Tourneé

8 Gener

EL 'BURLESQUE', CARN DE PANTALLA

Són dones madures, voluptuosament entrades en carns, belles en el més rubensià dels sentits... I es dediquen al striptease i als números més sexy d’una nova forma d’art de l’espectacle: el Nou Burlesque, pas de rosca al Burlesque americà original, que tinguera en els anys 40 i 50 pin-ups mítiques com Betty Page o Lilly St. Cyr entre les seues estrelles.

El Nou Burlesque, la representant internacional del qual més coneguda fora Dita Von Teese, és un gènere popular i exquisit, sensual i divertit, vulgar i refinat alhora, però també, com va comprendre immediatament Amalric, una actitud política, sense premeditació però amb traïdoria: “No necessiten dir-ho en veu alta, elles mateixes manifesten la seua llibertat, el seu rebuig dels cossos artificials. No estan operades, són un poc majors, sensuals, divertides, sublims Són l’oposició a la pressió social que diu que hem de tindre el cos que la nostra època exigeix”.

D’alguna forma, les actrius del Nou Burlesque, sense arribar als seus extrems més delirants, formen part d’aqueix 'pornoterrorisme' que practiquen figures post-feministes com Annie Sprinkle, Lydia Lunch o l’espanyola Diana J. Torres, que qüestiona obertament la sexualitat i l’erotisme cosificats en béns de consum adotzenats, dissenyats en laboratoris i quiròfans aliens a la realitat de la carn i el desig. Tournée, potser involuntàriament, potser no, té en aquestes estrelles carnals i tremendament humanes un dels seus majors atractius, i ens fa desitjar estar en el lloc del seu protagonista, aqueix peripatètic Joachim Zand, que interpreta el propi Amalric, violent i amargat, però també enamorat del seu treball i inassequible al desànim, que trobarà finalment el seu lloc en el món al si maternal -mai millor dit- de la seua companyia de big beautiful women, dignes d’una esvalotada comèdia eròtica de Russ Meyer.

Tournée és el retrat d’un home de l’espectacle. Un individu antipàtic però fascinant. Fracassat, però disposat sempre a la lluita, per a qui el seu nou xou -presentar a França i, sobretot, a París, a les seues estrelles del Nou Burlesque americà- ho és tot. Aquesta aventura el portarà a retrobar-se amb el seu passat, la seua família, fills i antics amics, en un periple de cap a cap dels seus errors i fracassos, que finalitza on comença, però amb una nova saviesa: la d’acceptar que la seu única llar vertadera, la seua única família, és la seua pròpia troupe.

Naturalment, ressonen ecos fellinians, però també referències al cinema nord-americà: “...Cassavettes i, sobretot, The Killing of a Chinese Bookie. Hi ha alguna cosa del meu amor pel cinema americà dels setanta -explica Amalric-, els films de Bob Rafelson, The King of Marvin Gardens... I All That Jazz, de Bob Fosse, per descomptat, per als números musicals; Lenny, amb Dustin Hoffman, i les escenes de striptease de Valerie Perrine. Però és un perill. Preferisc recordar les impressions de l’època i no tornar a veure les pel·lícules. Com evite reveure les pel·lícules de Pialat... Si no, no m’atreviria a fer cinema”.

Però Tournée és, abans que res, essencialment francesa, tant en les seues fonts d’inspiració -l’obra de Colette L’envers du music-hall-, com en el seu tractament exquisidament desapassionat i fred, sota la superfície formal del qual, a vegades quasi documental, bateguen l’emoció i el sentiment amb molta més força que en el més apassionat melodrama. Posa la carn de gallina pensar el que Hollywood podria fer amb esta història de fracassats artistes itinerants i retrobaments familiars, en la que no falten el romanç, xiquets, càncer... Per a plorar. No obstant això, Amalric se les arregla per a mostrar que ha madurat com a cineasta, i aconsegueix equilibrar l’estranyament quasi críptic de L'Stade de Wimbledon i la seua atmosfèrica indagació metafísica en la naturalesa de la creació, amb una nova i major accessibilitat narrativa i emocional, capaç d’arribar a qualsevol espectador intel·ligent, sense caure mai en els excessos sentimentals del cinema comercial més banal i manipulador.

Hi ha alguna cosa en Tournée, en el seu aparentment cínic protagonista, però també en el precís i agredolç retrat de la gent de la faràndula, que respira la ironia pròpia de la gran tradició jueva centreeuropea. La seua capacitat per a reflectir situacions tràgiques amb resignat humor i per a trobar la humanitat més entranyable en perdedors nats, que mantenen la il·lusió més enllà fins i tot de l’esperança. Una predilecció pel to tragicòmic, que es trobava ja ben present en el primer llargmetratge d’Amalric, l’autobiogràfic Mange ta soupe: "Segons passen els anys -confessa el director-, m’adone de que m’influeixen certs films. Estime Lubitsch, Saul Bellow, Isaac Bashevis Singer, i també l’humor de la meua iaia, una jueva polonesa de Cracòvia que va arribar a França el 1904 i la família sencera del qual va morir en els camps. Aquest humor, esta relació amb l’existència, és el que tinc la impressió d’haver recobrat a través dels comediants de Tournée: un no ha de deixar-se portar per l’autocommiseració, sinó transformar la situació en una festa”.

Encara que per a molts Mathieu Amalric siga, sobretot, un polifacètic actor, capaç d’interpretar tant un malfactor de la sèrie Bond com al singular protagonista de La escafandra y la mariposa, de treballar amb Spielberg i Sofia Coppola o amb Raúl Ruiz, Luc Besson i Alain Resnais, Tournée, guardonada en la passada edició del Festival de Cannes amb el premi al millor director, el confirma també com un dels més interessants realitzadors actuals, molt capaç de conciliar la tradició europea amb l’accessibilitat i l’emoció del millor cinema americà. Amb quatre llargmetratges a les seues esquenes com a realitzador, no hi ha dubte que aquest comediant nat ens donarà encara bones sorpreses en el futur pròxim. Entre tant, celebrem amb Tournée l’amor per l’espectacle, les dones de veritat i el necessari i gens senzill art d’endolcir amb ironia els moments amargs de l’existència.

Jesús Palacios (EL CULTURAL 13/05/2011)

LA CONTRACULTURA DEL CUERPO

En una escena de Tourn馥, extraordinario cuarto largometraje como director del actor Mathieu Amalric, se define el new burlesque, aunque no exactamente con estas palabras, como un instrumento femenino concebido para reconquistar un imaginario erico tradicionalmente dominado, y moldeado, por la mirada masculina. En el new burlesque, por decirlo de otro modo, el striptease no tiene tanto que ver con la lubricidad como con la identidad. En otro momento de la pel兤ula, la fant疽tica Miranda Colclasure resuelve un gatillazo encontrando una expeditiva soluci a la satisfacci de su propio placer.

En cierto sentido, se podr僘 decir que el new burlesque supone para la tradici del convencional striptease lo que supuso el cine de John Cassavetes para la dramaturgia del Hollywood cl疽ico: un cuerpo que construye su propio discurso frente a los cuerpos que se han sometido a las exigencias e inercias de un discurso ajeno. El cuerpo tatuado de Miranda Colclasure parece, por otra parte, el mapa que describe la ruta hacia el tesoro oculto de la serie Z: un cuerpo contracultural como contracultural -y activista, reivindicativo, pol咜ico e insumiso- es el new burlesque.

Todas ellas estrellas reales del new burlesque que interpretan, ante la mirada transversal de la c疥ara, los n伹eros que ellas mismas han concebido, las actrices convocadas por Amalric en el reparto de Tourn馥 no responden, ni por edad, ni por est騁ica, a los par疥etros de belleza consensuados en nuestro presente pl疽tico y vaciado de contenido: en la dignidad y el esplendor de sus cuerpos est・uno de los mayores efectivos de una pel兤ula que, adem疽, logra trascender el rotundo argumento que, por s・mismas, generan esas presencias.

Tourn馥 -premio a la mejor direcci en el pasado Cannes, donde la pel兤ula recibi・ tambi駭, la distinci de la Fipresci- cuenta la historia -aunque aqu・el verbo contar solo desvela una parte de lo que la pel兤ula es- de la gira francesa del grupo de estrellas del new burlesque que comanda un exproductor televisivo ca冝o en desgracia, encarnado por un Amalric que parece canalizar la tensi y la inestabilidad del Ben Gazzara de The Killing of a Chinese Bookie (1976). El relato coloca las claves del pasado del personaje en un espacio de ambig・dad: importa m疽 la desorientaci presente que las ra兤es de su exilio. Par﨎 es, por un lado, la promesa incumplida, el destino que nunca llegar・en esta gira que, en realidad, es la forma itinerante que alcanzar・la caica deriva del m疣ager antes de comprender que jam疽 volver・a casa. O que esa casa simbica ya se ha hecho pedazos. Por eso, el viaje encuentra su particular oasis en un hotel vac卲, perfecto escenario para fr疊iles renacimientos, esbozadas reconciliaciones vitales y la clim疸ica asunci de esa provisionalidad perpetua que es la condena -o el 佖ico hogar posible- de quienes prefieren la intemperie a una integraci que para ellos solo puede significar algo parecido a la muerte.

Jordi Costa (EL PAﾍS, 13 de maig de 2011)

LA FITXA

Fran軋, 2010. 111 minuts

Director: Mathieu Amalric. Gui: Mathieu Amalric, Marcello Novais Teles, Philippe Di Folco. Fotografia: Christophe Beaucarne. Productors: Yaël Fogiel i Laetitia Gonzalez

Intèrprets: Mathieu Amalric (Joachim Zand), Miranda Colclasure (Mimi Le Meaux), Suzanne Ramsey (Kitten on the Keys), Linda Marraccini (Dirty Martini), Julie Ann Muz (Julie Atlas Muz), Angela De Lorenzo (Evie Lovelle), Alexander Craven (Roky).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

BLOG / Espanya, 2010

Elena Trapé

És la història d’un grup d’adolescents, xiques de 15 anys, de classe mitjana-alta, ben educades, intel·ligents, sensibles i conscients. Un grup de jóvens amb un pla secret i un objectiu comú, que elles consideren una meta absoluta: la necessitat de viure emocions fortes que les distingisquen de la resta.