Boyhood

15 Març

SENSE TORNADA, SENSE BARRERES, SENSE NUCS… 

1. El temps sense tornada. “No pots dominar el temps”, adverteix un vers de W. H. Auden rememorat per Jesse –poc després de fer l'amor amb Celine– en Antes del amanecer (1995), però el personatge de Linklater, embolicat en un halo de felicitat, ho recorda a manera de lament per l'irreversible del pas del temps i per la dificultat de fixar el moment i fer-lo perdurable. Podria dir-se que eixe lament és, d'alguna manera, l'espurna combativa –però al·lèrgica a tota nostàlgia– que encén el motor i que fins i tot mou el sentit i els impulsos més profunds d'una gran part de la filmografia del cineasta establit a Austin, doncs des de It’s Impossible to Learn to Plow by Reading Books (1988) fins a Boyhood (2014), pel·lícula rere pel·lícula sembla obstinat –com també molts dels seus personatges– a assajar successives i diferents maneres de rebel·lar-se contra el lúcid designi implícit en el poema invocat per Jesse.

I si Jesse s'inventava en la trilogia ‘Before...’ una imaginària ‘màquina del temps’ que li permetia viatjar al futur i tornar al present per a modificar-lo a la seua voluntat, ací el pare del protagonista (interpretat també per Ethan Hawke, emblemàtic ‘portaveu’ ficcional de Linklater) li regala al seu fill un suposat CD dels Beatles amb divertit títol irònic (The Black Album) que reuneix les millors cançons compostes per cadascun d'ells després de la seua separació, en el que constitueix un intent de tornar a ajuntar els xics de Liverpool. L'objectiu és equivalent: fer marxa enrere en el temps, combatre contra el seu transcurs o encapsular el seu curs en diferents formats…

Eixe és el somni en el qual ara ve a inserir-se Boyhood com un nou i coherent capítol, si bé amb la notable peculiaritat de ser una pel·lícula filmada al llarg de dotze anys! (encara que solament durant 39 dies de rodatge en total) i que aconsegueix ‘condensar’ i ‘concentrar’ (la paraula no és ‘resumir’) en només tres hores els mateixos dotze anys –entre 2002 i 2013– de la vida d'un xiquet (Mason) des que té sis fins que, als divuit, entra a la universitat. Uns anys que són, al seu torn, els mateixos durant els quals es va estar rodant el film, i durant els quals l'actor-xiquet (Ellar Coltrane) es convertia en actor-adolescent davant d'una càmera que registrava, pas a pas, com canviaven sense parar el seu cos i el seu rostre, d'igual manera que la resta dels intèrprets (Ethan Hawke, el pare; Patricia Arquette, la mare, i Lorelei Linklater –filla del director– com la seua germana major, Samantha) vivien també el mateix recorregut i la mateixa transformació en les seues vides respectives.

Un assaig, per tant, que enfonsa les seues més profundes arrels en la personal convicció de Linklater que “la veritat solament pot expressar-se al llarg d'una trajectòria en el temps”, la qual cosa el porta a perseguir infatigablement la captura d'eixe esdevenir temporal capaç de desvetlar –amb exemplar filiació baziniana– el més autèntic de les emocions i de la vida. Convençut que “tot el que confirma la naturalesa transitòria de la realitat no és dolent, sinó una bona lliçó per a l'arrogància humana” (d'ací el seu interès per filmar eixa incessant transitorietat que tot ho impregna), el cineasta invoca en Boyhood eixos moments quotidians de la infància i de l'adolescència que perviuen en el record més com a sensacions fugaces que com a situacions concretes, però ho fa des de la perspectiva vital i generacional d'Ellar Coltrane i Lorelei Linklater, la qual cosa li permet conjugar a l'uníson les vivències dels seus actors, la seua pròpia experiència com a pare, la seua perspectiva com a autor i els temes específics que li interessen.

2. La vida sense barreres. El fascinant espectacle transcorre davant els nostres ulls: al llarg de 165 curtíssims minuts assistim a les baralles infantils de Mason amb la seua germana, a la inestabilitat que li creen els constants canvis de domicili de la seua mare, als seus primers contactes amb la beguda i el sexe, a la violència que introdueixen a la seua llar dos successius padrastres alcohòlics, a la convivència amb el seu pare i amb la nova família d'aquest (vinculada a valors i símbols –la Bíblia i el rifle– que li són aliens), al seu primer fracàs amorós, a la seua arribada a la universitat… Un recorregut que transcorre en el context de la humil classe mitjana suburbana de l'est de Texas, amb tot el que açò determina en qüestió de referències socials i culturals.

Tanmateix, Mason no viu res de tot açò, –i ho explica Linklater– amb consciència d'estar experimentant –o filmant– fites decisives o cruïlles transcendentals. La pel·lícula flueix suau, imperceptible i constantment cap a davant, passant d'un any a un altre sobre una relaxada concatenació de situacions gens rellevants filmades amb certa despreocupació observacional. I eixos esdeveniments se succeeixen sense que cap d'ells siga viscut per Mason (ni tampoc filmat o dramatitzat per Linklater) d'acord a diferents jerarquies existencials o de registre tonal, ni menys encara amb diferents èmfasis de la posada en escena, que es manté sorprenentment estable en el seu diapasó dramàtic i en la seua exemplar transparència visual al llarg de tot el metratge.

Linklater deixa submergits sota les el·lipsis tots els moments forts que, en qualsevol altra pel·lícula, haurien conformat la matèria pròpia del ‘drama’ narratiu i de la seua posada en escena: les ruptures, les angoixes, les noves noces del pare, el primer sexe, la por que Mason fóra dislèxic… Res de tot açò està a la pantalla, perquè Boyhood no parla tant de fites emblemàtiques com del pas del temps, no s'ocupa del transcendent sinó del transitori (recordeu). Solament la saviesa de Linklater, que manté sempre un domini total de la seua estructura, del que vol filmar i del que opta per deixar fora, ens permet fer-nos càrrec del drama –absent– sense necessitat de visualitzar-lo.

Ni Mason està mai per damunt dels moments més difícils que viu, ni es para a reflexionar sobre ells, ni Linklater els filma donant a entendre que eixos esdeveniments siguen importants ritus de pas. I per açò tampoc hi ha rètols, fosos ni recursos visuals de cap tipus (“La vida no té barreres”, li diu el seu pare a Mason) per a donar a entendre que ‘canviem d'any’ o que els personatges han crescut a mesura que cada situació succeeix a l'anterior. Cap solució de muntatge exerceix de marca denotativa sobre aquest tema.

Veiem Mason i Samantha en el cotxe amb la seua mare camí d'una nova llar; en el pla següent (per tall directe), els dos germans entren en la seua nova habitació –amb altres robes– i, si ens fixem bé, percebem que han crescut i que estan adaptats al nou espai. És un tall que condensa, en només un parpelleig, el transcurs d'un any, i així tots els altres. La pel·lícula acompassa d'esta manera el creixement dels seus personatges i dels seus actors, per la qual cosa els salts de temps (a càrrec de silencioses i no connotades el·lipsis) es fan ‘cinematogràficament invisibles’. Solament les mutacions fisiològiques dels rostres, el vestuari i si de cas la tecnologia ens indiquen que el temps passa i que anem canviant d'època.

3. La història sense nucs. L'interès de Linklater per observar i objectivar el pas del temps el porta a construir el seu film sense utilitzar cap tipus de nuc, cruïlla narrativa o conflicte dramàtic. Per no haver-hi, no hi ha ni tan sols un termini condicionant, com sí que n'hi havia en la trilogia ‘Before…’. Els esdeveniments se succeeixen ací un darrere l'altre sense que hi haja cap incògnita a desvetlar, ni embull a resoldre, ni un altre pla argumental que el d'acompanyar Mason en el seu transcurs per la vida. En el seu lloc, assistim a una sèrie de situacions que se succeeixen sense haver d'il·lustrar cap trama, sense necessitat d'arribar a cap lloc ni a cap conclusió. És l'espectacle de veure com es desplega el temps, però sense detenir-lo ni dilatar-lo de forma artificial. Hi ha història (podria dir-se, fins i tot, una gran història), però no hi ha dramatúrgia ni conflicte argumental.

Com passava al començament d'Antes del atardecer (quan un simple tall de muntatge converteix en simultani per a Jesse el record pretèrit de Celine i la seua presència real en el present), ací el curs de les imatges permet crear de nou el sentiment –però esta vegada sense necessitat de convocar visualment cap passat– que “tot ocorre de forma simultània, ja que dins de cada instant hi ha un altre ocorrent alhora” (com allí explicava Jesse parlant del llibre que voldria escriure). Potser per açò, en l'última seqüència del film, mentre l'amic de Mason crida als quatre vents, enmig d'un paisatge quasi desèrtic la forta presència visual del qual evoca un sentiment d'eternitat: “Sembla que el temps es desplega davant nosaltres!”, mentre que el protagonista expressa la seua sensació de que “és com si ‘sempre’ fóra ‘ara mateix’…”.

De retorn al mandat original del cinema, aquest impressionant assaig de Richard Linklater, disfressat de lleugera i amable comèdia sobre la infància i l'adolescència, es fa càrrec del temps, l'acompanya en silenci i ens deixa habitar confortablement al seu interior (a l'interior d'un film del que mai voldríem eixir). Ja ens ho deien en una conversa que es desenvolupava en la ment imaginària del protagonista de Waking Life (Linklater, 2001): Dona.- “Què estàs escrivint?”. Home.- “Una novel·la”. Dona.- “Quina historia conta?”. Home.- “No hi ha història. Solament persones. Gestos. Moments. Instants d'arravatament. Emocions fugaces. En breu: la història més gran mai explicada”. Doncs açò és Boyhood, efectivament.

Carlos F. Heredero (https://www.caimanediciones.es/la-pelicula-de-la-semana-boyhood/)

LINKLATER ESCRIBE LA HISTORIA DEL CINE CON BOYHOOD

Olvídense de que Boyhood ha tardado más de doce años en rodarse, los mismos que abarca un filme que pretende captar en tiempo real el crecimiento de un niño desde que tiene 6 hasta que cumple 18. Lo importante, lo realmente importante, no es que Richard Linklater (Houston, Texas, 1960) haya tratado de desafiar las leyes del cine que dictan que no se puede captar la maduración sin recurrir a maquillaje y efectos especiales. Lo verdaderamente importante es que Boyhood es una de las películas más importantes del cine contemporáneo, una obra cinematográfica llamada a marcar la historia de este arte que sigue siendo joven. Y lo es porque Linklater logra captar, con una sensibilidad no apta para la mayoría de los cineastas, algo tan inaprensible como el tiempo. El tiempo que se nos escapa de las manos, ese tiempo que siempre "es ahora" como dicen en un diálogo aparentemente banal de la película, y que es la sustancia de la que está hecha la existencia. Porque la vida no es más que tiempo.

Desde su infancia hasta su marcha a la universidad, Boyhood sigue los pasos de Mason, un niño de clase media estadounidense (que vive mejor que la española) inquieto y sofisticado, que lleva como puede su tormentosa situación familiar. Su madre es una mujer con buen corazón y luchadora con tendencia a enamorarse de los hombres equivocados, normalmente hombres con marcadas tendencias reaccionarias. Su padre es un músico frustrado de vida bohemia y desordenada que acaba siguiendo el camino de la "normalidad". Mason y su hermana crecen a bandazos, como todos, tratando de adaptarse a las numerosas mudanzas de su madre y sus matrimonios frustrados y al afecto de un padre simpático y entrañable pero lejano.

Boyhood no cuenta nada extraordinario si consideramos que nuestra propia vida (en la que no suele haber asesinatos, visitas extraterrestres ni cosas por el estilo) no lo es. Lo más hermoso de la película es cómo, a través del imparable crecimiento del chaval, percibimos con una claridad demoledora y profundamente emotiva el paso inexorable de nuestra propia vida, ese discurrir del tiempo que nos aboca a una muerte segura y donde no existen las segundas oportunidades para volver a vivir lo que ya vivimos. Muchas películas han tratado de superar la narrativa para llegar a las cimas de la poesía, pero muy pocos directores (Tarkovski, John Ford, Vittorio de Sica y alguno más, no muchos) lo han conseguido. Boyhood penetra en nuestros sentidos de forma liviana y graciosa, como sin querer para encontrar su trascendencia no en el subrayado o el delirio místico sino en la pura constatación de la renovación de los ciclos, de lo efímero y sustancial de nuestro paso por el mundo.

Ha habido más películas en la Berlinale pero hoy se ha escrito un episodio de la historia del cine. Y durante generaciones, personas de todo el mundo se seguirán emocionando con una película inmensa. 

Juan Sardá (EL CULTURAL, 13/02/2014)

LA FITXA

EUA, 2014. 166 minuts

Direcció i Guió: Richard Linklater.

Fotografia: Lee Daniels i Shane Kelly.

Producció: Richard Linklater i Cathleen Sutherland. 

Intèrprets: Patricia Arquette (Olivia), Ellar Coltrane (Mason), Lorelei Linklater (Samantha),  Ethan Hawke (pare).  

PRÒXIMA PEL·LÍCULA 

LA SAL DE LA TIERRA / França-Brasil-Itàlia, 2014 / 100 minuts

Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado 

Des de fa quaranta anys, el fotògraf Sebastião Salgado recorre els continents captant la mutació de la humanitat. Testimoni de grans esdeveniments que han marcat la nostra història recent (conflictes internacionals, fam, èxodes, etc.), ara emprèn camí cap a territoris verges amb grandiosos paisatges, descobrint una fauna i una flora silvestres en el marc d'un projecte fotogràfic gegantesc, tribut a la bellesa del planeta. El seu fill Juliano, qui l'ha acompanyat en les seues últimes travessies, i Wim Wenders, també fotògraf, comparteixen amb nosaltres la seua mirada sobre la seua vida i la seua obra.