ENTREVISTA AMB RADU MIHAILEANU
Fa
dos anys, Mihaileanu aconseguia un immens èxit internacional amb El
concierto, una bella pel·lícula en què abordava les devastadores
conseqüències del comunisme a partir d’un director d’orquestra. El seu nou
film, La fuente de las mujeres, torna a donar fe de la seua
inclinació a contar històries que atrapen els més dolorosos conflictes però que
oferisquen una porta d’eixida. Ambientada
en un poble àrab, que el propi Mihaileanu considera una abstracció del món
oriental, la pel·lícula conta la rebel·lió d’un grup de dones contra els seus
marits. Radu Mihaileanu aconsegueix un film que reivindica la
bellesa dels costums i la tradició àrab com un contundent al·legat contra la
brutal discriminació de la dona que es viu en eixos països.
-Li ha canviat la vida l’èxit colossal d'El concierto?
-Ha sigut una bella sorpresa. D’una banda, m’ha ajudat
a trobar finançament per a esta nova pel·lícula sense tants problemes. No és fàcil alçar un projecte sobre el món àrab.
D’una altra, sempre és fantàstic que a la gent li agrade el que fas. Quan la
preparava, tot el món em deia que la
música clàssica no li interessa a ningú. I el més meravellós n'ha sigut l'èxit
entre els adolescents, veure com es descarregaven en el seu
iPod o iPhone peces de Tchaikovsky.
-Les seues pel·lícules ens condueixen d’un lloc a
un altre del món. Què li ha portat al Marroc en aquesta ocasió?
-Sent un
enorme afecte pel Marroc des que vaig visitar el país fa 25 anys sent assistent
de Marco Ferreri, en Blancos ser buenos, el
1987. Immediatament vaig percebre una gran identificació amb les seues gents,
sobretot les dels pobles. Després hi he tornat en nombroses ocasions. De totes
maneres, encara que es puga reconéixer el paisatge, no volia parlar d’un país
en concret sinó realitzar un “conte oriental”.
-La faula sempre ha sigut un terreny molt propi de
les seues pel·lícules.
-Ací em volia cenyir a la tradició oriental, on les
coses no es conten d’una manera frontal.
La tradició àrab està molt relacionada amb la poesia, amb la sexualitat, la
sensualitat, el plaer del bon menjar... res a veure amb eixa
intransigència religiosa amb què molts la identifiquen.
-No són casuals les contínues referències a Les mil i una nits...
-Aquest llibre és el cànon dels elements que acabe
d’assenyalar. D’altra banda, conté un missatge que m’agrada molt. La narradora,
Sherezade, sobreviu gràcies al fet que narra tots els dies un conte i així se
li perdona la vida. Ací està, en
l’arrel de la tradició, la idea que les dones han d’expressar-se per a viure.
-La fuente de las mujeres planteja
una denúncia gens oculta de la situació que viu la dona als països àrabs en
aquests moments.
-És una cosa que ha de canviar. Veurem molt prompte
com succeirà. Les 'primaveres àrabs'
han sigut impulsades, en gran manera, per la força d’eixes joves que estan
fartes del sotmetiment masclista. Des d’Occident no es percep
fins a quin punt estan cobrant força. De totes maneres, eixe masclisme no és un
element propi només dels àrabs, ho veiem també a les societats catòliques o al
món jueu, que conec molt bé. Deteste que s’utilitze aquest tema per a atacar el
món musulmà, com si no n'hi haguera res més.
-Sembla que l’àmbit de les dones té molt més color
i bellesa que el dels homes. Pot comprovar-se a través de les seues danses, els
seus vestits...
-Això és una pura constatació del que veus als pobles
quan els visites. El femení està marcat per dos elements. Com no poden caminar
soles en cap moment això les obliga a estar molt juntes, a desenrotllar grans
llaços de solidaritat entre elles. D’altra banda, la seua situació és molt més
ambigua. No tenen el poder real però
sí que decideixen a casa. Les dones manegen els fils des de l’ombra.
En la pel·lícula veiem com es confronta tradició i modernitat. Es produeix una mescla molt curiosa entre elements atàvics i noves tecnologies. Ací estan eixos llauradors paupèrrims que tenen un mòbil i antena parabòlica. “En aquest sentit, els avanços en comunicació estan jugant un paper àmpliament positiu”, diu Mihaileanu. “Les revoltes àrabs no haurien sigut possibles sense Facebook o Twitter. La democràcia és quasi inevitable quan comptes amb aquests elements, és més difícil enganyar i controlar la gent”.
-Vosté es jueu. Es va plantejar en algun moment que algú li tirara en cara realitzar esta pel·lícula?
