Antes del anochecer

18 Mayo

ENTREVISTA A RICHARD LINKLATER

-Per què van decidir continuar explorant la relació entre Jesse i Céline?

-Perquè des que vam crear eixos personatges fa divuit anys han viscut una vida paral·lela amb nosaltres. I no sols amb nosaltres. En els últims anys, en cada entrevista que Ethan o Julie o jo hem donat, l’última pregunta sempre era: "Tornarem a veure Jesse i Céline junts?".

-Diria que és la més fosca de les tres pel·lícules?

-És possible perquè, per primera vegada, hi veiem Jesse i Céline discutir amb violència. Però es barallen perquè segueixen desitjant-se. Crec que, fins a un cert punt, una relació llarga sense baralles és deshonesta. I al final això resulta més tòxic i verinós que discutir. Sí, és una pel·lícula distinta. La primera parlava d’un amor a primera vista, i la segona de reviure eixe amor. Ambdós són conceptes molt romàntics. Ara hem aprofundit en el misteriós mode que l’amor té de redefinir-se.

-En quin sentit?

-Quan s’apaga la calor de l’atracció que solem identificar amb l’amor i la connexió vertaders, la vida d’una parella es converteix en una negociació contínua. La majoria de les vegades, els dos cònjuges acaben sentint que han fet massa concessions i no són feliços. Eixes parelles estan mortes. De fet, quan veig persones que tenen relacions llargues i així i tot saludables i vibrants, pense que han de posseir algun tipus de fórmula secreta. Encara sort que el món modern ens ha portat la possibilitat de divorciar-nos. No estem fets per a les relacions duradores.

-No es tractarà més aviat que resulta difícil trobar la persona adequada?

-Depén del que s’entenga per adequada. Esta noció de l’amor basada en l’atracció és una cosa recent. Al llarg de la història, els matrimonis eren pactes entre famílies, entre altres coses perquè es donava per fet que l’amor no es pot deixar en mans de dos mocosos. Fixa’t si no en Romeu i Julieta. En el segle XVII, Spinoza deia que estimar una cosa inestable és condemnar-se a la infelicitat, i no hi ha res tan inestable com la teua parella.

-Quant ha aprés de l’amor fent estes pel·lícules?

-He aprés molta teoria. He llegit llibres. Però continue sent incapaç d’aplicar eixos coneixements a la meua vida, em tem.

-Què opina del mode en què Jesse i Céline han calat en la vida de tants espectadors?

-En realitat, potser esta siga la trilogia menys taquillera de la història. La majoria de gent veu les pel·lícules en DVD. Millor dit, la majoria no les veu. En la majoria de llocs on vaig no n'han sentit parlar. També és cert que en molts llocs dels Estats Units no saben res de res. No arriben a veure una pel·lícula a l’any de mitjana.

-Bona part de les seues pel·lícules mediten sobre el pas del temps. Per què?

-Entre totes les nostres relacions, ja siga amb amics o amb familiars o amb amants, les més duradores són les que mantenim amb els nostres jos previs. Constantment ens preguntem: he canviat molt? Sóc més feliç que abans, o menys? Eixes preguntes m’obsessionen. Solem creure que canviem dia a dia, perquè llegim llibres i veiem pel·lícules i acumulem experiències. Ens sentim insultats quan algú a qui no hem vist en 20 anys ens diu: "Oh!, no has canviat gens", perquè creiem ser més savis i profunds. Però no, som els mateixos.

-És cert que la història de Jesse i Céline està basada en una experiència personal?

-Sí, fa molts anys vaig conéixer una dona a Filadèlfia, encara que òbviament no va ser una relació tan intensa com la dels meus personatges. Sempre vaig pensar que, algun dia, en alguna estrena d’alguna de les pel·lícules, ella apareixeria. Però no ho va fer. Al final, em vaig assabentar que va morir en un accident de moto abans que jo començara a rodar Antes del amanecer.

-Hi haurà una quarta pel·lícula?

-Si dins de cinc o sis anys se'ns acut una bona idea, tal vegada. Així ha succeït en el passat. Necessitem fer-nos més vells i comprovar què passa en les nostres vides per a obtindre inspiració. Potser d’ací a nou anys tornem a parlar de Jesse i Céline, potser no. Veurem.

