Philomena

5 Octubre

ENTREVISTA AMB STEVE COOGAN

P: Ets productor, co-escriptor i un dels protagonistes en Philomena. Com va succeir tot açò?

R: El 2010, vaig llegir un article en la pàgina del Guardian quan estava a Nova York. El titular deia: 'L'Església Catòlica va vendre el meu fill'. Era una entrevista amb Martin Sixsmith sobre un llibre que havia escrit, ‘El niño perdido de Philomena Lee’ i contenia detalls, els ossos de la història. Em vaig sentir molt commogut per l'article. Poc després em vaig topar amb Gaby Tana, la productora, i li vaig parlar d'açò. Ella em va dir: “Sona com una història increïble, vols que siga la teua co-productora?’ Després em vaig posar en contacte amb Martin, ell em va dir que els drets seguien disponibles, així que els vaig comprar amb l'esperança de poder-los desenvolupar en un projecte. 

P: Què va ser el que et va semblar especial de la història de Philomena?

R: Jo ja volia trobar un projecte en el qual creure i amb el qual poder fer alguna cosa entre les altres coses que normalment faig, que són en la seua majoria comèdies. Aquest em va commoure i em va cridar l'atenció pel que fa a la meua història com a catòlic. I a més em va semblar que la història era molt universal. Es tracta de mares, bebès, xiquets, temes amb el que tots podem identificar-nos. A més, la història ens porta als Estats Units i a Irlanda, el Nou Món i el Vell. Vaig pensar que açò ressonaria en moltes persones, particularment per eixa connexió americana-irlandesa. El que va capturar la meua imaginació va ser una fotografia de Martin al costat de Philomena en un banc. Immediatament em van semblar com una estranya parella. Martin era un periodista, un intel·lectual, de classe mitjana, educat a Oxford, que va conèixer esta infermera irlandesa jubilada de classe obrera. La seua relació em va semblar molt interessant. 

P: Com et vas involucrar en l'escriptura del guió?

R: No tenia pensat escriure el guió al principi. Però encara que el llibre em va semblar interessant, no era la història que jo realment volia explicar. Així que la meua intenció va ser trobar un co-escriptor. Gaby va aconseguir una cita amb Christine Langan en BBC Films i ella va suggerir al guionista Jeff Pope. Jo ja coneixia el seu treball. I quan ens vam conèixer, realment ens vam portar molt bé. Teníem moltes coses en comú i vam connectar molt bé. Açò va ser el que va disparar el projecte. Vam desenvolupar el guió i el vam escriure junts -tots dos ho vam fer mentre treballàvem en altres projectes. Vam elaborar una història, que era una història de carretera en cert sentit, sobre aquestes dues persones que tenen formes diferents de veure el món però arriben a acceptar el punt de vista de l'altre i canvien així la percepció de les seues pròpies vides. No vull sonar pretensiós, però la història tracta sobre tolerància i comprensió. Eixe és realment el tema. 

P: És interessant, el contrast entre ells. Martin és sofisticat, perspicaç i educat, mentre que Philomena ve d'antecedents més humils i se sent impressionada pels luxes que ell dóna per descomptat. No obstant açò, molt sovint ella ‘llig’ algunes situacions socials millor que ell.

R: És correcte. Jeff i jo també volíem que la història fora sobre intuïció contra intel·lecte. Ell i jo ens ajuntem amb Philomena i Martin diverses vegades, vam parlar amb ells i hem reflectit eixes trobades. Moltes de les converses que apareixen en el guió es basen en estes reunions.

P: A més de produir i escriure, què et va fer voler interpretar el paper de Martin?

R: Després d'un temps et tornes monotemàtic. M'encanta la comèdia, però em fan venir ganes de provar alguna cosa nou. M'agrada riure i fa riure a la gent, però mai he sigut definit per l'humor. Odiaria açò. No vull encasellar-me. Vull fer coses que siguen creatives i que siguen un desafiament. Així que fas coses que es troben fóra de la teua zona de confort en les quals t'arrisques a fallar. Vull explorar la vida i diferents temes. M'agrada usar la comèdia com un arma en el meu arsenal per a fer altres coses. Pot ser utilitzada per a endolcir un material més seriós. Com fas una història com aquesta una experiència més agradable? Desafiaments com eixe ho fan emocionant. Una manera de fer-ho, per descomptat, és introduir elements de comèdia entre estes dues persones i açò ens fa riure. 

P: Va ser difícil interpretar Martin?

R: Algunes coses sí que ho van ser. El personatge té una mica de mi i una mica de Martin. La part més difícil va ser resistir els meus instints de comèdia. Martin visitava sovint el set quan jo l'estava interpretant i li vaig demanar que m'ajudara a “dirigir-me”. Deia molt poques paraules, però em feia senyals amb les mans per a dir-me “menys” o “més lent” en la forma en la qual jo l'interpretava. Martin va fer diversos comentaris i notes sobre el guió i eren creatius i crítics. Mai per a dir “açò va succeir, açò no”. Era més com un consell de com fer millor el guió. I per descomptat que ell sap com, ja que ell mateix és escriptor.  

