Violette

8 Març  

ENTREVISTA A MARTIN PROVOST

Impulsiva, extremadament sentimental, valenta, embogida, solitària i genial són alguns dels atributs de Violette Leduc, escriptora francesa del segle passat no gaire coneguda a Espanya que va gaudir de la protecció de Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre per a convertir-se en una pionera de l'autoficció en relatar sense embuts les seues vivències bisexuals i les seues doloroses experiències familiars. Tot un expert a retratar les convulses vides d'artistes femenines, Martin Provost (Brest, 1957) encara té recent en les nostres pantalles Seraphine, biopic sobre una pintora francesa que treballava com a senyora de la neteja. Les desventures de Violette, enamorada sense remei de Beauvoir i ansiosa per un reconeixement que tardaria a arribar donen motiu a un film en el qual destaca el retrat psicològic d'un ànima turmentada i d'una època de postguerra a París marcada per l'enorme influència dels intel·lectuals.

Pregunta.- Violette Leduc no és massa coneguda a Espanya, era vostè admirador de l'escriptora abans de realitzar la pel·lícula?

Resposta.- La veritat és que no la coneixia. Em vaig assabentar de la seua existència gràcies al guionista de Seraphine, Marc Abdelnour, i a partir d'allí vaig començar a llegir tota la seua obra i vaig descobrir una dona fascinant. Violette va tenir el seu moment de glòria en els anys 60, va ser una vertadera pionera a l'hora de parlar de la sexualitat femenina. Sempre m'han atret aquest tipus de dones com Seraphine o Violette, persones valentes que lluiten contra els prejudicis en un entorn molt difícil.

P.- La desigualtat que pateixen les dones en general és un element clau, va ajudar Violette al fet que canviaren les coses?

R.- En el cas de Violette al fet de ser dona s'afegeix la seua condició d'avançada al seu temps i açò mai és senzill. Veiem una època en la qual va haver-hi una gran llibertat de pensament però també havien de trencar-se unes cadenes molt pesades. La situació de les dones sempre és més difícil d'entrada, una dona ambiciosa en qualsevol sentit haurà de lluitar contra més complicacions. El tema, de totes maneres, no està resolt. És esborronador que a Espanya es vulga tornar a aprovar una llei de l'avortament com la del franquisme. Segueix havent-hi una part de la societat que no entén ni respecta els drets de les dones.

P.- Violette és tot un personatge, potser és més fàcil agafar-li afecte en pantalla que en persona amb eixe caràcter sempre en l'abisme.

R.- Era molt rara i difícil. Estava una mica boja, també era molt intel·ligent i molt manipuladora. Hi ha un element fonamental, la seua voluntat de crear, la seua condició d'artista pura lliurada a la seua obra. Com Seraphine, són persones difícils d'entendre i de tractar que semblen viure en una altra dimensió que té a veure amb la imaginació i el món creatiu. Són artistes que transcendeixen la seua destinació, que s'imposen a la seua condició social per a fer alguna cosa totalment inesperada.

P.- Violette pateix moltíssim per la seua falta d'èxit, el més sorprenent és potser la seua tenacitat.

R.- Per a un artista visionari és molt difícil el reconeixement, és necessari lluitar contra un mur invisible. Sempre hi ha artistes que s'enfronten a les convencions de l'època i la història es repeteix en tots els temps i tots els llocs. Qualsevol artista, per pioner que siga, necessita un reconeixement i allí es produeix una sagnant oposició entre la seua autenticitat i el que el públic demana a cada moment a l'art perquè el satisfaça. Hi ha casos com el de Picasso en el quals van gaudir de l'èxit sent absolutament avantguardistes però l'altre cas també és molt freqüent.

P.- Les seues moltes complicacions contrasten amb les de la seua protectora, Simone de Bauvoir, que en canvi era una enorme celebritat.

