ENTREVISTA A WIM WENDERS
Coincidint amb l'exposició en Caixaforum del projecte Génesis del fotògraf Sebastião Salgado, arriba a sales espanyoles el sentit tribut que el mític cineasta Wim Wenders dedica a l'artista brasiler. Es tracta del documental La sal de la tierra, que es va presentar al Festival de Cannes i que va obtnir el Premi del Públic a Sant Sebastià. El recognoscible treball de Salgado, que ha fotografiat durant dècades els horrors i errors de la Humanitat al llarg de tot el planeta, adquireix amb la pel·lícula de Wenders, que ha codirigit amb el fill del fotògraf, una nova dimensió. L'autor de Cielo sobre Berlín reflexiona en esta entrevista sobre l'obra del fotògraf que, després de documentar el genocidi ruandés, va decidir deixar de retratar els éssers humans.
Quan Wim Wenders va conèixer Sebastião Salgado, fa cinc anys -“amb una mica de retard, perquè admirava el seu treball des de fa molt temps”, explica el cineasta a EL CULTURAL-, el fotògraf brasiler li va demanar consell: “Creus que podria mostrar les meues fotos en una pantalla?”. El cineasta, que ha desenvolupat també un valuós treball com a documentalista -des de filmar els últims dies de Nicholas Ray en la memorable Relámpago sobre el agua (1980) fins a la seua recent pel·lícula sobra Pina Bausch realitzada en 3D-, va tenir molts dubtes sobre aquest tema: “Li vaig dir que tenia por que es convertira en un passi de diapositives, fins i tot encara que anaren acompanyades de so i d'imatge”. Però el cineasta va seguir donant voltes a la idea, i quan van tornar a trobar-se, es va retractar: “Finalment vaig arribar a la conclusió que si les fotos estaven protegides per la seua pròpia veu i les seues pròpies històries, açò podria marcar la diferència”.
Només en eixe moment, una vegada que va trobar el dispositiu narratiu i visual, Wenders es va posar a la feina. “Poc sabia aleshores que no anava a ser una qüestió d'un parell de setmanes ni que anava a descobrir una història totalment diferent de la família Salgado...”, recorda el director alemany en les respostes que contesta per escrit. El resultat, diversos anys després (el muntatge es va allargar durant 18 mesos), és la pel·lícula La sal de la tierra, que finalment va codirigir amb el fill del fotògraf. “Vaig descobrir que Juliano [Ribeiro Salgado] havia seguit el seu pare en alguns dels seus viatges per a fotografiar Génesis. Una cosa va portar a l'altra, i finalment els tres vam discutir sobre la possibilitat de fer la pel·lícula junts, en la qual Juliano i jo tindríem diferents missions i un accés diferent a Sebastião. Jo sobretot em concentraria a parlar amb ell de la seua carrera i repassar la seua obra fotogràfica”.
- En eixa labor, quin aspecte del treball de Salgado li va impactar especialment?
- En recórrer tota la seua obra, any rere any, al costat d'ell, em vaig sentir realment aclaparat per la increïble implicació i dedicació dels seus viatges pel món, i del que significaven per a ell. I solament llavors, al cap d'aquest viatge que finalment el va portar a ser testimoni del genocidi de Rwanda, vaig entendre per què havia abandonat la seua carrera. Les últimes fotografies del fotògraf social que era aleshores Sebastião Salgado em van impressionar profundament.
- Quines parts de la pel·lícula ha filmat i concebut vostè i quins corresponen a Juliano Ribeiro Salgado?
- Durant cert temps hauria sigut fàcil contestar esta pregunta: Juliano va filmar la part en color, els viatges que van portar fins a Génesis, mentre que jo vaig rodar la part en blanc i negre, és a dir, el viatge fotogràfic de Sebastião a través de la seua vida i la seua obra en l'Institut Terra. Vam tractar de fer que la pel·lícula funcionara amb cadascun de nosaltres sent estrictament responsables de la nostra part del treball. Però d'eixa manera la pel·lícula mai es convertiria en el que esperàvem que fora, així que vam acabar editant junts els nostres treballs. Per açò es fa especialment difícil contestar la seua pregunta. La pel·lícula és ara una densa interacció de les nostres dues visions, la del fill i la de l'amic (en el qual em vaig convertir durant el procés) mirant la mateixa persona.