P: Va ser tot un colp mestre, tenir a Judi Dench interpretant Philomena.

R: No n'hi ha dubte. Quan estàvem escrivint, li vaig dir a Jeff: “Seria increïble si tinguérem Judi Dench. Així que cal apuntar alt”. Però vam arribear al cim quan ella va acceptar participar-hi.

P: I què va aportar al procés Stepehn Frears?

R: Stephen et fa justificar les coses. És meticulós i rigorós d'una manera molt bona. Jo em sentia intimidat per ell al principi a causa del seu mètode de treball. Però vam tenir discussions sobre el guió profundes i profitoses. Vam parlar molt sobre la història i sobre el fet que té tant un element de tragèdia com de comèdia. Stephen va esmentar les pel·lícules de Billy Wilder que li encanten. I jo sóc fanàtic de Jack Lemmon, qui va actuar en moltes pel·lícules de Wilder. Junts van fer pel·lícules que no són fàcils de definir, ja que són moltes coses alhora. Van aconseguir caminar en la línia entre el que és graciós i el que és tràgic. 

http://cinemaforumblog.com/philomena/

EL PODER Y LA GLORIA

“En el momento en que supones que hubo un creador y un plan, los humanos se convierten en objetos de un experimento cruel por el que nos crearon para estar enfermos y se nos ordenó que estuviéramos bien”. La frase, provocadora, pujante e irreprochable como casi todas las suyas, es del periodista y escritor Christopher Hitchens, pero bien podría haberla pronunciado un tal Martin Sixsmith, periodista de la BBC caído en desgracia por uno de esos resbalones en las redes sociales que a veces te cuestan el infierno, que acabó, casi con desgana, introduciéndose en una historia de interés humano que le ha acabado reportando la gloria. Primero, como escritor de Philomena,una novela basada en una historia real, y ahora, como personaje coprotagonista de una película basada en aquella novela, dirigida por un clásico del cine contemporáneo, Stephen Frears. Sixsmith, ateo en materia religiosa, procaz en su escritura y descreído con la vida, parece una suerte de Hitchens que, por una vez, se hubiera visto introducido en un túnel de delicadeza. 

Y, sin embargo, qué poco maniquea es Philomena. El relato de uno de esos casos que no admiten medias tintas, los bebés robados a adolescentes presuntamente descarriadas por parte de instituciones religiosas, parecía presto para el ruido y la furia en una sola dirección. Pero la capacidad de Frears y sus guionistas, Jeff Pope y Steve Coogan (también magnífico protagonista) para huir de lo obvio lo convierten en algo mucho más trascendente y complejo. Políticamente incorrecta, incluso blasfema en bastantes momentos, la película, en cambio, tiene dardos también contra los prejuicios de una cierta izquierda poco dada a la reflexión sobre sus propias opiniones, más que creadas, instaladas a cal y canto gracias a los apriorismos.

La gran cantidad de temas a los que se acerca la película, todos ellos mayores, la instalan en arenas movedizas a cada instante: las creencias religiosas (y el respeto por ellas), las instituciones eclesiásticas, el periodismo, las redes sociales, el juego sucio político, el juicio universal de la masa sin posibilidad de atenuantes, el sensacionalismo, los derechos de los homosexuales, el drama de las adopciones que encubren crímenes atroces y hasta la política alrededor del sida. Ahora bien, siempre hay terreno para otorgar defensas a las acusados... aunque sea para acabar condenándolos como personajes. Eso sí, previo juicio narrativo, previa reflexión dramática.

Con una sensacional Judi Dench, y ese Steve Coogan de preciosa voz, capaz de matizar una interjección de diez modos distintos, estamos ante una obra de incuestionable valor social que, llegando desde el melodrama (el músico Alexandre Desplat se reinventa en cada película), tiene sitio para lugares tan dispares como el cine político y la comedia irónica. Quizá demasiado bonita para una parte de la crítica, alérgica, como el propio periodista protagonista, a "las historias de tintes humanos", Philomena es al mismo tiempo cine de denuncia y cine popular. Cine para emocionarse.

Javier Ocaña (EL PAÍS, 28 de febrer de 2014)

LA FITXA

Regne Unit, 2013. 98 min

Direcció: Stephen Frears. Guió: Jeff Pope i Steve Coogan, basat en el llibre de Martin Sixsmith. Fotografia: Robbie Ryan. Música: Alexandre Desplat. Productors: Steve Coogan,Tracey Seaward i Gabrielle Tana. 

Intèrprets: Judi Dench, Steve Coogan, Simone Lahbib, Anna Martin.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

10.000 Km / Espanya, 2014

Carlos Marquet-Marcet

Alex i Sergi, una sòlida parella que viu a Barcelona, acaricia la idea de tenir un fill, però, inesperadament, Alex aconsegueix una beca d'un any a Los Angeles, la qual cosa suposaria un any de relació a 10.000 Km de distància.