puntxa açi per al link de BEGINNERS
ALGUNA COSA QUE RECORDAR
L’agraïment a Miranda July en els títols finals no pareix casual en absolut. Beginners està emocional, estèticament, emparentat amb Tú, yo y todos los demás (2005). Com ho estan ambdues amb (500) días juntos (M. Webb, 2009). No es tracta de pel·lícules a l’ús. No estem davant de comèdies deplorablement mimètiques del classicisme ni tampoc davant les comèdies gamberres i juvenils de les dues últimes dècades. Les tres pel·lícules esmentades es basen en un humor intel·ligent, subtil, que no renuncia al gag visual però que tenen en el seu eix la mirada, entre còmplice i distant, entre complaent i irònica, de l’autor amb els seus personatges. Seria aquesta contradictòria mescla de distanciament i proximitat un punt en comú amb altres dos autors que també cuiden els seus personatges (encara que esguiten més sovint les seues històries d’humor visual i una mica de sal grossa), Michel Gondry i Wes Anderson.
Però no és aquesta l’única connexió entre elles. Les pel·lícules de July i Webb, com la de Mills, basen la seua estructura en el muntatge. Unes i altres salten en el temps i en l’espai, no com un recurs de moda, sinó per a evidenciar la relació bidireccional i contínua entre el passat i el present dels personatges. Oliver (Ewan McGregor) rememora contínuament la seua infància perquè aquesta és la causa del seu pesar. La soledat que va viure a casa dels seus pares el continua empresonant i li impedeix de consolidar les relacions. L’estatus sexual adquirit per son pare (Christopher Plummer) no és doncs la causa dels seus mals. Al contrari, és el reflex que altres (tots?) poden canviar, una cosa que ell no aconsegueix i, per això, el detonant del seu neguit. El septuagenari aconsegueix un canvi vital del qual ell és incapaç. Conseqüentment, les imatges de la seua infància, les reflexions sobre allò que s’ha viscut en la seua família, per la seua família, no són mers flashbacks explicatius o conjunturals sinó que constitueixen l’essència mateixa d’un pensament que oscil·la entre la melancolia, l’autocompassió i una dèbil voluntat de canvi.
La cinta compta amb un muntatge molt hàbil que recull la sentida història de Mills, utilitzant postals, fotografies d’època i imatges cinematogràfiques (reportatges, documentals i algun llargmetratge de ficció) per a establir estos ponts i els corresponents contrastos entre el món que va ser i el que habita Oliver, entre allò que no pot tornar i allò que sembla viure encara en ell. Un muntatge gens gratuït i presentat amb tanta brillantor com naturalitat, que integra les aparents digressions en un tot que és la vida d’Oliver, les seues constants vitals. Tot això per a contar una història parcialment inspirada en la realitat i de la qual no coneixerem el final. Si bé se’ns repeteix que té lloc el 2003 no hi ha cap epíleg o apèndix que permeta saber com va acabar la història d’Oliver, cosa que evita un forçat final feliç o un forçat final infeliç i manté, elegantment, una distància prudencial amb la intimitat dels seus personatges.
Un apunt final. Més enllà del to de bon humor assaonat de tristesa que impregna la història, Beginners inclou escenes franques de comèdia, de la festa de disfresses (on el deprimit Oliver assumeix el seu paper de Freud atenent pacients diversos) a les seues converses amb Arthur, el seu gos i confident. Crida l’atenció que hi haja qui la valore com a melodrama fallit. Aquesta plausible dualitat genèrica (encara que queda clar que m’incline per l’opció de la comèdia), definiria un gènere o subgènere específic. Gènere que inclouria títols com Beginners i el conjunt de cintes esmentades i el referent del qual seria un clàssic, citat en antologies d’ambdós gèneres, que no és un altre que la segona versió de Tu y yo (An Affair to Remember, L. McCarey, 1957), tal vegada pedra de toc d’un subgènere que ja treballaren Lubitsch o Leisen… Encara que potser eixa siga una altra història i estem anant massa lluny.
Antoni Peris Grao (http://www.miradas.net/2011/07/actualidad/criticas/beginners.html)
Las cifras cantan. Beginners, de Mike Mills, se está convirtiendo en el éxito sorpresa de la temporada. Con más de dos mil euros ganados por copia y acercándose a los 300.000 euros de recaudación, la película lleva camino de hacer más dinero en España que en Estados Unidos. El boca oreja está funcionando de maravilla con esta bella película. Mills ya demostró con su anterior título, Thumbsucker, exquisita sensibilidad para penetrar en las emociones humanas. Con Beginners se supera a sí mismo. La historia cuenta el trauma de un cuarentón (Ewan McGregor, más guapo que nunca) que ha crecido con unos padres que jamás se han querido. La muerte de la madre desvela finalmente el por qué: el padre siempre ha sido homosexual y esa falta de química que el chico padeció tiene motivos prosaicos.
El filme se estructura en dos ejes: por una parte, su infancia, marcada por esa falta de afecto conyugal y posteriormente su relación con ese padre anciano que, de repente, acude a las manifestaciones del orgullo gay y tiene un novio. Por la otra, su romance con una actriz francesa. Un romance ante el que el protagonista sólo tiene perspectivas fúnebres. Ha crecido marcado por un matrimonio sin amor y es incapaz de concebir que éste exista. Beginners habla de cosas importantes con un tono delicado y sutil, sin alharacas ni aspavientos. Habla de la dificultad para amar cuando no nos han enseñado. Habla de personas que están solas porque sienten que nunca van a ser queridos, porque no entienden que también merecen ser atendidos y cuidados. Habla sobre la dificultad a ser distintos a nuestros padres, de superar lo que nos han incubado desde la cuna. Es un filme sobre buenas personas, como lo es la mayoría de la gente, con el corazón cerrado y derruido. Toca fibras sensibles y en una era dominada por la precariedad y el individualismo es perfectamente comprensible que esté fascinando a la parroquia cinéfila. Vayan a verla. No es perfecta, pero es muy hermosa.
Juan Sardà (EL CULTURAL, 22/07/2011)
Hi ha pel·lícules que sotmeten a l’espectador a autèntiques proves del foc, testant la seua capacitat d'encaixar la cursileria. Aquest és un bon exemple, però convé advertir una cosa abans que continueu llegint: després de la presumpta agressió, la pel·lícula aconsegueix el prodigi inaudit de guanyar-se l’espectador per a la seua causa que, finalment, no té res a veure amb la cursileria i sí amb la fondària emocional i la reformulació d’una mirada humanista.
En el primer tram de Beginners, un Ewan McGregor deprimit després d’una successió de doloroses pèrdues acudeix, a instàncies dels seus companys de treball, a una festa disfressat de Sigmund Freud. Allí, una invitada s’interessa per ell, però, per senyals, li indica que una infecció de gola li impedeix parlar. Contemplar la posterior escena de seducció fa mal: la Laurent desplega tota la seua gestualitat de mim parisenc sobre el divan, mentre Freud / McGregor elabora la seua pròpia pantomima de la psicoanàlisi per a emergir del seu aïllament. El millor que pot dir-se del segon llargmetratge de Mike Mills és que és capaç de superar una seqüència així, no ja per a semblar una obra decent, sinó per a afirmar la seua posició en l’extrem oposat de la impostura.
Format en l’àmbit del disseny gràfic i el vídeo musical, Mike Mills va debutar amb una irritant celebració de la immaduresa per als temps de la patològica cultura de l’autoajuda: Thumbsucker (2005). Ací, després de dedicar un documental al tema de la depressió en la societat japonesa -Does your soul have a cold?-, el cineasta parteix d’una experiència autobiogràfica -l’eixida de l’armari del seu progenitor als 75 anys- per a contar la història d’un renaixement espiritual quan tot al voltant sembla anunciar l’ocàs i invitar a la retirada.
Beginners recorre als jocs de muntatge enginyosos i utilitza amb destresa la seua discontinuïtat temporal, però no tardem a constatar que Mike Mills s’atreveix a jugar en una altra lliga molt diferent de la que va emparar el seu debut: la seua mirada ha madurat, els seus personatges ja no es xuplen el dit. I Christopher Plummer no pot estar millor en la pell d’eixe pare que, des del mateix moment en què la seua salut dóna senyals d’alerta roja, decideix viure eixa vida que s’havia negat.
Jordi Costa (EL PAÍS, 8/07/2011)
LA FITXA
EUA, 2010. 105 minuts
Director i Guió: Mike Mills. Fotografia: Kasper Tuxen. Música: Roger Neill, David Palmer y Brian Reitzell. Producció: Miranda de Pencier, Lars Knudsen, Leslie Urdang, Jay Van Hoy i Dean Vanech.
Intèrprets: Ewan McGregor (Oliver), Christopher Plummer (Hal), Mélanie Laurent (Anna), Goran Visnjic (Andy), Mary Page Keller (Georgia).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LA MITAD DE ÓSCAR / Espanya, 2010
Manuel Martín Cuenca
Óscar és guàrdia de seguretat en una salina. Té trenta anys, viu sol i la seua existència no pot ser més gris i monòtona. Un dia la seua rutina es trenca: A la residència d’ancians on viu el seu avi, malalt d’Alzheimer, li diuen que ha sigut traslladat a l’hospital. Quan la directora li anuncia que han avisat la seua germana, es queda petrificat perquè fa dos anys que no sap res d’ella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario