Searching for sugar man

17 Novembre 

ENTREVISTA AMB MALIK BENDJELLOUL

Searching for Sugar Man suposa la consagració definitiva a nivell popular del documental musical, un gènere fins ara tancat a circuits i festivals especialitzats, i amb el qual Malik Bendjelloul juga a consciència, en la seua encertada busca de noves vies per al format. Xarrem amb el director sobre l'obra que va guanyar recentment l’Oscar al Millor Documental.

- L’estructura narrativa del documental subverteix els esquemes clàssics. Es tracta d’una decisió de direcció o està condicionada pel propi relat?

- Més aviat la segona cosa. Se cenyeix a l’ordre en què em van contar la història. La primera vegada que vaig sentir parlar de Sixto Rodriguez va ser a Sud-àfrica, de la mà dels fans que van descobrir que es trobava viu, després d’anys d’absurdes llegendes urbanes sobre la seua presumpta defunció. Searching for Sugar Man recrea el seu treball de detectius per a donar amb el seu parador molts anys després i trobar-lo finalment treballant com a obrer i vivint en una casa desmanegada de Detroit, totalment alié a la seua condició d’ídol a l’altra punta del món.

Durant els primers quaranta minuts es dóna per fet que Rodriguez va morir en estranyes circumstàncies, així que no podíem mostrar entrevistes amb ell. Però, d’alguna manera, s’escolta la seua veu a través de les seues cançons, tan autobiogràfiques i tan belles que em van vindre com a anell al dit per a contar la història de la forma que volia. És com si ja se li estiguera entrevistant a través de cançons com “I wonder”.

- Quin va ser el rumor més absurd que vas escoltar sobre les mil i una morts de Rodriguez?

- Històries molt boges, que es van escampar en forma de llegenda urbana i es van exagerar pel boca a boca. La creença comuna és que s’havia volat el cervell a l’escenari, però també vaig arribar a escoltar que es va cremar a la manera d’un bonze en una actuació després del menyspreu generalitzat del públic de la sala on va actuar per última vegada.

- Has manifestat en més d’una ocasió el teu rebuig al format tradicional dels documentals musicals. És Searching for Sugar Man el teu al·legat per a renovar el gènere?

- En certa manera. El que em va atrapar de la història és que té un muntó d’elements diferents entre si. Pots veure-la com una història de detectius a la cerca d’un rastre perdut, una faula amb subtext polític, un arc de resurrecció o una versió moderna de la Ventafocs. També entren en joc conceptes tan elevats com els sons i el destí, la sort i la felicitat. I he de matisar ací el concepte de felicitat. Searching for Sugar Man és la història d’un home que perseguia un somni i a qui no li importava massa qualsevol altra cosa. La moralitat és que mentre tingues un lloc per a viure i un plat per a menjar, no hauries de menysprear ni un dia de la teua vida en cap altra cosa que no siga perseguir els teus anhels. És una vertadera sort trobar persones com Rodriguez, tan poc habituals com inspiradores.

- Això sí, no sembla que Rodriguez se senta molt còmode en ser entrevistat.

- En realitat, com a persona és molt assequible. Acostar-me a ell va ser molt més fàcil del que pot arribar a semblar veient el documental. Vam arribar a xarrar durant hores i hores, i fins i tot es va prestar a vindre a ma casa d’Estocolm per als últims retocs del documental. Tot i això, és molt complicat rodar una entrevista amb ell, perquè no li agrada gens posar-se davant de la càmera. Et pose un exemple: després de tres viatges a Detroit (i ja portàvem sis mesos de producció de documental), encara no tenia material que es poguera aprofitar per a muntar en forma d’entrevista.

- El documental té un rerefons polític gens implícit. Un senyal a l’orgull de classe obrera a partir de les lletres de Rodriguez i el seu compromís moral i ideològic?

- Per a ser-te sincer, no és exactament així, encara que entenc el que dius. La meua única intenció en fer Searching for Sugar Man era tractar de contar la història de la millor forma que poguera. Val, reconec que la història de Rodriguez incorpora un muntó de lectures socials i polítiques que funcionen a molt distints nivells, i això inclou missatges inspiradors que m’encanten i idees amb les quals estic d’acord. Però al final, vaig intentar cenyir-me en tot moment a la història i tractar de ser el més objectiu possible.

- L'ús d’animacions atorga a la història un solatge de realisme màgic que en certa manera contradiu esta idea.

- Quan el documental va començar a prendre forma, em vaig enfrontar a un greu problema que havia de resoldre a tota costa: no existia ni un sol fotograma en moviment dels primers anys de Rodriguez, la qual cosa suposa un inconvenient quan vols fer una pel·lícula d’acció real. L’ús d’animacions es va convertir en la solució idònia. Jo almenys la preferisc a la reconstrucció ficcionada de fets reals. En emprar aquest recurs el que vull donar a entendre és que no pretenc reconstruir de forma absolutament fidedigna aquells anys, sinó potenciar l’element de conte de què et parlava. Jo mateix em vaig encarregar dels esbossos de les animacions, que després van ser completades per professionals a Estocolm. Esta concessió al realisme màgic de què parles em va vindre de perles: la història de Rodriguez és tan formidable que, d’haver-se tractat d’una història de ficció, no hauria resultat creïble. La ficció necessita ser creïble. D’una altra manera, s’acaba per perdre l’interés. És rar, però a vegades les coses més increïbles són les que realment acaben ocorrent.

- Hi ha un paral·lelisme clar entre l’accidentada carrera de Rodriguez i el complicat procés d’elaboració del documental…

- No aconsegueixes mai acabar una obra d’art. Com a màxim, l’abandones. Hi ha com quinze idees que m’hauria agradat plasmar en el documental, però per a les quals mai no vaig tindre diners. En realitat, vaig anar malament de pasta durant tot el període. L’única cosa de què vaig anar sobrat va ser, precisament, de temps, així que em vaig passar tres anys editant. Almenys va servir d'alguna cosa: la majoria de material que vaig pensar a utilitzar en aquest documental està inclòs finalment en el muntatge comercial.

- Com s’explica que Rodriguez venguera centenars de milers de discos a Sud-àfrica i Austràlia però passara absolutament inadvertit en la seua terra natal?

- És un tant desconcertant, sobretot si pensem en la qualitat de les seues cançons. Cal tindre en compte que Rodriguez pot ser una persona molt inflexible en alguns assumptes. Quan va gravar el primer disc se li va intentar convéncer en va que el seu nom tinguera una ressonància més americana per a poder accedir a les llistes de vendes. Fins i tot a Bob Dylan, li van insistir, va accedir a posar-se un pseudònim més accessible. En el millor dels casos, va accedir a una lleugera variació del seu nom, “Rod Riguez”, que és com apareix identificat en el seu primer single, “I´ll slip away”. No va servir de res. Quan es va publicar el seu primer àlbum va tornar a tancar-se en banda. Mai no va buscar un reconeixement públic, tan sols reivindicar el dret de ser exactament qui era. D’altra banda, mai no va provar sort en entorns, com el Greenwich Village novaiorqués, on la seua música probablement hauria funcionat. Està molt aferrat a Detroit i mai no se li ha passat pel cap abandonar la ciutat. Ni tan sols ara, que ha aconseguit un notable reconeixement públic arran del documental.

- El documental deixa sense respondre una qüestió espinosa. Per què l’artista no va rebre mai royaltys pel seu treball?

- Tens tota la raó. És un misteri que ha de ser resolt encara. Ningú sembla saber el que va ocórrer amb eixos diners que va guanyar Rodriguez per les seues milionàries vendes a Sud-àfrica. Tampoc aquells que aparentment haurien de saber-ho: els propis segells discogràfics. El propietari de Sussex Rècord es va posar molt furiós quan li vaig preguntar per l’assumpte. Ni tan sols li va agradar que li ho plantejara. Però el realment estrany de tot aquest embull és que en el fragment d’entrevista que apareix en el documental es pot veure clarament que estimava de cor la música de Rodriguez. De fet, el cita en el seu top 5 de millors artistes de tots els temps amb què ha treballat. I estsem parlant d’un home que ha col·laborat amb Michael Jackson, Miles Davis, Quincy Jones, Billy Withers i Dionne Warwick.

- Veurem publicades algun dia noves cançons de Rodriguez?

- No descartes que acabe traient nou material després de tants anys d’absència del mercat discogràfic. Rodriguez mai no ha deixat de tocar la guitarra durant tot aquest temps. A més, després de ser preguntat per l’assumpte en una infinitat d’entrevistes, fa poc el vaig escoltar confessar a Rolling Stone que vol posar-se a gravar un nou disc.

Javier Pulido ( HYPERLINK "http://www.miradas.net/"www.miradas.net)

LA FITXA

Suècia i Regne Unit, 2012. 86 minuts

Direcció, Guió i Muntatge: Malik Bendjelloul. Fotografia: Camilla Skagerström. Música: Rodriguez. Producció: Simon Chinn i Malik Bendjelloul. 

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

Con la pata quebrada / Espanya, 2013 

Diego Galán  

A partir de fragments de 180 pel·lícules espanyoles de ficció i documentals, Galán segueix l’evolució de la imatge de la dona en el cine espanyol des dels anys 30 del segle passat fins a l’actualitat. 

Dia mundial de la violència contra la dona. 

Amb la col·laboració de l'Associació Matria.