R.- Beauvoir va aconseguir una fama enorme ràpidament en una època en la qual els intel·lectuals van tenir un gran protagonisme públic, apareixien per la ràdio i la televisió i eren molt escoltats. Eren personatges que transcendien les lletres i tenien una gran importància política. Violette va tenir èxit més tard però són dues figures que van influir moltíssim en totes les escriptores franceses que vindrien després, una des del seu èxit i l'altra des de la seua tenacitat van jugar un paper important en l'alliberament de les dones.

P.- És realment lloable la generositat de Beauvoir amb Violette.

R.- És un fet que desconeixia i quan ho vaig saber va ser un dels motius pels quals vaig voler fer la pel·lícula. Va ser una cosa que va passar bastant en aquells anys 40 i 50 de la postguerra. Llavors existia una actitud diferent amb els diners, no estava imposada d'una forma tan rígida la necessitat d'una seguretat material com avui dia, existia un cert*utopisme, una busca de l'ideal. Beauvoir és generosa en tots els sentits però no es converteix en la seua amiga, és una relació més de mecenes i de donar-li suport moral perquè creu en el seu talent. Al final és qui fa possible que escriga.

P.- Commou i aterreix alhora eixa cerca desesperada de l'amor i veiem eixa eterna paradoxa que els qui més desesperadament el necessiten menys el troben.

R.- L'amor és una cosa que quan correm no la trobem. El problema de l'amor és que primer l'hem de trobar en nosaltres mateixos. Tots coneixem bones persones amb mala sort sentimental perquè arrosseguen problemes d'autoestima que els impedeixen relacionar-se naturalment en eixe pla. Violette estava molt marcada per la seua infància difícil, per la seua condició de bastarda. Açò li va generar molt de sofriment, però alhora va ser un motor molt important de la seua creació. Els escriptors solen ser personatges solitaris perquè l'escriptura requereix un gran compromís, és un treball que aparta del món.

P.- Eixa solitud contrasta amb una sexualitat desbordant.

R.- L'obra sencera de Violette tracta sobre la sexualitat. Alhora, estava molt sola. En realitat, el cor de la seua vida va ser sempre la seua obra, hi ha un grau de compromís increïble amb el que escriu. Avui està de moda l'autoficció i en aquest sentit Violette va ser una vertadera pionera. Fins que va sorgir ella cap escriptora havia parlat obertament de la bisexualitat. Avui potser és difícil pensar com era la societat de l'època, però hi existia molt de pudor. La franquesa de Violette era revolucionària. Al final, Beauvoir i ella feien política de maneres molt diferents: mentre Simone parlava des de l'intel·lecte Violette ho feia des del ventre i açò hi va tenir un gran impacte.

P.- Veiem el sofriment de Violette però també la seua exuberància, la seua desbordant vitalitat.

R.- És un film que no parla del dolor sinó de la vida, que és més forta que tot açò. Violette era una persona amb un profund amor per la vida, per la naturalesa, i tenia una energia desbordant. Hi ha una explosió de vitalitat i d'amor.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 13/06/2014)

VIOLETTE, EL SABOR ÁSPERO DE LA VIDA

El biopic es, por definición, un género fallido. Y no porque encerrar una vida, con todos sus minutos y jornadas enteras de aburrimiento, en hora y media (en el mejor de los casos) se antoje una labor descomunal. El problema es el contrario: pocas vidas merecen tanto tiempo. Y sin embargo, el cotilla que todos llevamos dentro convierte en irresistible cualquier película biográfica. Considerar algo tan anodino como una vida ajena digno de ser contado hace necesariamente que experimentemos la ilusión de una vida, la propia, mejor.
Recientemente, Richard Linklater ofrecía en Boyhoood la oportunidad de doblar la muñeca a un argumento cuanto menos tramposo. Su idea era contar una vida anónima desde la infancia a la última juventud y hacerlo con la cámara detenida en los tiempos muertos. Prescindir de lo extraordinario para llegar a lo pueril, a lo áspero, a todo aquello que hace de una vida prácticamente indistinguible de cualquier otra.