-Si algú
pensa que per ser jueu no puc fer una pel·lícula sobre els àrabs és un imbècil.
Aquest tipus d’actituds em resulten molt tristes i jo en visc al marge. A més,
els jueus i els àrabs som germans, venim del mateix lloc i pertanyem a la
mateixa raça semítica. El propi hebreu naix de la mateixa arrel que l’àrab. La
nostra cultura és molt semblant: les cançons, el sentit de la nostàlgia, el
menjar... Considerar-nos enemics és ridícul. A més, part del meu llegat prové
de Romania, dels Balcans, amb una influència molt poderosa dels turcs. Sí, jo,
jueu, volia parlar de la bellesa dels àrabs.
-De la seua conversa sembla deduir-se que és encara
més pessimista que les seues pròpies pel·lícules.
-Sóc les dues coses. M’afligeix la brutalitat
d’alguns, la intolerància, hi ha coses que senzillament no entenc. Veus tantes
coses horribles arreu del món que és impossible no quedar-se consternat. De
totes maneres, en el cas àrab, tinc
molta confiança en les dones i en que eduquen els seus fills d’una altra manera.
Vull pensar que en aquest món hi ha molta gent extraordinària i que gràcies a
això podrem construir un futur millor. Mai he volgut renunciar a la idea que
podem prosperar. Ara, com li deia, estem en un moment de canvi radical i depén
de nosaltres que siga per a bé o per a mal.
Juan Sardá
(EL CULTURAL 9/12/2012)
UN CUENTO ÁRABE
Un
texto previo da una idea de intenciones y tono: "Esto no es más que un
cuento". Pero añade una coda: "O quizá no". ¿Un deseo? ¿Una
premonición? La fuente de las mujeres: en un pueblo
árabe, una joven encabeza una rebelión sobre su situación respecto de los
hombres; una huelga de sexo, nada menos.
Desde
luego, tiene aureola de fábula. De esas unidireccionales, con la moraleja clara
y los personajes estereotipados. También un aire de falta de verosimilitud, con
los tiempos que corren, con condenas a muerte por adulterio, con latigazos por
participar en películas así. Y, sin embargo, hay dos aspectos que la redimen de
su condición de bienintencionado cuento chino. El primero, interno, la fuerza
del relato: delicado, tierno, bello, sensible. ¿Demasiado? Quizá sí, pero, ¿no
estábamos ante una fábula?
El
segundo, externo, del que nunca se habla en la película, es el que da que
pensar: en 2003, Leymah Gbowee movilizó y organizó a las mujeres para poner fin
a una larga guerra en Liberia y garantizar su participación en las elecciones.
Fue el principio del fin de la contienda. Le han dado el Premio Nobel este año.
Y lo consiguió gracias a... una huelga de sexo. ¿Cuento? ¿Qué cuento? Eso sí,
hay algo claro. Estamos ante una película francesa, dirigida por el rumano Radu
Mihaileanu, el autor de El concierto, protagonizada
por mujeres árabes residentes en el país galo, presentada en Cannes, que ha
pasado por festivales brasileños, belgas y suecos, y que se estrenará en
España, Holanda e Inglaterra. ¿La podrán ver, mujeres y hombres, en Marruecos,
Afganistán, Egipto o Siria? La fuente de las mujeres,
por desgracia, solo convencerá a los ya convencidos. Ustedes y yo. ¿O servirá
de algo? Ojalá que sí. Pero ese es ya otro cuento.
Javier
Ocaña (EL PAÍS, 7/12/2011)
LA
FITXA
La
source des femmes. França,
Bèlgica, Itàlia, 2011. 136 minuts
Direcció: Radu Mihaileanu. Guió: Radu Mihaileanu, Alain-Michel Blanc. Fotografia: Glynn Speeckaert. Música: Armand Amar. Producció: Radu
Mihaileanu, Luc Besson, Denis Carot, Gaetan David, André Logie i Marie
Masmonteil.
Intèrprets: Leïla Bekhti, Hafsia Herzi, Sabrina Ouazani, Saleh
Bakri, Hiam Abbass, Mohamed Majd.
PRÒXIMA
PEL·LÍCULA
BLANCANIEVES / Espanya, 2012
Pablo
Berger
Versió
lliure, de caràcter gòtic, del popular conte dels germans Grimm, que ha sigut
ambientada a Espanya durant els anys 20. Blancanieves és Carmen, una bella jove
amb una infància turmentada per la seua terrible madrastra Encarna. Fugint del
seu passat, Carmen emprendrà un apassionant viatge acompanyada pels seus nous
amics: una troupe de Nanos
Toreros.
No hay comentarios:
Publicar un comentario