La sal de la tierra apel·la tant a l'escorça intel·lectual com al cor emocional de l'artista retratat, i la seua espectacularitat visual s'alimenta de l'èpica i de l'impacte dels treballs més reconeguts de Salgado com a fotoperiodista, des de Serra Pelada a Rwanda, passant per la crisi alimentària d'Etiòpia o els pous de petroli de Kuwait. Wenders, Salgado i Salgado Jr. formen el poliglota cor de veus que ens condueix per la vida i miracles del famós fotògraf, i busquen la mateixa classe de sensibilitat visual que caracteritza la seua obra, i sense ocultar en cap moment la seua filiació i la seua admiració per l'artista brasiler.
- Òbviament, la pel·lícula està realitzada des de l'admiració a l'artista i des de l'amor del fill. No van tenir por de caure en l'hagiografia?
- He d'admetre-ho: he hagut de cercar en la wikipedia, i solament llavors he comprès que una hagiografia és la biografia d'un sant. M'ha fet riure. No, eixa no era la intenció. Sé que la relació entre el pare i el fill va ser un tant antagònica per un temps, i que la pel·lícula certament els ha reunit de nou. I jo sóc el primer a admetre que volia fer esta pel·lícula perquè m'agrada molt el treball de Salgado i volia descobrir qui era l'home darrere de les fotos. Creu que l'hem convertit en un sant? Si hi ha un sant en la família... és la seua dona Lelia!
- En escala cinematogràfica, les fotos semblen haver sigut concebudes per al cinema. Creu que el treball de Salgado entra en una altra dimensió amb la pel·lícula?
- He de dir que vam incloure les fotos en muntatge amb bastant innocència. Mentre estaven en un monitor davant de nosaltres, no hi havia molta diferència amb les fotos que coneixia dels llibres i les impressions amb les quals havíem treballat. La primera vegada que les vaig veure en una pantalla gran va ser quan vam començar a mesclar la pel·lícula en un estudi de so. Em va impactar molt. Em vaig plantar davant la pantalla gran amb la boca oberta. És cert: les fotos han trobat una nova dimensió. No puc dir que açò fóra intencionat. He vist altres pel·lícules amb fotografies, però mai he vist aquest efecte. Potser tinga un punt de raó en sostenir que les fotos de Salgado sembla que hagen sigut fetes per al cinema. Sempre ha realitzat llargues sèries de les seues fotografies, com en Serra Pelada, i d'alguna manera formen una narrativa cinematogràfica, sobretot ara, acompanyades de la seua veu i de les seues històries.
“Mai m'he plantejat un documental com un desafiament visual, sinó que sempre he cercat la millor forma d'abordar el tema que tracte. I crec que els registres documentals són avui molt més lliures que fa uns anys”, explica Wenders, qui va trobar el perfecte dispositiu fílmic per a evocar les arrels sonores i visuals del vell blues en la memorable The Soul of a Man (2004), però també va fer una magnífica labor portant al 3D el treball coreogràfic de Pina Bausch en Pina (2011). Ara torna al format documental amb la intenció de sublimar l'obra d'un altre artista dotat d'un talent que mereix ser “monumentalitzat”. I el dispositiu en esta ocasió és una idea fílmica simple, lúcida i eficaç: el rostre del fotògraf comentant el seu treball a través d'un espill semitransparent en el qual es projecten les seues fotografies, que permet a l'espectador veure a l'home i a la seua obra, com dues imatges en refracció. Així, Wenders troba la concisa traducció visual del film, que és tant un recorregut pel treball de l'artista com per la seua biografia.
- Vam tardar un temps a trobar eixe dispositiu. Vam rodar durant bastant temps d'una manera més convencional, amb Salgado i jo mateix davant de dues càmeres, i tots dos asseguts en una taula mirant piles de fotografies. Però vaig sentir que de vegades Sebastião adquiria massa consciència de les càmeres, i solament mentre mirava les fotos se'l veia més i més implicat en les seues històries que quan em parlava a mi directament. Així que vaig sentir que havia de trobar una altra manera de filmar. I vaig trobar la solució amb eixe espill semi-transparent davant la càmera, en una sala fosca. Açò va permetre que Salgado poguera ser ell mateix projectat sobre el seu passat i les seues memòries.
- Crítics com Susan Sontag o Ingrid Sischy han acusat Salgado de convertir la misèria que pateixen milions d'éssers humans en objectes estètics per al consum compassiu del món occidental. Quin és la seua postura en aquest debat?
