La vida de Adèle

24 Octubre

puntxa açí per a 7Masacrítica

 La vida de Adèle

ENTREVISTA A ABDELLATIF KECHICHE

L'adolescència, en particular la femenina, és un assumpte que ha tractat en diverses de les seues pel·lícules. Què li crida més l'atenció d'aquest període vital?
Tal vegada siga més apropiat parlar d'una època, la joventut. Sempre queda en nosaltres alguna cosa de l'adolescent que vam ser. És una etapa decisiva de la vida. Crec que sent una gran admiració per la joventut d'avui dia en comparació de la meua, en la qual hi havia més tancament i bloqueig. Als meus ulls, la joventut actual és molt lliure i oberta, es mostra molt atenta al món, és activa i m'emociona de tal forma que sent l'impuls de mostrar-la, ja siga mentre els personatges ballen, o quan es manifesten o riuen o es barallen. Hi ha una fogositat i una energia que desprenen els joves en l'actualitat que m'emociona i m'omple d'esperança de cara al futur. També trobe esta joventut bella perquè ja no para tant d'esment a les diferències sexuals, racials, econòmiques, ètniques i comunitàries.

Per què va optar per tractar la dimensió tràgica del còmic que adapta en la pel·lícula, Le bleu est une couleur chaude?

El tema de la ruptura és dolorós però la cinta mostra més la idea dels cicles i dels nous començaments, de l'esperança, de l'obertura i del camí que continua. Aquest dolor no és el final de la història. També podria ser l'experiència de la vida: que les trobades, les alegries i les penes passen i es transformen. La idea que un també es va construint d'esta forma estava ací i potser hi haja alguna cosa més positiva en esta pel·lícula en relació amb les anteriors.

Per què va decidir explicar una història homosexual amb escenes de sexe explícites i tractar-la simplement com una passió amb la qual qualsevol pot identificar-se?
M'atreviria a dir que va eixir de forma natural. Li vaig donar poques voltes al cap sobre el tema de l'homosexualitat. No em vaig adonar veritablement fins a uns dies abans del rodatge que estàvem parlant de dues dones. Les veia com dos personatges que s'estimen. En qualsevol cas, açò no ens va preocupar durant tot el procés, no perquè fóra una cosa que volia deixar de costat, sinó perquè va eixir així: els dubtes que ens plantejàvem es referien a les relacions amoroses. 

La pel·lícula guarda una estreta relació amb la pintura i amb l'art en general. Ha sigut para vostè Adèle Exarchopoulos una musa, una model que podia esculpir cinematogràficament?

Sí, tant en el cas de Adèle com en els de Léa o Hafsia. Cada vegada que veia  una actriu, aquesta es convertia, efectivament, en una espècie de musa; m'agrada que siguen una permanent font d'inspiració. Així és com es mira el personatge, amb totes les preguntes que em plantege sobre esta idea de ser una font d'inspiració: en quin moment és un objecte; en quin moment es converteix en guia.

Fabien Lemercier ( HYPERLINK "http://www.cineuropa.org/"www.cineuropa.org) 

LA VIDA DE ADÈLE, ON LES RETINES ESCLATEN

Hi ha pel·lícules que, només toquen la retina, esclaten. Posem La vida de Adèle. Sobre el paper es tracta simplement del viatge d'una jove des dels dubtes de la pubertat a la certesa del desastre que vindrà després. És a dir, açò que generalment es diagnostica com madurar. Açò o créixer. I tot açò, llunyanament basat en el còmic de Julie Maroh El azul es un color cálido. 

Doncs bé, sobre la pantalla, simplement un miracle. La càmera d'Abdelatif Kechiche se situa a escassos centímetres dels rostres de les actrius Adèle Exarchopoulos (cal tatuar-se aquest cognom) i Léa Seydoux per tal de, literalment, prendre a l'assalt els cossos, els seus i els de qualsevol dels que es creuen amb ell. Inclosa la pròpia mirada de l'espectador. Sense desmai, sense deixar que sobre cap dels 179 minuts que dura la cinta, el director compon la més voluptuosa, càlida i irrefrenable radiografia de la pell. La pell dolça. I així, des de la seua projecció al Festival de Cannes on va aconseguir la més irrefutable de les Palmes d'Or, la cinta ha anat creixent fins a adquirir la grandària del que és avui: un mite fins i tot abans de tocar la pantalla. Explica el director que odia rodar amb marques (confessa que no deixa al director de fotografia mesurar la distància de l'actor a la càmera), amb limitacions, amb regles.

En el seu ideari, el rodatge és una espècie de ritu, de celebració col·lectiva, en el qual tota l'obstinació consisteix a anul·lar la frontera que delimita l'objectiu de la càmera. “Quan vaig començar a dirigir, assajava, com tots, amb els actors. Després em vaig adonar que era un error. Les condicions dels assajos no tenien res a veure amb el que ocorre en un set de rodatge. Així que vaig canviar l'estratègia. En els assajos participa també l'equip tècnic: els càmeres, els il·luminadors, tots... Es tracta d'anul·lar les jerarquies absurdes de l'ofici de cineasta per a aconseguir l'única cosa que importa, la veritat”, diu amb la mateixa naturalitat amb la qual un psicòpata exhibeix els seus mètodes d'esquinçar cossos.

I en efecte, eixa espècie de litúrgia estranya, d'eucaristia de la veritat, que confon fins a anul·lar l'espectador és el que converteix La vida de Adèle en una ferida més que en una simple pel·lícula; en una fractura abans que una narració contínua. Si es vol, fins i tot, tota ella es pot llegir com la materialització carnal del que de forma teòrica i molt precisa Kiarostami va anunciar en Shirin. Aleshores, el cineasta iranià es limitava a enfocar el rostre de les dones que contemplaven una pel·lícula. La idea era col·locar l'espectador en l'incòmode lloc de privilegi de la pròpia pantalla del cinema, de forma que l'obligava a reconstruir amb les úniques indicacions de les llàgrimes, els riures i les cares de sorpresa una narració 'invisible', però perfectament real. La tela en la qual el projector tradicionalment buida les seues llums i ombres desapareixia. La pantalla era l'espectador.

El 'mètode Kechiche' és si es vol similar i, alhora, oposat. El seu objectiu, igual que el de Kiarostami, no és un altre que fer desaparèixer els límits, esborrar la burocràcia formal que separa la mirada del seu objectiu; i, d'esta manera, donar vida i, sobretot, carn, a la pulsió dels cossos. Kechiche vol que la pantalla es convertisca quasi en un ésser viu, que respire, que es xope. La idea no és una altra que anul·lar la sensació de finestra amb la qual s'ensopega un espectador dins del cinema. I la forma de fer-ho, al contrari que Kiarostami, és ensenyant-ho absolutament tot; qüestionant els propis límits de la mirada.

Diu el director que no hi ha res més alié a la seua forma d'entendre el cinema que la pròpia definició de mètode. “És mentida, açò tan vulgar de rodar amb dues càmeres infinitat de vegades per a fiar-ho després tot al muntatge. A l'inrevés, sempre tinc clar quina és l'escena que vull. El que ocorre és que em pot portar molt temps arribar-hi . Si no veig el que vull, puc estar amb una escena una setmana sencera. Puc deixar de rodar alguna cosa i tornar-hi dies després, quan considere que s'ha desbloquejat la situació. Obsessiu? Potser sí, però no amb el treball, sinó amb el resultat. Pot ocórrer que rode alguna cosa fins i tot sabent que no ho vaig a incloure en la pel·lícula, però amb la certesa que és bo per al desenvolupament posterior dels personatges”. Fa por.

Siga com siga, açò es veu en pantalla: tota una lliçó d'antimètode. “Sempre arribe al plató amb una sensació d'angoixa, de respiració bloquejada... I tot desapareix quan aconseguisc el sentiment d'haver obtingut alguna cosa, un gram de veritat”. La càmera, de fet, aquest és l'objectiu, acaba per desaparèixer; es cola dins l'esgrima dels rostres i les cuixes electritzades, nus i irresistiblement vius, i ho fa com un bisturí a la caça d'eixa pulsió atàvica i miraculosa que ens fa sentir vius. Ara sí, quan es tracta de sexe, és sexe pur perquè no pot ser sinó amor. Pur. Amor infatigable, ple i perfectament humit. Kechiche triomfant. Ell respira i, amb ell, tots els altres.

Diu que no és veritat que rodara, com es va dir, 700 hores. “Van ser 250 i, d'elles, només 15 utilitzables per al muntatge”. Pausa. Seydoux, en el ritual de la promoció que va venir després de la Palma d'Or, el va titllar de sàdic i va qualificar el rodatge d'una “tortura”. Ell va contestar anomenant-la, davant la premsa, “pija”. “Patir és una altra cosa i tu, petita burgesa, no en tens ni idea”. Clar, la pobra hi va plorar. Tot açò, sens dubte, accidents de caminar fora de les senderes marcades. Els turmells hi pateixen.

Al final, i malgrat tot, malgrat místiques i polèmiques, la pel·lícula es redueix a una senzilla col·lecció de rostres, de màscares. La càmera es col·loca a escassos centímetres sempre pendent de perforar la fragilitat de la mirada fins a aconseguir altra cosa, que no és més que un impuls, potser elèctric, en el qual es resol l'únic exercici de comunicació sincer del que és capaç l'home. Parlem, òbviament, de sexe.

I de la seua mà, l'amor, el desengany, la pèrdua, la desesperació. Doncs tot açò és també el sexe. L'últim que havia vist de Kechiche es titulava La Vénus noire. Es tractava de la història de la vida real de Saartjie Baartman, la dona sud-africana exhibida com un animal a principis del XIX. La idea era reflexionar sobre el procés mateix d'exhibició. Primer veiem la dona oferida als acadèmics en la universitat; més tard és lliurada als borratxos a les barraques de fira; després, a l'alta societat de París i, finalment, als clients dels bordells. I sempre és el propi espectador de la pel·lícula el que és qüestionat. Brillant.

Ara, molt més depurat i frontal, l'exercici consisteix a despullar completament d'artificis la pròpia mirada de l'espectador fins a confondre-la amb la superfície de la pell de les protagonistes. Així aconsegueix el tacte profund, una altra vegada, de l'amor, del sexe, de la vida. Tot un. Eixim del cinema convençuts d'haver superat un llindar. Mai abans es va veure tot tan clar, tan feliç, tan net. Amb la mirada tan neta. Kechiche, ens posem com ens posem, albira la possibilitat d'un nou espai. Allí on les retines esclaten.    

Luis Martínez (EL CULTURAL, 25/10/2013)

LA FITXA

La vie d'Adèle - Chapitre 1 & 2. França-Bèlgica-Espanya, 2013. 179 minuts

Director: Abdellatif Kechiche Guió: A. Kechiche y Ghalia Lacroix; adaptació lliure de la novel·la gràfica “El azul es un color cálido”, de Julie Maroh. Fotografia: Sofian El Fani. Producció: Laurence Clerc i Olivier Théry-Lapiney. 

Intèrprets: Adèle Exarchopoulos (Adèle), Léa Seydoux (Emma), Jeremie Laheurte (Thomas), Mona Walravens (Lise), Aurélien Recoing (pare d'Adèle), Catherine Salée (mare d'Adèle).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

IDA / Polònia-Itàlia-Dinamarca, 2013 / 80 minuts

Pawel Pawlikowski

Anna és una jove novícia que, a la Polònia de 1960, i a punt de prendre els seus vots com a monja, descobreix un fosc secret de família que data de la terrible època de l'ocupació nazi. Al costat de la seua tia recentment trobada, iniciaran un viatge en el qual ambdues s'enfrontaran amb les conseqüències del seu passat.