La estrategia del galo Martin Provost en Violette no es muy diferente a la de Linklater. O lo es, pero de otra manera. El director que ya ensayara algo parecido en la veraz y dura Seraphine, se plantea ahora contar la vida amarga de la autora Violette Leduc. Y hacerlo con su mirada sólo pendiente de todo aquello que colocó la vida de esta escritora vocacionalmente suicida en el mismo límite de lo más agrio, vulgar, salvaje y duro. Y, por todo ello, extraordinario; extraordinario en su más ruda ordinariez.

Situémonos. Corren los últimos y duros años de la II Guerra Mundial en una Francia ocupada y una mujer se empeña en sobrevivir. De ahí hasta la publicación de su primer libro de éxito y Premio Goncourt, La bastarda, en 1964, la película estructurada en seis pulcros capítulos se esfuerza en narrar la pelea de una escritora contra todo y contra todos. Incluida, y ésta es su enemiga más fiera, ella misma; ella como la representación más evidente de lo que la sociedad de entonces y ahora demoniza, desprecia y finalmente teme de una mujer. Hablamos, para entendernos, del feminismo como necesidad.

Provost no evita mostrarnos los acontecimientos más o menos relevantes en los que se detiene cualquier biografía al uso. Y así veremos a nuestra heroína angustiarse ante el desprecio de Maurice Sachs; enamorarse de Simone de Beauvoir, o sentir la caricia del halago de los gigantes de su generación. Y aquí entran Sartre, Camus o su amigo Jean Genet. La película tampoco ahorra cada uno de los detalles de su pelea a brazo partido contra la censura que directamente prohibió tanto los pasajes lésbicos como el relato puntual del aborto en carne propia que salpican su novela Ravages.

Y sin embargo, todo lo anterior con ser importante no es lo que de verdad importa. La infatigable y feroz interpretación de Emmanuelle Devos quiere ir (y de hecho va) más allá. Lo que quiere Violette es detenerse en lo pequeño, en lo fútil, en lo que la costumbre llama irrelevante. Y aquí entra desde el sonido de la pluma rasgando el papel, a la sensación de frío de la pobreza pasando por el gusto amargo de la rabia de una vida acosada o el desprecio de una madre fundamentalmente cruel. Y desde ahí, desde el detalle, Provost y Devos aciertan a construir el sabor áspero de una vida que, ahora sí, se puede acabar por parecer a cualquiera. Y en ese momento, duele. Ya no es un biopic, ahora ya es, por fin, la vida. 

Luis Martínez (EL CULTURAL, 13/06/2014)

http://www.elcultural.es/revista/cine/Violette-el-sabor-aspero-de-la-vida/34818

LA FITXA

França-Bèlgica, 2013. 132 minuts

Direcció: Martin Provost.

Guió: Martin Provost, Marc Abdelnour i René de Ceccatty.

Fotografia: Yves Cape.

Música: Arvo Pärt.

Producció: Miléna Poylo i Gilles Sacuto.   

Intèrprets: Emmanuelle Devos (Violette Leduc), Sandrine Kiberlain (Simone de Beauvoir), Olivier Gourmet (Jacques Guérin), Catherine Hiegel (Berthe), Jacques Bonnaffé (Jean Genet), Olivier Py (Maurice Sachs), Nathalie Richard (Hermine), Stanley Weber (René). 

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

BOYHOOD / EUA, 2014 / 166 minuts

Richard Linklater

Pel·lícula filmada al llarg de 12 anys (2002-2013), però únicament en 39 dies de rodatge,  amb els mateixos actors. És la història de Mason des dels sis als dihuit anys, una etapa poblada de canvis: mudances i controvèrsies, relacions que trontollen, noces, diferents col·legis, primers amors, desil·lusions, moments meravellosos, de por i d'una constant mescla d'esquinçament i sorpresa. Un viatge íntim i èpic per l'eufòria de la infantesa, els sísmics canvis d'una família moderna i el pas del temps.