Nando Salvà ( HYPERLINK "http://www.elperiodicoextremadura.com/"http://www.elperiodicoextremadura.com 30/06/2013)

ITINERARIS DE LINKLATER PER LES EDATS DE L'AMOR

Es pot fer una pel·lícula cruel i romàntica alhora. Es pot apel·lar a les edats de l’amor com a perfecta mesura del temps. Encara hui, els llegats fílmics i sentimentals de Rossellini, Rohmer o Bergman ofereixen obres mestres genuïnes. Tot això és Antes del anochecer, la tercera de les parts amb què Richard Linklater ha seguit les passes, de nou en nou anys i en tres països europeus, de Jesse (Ethan Hawke) i Céline (Julie Delpy), conformant una trilogia capital del cinema nord-americà. El sentiment romàntic de les dues primeres entregues dóna pas ara a l’amor que es disputa en la convivència i que ha de negociar amb el passat.

Els destins de Jesse i Celine es van veure entrellaçats per una discussió conjugal. Va ser al vagó d’un tren camí de Viena, fa díhuit anys, en Antes del amanecer (1995). Céline canviava de seient per a fugir de la fúria d’un matrimoni alemany manifestament fastiguejat de si mateix. “Havies sentit que a mesura que les parelles envelleixen perden la seua habilitat per a escoltar-se?”, li preguntava a Jesse a manera de presentació. “La naturalesa té la seua forma de permetre que les parelles cresquen juntes sense que arriben a matar-se”, elucubrava Jesse. Era la primera de les moltes converses que, com una marca d’estil en el cine sempre loquaç de Linklater, no sols establiria la senda dramàtica i les convulsions romàntiques de la seua “trilogia de l’amor a través del temps” (o del temps a través de l’amor), sinó que d’alguna manera definia els espais intermedis d’una relació tan propensa a l’idealisme com al cinisme.

Eixa relació a través del temps ha anat cisellant-se en perfecta complicitat amb l’espectador (potser amb especial significació per als que comparteixen generació amb els amants), qui a mesura que també complia anys ha pogut recórrer les distintes edats de l’amor (els vint, els trenta, els quaranta) mitjançant les anades i tornades, les trobades i desencontres, d’aquella estudiant francesa i aquell aspirant a escriptor nord-americà. Antes del amanecer finalitzava amb els espais buits (i encantats) que, en el seu periple de vint-i-quatre hores pels carrers i travessies, bars i cafés, parcs i places de Viena, havien sigut testimonis de l’agitació romàntica. Nou anys més tard, Antes del atardecer arrancava amb els espais també desocupats que Jesse i Céline (per als quals el temps no havia passat debades) omplirien en els següents huitanta minuts. Linklater atorgava així una qualitat quasi espiritual als racons vienesos i parisencs que, a manera de frontissa, encastaven ambdues pel·lícules. Com en els dibuixos de Seraut que la parella contemplava en un carrer de Viena, les seues figures es dissolien en l’entorn, apel·lant a la fugacitat de l’existència.

Antes del atardecer sumava a la maduresa creativa del cineasta l’experiència dels intèrprets en la pell dels seus personatges (la van escriure els tres, com també ara han escrit Antes del anochecer), que els habitaven amb una convicció sense fissures. “En la primera pel·lícula vaig aprendre a oblidar-me de les poses pròpies de l’actor jove, a estar present per a la càmera, a no actuar”, explicava Hawke. I en eixa forma  “d’estar present”, ambdós actors s’han apropiat per complet dels seus personatges, lluny de ser autobiogràfics. Narrada pràcticament en temps real, Linklater entregava amb Antes del atardecer una emotiva obra mestra. Esculpia l’essència d’un concepte que travessa la seua filmografia sencera: filmar el curs inexorable del temps, amb els seus plaers i amargures, “despertar la vida” per a revelar les seues demolicions. Ho va fer en un rodatge de a penes dues setmanes, planificat a partir d’escenes llargues i sense a penes talls (el clímax en el cotxe superava els set minuts), que fluïen loquaços i arrossegaven un creixent cabal de tensions emocionals, revelaven  misteris en l’hora màgica del crepuscle parisenc, i proposaven un desenllaç tan emotiu com inacabat. Què camí podien prendre les seues vides després de tal cruïlla? La resposta, altres nou anys després.

Ja s’han complit. [I ací el lector sensat que no haja vist Antes del anochecer dejará de llegir]. Jesse i Céline estan junts, de vacances en un escenari idíl·lic del sud del Peloponés, tenen dues filles bessones i les seues carreres professionals són reeixides. Les aparences dicten que han culminat el revers lluminós d’un somni impossible, quan la vida t’ha donat una segona oportunitat i no l’has deixat escapar. Però la coda “van viure feliços i van menjar perdius” amb què podia jugar el final semiobert d'Antes del atardecer pertany al territori de les quimeres. L’enamorament romàntic de les dues primeres entregues dóna pas ara a una classe d’amor més difícil, el que es disputa en la convivència i ha de negociar amb el que va quedar arrere (especialment Jesse), i improvisa una nova vida presa per una altra classe d’il·lusions i retrets. Escoltem Linklater filosofar: “La noció que l’amor està basat en l’atracció és bastant recent en la història. Lligar el romanticisme adolescent a l’amor etern és quasi un suïcidi. Fins i tot Spinoza ho recomanava. Deia que amar romànticament era perseguir la infelicitat”.

La distància amb què els joves van ser testimonis en la primera part de l’enfrontament conjugal es torna ara, en Antes del anochecer, en una proximitat inquietant. Ells també han arribat als quaranta, i encara que per descomptat no han perdut la seua habilitat per a escoltar-se, tampoc són immunes als combats verbals i els brots d’amargor. Sentim la seua fragilitat, a vegades la seua desesperació. Ho sentim inclús en eixos jocs interpretatius amb què que, divertits, Jesse i Céline sempre s’han dit allò que no poden dir-se directament (les “falses” crides de telèfon al café vienés, un dolç vals en l’apartament parisenc), que ara es tinyen d’un cert sarcasme. “Si hi ha alguna cosa esperançadora en la pel·lícula -sosté Linklater-, és que hi ha dues persones que encara ho estan intentant. Encara es comuniquen, fan riure mútuament quan poden, i els veiem junts en el ring. Tenim dues persones que es preocupen per mantindre la seua relació activa, fins i tot quan és dur fer-ho”.

Una forma de perseverança fonamentada en una cosa molt més profunda que l’afecte i el respecte, però que ara mostra els seus clavills i revela les seues inseguretats. El protagonisme de la parella ja no és complet en Antes de la medianoche, la seua presència totalitzadora cedeix espai, amb resultats molt estimulants, a altres personatges, però només per a amplificar els significats i les raons del seu propi trajecte sentimental. Linklater filma així una distesa sobretaula de diverses parelles -on queda reflectit que el romanticisme no és permanent ni l’amor immutable- amb la lleugeresa i fluïdesa de Rohmer a la platja, i després tanca la parella en una habitació d’hotel per a dialogar amb les escenes de matrimoni de Bergman. Els viatges per Europa de la trilogia han buscat les seues llavors precisament en les conquistes de la modernitat del cinema europeu, en permanent diàleg amb les empremtes del melodrama nord-americà (especialment amb el Tú y yo de McCarey) i, en esta tercera entrega, la presència de Rossellini, amb cites explícites a Viaggio in Italia (Te querré siempre, 1954), marca el clima d’una relació amenaçada per les ruïnes, com la de Kiarostami en Copia certificada. Quan els amants s’entrellacen en la intimitat més nua de quantes han protagonitzat fins ara, es desencadena la crisi inevitable. I llavors sí, ressorgeix amb tota la seua evidència eixa necessitat de “conquistar el temps” amb què Jesse recitava el poeta Auden, fa díhuit anys. Quan tot estava per fer i tot podia dir-se.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL 28/06/2013)

LA FITXA

Before Midnight. EUA, 2013. 108 minuts

Director: Richard Linklater. Guió: Richard Linklater, Julie Delpy i Ethan Hawke.  Fotografia: Christos Voudouris. Música: Graham Reynolds. Producció: Richard Linklater, Sara Woodhatch i Christos V. Konstantakopoulos.

Intèrprets: Ethan Hawke (Jesse), Julie Delpy (Céline).