Després d’uns quants mesos de càsting d’adolescents d’entre 14 i 16 anys, set xiques de diferents perfils ens van donar el que esperàvem: frescor, vitalitat, espontaneïtat i molt d'entusiasme. Amb elles vam dur a terme uns tallers de personatges en què a partir d’exercicis d’improvisació i interpretació es va arribar a crear un grup d’amigues molt cohesionat. I a més, en forma de diari personal, van gravar a casa les seues refl‑exions, les seues emocions, els seus pensaments, dubtes i desitjos. Hem conegut els seus caràcters, la seua forma de ser i fins on poden arribar. Les seues personalitats ens han guiat per definir els personatges i ser fidels a l’essència de l’adolescència de hui en dia: com se senten, com es comuniquen i com viuen les coses.
CONFESIONS A LA WEBCAM
Explicava Pedro Almodóvar que ens hem acostumat que les imatges audiovisuals siguen de baixa qualitat perquè estan per tot arreu i qualsevol pot gravar-les o transmetre-les amb el mòbil. Blog, d’Elena Trapé, reprodueix aquest univers en què parlem per Skype observant la barbeta del nostre interlocutor o on els nostres amics ens entretenen amb escenes quotidianes amb il·luminacions lúgubres i una impossible posada en escena: “Buscava que l’espectador creguera que el material que està veient és un documental real, gravat amb una càmera domèstica per una de les xiques. L’impacte resideix en la veracitat de les imatges, en la seua sinceritat i espontaneïtat”.
La webcam és l’artefacte que permet a les set adolescents protagonistes d’aquesta pel·lícula romandre en contacte a totes hores i contrasta amb la sensació de soledat que pateixen, i eixa dicotomia és l’assumpte central d’una pel·lícula modesta però de llarg abast. Com explica Trapé: “Vaig descobrir que el que escriuen les xiques ara mateix en els seus blogs és molt paregut al que les meues amigues i jo havíem escrit en els nostres diaris a aqueixa edat. Així que a pesar dels grans canvis derivats de l’entorn tecnològic que les rodeja, hi ha sentiments i experiències vitals que continuen sent els mateixos. Per eixa raó, públic de molt distintes edats s’identifica amb les protagonistes”.
Blog tracta un assumpte universal amb un argument insòlit i està realitzada d’una forma singular. Parteix d’un esdeveniment real succeït el 2008, la decisió de dèsset amigues adolescents de Mississipí, que van fer un pacte ben extravagant. A partir d’ací, Trapé, en el seu primer llargmetratge, guia les seus joves protagonistes, totes elles actrius no professionals, cap a un final previst mitjançant escenes molt realistes que es van anar desenrotllant sobre la marxa, segons la pròpia dinàmica de relació entre les xiques, com una espècie de work in progress sense jerarquies: “Va ser fonamental el temps que vam compartir en un taller previ al rodatge. Durant tres mesos, les xiques es van conéixer entre elles i amb els membres de l’equip, i es va generar el clima de confiança imprescindible. Quan vam començar a rodar no vam haver de simular esta part de confiança, perquè ja eren un grup d’amigues”. Així s'hi van anar diluint també algunes de les rigideses prèvies del guió: “Vam partir dels clixés (la líder, la insegura...) per establir els perfils psicològics que componien el grup de les protagonistes, que volíem que fóra compensat i complementari. Però vam deixar tot açò arrere quan les vam conéixer durant el taller”.
La proposta d’Elena Trapé se situa, d’esta manera, entre les audàcies assajades per Brian de Palma en la seua seminal Redacted, que s’endinsa en la guerra d’Iraq amb imatges de videoaficionats, i l’intimisme de films xicotets amb la marca ESCAC, escola de cinema d’on han eixit valuosos títols com Tres días con la familia (Mar Coll) i Lo mejor de mí (Roser Aguilar). Encara que Blog tracte un tema potencialment escabrós, amb punts de contacte al malaguanyat projecte televisiu de Fernando Colomo El pacte, que ningú espere les truculències de Thirteen (Catherine Hardwicke) o l’esteticisme de Las vírgenes suicidas (Sofia Coppola). Blog, amb la seua imatge rugosa i el seu retrat sense adorns de la classe mitjana pura i dura, evita tota la càrrega sexual i el glamour dels seus protagonistes.
“No m’interessava centrar-me en el nucli del succés: les reaccions de l’entorn, l’escàndol, els mitjans de comunicació, etc... Volia allunyar-me de les idees preconcebudes. Convertir la inconsciència en innocència, la temeritat en ingenuïtat, i el pacte entre elles en un gest d’amistat profund i sincer. I que els espectadors de Blog obliden els prejudicis amb què hagen pogut entrar a la sala, per a viure la història amb elles i alhora recordar amb nostàlgia la seua pròpia adolescència”.
Juan Sardá (EL CULTURAL, 21 de gener de 2011)
Tras las notables Lo mejor de mí, Yo y Tres días con la familia, el dueto formado por la ESCAC de Barcelona, la escuela de cine con mejores frutos, y Escándalo Films, su productora asociada, tiene nueva criatura: Blog, estimulante debut de Elena Trapé que se conforma, a un tiempo, como ejercicio de estilo, como paradigma del cine social alejado del dogmatismo, y como desoladora muestra de los cánones afectivos de la adolescencia española de clase media-alta.
Una obra, inequívoco producto de nuestro tiempo tanto en el aspecto tecnológico como en el (anti)ético, que viene a narrar una versión moderna del antiguo pacto de sangre, con una pandilla de chicas de la ESO que, como los Iluminados de Baviera, decide sellar su amistad mediante un ejercicio tan exultante como baldío.
No serán pocas las reseñas que desvelen el objetivo final de las chicas, pero ya que la directora lo aparca hasta su desenlace, este crítico prefiere correr un tupido velo. Alimentada por grabaciones con cámara realizadas por los propios personajes, vídeoblogs y chats, la película destaca por su distanciamiento deontológico, por la credibilidad de su lenguaje (la proverbial dificultad de la juventud para enlazar frases con sujeto, verbo y predicado... y sin latiguillos), por la verdad de sus interpretaciones, y por la sensibilidad a la hora de rodar su momento cumbre.
Así, la necesidad de pertenencia al grupo y el descubrimiento del sexo son algunos de los temas tratados por un trabajo con el que el concepto películadechicas adquiere una nueva dimensión, quizá mucho más hermosa.
Eso sí, a veces la verosimilitud se da de bruces con el entretenimiento, y los banales chats de las chicas se pueden hacer eternos, lo que unido a la ausencia de tramas paralelas puede decepcionar a parte de la platea.
Javier Ocaña (EL PAÍS, 21 de gener de 2011)
Apassionant i molt suggeridor moment creatiu el que travessa la factoria ESCAC. J.A. Baiona, Mar Coll, el director de fotografia Eduard Grau i els debutants –encara inèdits– Kike Maíllo i Marçal Forés són alguns dels noms sorgits sota la seua allargada i fecunda ombra. El seu nou fruit és Blog, d’Elena Trapé, un debut d’irresistible força visual, prenyat de frescor, experimentació amb el llenguatge i instint creador. Diàlegs a través del xat, estètica de càmera oculta o invisible, línies de text sobreimpreses en pantalla… Tot recurs semàntic, tota textura visual i sonora és vàlida per a injectar sentit a l’inquiet visor de Trapé, a la desimboltura que demostra. És una llàstima que l’assumpte quede llastat per una cosa tan decisiva com la història que proposa: la no massa interessant odissea d’un grup d’adolescents i el seu desgavellat pla. No hom acaba de connectar amb les seues inquietuds adolescents, amb la superficialitat dels seus raonaments, ni amb la febre que arrosseguen qual fanàtiques de Crepúsculo. Hi ha una notòria desproporció entre el que conta i com ho conta. No obstant això, mantinguen en la memòria el nom de la seua seua directora. Dóna motius per a endevinar-li futur.
Toni Vall (CINEMANIA, gener 2011)
LA FITXA
Espanya, 2010. 90 minuts
DIRECCIÓ: Elena Trapé. IDEA ORIGINAL: Elena Trapé, Tomàs Aragay, Lluís Segura. FOTOGRAFIA: Bet Rourich. PRODUCCIÓ EXECUTIVA: Sergi Casamitjana, Aintza Serra, Lita Roig.
INTÈRPRETS: CANDELA ANTÓN (Marta), ANNA CASTILLO (Bea), LOLA ERRANDO (María), SARA GÓMEZ (Sandra), LIDIA TORRENT (Laura), IRENE TRULLÉN (Paula), ALADA VILA (Áurea).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
CIRKUS COLUMBIA / Bòsnia – Hercegovina, 2010
Danis Tanovic
Bòsnia-Herzegovina, 1991. Els comunistes han perdut el poder i Divko Buntic torna al seu poble a reclamar la casa familiar, en la que viuen la seua exesposa i el seu fill. Després de vint anys d’exili a Alemanya, torna, en el seu ostentós Mercedes, amb una nóvia joveneta i amb les butxaques plenes de marcs alemanys. Ocupats en les seues activitats quotidianes, els habitants del poble fan cas omís dels rumors sobre disturbis polítics de caràcter secessionista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario