ENTREVISTA
AMB JEFF NICHOLS
El cineasta nord-americà
estrena Take Shelter, un thriller sobrenatural a mitjan
camí entre la bogeria i la profecia. La distinció entre
paranoics i visionaris sempre va ser molt imprecisa, quasi indetectable. En
estos temps convulsos, Take Shelter, amb el seu aire malsà i la seua
particular condició de thriller sobrenatural, brilla com una precisa i demolidora
al·legoria contemporània. Jeff Nichols, als seus 34 anys, ha rodat una de les
pel·lícules més intenses i tristEs del cine actual. Un film en què el seu
torturat protagonista converteix les seues estranyes visions en una elucubració
catastrofista que està a mitjan camí entre la bogeria i la capacitat profètica
d’un Tiresias del segle XXI.
-Tot va començar amb la imatge d’eixa profecia del
protagonista sobre una tempestat que s’acosta. Calia fer una volta més i
apareix la idea de la seua possible malaltia mental. Amb els personatges de ficció succeeix una cosa
curiosa, i és que el públic els coneix en un moment concret de la seua
existència però no sap quina càrrega emocional porten damunt.
Al principi el seu comportament pot semblar inversemblant a causa d’eixa
ignorància, però a poc a poc anem entenent les seues claus.
Shannon interpreta
Curtis, un obrer de la construcció en el centre rural d’EUA que porta una vida
aparentment idíl·lica junt amb la seua esposa i la seua filla sordmuda. Take Shelter significa “buscar un refugi”, un lloc en què sentir-se
segur que el protagonista comença a construir al jardí de sa casa davant del
seu temor (imaginari?) a eixa tempestat apocalíptica.
-El temor malaltís de
Curtis es correspon d’alguna manera amb les seues pròpies pors al futur de la
civilització?
-En la pel·lícula mescle
dues pors. D’una banda, el meu temor personal, relacionat amb les meues pròpies
inseguretats respecte al que serà de mi. Per l’altra, el film reflecteix el
temor i l’ansietat de la societat. Estem
en un moment en què la paraula apocalipsi ens sembla més pròxima que mai.
Si preguntes per ací, és sorprenent quanta gent et dirà que està segura de que
queda poc per a la fi del món.
Davant la progressiva demència del personatge, assalten
tots els dubtes. Un no sap si Curtis s’assembla a la Catherine Deneuve de Repulsión i acabarà sent un psicòpata o al Harrison Ford de La costa de los mosquitos i és simplement un il·luminat. A
mesura que cresca la seua bogeria i es veja més assetjat per una societat que
no l'entén i el rebutja, el malson començarà a agrir-se.
-Perquè eixa ansietat
tinga un sentit, ha de tindre alguna cosa que li importe perdre com són la seua
dona i la seua filla. Jo vaig escriure
esta pel·lícula poc després de casar-me, en passar dels 20 als 30, i vaig
sentir eixa por irracional a perdre el que tenia. Va ser al
final de l’època de Bush, quan encara no havíem eixit de la guerra i ja
entràvem en el desastre econòmic actual. Tots els dies es propagava en les
notícies eixe sentiment de terror. El més sorprenent és que portem així més de
deu anys, potser des de l'11-S. No crec que siga el millor que li pot passar a
la nostra societat.
-Aquest clima
apocalíptic es produeix en un moment històric indiscutiblement complicat, però
molt menys violent, i amb major benestar, que altres èpoques de la Humanitat en
què hi havia més il·lusió i energia. S’ha fet l’home menys tolerant?
-La nostra tolerància
cap a les dificultats és sens dubte molt menor ara que fa unes dècades. Per
exemple, ja no assumim que hi haja morts en les guerres. Abans morien desenes
de milers d'homes en cada conflicte armat. Hui no ho suportaríem.
- Acaba de rodar Mud, en la que compta amb dues estreles de Hollywood com
Reeixe Witherspoon i Mathew McCounaghey. Serà fidel a l’atmosfera de Take Shelter?
-Estic en ple muntatge.
Per descomptat, de seguida pot detectar-se que és del mateix cineasta però va
cap a llocs molt distints. Tracta sobre l’amistat entre dos adolescents, sobre
la seua primera experiència amb l’amor. És un film molt més lluminós, en el qual hi ha un toc de melancolia però
que també intenta reflectir eixe caràcter d’aventura que té tot a eixa edat.
En Take Shelter veiem un personatge ja madur, entrats
els 30, responsable d’una família. Són situacions molt distintes.
-A Hollywood hi ha
hagut innumerables pel·lícules sobre apocalipsi, des de Roland Emmerich a
Shyamalan.
-M’agradaria poder
treballar amb els mitjans que té Hollywood, ells aconsegueixen fer estos
espectacles grandiosos. La llàstima és que ho basen tot en l’espectacle i no en
els personatges. Quan tractes amb un assumpte tan greu i tan “gran” com la fi
del món, per a mi és important mantindre’m prop dels personatges, convertir
eixa situació increïble en alguna cosa pròxima, comprensible, amb la qual et
pots identificar. El problema d’eixes
pel·lícules de Hollywood és que no tinc res emocional a què agafar-me. Sóc
incapaç de sentir-m'hi commogut.
-Es detecta la
influència d'Hitchcock.
-Jo diria que
Hitchcock és una gran influència, al mateix nivell que Kubrick i Spielberg.
Admire la seua capacitat per a imposar-se a Hollywood i comptar amb els millors
pressupostos i mitjans i alhora mantindre la seua personalitat. Des d’un punt
visual, els considere els més grans directors que mai han existit. La por és un
sentiment que és patrimoni del cinema, un territori que li és propici, i ells
han sabut captar-ho millor que ningú. Admire la seua capacitat per a crear
imatges amb una gran càrrega emocional.
-Parla tota l’estona
d’emocions i sentiments. Es considera un director més pròxim a aqueix terreny
que a l’intel·lectual?
-Supose que
ningú vol dir que no és intel·lectual però sí que és cert que m’identifique més
amb el món dels sentiments que amb el de les idees. Aspire a crear emocions
profundes en els meus espectadors, per descomptat.
- És
curiós que plantege una pel·lícula de gènere en el terreny del cinema
independent. -Volia fer una pel·lícula híbrida entre el drama i el thriller, eixa va ser la meua idea des del principi. El
problema de jugar amb l'element sobrenatural és que estem acostumats al terreny
de Hollywood, en el qual la versemblança no importa. Quan veig una pel·lícula
en què l'heroi cau de la finestra i continua corrent no m'ho crec. Jo intente
que l'espectador senta amb el personatge i puga ficar-se en la seua pell, per
això tracta de ser el més específic i concret.
-No es
diu on esdevé la història. Té reminiscències del seu Arkansas natal?
-Vam rodar la pel·lícula a Ohio, és
una zona del centre dels Estats Units que s’assembla a Arkansas en el sentit
que ací vius amb el perpetu temor que hi haja un tornado. Vinc d’un lloc en què
l'oratge no és qüestió de si plourà o deixarà de ploure sinó si ta casa pot
eixir volant pels aires.
Juan Sardá (EL CULTURAL, 09/03/2012)
EL DILUVI QUE VE
Des
del seu mateix títol, Take Shelter tria un registre de
llenguatge en què ressonen, com a trons d’una tempestat que s'acosta, els ecos
de les figures profètiques, de tots aquells triats (quasi sempre al seu pesar)
pel Déu colèric de l’Antic Testament. Com fera Michael Tolkin en la radical i
provocadora The rapture (1991), Jeff Nichols -que va debutar
amb la celebrada i ací inèdita Shotgun stories (2007)- assumeix
el desafiament de conjugar un d’eixos relats fundacionals en un present que es
percep com preapocalíptic. Prompte queda clar que el que li interessa a Nichols
no és tant allò diví, sinó l’estrictament humà. La pel·lícula permet establir
altres relacions de parentiu: podria formar un poderós programa doble amb Melancholia,
de Lars von Trier, i completar un triangle de pater familias abduïts per
l’obsessió amb Encuentros en la tercera fase i La costa
de los mosquitos, però el més just seria considerar que Take
Shelter és única, un illot enigmàtic a l’espera de ser desxifrat en
totes les seues desafiadores lectures.
“Necessite
fer alguna cosa normal”, diu l’esposa encarnada per Jessica Chastain poc abans
de que es desencadene el clímax d’esta pel·lícula, on, de fet, la normalitat
-la de tots- ha entrat en quarantena en un context d’inestabilitat laboral,
buidatge d’esperances de futur i por com a mínim comú denominador. En la
xicoteta comunitat d’Ohio en la qual es desenrotlla Take Shelter
només Curtis (un excel·lent Michael Shannon) sembla cobrar consciència d’eixe
palpable cessament de tota normalitat. El seu comportament pot ser torturada
lucidesa o absorbent bogeria i la pel·lícula descriu eixe pols del personatge
amb si mateix des de dins, amb versemblança i gran capacitat per a transmetre i
representar l’angoixa.
La
matisada i subtil interpretació de Shannon i la decisió de contar l’Apocalipsi
com a experiència subjectiva no són els únics elements remarcables d’una
pel·lícula que, també, parla dels efectes de la catàstrofe en l’economia
domèstica: la possibilitat de desintegració familiar que s’esbossa amb la
dramàtica successió de la sol·licitud d’un crèdit, un acomiadament laboral i la
caducitat d’una assegurança mèdica en el llindar de l’operació d’una filla
sordmuda col·loquen la pel·lícula en un context de palpable quotidianitat.
Curtis, un Noé que podria viure en un relat de Raymond Carver, és el reflex de
ficció de qualsevol de nosaltres, situats en eixe territori inestable en què es
palpa l’amenaça de perdre-ho tot.
Jordi Costa (EL PAÍS,
4 d'abril de 2012)
LA FITXA
EUA, 2011. 120 minuts
Direcció i Guió: Jeff Nichols. Fotografia:
Adam Stone. Música: David Wingo. Productors: Tyler
Davidson i Sophia Lin.
Intèrprets: Michael Shannon (Curtis), Jessica Chastain
(Samantha), Tova Stewart (Hannah), Shea
Whigham (Dewart), Katy Mixon (Nat), Kathy Baker (Sarah), Natasha Randall
(Cammie), Scott Knisley (Lewis).
PRÒXIMA
PEL·LÍCULA
HUMPDAY / EUA, 2010
LYNN
SHELTON
Una vesprada, Andrew apareix sense avisar a
casa de Ben, el seu vell amic de facultat. Ambdós homes no tarden a recuperar
la seua vella complicitat de mascles heterosexuals. Per a mostrar-li alguna
cosa diferent de la seua vida ordenada i convencional, Andrew porta Ben a una
festa distinta... En aquesta tots planegen participar en el festival local de
porno per a aficionats, rodar pel·lícules pornogràfiques d’art i assaig. Amb
l'eufòria de l'alcohol ells fan una mena d'aposta: enrotllar-se davant la
càmera... Una comèdia transgressora i
interessant. 
No hay comentarios:
Publicar un comentario