- Crec que és un debat fals, i sobretot crec que s'han equivocat d'home. Si arribes fins al final de l'argument, pots o bé no fotografiar la misèria o d'alguna manera produir imatges “antiestètiques”, siga açò el que siga. Prendre fotografies “lletges”? Ambdues opcions són absurdes i portarien al desastre. La pregunta és més aviat la següent: pots fotografiar la misèria amb respecte? Pots fer-ho d'una manera que no abuses de la dignitat de les persones retratades? I no sé de ningú que haja passat per tants sacrificis per a oferir els seus respectes als seus subjectes retratats com Salgado. La majoria dels fotògrafs a peu de camp simplement hi arriben, fan les seues fotos i se'n van, però no Sebastião. Ell conviu durant temps amb les persones que fotografia, de vegades setmanes o mesos, i torna als mateixos llocs una vegada i una altra. I en totes les seues fotos pots sentir el consentiment entre el fotògraf i el fotografiat. En enquadrar i compondre les seues fotos, i treballant molt en la seua impressió, sent que no explotava els seus subjectes, més aviat al contrari, els honrava i els oferia els seus respectes. Fins i tot m'atreviria a dir que els retornava la dignitat arrancada. En l'era del digital descurat i de les selfies, em tem que una noció tan bàsica com el respecte a la imatge s'està perdent.
- Per què Salgado no parla de les seues referències creatives i els seus mètodes de treball? És una part que s'hi troba a faltar...
- Vam parlar molt d'açò, per descomptat. Vam parlar del blanc i negre, també, i el vam filmar treballant al seu laboratori. Però al final, d'alguna manera, eixes referències no afegien molt al curs narratiu de la pel·lícula i, com que el nostre objectiu principal era més aviat explicar la seua aventura vital des d'economista a fotògraf social i finalment a ecologista, alguna cosa havíem de deixar fora. I gran part del que va quedar fora van ser les referències a la tècnica o a l'estil. Entenc que ho trobe a faltar, en tot cas. Però fins que vam trobar el fil que havia de recórrer la pel·lícula, vam haver de fer uns quants sacrificis.
- En l'última part del film, descobrim que Salgado, després de documentar l'horror durant tants anys, canvia el focus als paisatges i animals. Quina opinió li mereix aquest gest radical en la seua obra?
- Realment puc comprendre eixa hora fosca en la vida de Salgado, quan va posar la càmera al terra per a abandonar el seu treball com a fotògraf social. Fins i tot a la sala d'edició, en ser exposats a les seues fotos en els dies de Rwanda, vam haver d'aturar-nos, perquè s'hi va imposar una tristesa aclaparant. Supose que la seua opció era continuar com un cínic, perquè de quina altra manera hom pot seguir prenent eixes fotos? Però ell va preferir no fer-ho, perquè clarament havia perdut la fe en la salvació de l'home. Eixa decisió només m'inspira respecte. I Sebastião no tenia un pla. No va dir: “D'ara endavant vaig a fotografiar plantes i animals...”. Va ser a l'inrevés: la naturalesa el va sanar. Va descobrir la bellesa d'aquest planeta, i es va adonar que si mires amb deteniment pots trobar llocs verges que segueixen igual que al principi dels temps. Solament en eixe moment va reconsiderar la possibilitat de prendre fotografies de nou...
-I vostè: ha perdut la fe en l'ésser humà?
-Mai he sentit eixa classe de pèrdua de fe. Vaig tenir una crisi, però d'una altra índole. Sempre he cregut en l'ésser humà. No he deixat mai de ser un etern optimista.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 31/10/2014)
LA FITXA
The salt of the Earth, Francia-Brasil-Italia, 2014. 100 minuts
Direcció i Guió: Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado
Fotografia: Hugo Barbier, Juliano Ribeiro Salgado
Música: Laurent Petitgand
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
THE CONGRESS / Israel, 2013 / 120 minuts
Ari Folman
La necessitat de diners porta una actriu (Robin Wright) a signar un contracte segons el qual els estudis faran una còpia digital d'ella i la utilitzaran com els plaga. Després de tornar a l'escena, serà convidada a un congrés, que es desenvolupa en un món que ha canviat completament. Basada en una novel·la de Stanislaw Lem i filmada la primera part amb actors reals i la segona com a film d'animació, es tracta del retrat d'un món que es dirigeix inevitablement cap a la irrealitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario