Loreak

12 Abril

LOREAK: LES FLORS BASQUES I LES SEUES MOLTES METÀFORES

Loreak (flors en basc), dirigida per Jose María Goenaga i Jon Garaño, planteja la forma d'enfrontar-se al dol de tres dones molt diferents de diferents generacions. Ane (Nagore Aranburu) és una dona de mitjana edat frustrada amb un matrimoni avorrit i un treball anestesiant. Lourdes (Itziar Ituño) és la més jove, una xica de trets durs i antipàtics que treballa en un peatge. I Tere (Itziar Aizpuru) és la major, una anciana susceptible amb tendència a prejutjar. Tres dones unides per una tragèdia, la pèrdua del pretendent secret, marit i fill, respectivament, d'estes tres persones unides també per uns misteriosos rams de flors, els que comença a rebre Ane d'un remitent desconegut al principi de la pel·lícula i els que algú penja en el lloc on l'home que estableix llaços invisibles entre les tres va perdre la vida en un accident de cotxe. Amb aquests fils, Loreak és un film sobre l'oblit i el perdó que com les seues flors, atresora moltes metàfores.

“Per a nosaltres era important que fora una pel·lícula de sentiments però que també tinguera eixe punt de thriller”, ens explica Jose María Goenaga. “Eixes flors misterioses es converteixen quasi en un acte criminal”. Símbol de la irrupció catàrtica de la poesia en una realitat grisa, el director reflexiona sobre l'element que dóna títol al propi film: “No és que la realitat no tinga poesia, és que ens oblidem de veure-la al nostre al voltant. Les flors són com un llenç en blanc en el qual cada personatge projecta les seues pors i els seus desitjos, el que són ells mateixos. La pel·lícula sorgeix d'eixa sensació tan estranya que sempre et deixa quan veus un ram de flors en la carretera en el lloc on va haver-hi un accident. Quan les veus setmana rere setmana perceps un gest heroic, una forma de rebel·lar-se contra l'oblit. Eixa voluntat de recordar. I en el cas de la persona viva que rep les flors és una mica el mateix perquè és algú que està absent, algú en qui ningú repara i quan comença a rebre eixes flors és quan comença a sentir-se visible”.

La mort de Beñat (Josean Bengoetxea) és el catalitzador de les emocions que reflecteix el film. En les seues dues vides, la real i la que va somiar ser-ho, Loreak planteja dues maneres diferents d'enfrontar-se a l'absència. “En la pel·lícula el mort està més present que molts vius. Veiem dues actituds radicalment oposades i com es van matisant, una aprèn que ha d'enfrontar-se a eixe dol i a eixe record per molt que haja intentat el contrari i en el cas de l'altra s'imposa el pas del temps. No volem arribar a cap conclusió sobre aquest tema, creiem que no es pot forçar”. En una societat com la basca, on les ferides del terrorisme segueixen sent molt recents, les metàfores sobre com tota una societat s'enfronta a un passat traumàtic són inevitables: “Per descomptat som conscients d'eixe paral·lelisme”, explica Goenaga, “com esta família s'enfronta a aquesta pèrdua es pot traslladar a un país com Espanya amb la guerra civil o el País Basc amb ETA. Nosaltres defensem que la memòria i el record no es poden imposar. El passat adquireix una vida pròpia i imposa les seues pròpies lleis. Per a una acaba sent millor oblidar, per a l'altra és millor confrontar-ho d'una vegada per tal de florir”.

Retrat d'un món contemporani marcat per la solitud, Loreak ens presenta personatges “encapsulats fins i tot d'una manera física: Beñat treballa en la cabina d'una grua, Lourdes en un peatge i Ane en una caseta en una obra. Són personatges incapaços de comunicar-se i les flors acaben dient el que no són capaços de dir-se”. Els cineastes eren conscients que el paper d'eixes flors podia convertir-se en alguna cosa cursi o hollywoodenca: “La major dificultat era trobar el to adequat. D'una banda, no renunciem del tot a eixe component ensucrat de les flors i hi ha una seqüència de muntatge que pot ser més de comèdia romàntica. En eixe sentit, l'estructura de thriller ens resultava molt útil també per a sortejar un altre perill i és que la pel·lícula fóra massa depriment. Sí que té eixa malenconia però alhora crec que també hi ha molta esperança”.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 31/10/2014)

EL DESGASTE DE LA VIDA

“Dígaselo con flores” sería un buen eslogan para Loreak; pero esas flores que recibe semanal, anónima y misteriosamente Ane o las que señalan una curva en la carretera, no son más que un sencillo pretexto que impulsa la leve trama de un film centrado en el mesurado retrato de tres mujeres y su circunstancia. Ya en su anterior –y primer– largometraje, 80 egunean (En 80 días, 2010), Garaño y Goenaga ofrecían los retratos de dos figuras femeninas reencontradas casualmente al cabo de los años y confrontadas a una revelación insospechada; ahora, en Loreak, abordan un asunto aparentemente banal –salvo para los personajes que lo viven– con extrema delicadeza y una falta de pretensiones que, lejos de la falsa modestia, certifica un amor por esos tres familiares personajes femeninos.

Instaladas en la cotidianidad del trabajo –Ane en la oficina de una obra en construcción y Lourdes en la taquilla de un peaje– ambas tienen un desconocido y efímero primer nexo común (Beñat) y luego otro, su madre Tere, neto ejemplo de la matriarca vasca. Son las flores (las ‘loreak’ del título de un film todo él hablado en euskera, lo que implica una rigidez idiomática ausente de la realidad de la vida urbana vasca) las que determinan el nexo entre ese trío de mujeres. No quisiera esclarecer el mínimo misterio que constituye –flores de por medio– el motor del minimalista argumento del film para que el espectador pueda acompañar las vivencias de las tres protagonistas; en todo caso, tampoco radica ahí la importancia del film, sino en la forma en que esa leve trama se despliega: en la capacidad de anotar los detalles reveladores del desgaste de la vida de las dos parejas; en la necesidad que Ane (ese coeur simple flaubertiano confrontado al inicio de su menopausia) tiene de una ilusión que ilumine la monotonía de su vida; en la inesperada delicadeza de ese ‘díselo con flores’ por parte de un personaje en apariencia tosco y siempre amedrentado por la presencia materna; en los precisos apuntes ambientales y caracterizadores de los personajes, etc.

De hecho, lo que une a los tres personajes queda rápidamente elidido, y es precisamente su vacío lo que va a aproximar insospechadamente al triángulo femenino que va adueñándose del film, siempre con una sutileza y atención a los pequeños gestos que revela la propia naturaleza del punto de vista de ambos cineastas al confrontarse con la historia narrada. Para alguno, eso será muestra de la insustancialidad de un film que se desliza suavemente hacia el registro de los sentimientos escondidos; para otros –como el que suscribe– es en el modo de hacer elegido donde radica la plena sustancia de un film que rehúye cualquier atisbo de esa pretenciosidad de tantos nuevos cineastas que necesitan demostrar a toda costa su universo personal y su singularidad estilística. 

Garaño y Goenaga se mueven en el terreno de una historia mínima sabiendo adaptar la puesta en escena y –muy especialmente– un trabajo actoral que permite expresarlo todo desde la triste mirada de Nagore Aranburu.

José Enrique Monterde (https://www.caimanediciones.es/la-pelicula-de-la-semana-loreak/ 31/10/2014)

LA FITXA

Espanya, 2014. 99 minuts

Direcció: Jon Garaño y Jose Mari Goenaga.

Guió: Jon Garaño, Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi.

Fotografia: Javi Agirre Erauso.

Música: Pascal Gaigne.

Producció: Xabier Berzosa, Íñigo Obeso i Iñaki Gómez.   

Intèrprets: Nagore Aranburu (Ane), Itziar Ituño (Lourdes), Itziar Aizpuru (Tere), Josean Bengoetxea (Beñat), Egoitz Lasa.  

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LA MIRADA DEL HIJO (MADRE E HIJO) / Romania, 2013 / 112 minuts

Calin Peter Netzer

Una nit, un home de 32 anys, que condueix el seu cotxe a una velocitat molt superior a l'establerta, atropella un xiquet que mor poc després. Al temerari conductor l'espera una pena de presó d'entre tres i quinze anys, però la seua mare, una arquitecta de la classe alta de Romania, intentarà evitar-ho per tots els mitjans.