIRS.
No va guanyar al festival de Sitges, però qui moralment es va emportar l’aplaudiment unànime de crítica i públic és aquest aclamat i suggeridor film de terror provinent de Suècia, que narra una poètica història d’amistat i lleialtat entre adolescents, amb tema vampíric pel mig. Filmada als gelats paratges suecs per Tomas Alfredson (realitzador amb una llarga trajectòria, encara que a casa nostra inèdita), la pel·lícula proposa un acostament a la infància. D’una banda, conformant un retrat d’Oskar, un nen de dotze anys la vida trista del qual queda marcada per un entorn familiar distorsionat i per l’assetjament escolar a què està sotmès. De l’altra, Eli, la noia misteriosa sobrevinguda al barri, que sembla afectada per una malaltia estranya i que canviarà la vida del protagonista, donant-li el valor necessari per poder-se enfrontar a aquest entorn gris i hostil. Partint d’un material de primera (una novel·la de John Ajvide), Alfredson narra de manera realista uns fets que, en mans d’algú altre, entrarien directament en l’àmbit fantàstic.
El resultat és una magistral combinació entre el realisme social i els elements sobrenaturals que conté la història. Una altra característica que diferencia aquesta pel·lícula d’altres aportacions al gènere és que el director suec narra els fets de forma pausada, seduint l’espectador més reflexiu amb l’elegància de la seva exposició. La manifestada voluntat del director perquè la pel·lícula funcionés com el cinema mut (Alfredson ha declarat que aspirava que el film es pogués entendre perfectament traient-ne el so), fa que el silenci –d’altra banda, un element característic de l’essència sueca– es manifesti com una arma fílmica amb gran poder evocador. Déjame entrar funciona com una història d’amistat i d’amor si es vol. També com un estudi sobre la incomunicació amb tocs de bulling escolar. Però per sobre de tot estem davant d’un conte, cru i despietat, de gran bellesa, que aconsegueix retratar perfectament la cada cop més preocupant pèrdua d’humanitat de la societat actual i l’atrocitat a què se sotmet el més dèbil.
Això, sense abominar d’elements propis del gènere del terror, amb imatges impactants que quedaran ja per sempre més en l’imaginari del terror. Sense anar més lluny, la seqüència final a la piscina. Simplement, exemplar.
Jordi Camps Linell (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona) http://www.cinematruffaut.com

FORA DE CAMP
Per reconfortant que es pretenga, el cinema popular no hauria de subestimar la intel·ligència de l’espectador. Déjame entrar, que s'ha passejat amb èxit per pantalles i cites internacionals (a Sitges es va portar el Premi del Públic), és capaç d’invocar el plaer de qualsevol tipus d’espectador sense renunciar per un moment a la seua principal anomalia: el corrent dramàtic està amagat darrere d’allò que es veu. La inexacta traducció del títol (hauria de ser alguna cosa així com "Deixa entrar la persona adequada") resumeix amb eloqüència, no obstant això, les intencions d’una pel·lícula entregada a la poètica de l’ocultació. Com un vampir a l’altre costat de la finestra, el director suec Tomas Alfredson sol·licita que li permetem traspassar el llindar del nostre imaginari mitològic perquè el film puga revelar-se en tota la seua magnitud.
De tal manera, el viatge sentimental d'Oskar, un xiquet de dotze anys, amb Eli, una xiqueta-vampir que aparenta la mateixa edat, no deixa de ser el fantàstic pretext d’una pel·lícula especialment interessada en els decisius combats contra les pors internes que s’alliberen en la mort de la infància. I encara que l’origen de Déjame entrar és literari (a banda de la seua inspiració en el vampirisme, es tracta d’una adaptació de la reeixida novel·la de John Ajvide Lindqvist), la seua gramàtica és absolutament cinematogràfica.
Amb tot el seu vigor, tota la seua bellesa, la seua crueltat i la seua dolçor, Déjame entrar presumeix d’un fascinant repertori de l’ús del fora de camp, de com el que queda més enllà del quadre sempre pot estar visible. Els escamotejos, com les absències, són subtils i reveladors. No responen a un trampós gest del director per a eternitzar el suspens o preparar la sorpresa efectista. Al contrari, l’ocultació és el sistema que nia en la mateixa gènesi del relat, i acaba per apropiar-se’n per a permetre que el drama transcórrega al fons del pla (en els assassinats de víctimes innocents), per damunt d'ell (en la impactant escena final de la piscina, cap a la qual sembla avançar tot el film), o en els sons: un degollament, un mos, el codi Morse que tanca el film i "encriptant" així els últims gestos dels amants... Si la pel·lícula és més eloqüent en el que amaga que en el que mostra, és precisament perquè allò que oculta és el que tantes vegades ens han llançat sense pietat des de la pantalla. Ho hem vist en Crepúsculo, i també en la sèrie televisiva True Blood, dues aproximacions al vampirisme des del món contemporani, si bé l’acció de Déjame entrar transcorre durant els primers anys huitanta, una cosa que la pel·lícula, en un altre dels seus escamotejos, mai fa explícit.
Afinada en clau nòrdica, propensa a albergar la gèlida bellesa de la metafísica (més prop en tot cas de Kieslowski que de Bergman), Déjame entrar no deixa d’obrir-se a diverses lectures a mesura que camina cap a la llum que persegueix. Sorprén llavors la delicadesa amb què la pel·lícula llisca una vegada i una altra del naturalisme d’un relat d’assetjament escolar als engranatges atmosfèrics del cinema de terror, dels codis del cinema social i del drama familiar a la màgia d’un amor preadolescent. En aquest sentit, el film troba una altra classe de poètica, la del reconeixement (veiem el que sospitem), equivalent en tot cas al que experimenten Oskar i Eli en el seu procés de dependència mútua. Allò bell i allò sinistre, com si fóra la primera vegada, eternament confabulats.
Carlos Reviriego (CAHIERS DU CINEMA – ESPANYA / Abril 2009)




LA FITXA
Låt den rätte komma in. Suècia, 2008. 114 minuts
Direcció: Tomas Alfredson. Guió: John Ajvide Lindqvist, basant-se en la seua novel·la. Fotografia: Hoyte Van Hoytema. Música: Johan Söderqvist. Productors: John Nordling y Carl Molinder.
Intèrprets: Kåre Hedebrant (Oskar), Lina Leandersson (Eli), Per Ragnar (Håkan), Henrik Dahl (Erik), Karin Bergquist (Yvonne), Peter Carlberg (Lacke), Ika Nord (Virginia), Mikael Rahm (Jocke).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA
MY BLUEBERRY NIGHTS / Hong-Kong - França, 2007
Wong Kar-Wai

Una jove comença un viatge a través dels EUA en busca de l’amor vertader. En el camí, emmarcada entre el màgic paisatge urbà de Nova York i les espectaculars vistes de la llegendària Ruta 66, la jove es trobarà amb una sèrie d’enigmàtics personatges que intentaran ajudar-la en la seua recerca.